Érem a la saleta de casa enraonant i comentant el formigueig bellugadís i aparentment caòtic de la gent que anava d’una paradeta a una altra per badar-hi una estona curta. Alguns compraven alguna vianda o alguna peça d’artesania que els feia patxoca.
Aquell dissabte al matí del primer cap de setmana medieval de les festes de Sant Jordi de 2014, la finestra ens emmarcava una plaça de Sant Francesc que ens oferia l’enèsima clonació d’un batibull de colors, sons i olors sempre fascinant: el drac bressolador, els cavallets giradors, les aus rapinyaires dels falconers, el flaire d’un te, el colpejar sec i compassat dels pas de cavalcadures …
Tot d’una, vam escoltar una veu femenina apagada, entonant un blues, que semblava provenir dels baixos de la vivenda.
El meu nebot, el Dídac, i uns amics havien muntat una taverna a l’entada de la casa pairal per mirar de treure uns calerons ara que l’atur ofega tantes esperances i malmet tantes energies.
Vaig agafar la càmera i em vaig disposar a enregistrar allò que l’atzar em permetés de l’actuació improvisada que esdevenia al local reconvertit.
Assegut en una cadira, vaig reconèixer a l’Anton Duch puntejant les cordes de la seva guitarra. A la vora, recolzats en els safarejos, una noieta amb un barret vermell amb plomall que era capaç d’eriçar-te els pèls del cos com si s’hagués tractat de la Janis Joplin en persona i un guitarrista brasiler extraordinari amb barret blanc i les ulleres de sol sobre l’ala.
Mentre filmava em va venir al cap el Magí Masalles que havia comprat el taller adossat a la muralla d’un escultor tarragoní per, ampliant l’edificació, convertir-lo en la “venta” (hostal) que regentarien sis generacions consecutives de la nissaga.
Possiblement, en el transcurs d’un parell de segles llarg s’hauria repetit algun cop aquella escena, amb variacions de parròquia, vestimenta, beuratge i tonades.(encara que conté alguna minsa errada, podeu visitar http://hostals.blogspot.com.es/2010/05/hostal-de-cal-masalles-montblanc.html )
Al dissabte següent a la tarda, vespre i nit la música espontània va seguir embolcallant l’atmosfera de la taverna de la Ferreria. Els músics eren amics, gairebé tots montblanquins.
