Pintor de Cort de reis austríacs
Diego Rodríguez de Silva Velázquez o simplement conegut per Velázquez, és un dels pintors espanyols més importants i un dels artistes més valorats i influents del món. Va néixer a Sevilla, l’any 1599 i morí a Madrid, al 1660, −el segle d’Or espanyol−. Va pintar retrats de gran realisme i penetració psicològica, entre d’altres, un dels mes famosos el de la de la família reial, a ‘haver-ne fet una plasmació psicologia tan real com si la es veiessin en persona. Va plasmar les arts pròpies de la pintura realista.
La rendició de Breda,
Els primers anys, a Sevilla, va desenvolupar un estil naturalista imitant a Caravaggio. Als 24 anys va ser nomenat pintor del rei Felip IV i quatre anys més tard va ser ascendit a pintor de cambra, càrrec que el va ocupar tota la seva vida. Aleshores el pintor de cambra era el més important. El treball consistia a pintar exclusivament retrats del rei i de la família reial, i quadres destinats a la decoració de les mansions reials.
La seva pintura se la considera d’una gran lluminositat atraient, de pinzellades ràpides i soltes. A partir del 1631, tribant-se ja a la maduresa, va pintar grans obres com La rendició de Breda. Durant aquests darrers anys, l’estil se li va tornar més esquemàtic i esbossat, i va assolir un domini extraordinari de la llum. El retrat del papa Innocenci X, pintat durant el segon viatge a Itàlia, inaugura aquest darrer període, que inclou les dues últimes obres mestres: Les Meninas i Les filadores.
Tot i haver estat un dels pintors realistes mes genials de tot temps, curiosament el seu reconeixement universal va arribar relativament tard, (un fenomen que es dóna sovintment a Espanya) iniciant-se a partir de 1850 i gràcies a l’atenció dels pintors impressionistes francesos, com Édouard Manet que estava meravellat amb la seva pintura i va qualificar a Velázquez com el pintor de pintors i el pintor més gran que mai ha existit.
Els principals quadres:
La rendició de Breda,
Quadre també conegut per el de Les llances)fou pintat el 1634, i exposat actualment al Museu del Prado, a Madrid. Per al moment històric aquesta obra cal remuntar-se segle xvi Aleshores els Països Baixos, eren ja semi independents d’Espanya. Liderats per Guillem d’Orange-Nassau, encara es trobaven immersos en una treva de la la Guerra dels ‘Vuitanta Anys’ o “Guerra de Flandes”. El 1590, la ciutat de Breda va ser presa pels holandesos, però quan el rei Felip IV va pujar al tron la treva va expirar. i els plans espanyols foren recuperar aquesta plaça tan important fet que ho va aconseguir el general Ambrosio d’Spinola a l’any 1625. El quadre descriu als dos dos protagonistes de l’enfrontament; Spinola i Justí de Nassau en el centre de l’escena els quals semblen dialogar més com a amics que com a enemics. Justi apareix amb les claus de Breda a la mà i fa posat d’agenollar-se, la qual cosa l’impedeix al posar-li la mà sobre l’espatlla i li impedeix humiliar-se. En aquest sentit, és una ruptura amb la tradicional representació de l’heroi militar, que solia representar-se el venedor sobre el derrotat. Velázquez representa amb realisme l’escena . Un detall molt interessant és la quantitat de llances d’un costat i d’un altre. i a caracterització individual dels rostres dels soldats, Un altre aspecte del quadre són les nombroses llances observades en el camp espanyol, en contrac amb les vistes en el lloc holandès.
Les Filadores.
Està pintat cap a l’any 1657 És una pintura a l’oli amb unes dimensions de 220 cm x 289 cm. Conté tres plans d’escenes relacionades entre elles. Al front s’observa un grup de dones de diferents edats teixint amb una filosa, inspirat en escenes reals de dones obreres en el taller de tapissos de Santa Isabel de Madrid. La llum entra de costat i il·lumina només parcialment la part del darrere de les dones de la dreta, mentre que la resta roman en penombra i la filadora que mira cap a l’espectador té els ulls baixos, el rostre difuminat i els trets a la foscor. Les dues dones principals formen una V que deixa les escenes dels altres plans enmig. En segon terme, separades per uns graons, altres dones observen com una figura amb casc s’enfronta a una jove dempeus. Un instrument de corda sembla indicar els passatemps de les dames. Al fons s’observa un tapís penjat a la paret. El Rapte d’Europa de Ticià es veu a la part posterior de les Filadores.
Aquesta pintura ha estat interpretada també com una al·legoria de les arts amb les belles arts representades per Atenea i l’artesania representada per Aracne.
La Vella fregint ous
És una pintura de Velázquez, realitzat a la seva joventut abans del trasllat definitiu del pintor a la Cort. El quadre, es una magnificència del clarobscur, doncs un focus de llum, ve sempre de l’esquerra, il·luminant la part dreta del quadre, és a dir, a la vella , els seus útils i els ous ferrats, deixant fosca la resta del exceptuant la cara del noi. El clarobscur és tan intens que és difícil apreciar la paret que es troba al fons al que només hi penja una cistelleta. El realisme és quasi fotogràfic, Velázquez posa cura perquè els objectes destaquin de manera exemplar en tots els objectes: plats, atuells, coberts, casseroles, morters i gerres, destacant la lluentor especial del vidre, el atuellde terra i el meló que duu el noi.
El menjar de la vella està increïblement aconseguit, tant que els veuen quasi saltant sobre l’oli calent.
Els peus i les mans són de les parts més expressives del cos de les dues persones més cal fixar-se amb les mans de la vella el veu el treball meticulós i curós de l’artista igual les mans del noi subjectant el meló o prement el bol de vidre.
L’ús de personatges populars es fa freqüent a les pintures de la primera època de Velázquez, arribant a utilitzar figures del seu entorn familiar a molts dels casos. El general els seus primers quadres hi destaquen els seus alts contrasts de llums i ombres; a la vegada de tonalitats ocres i brunes.
Actualment aquest quadre es troba a la a la Galeria Nacional d’Escòcia de Edimburg, després que van pagar per adquirir-lo a l’any 1955, 57.000 lliures.
Les Menines
(també anomenat ‘La familia de Felipe IV’) és un quadre pintat l’any 1656, És una de les obres pictòriques més analitzades i comentades en el món de la pintura.
Com a tema central, mostra la infanta Margarida, la filla del Reis, tot i que la pintura presenta altres personatges, inclòs un autoretrat del mateix Velázquez. L’artista va resoldre amb gran habilitat tots els problemes de composició de l’espai, la perspectiva i la llum, gràcies al domini que tenia del tractament dels colors i els tons, i la gran facilitat per caracteritzar els personatges.Un mirall col·locat a la part del fons de la pintura reflecteix les imatges del rei Felip IV de Castella i la seva dona. A la porta del fons s’hi troba José Nieto (Jose Nieto Velázquez. era el majordom de la reina),. La gran lluminositat existent en aquest punt provoca que la mirada es fixi en aquest lloc. La lluminositat en part també és al mirall del fons on són reflectits Felip IV i Mariana d’Àustria.
Velázquez utilitza els blancs sense quasi mescles en diversos punts del quadre, com a les camises, als punys de les dames, hi ho fa amb un toc ràpid i decidit com ho aconsegueix en el reflex de les vestidures i adorns, o a la camisa del mateix Velázquez. En els cabells de la infanta i en els seus adorns, també s’aprecia l’art de la pinzellada del mestre. Les quatre figures femenines del primer terme se’ls hi veu un tractament similar, i els vestits denoten la categoria i la classe de tela de cada un d’ells. Els personatges reflectits en el mirall estan elaborats de manera més ràpida i amb una tècnica esbossada. Un mirall sobre el mur del fons reflecteix els busts dels reis, que potser estaven posant per ser ells els retratats, i serien sorpresos per la visita de la seva filla i els seus acompanyants.
També s’han interpretat alguns personatges des d’un punt de vista al·legòric; així, la nana Mari Bárbola té una bossa de monedes a les mans, el nan que molesta el gos un reflex de la cobdicia?. Gran coneixedor del protocol del palau, es diu que en aquesta pintura Velázquez volia demanar sorneguerament per a si la noblesa. Per això es retrata en el mateix espai que la família reial però guardant la distància necessària amb els dos.
Durant la guerra civil aquest quadre fou enviat a Museu de Ginebra (Suïssa) per a la seva preservació . Retornà a Madrid una vegada acabada. Actualment el quadre es troba al Museu del Prado
Venus devant el mirall.
Fou pintada segurament durant la seva estada a Itàlia concretament a l’any 1650. Representa a Venus en una postura eròtica, tombada sobre un llit i mirant-se en un mirall que sosté el deuet de l’amor sensual, Cupido. En qualsevol cas i com sempre passa amb Velázquez, a la dona un li dóna un tracte mundà perquè la pinta sense la parafernàlia mitològica habitual: no hi ha joies, ni roses ni la murta. Potser podria ser Venus, però pintada simplement com una dona, no com una deïtat.
Com curiositat, dir que és l’única obra del pintor sevillà on surt una dona nua.
Sembla que podria tractar-se d’una amant del marquès d’Eliche perquè el quadre havia estat de la propietat del marquès, a més se sap era bastant faldiller.
On sí que Velázquez s’assembla més a les representacions clàssiques és en el fet de pintar-la d’esquena essent un motiu eròtic. Tampoc Cupido apareix amb els tradicionals arc ni fletxes, fins i tot sembla una mica vulgar; porta una cinta rossa de seda que seria el símbol del lligam amorós. Un element molt important en la composició és el mirall que sosté Cupido. Això permet a la dona mirar-nos, un fet no estrany en l’estil de Velázquez.
Hi ha un element molt curiós es que la imatge del mirall no es veu bé, es borrosa. La resposta a aquest fet podria ser que si es tractava d’una amant del marquès, i no convenia fer-la identificable.
Tota la composició del quadre dona la sensació de profunditat Se suposa que l’obra la va pintar del natural, ja que la utilització de models nues estava malt vist a Espanya, motiu pel que es pensa que el quadre podria haver sigut pintat a Itàlia, on era més comú.
Amb motiu de la guerra espanyola del francès, els anglesos que en el cas, ajudaren als espanyols van aprofitar per robar el quadre i emportar-se’l al seu país. Es per això que avui és a la National Gallery.
Mariana d’Àustria
Quadre de Velázquez pintat entre 1652-53, llenç a l’oli de dimensió 234 x 132 cms. Mariana d’Àustria era la filla de l’emperador d’Alemanya, Ferran II i de la seva esposa María, aquesta germana del mateix Felip IV. Mariana des del seu naixement en 1634 estava predestinada a casar-se amb el príncep Baltasar Carlos. Com sigui que l’infant va morir de manera precoç, el seu propi oncle, en aquells dies ja vidu, va decidir casar-se de nou amb la noia, de la qual li separaven 36 anys
Precisament aquest retrat hauria d’haver estat pintat en el moment del matrimoni, però en aquells dies no estava Velázquez en la cort, així que ho va fer posteriorment en 1652. I com en la cort dels seus pares, a Viena, desitjaven també un retrat de la filla, ja reina, van haver de fer la segona versió, que va fer copiant de la seva pròpia obra i sense que fos necessari que posés donya Mariana. Aquesta segona versió li va agradar tant que el monarca espanyol que va decidir quedar-se’l ell i, per a l’emperador alemany va encarregar una tercera rèplica que és de menor qualitat, i que avui penja en el Museu de Viena.
Des del punt de vista cromàtic, el retrat de Mariana és un dels més variats als quals s’havia enfrontat Velázquez i una de les obres en les quals va demostrar millor la seva capacitat per a harmonitzar tons molt dispars, perquè es combinen els negres, grisos, plata i vermells. Aquests últims, d’una gran varietat, es concentren en el bufet, la cortina i la tapisseria de la butaca, apareixen també en el tocat i les nines de la reina i amb la seva vivor són elements essencials en l’organització del quadre. Encara que l’obra està organitzada amb una escriptura molt liberal.
La Coronació de la Mare de Déu
Pintat entre els anys 1635 – 1636. Oli sobre llenç, de mides: 178,5 x 134,5 cm.
Es tracta d’una pintura en certa manera excepcional dins de la producció de Velázquez, en la qual abunden les obres religioses El protagonisme és per a la imatge de María el rostre de la qual es presenta amb els ulls baixos, el nas recte i els llavis perfilats. L’expressió és de modèstia, de reverència i emoció. L’actitud de la Verge, assenyalant amb la seva mà dreta el seu propi cor mou a la pietat. A la dreta de l’espectador està Déu Pare, representat amb gran dignitat com un vell bondadós. A l’esquerra està Jesucrist, amb llargs cabells, els dos en actitud de coronar el cap de la Verge amb garlanda de flors. I en el centre, la representació de l’Esperit Sant, sota la forma d’un colom blanc, no podia ser d’altre manera.
Els colors emprats per Velázquez són els blaus. En els tons blaus més intensos de la capa de la Verge, vermells i morats. En algunes zones, especialment en els vermells, el pigment emprat és molt escàs. Sobre el vermell dels mantells i de la túnica de la Verge, gairebé translúcid i barrejat amb blanc de plom, va aplicar noves veladures per mitjà de tocs de blanc, mentre la pintura aplicada a la túnica de Déu Pare literalment regalima sobre el mantell de la Verge. Ulls i mans apareixen d’aquesta manera gairebé difuminats.
També és molt escassa la matèria pictòrica emprada en els núvols, que se superposen als mantells i els cossos dels àngels perquè, com és habitual en el pintor, que no respecta l’espai assignat a cada figura i realitza nombroses correccions sobre la marxa, Són dignes de destacar els angelets que serveixen de base a la Verge. Representen a quatre trons subjectant la tribuna de la Verge, i dos querubins que l’envolten i la serveixen, com al mateix Déu. La qualitat pictòrica d’aquests angelets res han d’envejar als pintats per Murillo que el van fer tan famós.
Nano amb un gos
La representació de nans i bufons, Velázquez va ser un principal pintor del tema. El retrat representa a un nan o bufó de la cort elegantment vestida amb vestit de color ocre i brodats daurats, amb draps blancs d’encaix en coll i punys, el barret en una mà i espasa al cinto, al costat d’una gossa mastí gairebé de la seva grandària per a subratllar la seva petitesa. Els dos es troben en una estada palatina amb les portes tancades. La profunditat espacial s’aconsegueix a través de les ombres que produeixen tant el personatge humà com l’animal.
El nan usa un vestit cortesà, acolorit amb diferents gammes de tons marrons i ocres als quals s’afegeix el blanc immaculat del coll del vestit i de les plomes del barret. Està dret, subjectant amb força la corretja d’una gran gos mastí, de grandària molt semblant al seu, que minimitza més si cap la grandària del protagonista del llenç. És obra, és de bona qualitat pictòrica, realitzada amb tècnica solta i llargues pinzellades carregades de pasta… La composició i de l’espai són típicament velazquenys, executada amb pinzellada solta i pastosa a la manera de Velázquez. No obstant això, malgrat estar fortament subratllada la condició de nan del retratat, no s’aprecia burla, sinó valoració de la seva personalitat, no exempta d’altivesa.
Pel que fa a la identitat del retratat es diu que fos, o bé Nicolás Hodson, portat de Flandes pel duc de Villahermosa, o bé Antonio Mascarelli, genovès, que vivia en l’Alcàsser entre 1673 i 1693. De moment, com l’enigma no ha pogut ser resoldre, es va optar per titular el quadre: “Nan amb gos”.
El quadre és un oli sobre tela pintat entre els anys 1645 al 50 , de mesures 142 x 107 cm. Es pot admirar en el Museu del Prado, com la majoria dels bons quadres del pintor.
Es una recopilació de
JOSEP M. CONTIJOCH
