A la antiguitat, no existien els cognoms
Un exemple, la Bíblia: Els personatges de l’Antic i Nou Testament se’ls coneixia pel seu nom de pila: Abraham, Moisès, Pere, Joan, Mateu, Jesús, María i Josep, no eren els Josep Camps o Mateu Bergadà o Moisès García, ni Pere Casals. Compte!: Iscariot no era el cognom del traïdor Judes, ni Tadeu, el sant; eren sobrenoms).
És així com a poc a poc, durant l’Edat mitjana, comencen a sorgir els cognoms a tota Europa. La finalitat era, doncs, diferenciar més una persona de l’altra que ostentés el mateix nom.
A Catalunya, van ser primer en adoptar cognom els governants, la noblesa i el clergat que va perpetuar el seu llinatge i el van convertir en hereditari. Amb el temps, la població començaria a imitar aquest costum; no obstant no sempre, ja que molta gent senzillament triava a perpetuar-lo, l’encolomaven, amb lo qual tardava que fos hereditari.
Com es formaren els cognoms?
Fem un exercici mental: Imaginem-se que som a l’edat mitjana immersors en una societat tancada formada a base de que molts matrimonis que demanaven dispensa matrimonials amb lo qual es repeteixen el patronímics a cada poble, així Joseps, Joans (fins i tot l’ase es deien igual), per força s’havia de buscar un altre nom (en aquest cas, el d’ estirp) per diferenciar uns habitants dels altres, doncs tenint-ne un diferent (encara que fos compost) concretaven la personalitat de cada un, que en aquest cas s’havia de convertir amb àlies i, amb el temps, aquestes apel·lacions van tenir caràcter hereditari i a la llarga passar de generació en generació amb el propòsit d’identificar no sols persones, sinó famílies.
Com se formaren els cognoms?
Fàcil. Mirem-ho amb uns exemples: Uns escollirien “cognoms topònims”, pel fet que la toponímia facilita la procedència dels noms propis d’un lloc. En aquesta categoria estan els cognoms: Pujol, Roca, Costa, Penya, Prat, Rivera, Valls (que fan referència a algun accident geogràfic) mentre Solsona, Tarrega, Figueres, Cervera, Alcover (que provenen de poblacions de Catalunya).
Altres troncs s’originaren d’alguna peculiaritat arquitectònica relacionada amb una persona si un avantpassat vivia prop torres, o fonts, o d’una església, o era amo de diversos casals, s’han d’entendre el perquè els sobrenoms Torres, Font, Iglesies, Pons i, Palau.
Altres famílies trigaven o venien procedents de Comarques, així els Penedès, Camp Bergadà, Pallars, etc.
Es possible que altra rama tingués alguna cosa a veure amb la flora i la fauna. Que criava bestiar; d’aquí els Badell, Bou, Colom, Llobet, Esquirol.
Els treballs agrícoles del passat també van produir moltes de les dinasties d’avui dia: Pagès, Alzina, Pastor, Bosc. Escorça.
Una altra manera de crear una casta era a base d’alguna característica física, o ressaltant la seva personalitat, doncs si una persona no estava casat el denominaven Solter; si era gros s’acabava dient-li Prim; si no tènia cabell, era Calb; si el seu cabell era castany, se li deia Ros; si era pàl•lid, acabava en Moreno. En canvi si tènia bon sentit de l’humor, era Alegria; si era educat, Cortès, tots ells i més acabant en cognoms.
També se’n formaren procedents de zones o capitals estrangeres: Rosselló, Condom (poble de França entre Bordeus i Tolosa), Bach (de la ciutat Eisenach (Alemanya).
D’origen semític: Aguilar, Carbonell, Dalmau, Escarré, Falcó, Laporta, Llorens, Marsal, Moix, Gatell, (L’últim originari de Tarragona, sembla que esdevé de “jatúl”, el “gat”; simbolitza llinatge sacerdotal.
No cal buscar massa sobre el cognom Amorós Per si sol ja aporta un reguitzell dels relacionats amb la amor.
De vegades, se’ls hi escollia l’ofici del seu treball: Teixidó, Sabater, Fuster, Ferrer, i més i, també els accidents geogràfics relacionats amb la persona, com Riu, Bosc, Prat, Costa, Puig i, els de les característiques físiques, com Prim, Llarg, Tort, Coix. En realitat, servia qualsevol cosa que tingués a veure amb la persona i el seu entorn més proper, que en principi els identificava i, en un moment donat acabaven amb llinatge.
De Mont: ve del mot puig, o elevació considerable del terreny. Amb ell es formen compostos, com Puigbó, Puigdemont, Puigdevall o Puigvert.
Mentre els segons noms es convertien en cognoms, la manera com s’escrivien en els Registres era una mica desgavellat, i si es registrava especialment en els Registres catalans desprès del 1714, regits durant anys per funcionaris castellans ocasionaren un escandalosa trepitjada de cognoms que feu feredat (Vegis en els cognoms Farré i Giné). Cada funcionari feia servir l’ortografia que li semblava en que sonava un cognom.
Per aquest motiu, el 1555, durant el Concili de Trento, havia establer que cada parròquia registrés els naixements, baptismes, defuncions i matrimonis. Però s’havia de fer usant una grafia única per als mateixos noms i arrels, però no en va sortir.
El primer registre civil a Espanya es va establir oficialment fou el 1871, durant el govern que va seguir a la revolució coneguda com “La Gloriosa”,on es va crear definitivament a través de la Llei del Registre Civil. Fins llavors, el registre de naixements, matrimonis i defuncions era gestionat principalment per l’Església Catòlica a través dels llibres parroquials, tal com establia el Concili de Trento. Amb la creació del Registre Civil, es va voler variar una estructura laica i centralitzada per al registre adaptant-se als canvis polítics i socials que reclamaven més separació entre l’Església i l’Estat. Així els cognoms hereditaris quedaven oficialment consolidats per llei social i per a tothom.
ELS COGNOMS ACABATS EN -ez, -iz o -z
Pel que fa als cognoms acabats en -ez, -iz i -z, es van posar de moda durant l’edat mitjana sobretot a Navarra, Castellà i Lleó. Sabem que aquesta partícula significava ‘fill de’, per exemple, González (fill de Gonzalo), o Fernández (fill de Fernando). El que no sabem és l’origen d’aquesta partícula, es diu que ve de la llengua basca antiga. La moda de fer servir la terminació -ez, -iz o –z, començaria com hem dit a Navarra, d’on hi ha els primers casos documentats. mentre a València acabarem donant-los la terminació “–is” en el cas dels Peris, Llopis, Ferradis o Gomis i. més. En els Països Catalans també arribarien el cognoms aquella regió en el cognom Salva, que els valencians se li menjaren la “t”.
ELS COGNOMS CATALANS MÉS COMUNS
Ferrer. Amb les seves variants Farré i Ferré és el cognom d’origen català més estès. Prové
d’un ofici, si més no, molt popular si pensem que en moltes poblacions necessitaven tenir almenys un ferrer.
Vila o Vilà. Ve del substantiu vila, que es refereix al nucli de població.
Serra. Prové del substantiu serra referit a una ‘cadena de muntanyes’.
Soler. o Solé. Pot venir del llatí solàrium, amb el significat de ‘lloc de sol’,
Martí. Ve de ‘que pertany a Mart’, referint-se al déu romà de la guerra.
Roca. Es refereix a una massa de pedra de gran volum i en estat natural.
Pujol. Vol dir ‘puig petit’, és a dir, ‘muntanya petita’.
Pons. Segurament ve del nom propi Ponç,
Rovira o Rubira. Ve del llatí roberea, un ‘bosc de roures’.
Mas. Antigament, un mas era una casa de camp catalana on vivien els pagesos
Roig. Fa referència al color roig, segurament als cabells rojos i als pèl-rojos.
Riera. Fa referència a una riera, una llera que només porta aigua
Solà. Sembla que ve de l’adjectiu solà, que està ‘exposat al sol’,
Grau. Segurament és una contracció del nom Guerau, que ve del germànic Gairoald.
Valls. Plural de vall, extensió més aviat enfonsada de terreny entre muntanyes.
Ros. Fa referència al color de cabells.
Oliva. Ve del nom propi Oliba o Oliva, el fruit de l’olivera.
Pla. Ve de l’adjectiu que es refereix a una superfície plana o llisa de un terreny.
Contijoch: Grafiat amb la “h” de la vella parla catalana. Procedeix de l’alemany
Em portat unes mostres de cada grup per facilitar la localització de centenars de cognoms que hi ha en cada grup. Valgui per trobar el seu.
