Anar al bolet els vols de Nadal.
Ell tenia uns 25 anys; ella 20. Festejaven des el mes de gener i tenien decidit casar-se el febrer proper. Aquell desembre decidiren anar al bosc a buscar bolets. Dit i fet, posaren mans a l’obra.
Algú els va dir: –Al desembre no n’hi ha de bolets; no en trobareu pas-. Però el noi no estava conforme amb l’observació. Al menys de fredolics sí n’hi hauria ja que la tardor havia estat abonançada i tant sols l’última setmana havia el fred. Bon moment pels fredolics. A més, ells sabien d’un lloc que …
Abans la noia li digué: –Aquesta nit hem de fer el pessebre.
Ell: –No sé si tindrem temps, ens trobem ja al dia 24.
A les 9 del matí sortiren de casa per arribar a les 10 dalt la planura. No era qüestió d’entrar dins el bosc quan la fina capa de gebra gelada ho cobreix tot; no és bo ni pels bolets ni per les mans. Esperaren fins les 11
La planura, una àmplia extensió d’ermàs era truncada per una abrupta depressió que es projectava a cent metres de profunditat a la fondalada. El fons, era una mena de conca atapeïda de pins i avets negres. Mirada des de dalt semblava una mena de con volcànic amb un fons tenebrós
La zona era un lloc tant inhòspit i amagat que poca gent la coneixia i, qui ho coneixia els feia peresa d’entrar-hi. Per tan, bon lloc per a trobar-hi bolets!.
A les 11 el sol ja era tebi. Decidiren baixar per la forta pendent de pedruscall gris . L’esforç de frenada els feia tambalejar amb perill de relliscar, però ells eren experimentats excursionistes. Entraren dins la clapa per un accés com fet a posta, ja que la mota era rodejada per un herbassar atapeït d’esbarzers, matolls i falguera. De la boscúria, en sortien els pins alts amb el tronc pelat fins la cúpula, mentre la terra era acaronada per una terreta fina i fosca feta per la pinassa humida.
La parelleta començà a buscar els bolets amb delectació, pensant que n’agafarien de tota mena. a tal fi, apartaven cuidadosament les pedres i els muntets de pinassa, fent-ho tot amb destresa i atenció, per no malmetre la zona, no fos que els bolets “no sortissin l’any que ve”.
A les dues de la tarda encara no n’havien trobat cap, ni tant sols un senzill bolet de bou.
–Que rar-, exclamaven, –aquí, altres anys ja hauríem fet un bon cistell de rovellons-.”Hauran vingut altres buscaires?”, “però no, no es veu remenat el bosc… llavors?”
–Vista la decepció del noi, ella li proposà: –Parem per menjar-nos uns entrepans i dins una hora, amb el sol de tarda entrarà de llum pel forat de ponent que farà més propicia la busca.
Eren dos quart de tres de la tarda quan acabaren els badalls i la “cola”. De sobta veieren per un foc de llum que sortia de les copes dels pins que s’apropava una mena de nuvolat negre que cobria bona part del cel. –Plourà?
–Seguim!-, ell enfurrunyat
–No va ploure. De fet, fou una turmenta seca. De cop i volta començaren a travessar el cel horrorosos llampecs. L’inicià un de gros, ample i llarg, creuant d’occident a orient, seguit per un estrepitós tro. Multitud de filets d’aquell malcarat nuvolot es deixaren veure per tots els àmbits de la cúpula celar. Fins i tot a l’horitzó es despenjaven com si cortina fossin. Quan el nuvolot fou damunt d’ells deixà anar un sol llamp que s’introduí entre l’arbrat igual com el ganivet penetra a la carn. Va caure uns metres més enllà de la parella. Llavors, a la parella l’angunia se’ls convertí en esglai. Sort que només durà uns moments, els suficients com perquè es trobessin capbussats en un capvespre fosc. Ja serien les 5 de la tarda, es feia de nit. Alarma!, es podien perdre. Ell la tranquil·litzà: –Conec molt la zona-, però no va preveure altra fenomen, que pel que es veu no podia fallar aquell dia: el fred, el fred que ve d’àrtic i entra a la nostra terra com genet apocalíptic, deixant el bosc ert.
Ara, la parella ja no sabia cap on tirar. S’aproparen a la clapa de foc que havia fet el llamp al caure. Darrere, en el marge que tenien a quatre passes hi havia una mota de fenàs cremant.
S’hi atansaren. –Oh!, mira al peu d’aquell arbre-, ella alarmada. El reflex del foc il.luminava el tronc d’una alzina com si d’un focus de circ es tractés. El noi girà el cap en aquella direcció, exclamant: –Mira per on: bolets!.
S’hi aproparen. –Una clapa de bolets a peu d’alzina. Per si fos poca cosa, n’hi havia de tota mena. Ell decebut: –Però el fred els ha gelat-, objectà, tocant la copa d’un.
–Llàstima de gelada ja que n’hi ha de tota mena. Han quedat com pedres-.
S’anaven a retirar, quan ella fitxant els ulls a la clapa, exultà : –Mira, mira, sembla que tinguin moviment, es situen..
–Deixa’t d’orgues. Anem que es fa tard-, ell impacient. Però girant la vista en aquella direcció, hagué d’acceptar-ho: –Doncs, es veritat-
Sense mitjançar paraula s’abalançaren els dos sobre la clapa, fitxant la vista a cada bolet; els observaven amb detall. Efectivament els bolets estaven formant alguna cosa. Observaren perplexos: –Fan un pessebre: la Senyora del betlem era una llenega alta, blanca, estilitzada, airosa, pura. El Pare, imatge simpàtica, era una gírgola marroneta, ampleta, amb una mena de barba blanca provocada pels filaments de les cartes. I el Baronet?: un fetjó, que donava entendre ser un feliç noiet grasset i de color blanquet
–Doncs si, és un Naixement- digué ell embarbussant-se.
–Fins i tots aquells tres bolets, ara fets figures, eren posats dins una cova que la feia un espectacular pebràs obert, sostingut per branquillons de pi. La forma del bolet obert mostrava les cartes immaculadament blanques que feien de vànova cotonosa al bailet. I a la punta del pebràs, una mocosa blanca llargaruda amb l’aparença de ser un àngel anunciador.
La noia agitada: -Dos ous de reig de copa daurada, són la mula i el bou, mentre la casa està coberta de molsa verda i pues de pi marrons. Els dos pogueren contemplar que la zona de darrera la cova la feia un matollar de rossinyols sobre un herbassar, i al bell mig, traient el cap, moixernons amb tota l’aparença d’arbres un xic escanyolits.
–Més encara!-, exclamaren els dos: –desenes de fredolics llargaruts i fosquets, escampats per l’arena d’un antic corriol d’aigua, són els pastors que s’apropen cap el Pebràs.
El que no s’havien donat compta es que darrere el tronc de l’alzina, allà al fons, sobre rames de falguera retallada es movia agitadament com pel vaivé del vent una tropa d’infernals: ous del diable lleteroles roges, bromoses i demés bolets tòxics, que no els deixava passar el vent perquè no malmetessin aquella obra d’art nadalenca, feta per la natura.
–De bolets per menjar no n’hem trobat, però per fer una joia de pessebre, sí. Ha valgut la pena la caminada…
* * *
Amb atenció extraordinària i valent-se d’un ganivet, el noi tallà l’obra d’art de pedra per la base, per emportar-se-la cap a casa. Seria un pessebre a honorar aquest any
És un article de JOSEP M. CONTIJOCH