Hi ha països, territoris i estats que no estant reconeguts pels països del món que aspiren a la seva independència.
N’hi ha més dels que avui citem, com són els qualificats que tenen només apetències independentistes.
Els més significats dels independentistes històrics:
[row]
[col col=12]
El Tibet, la majoria budista vol la independència de Xina.
[/col]
[/row]
TIBET
En 1911, Xina va retirar les seves tropes estacionades en el Tibet oportunitat que va aprofitar el Dalai Lama per restablir el seu control sobre el Tibet i proclamar la independència. En 1950 l’Exèrcit xinès va envair de nou el Tibet, derrotant fàcilment al feble exèrcit tibetà. No obstant, el 1951, Xina va redactar el Pla per a l’Alliberament Pacífic del Tibet, el qual va ser signat per representants del Dalai Lama i el Panchen Llepi. Aquest pla contemplava l’administració conjunta del govern xinès amb el govern del Tibet. Malgrat tot, durant la Revolució Cultural els guàrdies rojos van entrar el Tibet produint seriosos danys en el seu patrimoni cultural i a la seva religió budista. Milers de temples i monestirs budistes foren destruïts i els monjos assassinats. En aquest estira i arronsa, el 1979 el xinesos van restablir la llibertat religiosa (molts monestirs budistes tornaren obrir les seves portes), sense deixar de vigilar la prohibició de que els tibetans qüestionin el dret de Xina de governar el Tibet. Durant els següents anys, el Dalai Lama ha buscat el suport de l’ONU, la qual va emetre les resolucions adoptades per l’Assemblea General de les Nacions Unides en tres ocasions, sol·licitant a Xina que respectés el desig d’autodeterminació del Tibet. El 1988, el Dalai Lama va modificar les seves demandes amb la intenció d’arribar a un acord i va proposar la creació d’un Tibet democràtic i un govern autònom amb associació amb la República Popular de Xina, però la proposta no s’ha fet palesa fins avui
La bandera
Porta els Simbolismes del Tibet: Al centre es troba una gran muntanya densament recoberta de neu, que representa la gran nació del Tibet, àmpliament com la terra
coneguda Envoltada de Muntanyes Nevades. Travessant el cel blau fosc, sis franges vermelles s’estenen representant els ancestres originals del poble tibetà: les sis tribus que formen el Tibet. La combinació de les sis franges vermelles (de les tribus) i de les sis franges blaves (representant el cel) simbolitzen la protecció dels ensenyaments espirituals per les divinitats protectores vermelles A la part alta de la muntanya nevada, brilla el sol, radiant simbolitzant el goig de la llibertat i la riquesa espiritual i material de tots els éssers a la terra tibetana. En els vessants de la muntanya romanen orgullosos dos lleons de les neus, símbols de valentia i del victoriós assoliment del país per unificar una vida espiritual i secular. Les tres joies acolorides aixecades pels lleons representen la reverència guardada pels tibetans als Tres Suprems (Buda, Dharma i Shanga). Les dues joies colorides, sostingudes entre els lleons, signifiquen l’estima per l’autodisciplina i el comportament ètic correcte. El costat de la part dreta de la bandera, no hi ve la vorada groga, representant l’obertura del Tibet a altres credos religiosos.
[row]
[col col=8]
Bandera del Tibet [/col]
[/row]
Catalunya i Països Catalans
[row]
[col col=8]
La Senyera, coneguda popularment com les Quatre barres, la bandera tradicional de Catalunya [/col]
[/row]
[row]
[col col=8]
Bandera del Principat de Catalunya proposada per Armand de Fluvià el 2010. en el cas de la institució dels Països Catalans [/col]
[/row]
Hi ha dues llegendes semblants sobre l’origen de l’escut i bandera de Catalunya
Llegenda d’Otser de Cataló
Explica que el cavaller Otger Cataló tenia per armes un escut franc tot daurat, i que mentre lluitava contra els sarraïns fou ferit en una mà. Quan volgué adreçar l’escut, li quedaren cinc marques dels dits tacats de sang a l’escut. Acabada la batalla, Otger Cataló manà que a partir d’aleshores aquell fos l’escut dels seus successors.
Llegenda de Guifré el Pilós
Insereix l’episodi de la Llegenda de les quatre barres de sang. Explica que els normands atacaren França i el comte Guifré el Pilós anà a ajudar a l’emperador franc. Una vegada derrotats els normands, al comte Guifré el Pilós li demanà un escut d’armes. Aleshores, es mullà els dits de la mà dreta en una ferida que tenia al costat i els passà de dalt a baix de l’escut daurat del comte, dient-li: «Aquestes seran les vostres armes, comte».
Versió històrica
La bandera de Catalunya, també coneguda com la Senyera prové de l’emblema del llinatge dels comtes de Barcelona, del qual ja se’n té constància des l’any 1150 en un segell de Ramon Berenguer IV. A partir de l’època de Jaume I se la conegué com a «bandera reial» o «senyal reial». Desclot i Muntaner (finals del s. XIII i principis del XIV) la referien com a «senyal dels reis d’Aragó» i poques dècades després començà a fer-se servir com a «bandera de Catalunya». Amb l’arribada de la Renaixença al segle XIX, el moviment catalanista la prengué com a bandera nacional de Catalunya.
Dels repetits intents per aconseguir la independència de Catalunya ja són ben coneguts dels nostres lectors.
ESCÒCIA
[row]
[col col=8]
[/col]
[/row]
Escòcia és la més septentrional de les quatre regions del Regne Unit. Juntament amb Anglaterra i Gal·les, Escòcia forma part de la Gran Bretanya, abastant un terç de la seva superfície total; a més disposa de més de 790 illes. El Regne d’Escòcia va ser un estat independent fins a 1707, data en la qual es va signar l’Acta d’Unió amb Anglaterra, per crear el Regne de Gran Bretanya. La unió no va suposar alteració del sistema legal propi d’Escòcia, que des de llavors ha estat diferent del de Gal·les, Anglaterra i Irlanda del Nord, per la qual cosa és considerada en el dret internacional com una entitat jurídica diferent (cosa que no li ha estat reconeguda a Catalunya). El manteniment d’unes lleis pròpies, i d’un sistema educatiu i religiós diferenciat formen part de la cultura escocesa al llarg dels segles. Sorgit en el segle XIX, l’independentisme escocès ha guanyat influència des de finals del segle XX; representat pel “Scottish National Party” (SNP, Partit Nacional d’Escòcia), que treballa per la independència d’Escòcia, el qual va obtenir la majoria absoluta al Parlament escocès en les eleccions de maig de 2011.
[row]
[col col=8]
La Bandera de Escocia [/col]
[/row]
Segons la llegenda, en el 832 el rei Angus II va dirigir als escocesos a la batalla contra els anglesos, El rei Angus i els seus homes es van veure envoltats. Durant la nit, Sant Andreu es va aparèixer al rei i li va prometre la victòria. Al matí, els dos exèrcits van veure aparèixer sobre el cel blau una creu blanca sobre la qual havia estat martiritzat el Sant. Aquesta aparició va donar coratge als escocesos, mentre que als anglesos els va desmoralitzar i van perdre el combat. En 1385, el Parlament d’Escòcia va decretar que els soldats escocesos havien de portar el “logo” com a distintiu. Des de 1606, i especialment després de la definitiva unió d’Anglaterra i Escòcia per l’Acta d’Unió (1707), la bandera d’Escòcia va ser incorporada a la bandera del Regne Unit. Actualment no obstant, Escòcia pretén la independència i en l’últim referèndum no la va aconseguir per molt poc.
IRLANDA DEL NORD
La majoria de ciutadans de l’Ulster tenen un fort sentiment independentista del regne Unit (volen la unió amb la resta de la illa d’Irlanda sense constituir un nou País). Actualment l’Ulster té sis comtats irlandesos sota el control administratiu del Regne Unit. La seva capital és Belfast. Irlanda del Nord va ser creada en 1921 pel Parlament britànic. Llavors la illa d’Irlanda va acabar sent dues regions: La del Nord depenent del Regne Unit i la del Sud, independent.
[row]
[col col=8]
Les dues Irlandes. La blanca, independent; la vermella sotmesa a Anglaterra [/col]
[/row]
La província d’Irlanda del Nord es la va crear Anglaterra després de cedir a la independència Irlanda del Sud, partint l’illa. aconseguint que sis comtats, més tres cantons formessin l’Úlster. Després de la separació de la República d’Irlanda del Sud, la província britànica d’Irlanda del Nord ha seguit vivint llargs anys de violència entre catòlics i protestants. Els recents acords de pau han fet renéixer l’esperança, sobretot des de la inauguració en 1998 de l’Assemblea d’Irlanda del Nord, i els acords de pau amb l’IRA.
[row]
[col col=8]
La Bandera d’Irlanda del Nord [/col]
[/row]
La bandera d’Irlanda del Nord va perdre el seu caràcter oficial amb la dissolució del Parlament d’Irlanda del Nord ordenat pel govern britànic en 1972. És una tela de color blanc en el qual figura una creu vermella de la creu de Sant Jordi. En la part central hi figura un estel de sis puntes (el nombre de comtats que pertanyen a Irlanda del Nord) de color blanc que conté una mà destra (la mà vermella de l’Úlster). L’estrella és sota la “Corona Imperial” (del Regne Unit) com a símbol de lleialtat a la monarquia britànica. Aquesta bandera va ser atorgada al govern d’Irlanda del Nord el 1924 i va ser emblema entre 1953 i 1972. Malgrat s’ha deixat de reconèixer encara és usada per a delegacions esportives d’Irlanda del Nord.
Grenlàndia
[row]
[col col=6]
[/col]
[col col=6]
[/col]
[/row]
Grenlàndia és la gran illa situada entre l’oceà Atlàntic i l’oceà Glacial Àrtic, políticament constituïda com una regió autònoma del Regne de Dinamarca. Més del 84% de la seva superfície està coberta de gel i està considerada com la major illa del món. La seva capital és Nuuk. Grenlàndia ha estat habitada, encara que no de forma contínua, des del 2500 a. de C. per pobles indígenes. En el 986 d. de C. va ser poblada pel poble nòrdic (viking) fins al segle XV. Va ser a principis del segle XIX quan es convertiria oficialment en colònia danesa. Fou en 1814, després d’haver estat sota domini noruec-danès durant segles. Des de la aprovació de la Constitució de Dinamarca de 1953, Grenlàndia, forma part del seu Regne amb una relació coneguda com a Mancomunitat de la Corona. En 1979 Dinamarca li va atorgar l’autonomia i en 2008 transfereix la major part de les competències que tenia el govern danès al govern local groenlandès. Aquest traspàs es va fer efectiu en els afers de polítiques: exteriors, seguretat i financera, lo que la converteix en una pràctica independència. Així mateix, Dinamarca va atorgar a Grenlàndia un subsidi anual de 633 milions de dòlars, la qual cosa li suposava 11.300 dòlars per persona.
La bandera
La Bandera de Grenlàndia està formada per dues franges horitzontals d’igual amplària, sent la franja superior de color blanc i la vermella la franja inferior. Centrat en altura apareix un cercle el radi del qual és de 4 parts, sent la meitat superior de color
[row]
[col col=8]
La bandera de Grenlàndia [/col]
[/row]
vermell mentre la inferior és blanc. El nom de la bandera en grenlandès és Aappalaartoq, que significa “la vermella”. Va ser el 1973 quan Grenlàndia es va plantejar per primera vegada la qüestió de tenir la seva pròpia bandera i es va sotmetre a votació popular, guanyant la Dannebrog. El 1978, el govern autònom va fer una crida pública perquè es presentessin propostes pr dissenyar la bandera, rebent 555 dissenys. Finalment, s’elegí la que va guanyar més vots
Christiansen explica el disseny així: la part blanca de la bandera simbolitza la capa de gel i els nostres fiords estan representats per la part vermella del cercle. També afegia: Els colors són els mateixos que la Dannebrog (la bandera nacional de Dinamarca) i per això podem continuar anomenant a la nostra bandera “Aappalaartoq”, la vermella. La nova bandera va ser adoptada oficialment el 21 de juny de 1985.
QUEBEC
La bandera de Quebec també dita Fleurdelisé, és la bandera nacional de la província canadenca de Quebec. Està dividida en quatre parts de color blau per una creu de color blanc. En cadascuna de les parts té una flor de lis blanca. La flor que ha estat un símbol tradicional de França des de l’època medieval, representava a la reialesa del
[row]
[col col=8]
[/col]
[/row]
país gal adoptat pels quebequenses en 1948, en record de la seva herència i afinitat cultural francesa. La Fleurdelisé s’hissa a tot el món on es troben situades delegacions del Quebec
Símbols de la bandera: La creu ded color blanc representa el catolicisme. La Creu centrada i recta, deriva de l’ús de creus blanques en les banderes franceses dels segles XIII i XIV. Quant al «Carillón», l’avantpassat directe de la Fleurdelisé, el blau simbolitzava originalment a la Mare de Déu. El fons de color blau real recorda el color de l’escut d’armes dels sobirans que van governar França durant la dominació francesa a Amèrica
[row]
[col col=8]
Localització geográfica del Quebec marcada en vermell
[/col]
[/row]
El nacionalisme quebequès planteja la independència, per a la província canadenca de Quebec, on el nacionalisme segueix latent ja que la regió té una cultura i idioma diferents a la resta de Canadà. El motiu d’aquesta tendència nacionalista dels quebequesos és que els franc-canadencs han mantingut diferències amb els anglo-canadencs durant segles, des de les èpoques colonials, quan els primers van ser conquistats per l’Imperi Britànic. Els grups, associacions i organitzacions independen-tistes que van destacar en la dècada de 1960 no van aconseguir consolidar-se encara que van rebre un notable impuls després de la visita de Charles de Gaulle a Quebec a l’estiu de 1967. Aquest mateix any, Canadà va acceptar a l’idioma francès com a llengua cooficial en tot el país per frenar, en certa manera, el corrent anglo-nacionalista del Quebec. En les eleccions de 1973, guanyades pel Partit Liberal de Quebec (PLQ), el recentment creat Parti Québécois (PQ) va aconseguir el 30% dels vots, i venceria posteriorment en les eleccions de novembre de 1976. però no fou prou per aconseguir la independència
PAÍS BASC
El País Basc (també conegut com Euskadi) és la comunitat autònoma integrada per les províncies d’Àlaba, Guipúscoa i Biscaia. A Navarra t els bascos també la volen sotmetre a la seva comunitat autònoma, El País Basc francès (en basc: Iparralde («zona nord») o Ipar Euskal Herria («País Basc nord») és una regió situada a França, (el mateix cas de la nostra Catalunya Nord).
[row]
[col col=8]
Mapa actual del País Basc [/col]
[/row]
La bandera: Coneguda també per ikurriña. Fou creada el 1894 pels germans Luis i Sabino Arana (el fundador del Partit Nacionalista Basc). aquesta bandera, en un principi se identificava amb el territori de Biscaia.
[row]
[col col=8]
[/col]
[/row]
La Ikurriña
Posteriorment passà a representar tot el que ells anomenen Euzkadi, el somni nacionalista de les set províncies: Àlaba, Biscaia, Guipúscoa, Navarra, Baixa Nava-rra, Zuberoa i Lapurdi). Amb la constitució de la Comunitat Autònoma del País Basc, o Euskadi, s’adoptà com a bandera oficial la ikurriña. Segons Arana, —el dissenyador de la bandera—, es va basar en l’escut de Biscaia el qual té el fons vermell, sobre aquest fons, se superposa una aspa verda, símbol de l’apòstol Sant Andreu, patró de Biscaia. Simbolitzaria la independència biscaïna per haver arribat el dia de sant Andreu la victòria d’Arrigoriaga contra els espanyols. A la creu de sant Andreu, se li superposa una creu blanca, símbol de la religió catòlica, tal com la que apareix inserida al roure de l’escut. Aquest ordre en la col·locació de les creus significava que la legislació biscaïna havia de “supeditar-se en un tot a les lleis religioses i morals“.
El conjunt recorda la bandera britànica, i potser la semblança no sigui causal, ja que Arana professava una gran admiració per Escòcia, la bandera que també té una aspa de sant Andreu. El mot ikurriña, també creació d’Arana, és un neologisme procedent d’ikur (“símbol” en basc) amb que Arana pretenia traduir al basc el terme castellà de bandera (comparable també amb la veu catalana senyera). Actualment, les grafies més comunes són “Ikurriña” tant en basc com en castellà.
De la historia sobre els afanys independentistes (ETA inclosa) ja són ben coneguts dels nostres lectors.
FLANDES
Flandes és una de les tres regions que componen Bèlgica, juntament amb Valònia i la regió de Brussel·les. En 1830 es va crear el Regne de Bèlgica, i Flandes va ser una de les províncies que hi va formar part. És una regió històrica entre Bèlgica i França amb fort sentiment independentista. Els Flamencs lluiten diàriament, per aconseguir el seu propòsit i malgrat alguns referèndums portats a terme no ho han aconseguit
[row]
[col col=8]
[/col]
[/row]
El moviment flamenc (en neerlandès: Vlaamse Beweging) és un terme popular emprat per a descriure el moviment que busca la independència de Flandes, la protecció de la llengua flamenca i de la seva cultura.
La bandera
[row]
[col col=8]
[/col]
[/row]
El pol més extrem del moviment independentista és dominat per organitzacions d’ultradreta Vlaams Belang (el segon partit en vots en el parlament flamenc a les últimes eleccions parlamentàries) i Voorpost, Nationalistische Studentenvereniging (Unió d’Estudiants Nacionalistes), i molts altres. L’organització més radical d’esquerres és una organització d’inspiració marxista i independentista flamenca, dita Meervoud, però també hi formen part partits moderats.
Una mica d’història: El 25 d’octubre de 1555, l’emperador Carlos V va renunciar en el seu fill Felip el ducat de Borgoña i per tant, els 17 territoris dels Països Baixos. Dins de la monarquia hispànica, els Països Baixos oferien una bona vitalitat econòmica, amb una assentada classe mercantil. Així que els intents espanyols d’incrementar els impostos per sufragar les guerres, la defensa dels privilegiades lleis i la difusió del calvinisme van crear un focus de resistència que va conduir a la rebel·lió general contra la política espanyola. En 1568, va començar la rebel·lió als Països Baixos, que donaria lloc a la Guerra dels Vuitanta Anys. Durant els regnats dels tres següents reis espanyols va seguir el conflicte sense que cap de les parts aconseguís imposar els seus reials.
A la mort de l’últim Àustria, Carlos II, el rei de França Luis XIV va proclamar i va imposar al seu nét amb el nom de Felipe V, però la seva política expansiva va provocar el temor a Europa originant la Guerra de Successió Espanyola. Entretant gran part dels Països Baixos van ser conquistats per les forces de la Gran Aliança de l’Haia. El rei francès Lluis XIV va convèncer al seu nét Felipe V perquè cedís els Països Baixos a l’elector desposseït de Baviera i favorit del francès,cosa que accedí el funest rei espanyol.
La història de Flandes segueix amb l’establiment de Bèlgica el 1830. Abans de la Segona Guerra mundial ha els flamencs han lluitat per obtenir igualtat de drets que els francòfons, lluita necessària a causa de les discriminacions lingüístiques que han patit dins l’Estat.
Hong Kong
La bandera de la regió administrativa especial d’Hong Kong de la República Popular Xina és una Bauhinia × blakeana blanca, estilitzada, de cinc pètals al centre d’un camp vermell. El color vermell en aquesta bandera regional és igual que el de la bandera de la República Popular Xina. Va ser adoptada el 16 de febrer de 1990 i va ser hissada oficialment per primera vegada l’1 de juliol de 1997, en una cerimònia històrica que marcava la transferència de la sobirania d’Hong Kong del Regne Unit a la Xina.
La bandera
[row]
[col col=8]
[/col]
[/row]
El simbolisme: El disseny de la bandera té diversos significats, culturals, polítics i regionals. El color en si és el més significatiu: el vermell és sempre un color festiu de la gent de Xina. La juxtaposició del vermell i el blanc simbolitza el principi polític: “Un país, dos sistemes”. La bauhinia ara és usada com a símbol nacional.
Hong Kong és una regió administrativa especial que se li aplica el model conegut com “un país: dos sistemes”. Aquest sistema, el va crear l’ideòleg Deng Xiaoping, consisteix en el manteniment d’un sistema econòmic capitalista sota la sobirania d’un país d’ideologia comunista. A més del sistema econòmic, aquesta regió manté un sistema administratiu i judicial independent, fins i tot el seu propi sistema de duanes i fronteres externes.
Hong Kong, no obstant, aspira solapadament a la independència.
[row]
[col col=8]
Localització geografica de Hong Kong [/col]
[/row]
Hong Kong és una ciutat regió administrativa especial de la República Popular de la Xina, que comprèn una extensió d’uns 1.000. km2 a la costa sud-est del país. És un dels principals centres econòmics i financers del món, i el seu port és un dels més actius de l’Àsia. Geogràficament està format per un petit arxipèlag on hi destaca l’illa de Hong Kong i la península de Kowloon. La cultura popular s’assembla molt a la de Canton. doncs s’hi parla l’idioma cantonès, També s’hi parla xinès i anglès, herència de la presència colonial, i les dues són llengües oficials. L’illa de Hong Kong va ser conquerida el 1841 pels britànics durant la Primera Guerra de l’Opi i utilitzada com a port franc amb el comerç de la Xina continental. Després de la segona Guerra de l’Opi, se li concediren als britànics un període de 100 anys de permanència, data acabava el 1997, llavors va passar a formar part de la regió administrativa especial de la República Popular de la Xina. Malgrat tot, té unes llibertats, una economia i un nivell de vida diferenciats de la resta de la Xina. Disposa de parlament propi, amb un sistema de partits que trien una assemblea autònoma mitjançant eleccions democràtiques. Forma part d’algunes organitzacions internacionals no vinculades amb Xina, per exemple l’Organització Mundial del Comerç.
KURDISTAN
Kurdistan és una regió sens accés al mar situada a l’occident d’Àsia, al nord de l’Orient Mitjà i al sud de Transcaucàsia. Històricament és reclamat pel poble kurd, una ètnia sense estat que l’habita. Aquest territori es troba actualment repartit entre quatre estats: Turquia; l’Irak; Iran i Síria, i un petit enclavament kurd a Armènia. És un poble que té identitat cultural i racial pròpia i el seu objectiu és la unió de tots els kurds, per la qual cosa reclamen la independència a Turquia, Síria, Irak i Iran, ho tenen molt difícil ja que no es tracta de reclamar-la a un sol país (com passa amb els demés que aspiren la independència) sinó a quatre Apart, els kurds van ser massacrats per Turquia i abans per l’Irak en dues ocasions històriques
[row]
[col col=8]
[/col]
[/row]
La bandera del Kurdistan (en kurd: Alaya Rengîn) va aparèixer durant la lluita dels kurds per la seva independència de l’Imperi otomà (1920). El 1946 la República de Kurdistan va adoptar aquesta bandera trico,lor.
[row]
[col col=]
[/col]
[/row]
El símbol central representa la nergis, flors salvatges grogues que creixen a les valls del kurdistà, també s’associa amb un signe solar propi de les tradicions pre-islámiques dels kurds: el yazidisme i el zoroastrisme. Actualment els colors de la bandera són usats amb algunes variacions com a símbol de la població kurda de Turquia, Iran, Irak i Síria. L’ús de la bandera està proscrit a Turquia, i durant la invasió de l’Irak de 2003 les forces de la coalició van tractar d’impedir sense èxit que anés hissada en públic per alleujar l’ambient de tensió ètnica entre kurds i àrabs
TXETXENIA
[row]
[col col=8]
Bandera de Txetxènia [/col]
[/row]
La ideologia txetxena té diverses interpretacions en matèria de banderes La més comuna és la bandera verda amb les ratlles vermelles i blanques La combinació de colors és verd, blanc, vermell, blanc, verd, amb els dos terços superiors de la bandera en verd i el restant un terç en ratlles blanques, vermelles, blanques i verds de la mateixa amplària. Cada color simbolitza un aspecte del caràcter nacional txetxè. El verd és el color de la vida, el vermell simbolitza la sang vessada en la lluita per la llibertat i el blanc representa el camí cap a un futur brillant. A part d’aquesta, han estat utilitzada per diverses faccions del moviment independentista, que fins i tot utilitzen diferents banderes al mateix temps.
[row]
[col col=8]
[/col]
[/row]
Localització geogràfica deTextxenia
La situació txetxè-russa és un conflicte armat que perdura des de segles entre el govern de Rússia (ja des de l’Imperi Rus i l’ex Unió Soviètica) i els nacionalistes de Txetxènia i les forces islamistes. Rússia només va tenir èxit en la repressió dels rebels txetxens el 1862. Durant la Guerra Civil Russa, els txetxens i altres pobles caucàsics van viure la independència alguns anys, abans de ser sovietitzats el 1921. Durant la Segona Guerra Mundial, els txetxens van veure la invasió alemanya com una oportunitat per rebel·lar-se contra el règim soviètic. En resposta, la posterior soviètica va ser la massiva deportació a Àsia Central, on es van veure obligats a romandre fins a 1957. El més recent conflicte entre txetxens i el govern de la Federació Russa va tenir lloc en la dècada de 1990. Després de la desintegració de la Unió Soviètica, els separatistes txetxens van declarar la seva independència en 1991. A la fi de 1994 va esclatar la Primera Guerra Txetxena i després de dos anys de lluita les forces russes es van retirar de la regió. Malgrat tot, el 1999, els combats es van reiniciar i van concloure a l’any següent amb les forces de russes establint de nou el control sobre Txetxènia.
És un article de JOSEP M. CONTIJOCH
