El meu primer viatge turistic.
El nostre cervell està encara ple de misteris, malgrat que de cada dia que passa se sap alguna cosa més sobre el seu complicat funcionament.
Avió « Junquers » de mitjans s. XX
És com un ordinador i, com tots els ordinadors, arriba un dia en què s’espatlla. El meu (el cervell) ja ha complert més de noranta anys i la veritat és que comença a donar senyals de debilitat. Això fa que a vegades busques una cosa i te’n surt una altra o que vas a buscar quelcom a l’habitació del costat i quan hi ets no saps el que cerques, o que et pregunten què has menjat per dinar i no hi ha manera de recordar-te’n. Per contra, el que és curiós és que de cop i volta et vénen a la memòria fets que han passat cinquanta o seixanta anys enrere i, fins i tot, amb força detalls. Així em va passar fa poc, comentant amb una de les meves nebodes alguna notícia que havíem sentit a la televisió referent a la ciutat de Sevilla. Aquella petita conversa em va despertar una sèrie de records que a continuació us evoco.
Hi havia a Montblanc en aquela època un inspector d’alcohols (o de duanes) molt jove, amb el qui vaig tenir una certa relació d’amistat. Era de Granada i un dia em va preguntar si el voldria acompanyar en un viatge que havia de fer fins a casa seva, passant abans per Madrid, on havia de fer algunes gestions. De seguida li vaig dir que sí, perquè això dels viatges sempre m’ha atret i en aquella època (no recordo exactament la data, però devia ser cap a l’any 54 o 55 del segle passat) no coneixia gran cosa del nostre magnífic planeta, a part d’alguns pobles de La Conca, Vila-rodona (on els pares havien nascut) i poques ciutats, com Valls, Reus, Tarragona i també Barcelona.
Sortírem doncs cap a Madrid amb el seu Renault, i una vegada arribats a la capital del Reino (manera de parlar, perquè el rei no el tinguérem fins al novembre del 75) ens separàrem aviat, ja que ell tenia diverses coses per fer i, tan prompte com les hagués acabat, marxava cap a Granada, on ens havíem de retrobar una setmana després. Vaig aprofitar, doncs, aquests dies de «vacances» (ho poso entre cometes perquè en aquells temps això de les vacances encara no es coneixia gaire, almenys als pobles).
En primer lloc vaig dedicar un parell de dies a visitar Madrid i amb les ganes que tenia jo de veure coses, crec que no me’n van quedar gaires per visitar, almenys de les més notòries, perquè no vaig parar ni un moment.
Al tercer dia vaig agafar un avió per anar a Sevilla i en aquells temps, agafar un avió a Espanya era quasi una proesa, però només és ara que me’n dono compte. El que em va portar a Sevilla era un Junquers d’aquells que havien servit en la Segona Guerra Mundial (a hèlices, naturalment), un dels molts que foren readaptats per al transport civil de viatgers. No tenia més que una capacitat per a 18 o 20 places i feia molt soroll i molt de fum. A més, l’estabilitat no tenia res a veure amb la dels aparells actuals. Trontollava bastant i, en uns minuts que travessàrem una zona de turbulències, l’avió feia com unes ràpides caigudes d’altitud que francament et feien agafar por. I recordo molt bé que la por grossa la tingué un passatger a qui aquella turbulència l’agafà tancat dins el lavabo. Es va espantar i no sabia com obrir, i es va posar a cridar i a picar la porta com un boig, fins que vingué un de la tripulació per a calmar-lo i explicar-li com ho havia de fer per a obrir. Finalment, aquell primer vol es va acabar bé. He dit el primer vol, però en realitat no era el primer, sinó el segon, perquè uns mesos abans, el Sr. Rovira (un agent comercial de Reus amb qui tenia bona relació) em va convèncer perquè anés un diumenge al matí a fer el bateig de l’aire amb una avioneta de l’Aeroclub de Reus, del qual ell n’era un dirigent. Fou una experiència magnífica. El vol no devia durar gaire. Potser una mitja hora o tres quarts. Passàrem prop de Tarragona, fins a Salou i una mica dins el mar i el que em va impressionar més fou la netedat de l’aigua, ja que al no volar a gaire altura, es veien perfectament els peixos dins del mar. És la principal imatge que em va quedar d’aquella agradable experiència.
Tornem però cap a Sevilla. Vàrem aterrar a l’aeroport de San Pablo i francament allò semblava un mas robat. Vaig preguntar a un que semblava un empleat, com s’havia de fer per anar cap a Sevilla. Tiene que ir allá abajo a la carretera y esperar que pase un autobús que lo llevará hasta la ciudad.
Així ho vaig fer i després de buscar un hotel ja vaig començar el recorregut perquè a Sevilla hi ha moltes coses per visitar.
En aquella època, devia tenir uns 400.000 habitants i ja era la quarta ciutat d’Espanya. Ara en té uns 700.000.
Com que no disposava de gaires dies, se m’acudí de llogar una Vespa, cosa que em permeté de recórrer tota la ciutat de nord a sud i d’est a oest.
Catedral de Sevilla, amb La Giralda
U n dels primers llocs que vaig visitar fou la Catedral i la Giralda, a la qual hauria pogut pujar fins a dalt amb la Vespa si no hagués sigut perquè estava simplement prohibit. Físicament però, era possible, degut al fet que la Giralda no té escales, sinó 35 rampes suficientment amples per permetre que el sultà hi pogués pujar muntat a cavall per veure la bella estampa que s’albira des del capdamunt.
La Catedral de Santa María de la Sede de Sevilla, per les seves dimensions, és la catedral gòtica més gran del món i entre moltes coses interessants que hi ha a l’interior, cal destacar la tomba de Cristòfol Colom.
Alhambra de Granada
Un altre lloc molt interessant de Sevilla és la plaça d’Espanya, una plaça molt gran i relativament moderna, ja que va ser concebuda per l’Exposició Iberoamericana del 1929, on es troben uns immensos i luxosos palaus, alguns dels quals han servit per al rodatge de films, com el famós Lawrence d’Aràbia, entre altres. Quan un és a Sevilla no pot deixar d’anar al carrer Sierpes, carrer estret amb moltes botigues i bars o tasques, almenys en aquella època. Em va sorprendre com feien els comptes, sense màquines enregistradores. Per cada consumició (tapes, mançanilla o altres) feien una ratlla en guix damunt del taulell i quan pagaves t’esborraven. Una altra curiositat de la qual em recordo perfectament és la del barber. En aquella època en què les màquines elèctriques d’afaitar encara no s’havien popularitzat, jo tenia el costum d’anar un parell de vegades a la setmana al barber (a cal Blavi dels quatre cantons, quan era a Montblanc). Aquell diumenge a Sevilla ja em tocava d’afaitar, però no vaig trobar cap barberia oberta i preguntant, preguntant, un em va dir que si quería encontrar algo abierto tenia que ir al barrio de Triana, al otro lado del rio. Cap al barri de Triana, doncs, i efectivament allí vaig trobar qui em va afaitar, assegut en una cadira al mig del carrer.
Acabada l’estada a Sevilla, vaig agafar el tren per anar cap a Granada a reunir-me amb el company de viatge. Allí vaig tenir temps de visitar la ciutat i molt especialment l’Alhambra.
Retorn cap a Montblanc, sortint de bon matí amb la intenció de fer el trajecte en un dia, malgrat els vuit-cents km i escaig, però poc abans d’arribar a València ens esclatà el para-brises de l’auto. A l’agència no tenien el recanvi fins l’endemà i haguérem de fer nit a València, encara que havíem pogut constatar que sense parabrises també es pot córrer, ja que amb les finestres tancades no entra gens d’aire, pel simple fet que ja n’està ple. El problema seria en cas de pluja.
L’endemà arribàrem tranquils a Montblanc després d’un feliç viatge.
Es un article de Francesc Bellmunt
