Probablement, en el terreny de la pintura, el rostre femení més significatiu del s.XX sigui qualsevol de les desenes de variacions de la Marilyn d’Andy Warhol.
Entre aquest rostre estereotipat i mediàtic i les cares femenines de la pintura d’en Maties Palau Ferré hi trobem una distància abismal que ens apropa a la peculiaritat de la pintura de l’artista montblanquí.
Poster, foto: cedida
Podem establir molts minuts zero en el canvi que sofreix la representació de la figura de la dona a la pintura moderna. Potser la pertorbadora obra de Courbet L’Origen del món és la que amb més cruesa ens enfronta a aquest canvi de visió. La pintura figurativa del passat segle ens representà una dona escindida. Amb la modernitat, la dona idealitzada, paradigma de la bellesa, es substitueix per la imatge de la dona sotmesa a la brutalitat de l’explotació capitalista o immersa en un vertigen hedonista decadent. El vincle amb la primitiva feminitat sagrada, amb la serenor mariana, amb l’amor cortès i amb els cànons de bellesa clàssica es trenca i la dona es representa com a metàfora d’un ordre desencaixat i problemàtic.
La Dona plorant de Picasso o les dones de Willem DeKooning amplifiquen fins a extrems insuportables el dolor contingut de la Mare de Déu de les Pietà clàssiques. Res en les enigmàtiques dones-musa de la pintura surrealista, en les miserables pageses de Van Gogh, en els autoretrats de Frida Kahlo o en les cocaïnòmanes d’Anglada Camarassa ens apropa ni mica a la sensibilitat amb què Palau Ferré ens representà les seves montblanquines idealitzades.
Palau Ferré s’apropà a la figura femenina amb les eines formals del fauvisme i el postcubisme però amb una sensibilitat noucentista. Les formes eren manllevades de la pintura de les primeres avantguardes però la seva obra fugia del desolador crit que sacsejava la consciència i la mirada dels seus contemporanis. Enlloc com en les seves figures femenines apreciem la seva personalíssima tendència a l’evasió. El pintor montblanquí, amb la seva pintura, creà un món idíl·lic que enyorava una simple i clara comunió amb la vida i la natura. Inventà un paradís perdut on refugiar-se i somniar. Les noies d’en Palau Ferré assenyalen amb la màxima precisió aquest imaginat equilibri perfecte.
Les noies del nostre artista fan l’olor de la roba guardada a l’armari entre pastilles de sabó, del ram de farigola collit en Divendres Sant, del pa calent tret del forn. La seva sensualitat és natural, senzilla i directa. Són alhora filla, germana, núvia, dona i mare. Cap crisi generacional, cap inseguretat i cap ostentació: una feminitat plena, absoluta, segura, sòlida com la terra, clara com l’aigua, lleugera com l’aire, càlida com el foc del braser. La seva sexualitat, sovint present amb clares però subtils metàfores, és diàfana i lluminosa, no té cap relació amb l’erotització de la dona objecte sexual, amb els problemes de gènere de la dona moderna i contemporània.
Els rostres femenins de Maties Palau Ferré, de formes ametllades i enormes ulls, tenen l’encant intemporal del mite perquè no responen a una realitat concreta sinó a la idealització d’una idea, d’un desig, d’un somni.
