La majoria per a no dir tothom sap aquella anècdota atribuïda a Francisco de Quevedo, importat literat que va arribar a ser secretari del Rei Felip IV, però abans havia estat protegit del favorit de Felip III, Duc d’Osuna.
Francisco de Quevedo
Trobant-se en una tertúlia d’amics es va plantejar una proposta sobre qui s’atreviria dir-li a la reina (1) que era coixa. Ell apostà que li diria a la cara i, encara més, que la reina no tant sols no s’enfadaria sinó que se n’alegraria. Els amics apostaren fort.
Quevedo, a més de ser un turbulent personatge literari del segle XVII, anant de amic del protegit Osuna i del del Comte-Duc, segons bufava el vent, es vanagloriava, –i ho era–, de ser el millor poeta, ja saben, els poetes són uns consumats mestres del llenguatge. Per aquesta raó, en una data que la reina rebia audiències on hi figurava a la llista la seva persona, el poeta es va presentar davant la sobirana amb una rosa i un clavell i fent-li acatament es dirigí a sa majestat declamant-li: “Entre el clavel blanco i la rosa roja, su majestad escoja” (2). Ja veuen: es-coja.
Cal pensar que el truà guanyaria –amb el beneplàcit dels altres– les substancioses apostes crematístiques, o íntimes, que s’haurien fet per tal motiu.
Recordant aquesta venturosa sortida (o entrada) del sorneguer secretari ducal ve al cas explicar un altra frase inspirada en altre cantó de la geografia estatal que la traurem a col.lació encara que les Parques de torn ens tatxin de maxistes al divulgar-la.
Jacinto Benavente
Aquesta “sortida” es menys coneguda del gran públic que l’anterior i s’atribueix a l’afamat literat Jacinto Benavente. La difonem perquè també té un exquisit doble sentit capaç d’interessar al més insensible.
Sembla que aquell dia anava don Jacint atribolat perquè una confraria de dames de llinatge li havia sol·licitat una conferència adequada pel seu cercle i per als seus fins, petició que el literat havia d’accedir a contracort.
Al ser requerit pel temps d’impartir-la el literat va contestar: –Dins de tres mesos–, lapsus que a la Junta de les senyores els va semblar extraordinàriament llarg. al no poder-ho adaptar a les seves trifulgues.
Elles insistien una i altra vegada que escurcés el temps, demanda que el dramaturg s’hi resistia. Al preguntar-li un dia la presidenta, quins motius obeïen aquella posposició de dates, l’escriptor va al.legar subreptíciament: –No, no puede ser, porqué eso de dar una conferencia a tontas y a locas…, no, no.”
Al·legació que les dames van acceptar de bon grat, fins que dies mes tard un comentarista de premsa humorística va treure a parangó el doblec d’aquelles “tontas y locas”.
Segur la conferència no es portaria a terme, de confirmar-se la frase, desprès que la premsa li hagués fet esment.
(1).-Havia de ser unes de les dues reines: Margarida d’Austria o Mariana d’Austria, respectives esposes de Felip III i Felip IV, ja que Quevedo va servir als dos reis.
(2).- Hi ha altre versió més resumida que diu “Entre el clavel y la rosa, su majestad escoja), per entenem millor la primera en ser la rima es més encertada.
És un article de JOSEP M. CONTIJOCH
