Modernament s’ha posat de moda dir-li Amèrica Llatina a Iberoamèrica.
Ho diem aquí i més inauditament en Espanya, en els diaris, les ràdios, la tele, pregonant-ho a les escoles per acabar acceptant-ho el poble, desorientat.
Latin_America_(viquipèdia)
Dir-li Amèrica Llatina a Iberoamèrica és ignorar l’herència cultural dels pobles de la península. No dir-li “Iberoamèrica” a una civilització nostra, és ignorar la projecció cultural catalana a la civilització del cinquè Continent, on també hi va participar en bon grau Catalunya, fet que no es cansen de divulgar els escriptors de la Fundació d’estudis Històrics de Catalunya, acreditats historiadors del nostre país que fan l’impossible per deixar assentades les virtuts catalanes, aportant nom rere nom dels colonitzadors catalans, especialment els del règim econòmic, des de Còlon fins a la Cuba del 1898.
L’historiador Carles Camps, membre de la citada Fundació diu explícitament en un dels seus escrits: “Està molt estès el mite que els catalans i altres súbdits de la corona Catalano-aeragonesa tenien prohibit anar Amèrica perquè aquesta estava reservada als súbdits de la Corona de Castella i que no hi pogueren anar fins ben entrat el segle XVIII, gràcies al decret de Carles III. Aquest mite es absolutament fals …” (altra cosa era el comerç). A continuació (i citen els companys de Camps) dir que quinze homes d’Hernàn Cortès eren catalans i que el primer tresorer d’Índies fou Miquel de Passamont i el primer bisbe de Santo Domingo fou Julià Garcès els dos de la corona aragonesa. També altre historiador, el Dr. Albert Garcia Mapuche dóna reguitzell de noms que des de ben aviat foren presents Amèrica, i desprès continuaren exercint en tots els ordres. Precisament aquests dies hem rebut un treball realitzat per la professora salvadorenca Gloria del Carmen Trujillo sobre els comerciants catalans radicats a El Salvador en els segles XIX i XX, citant un bon nombre d’ells.
Christopher Columbus
Demostra la defensa que fem de la proposta. el fet que, inclusivament avui, en el segle 21, l’existència de nombrosos casals catalans que hi ha per tota la geografia del centre i Sud-amèrica, amb les seves biblioteques i actes culturals que celebren vivament els descendents d’aquells prohoms que un dia se hi va establir. També ho certifiquen la gran quantitat dels seus descendents no abjurant de la nostra cultura. Aquests ciutadans, ara americans, són testimonis d’una civilització procedent de la península Ibèrica. Ho pregonen fets tan evidents com els de aquells, el catalans que van tornar de Cuba una vegada consumada la independència d’aquell país, invertint en negocis i edificant amb els seus diners cases de renom en moltes de les nostres ciutats i l’enorme quantitat de xalets que podem veure en tota la costa central. El fet també ho demostra, la bona quantitat de cognoms d’arrel catalana que actualment s’observen en els censos dels països de l’Amèrica Central i del Sud. Ala!, digueu-li doncs “cultura llatina” a un continent que va ser aliè a la influència de pobles llatins fins les seves independències, i la conseqüent l’arribada de les immigracions de finals del segle 19 i amb més quantia el 20.
La contribució catalana hi va ser molt aviat. Exemples?: el tarragoní Miquel Ballester , formant part del segon viatge de Colom, es va quedar en Haití per plantar canya sucrera i comercialitzar-la amb gran èxit. Sebastià Cabot, el 1527 va plantar blat bord el riu Carcarañá, aconseguint un gran futur cerealístic a la regió. Eusebi Molera, de Vic, anys després, va introduir el cultiu de la carxofa a Califòrnia…. i en podríem citar molts més.
L’enciclopèdia Wikipedia, afirma rotundament que l’ONU, va ser la principal responsable de la difusió del concepte “Amèrica Llatina” emparant-se en aquella denominació que va néixer de les Lògies maçòniques del Riu de la Plata (Argentina), fent que aquesta forma de referir-se globalment als països americans no fos tampoc innocent ni ideològicament neutra. Ho certifica i reafirma també l’historiador argentí, Mariano García Barace, el qual ha tret a la llum interessants documents sobre l’evolució del terme Llatinoamèrica. Sosté també que “Amérique Latine” va ser encunyat abans per la maçoneria francesa i que aquesta denominació era pràcticament desconeguda a Iberoamèrica abans del segle XIX.
És veritat que actualment a l’americà del sud, (i nord) s’hi veu una nombrosa immigració italiana amb profusió de cognoms d’aquella arrel: (Al·literi, Anastasia, Maradona, Bellesi, Gambino, Messi, Bettaglio, Andreotti, Genovese, Costello) (1), i també cognoms francesos i alemanys. Aquesta visió enganya a moltes persones. Cal recordar que les immigracions d’aquells pobles van arribar Amèrica a la fi del segle XIX quan les administracions Ibèriques havien desaparegut d’aquelles nacions durant aquell segle.
Latin_America_in_Americas (viquipèdia)
L’Administració espanyola, que tan amant de la seva cultura és, va tenir molt restringida en tot temps les immigracions europees d’Amèrica, produint-se només quan els països iberoamericans havien aconseguit la seva independència i van necessitar repoblar els seus països amb personal exterior, cas que es va donar sobretot al segle XX. Llavors les onades d’immigrants, especialment italians, van ser massives. Per tant, proposar una seriosa “civilització llatina” per a Amèrica del Sud i Central seria com si ara li encoloméssim als Estats Units el mateix títol per la gran afluència de noms hispans i italians que avui poblen la meitat de la població d’aquell país.
Per aquest motiu, nosaltres proposem nomenar “Iberoamèrica” a Amèrica del Sud i Central, en lloc de la que entenem incorrecta aplicació “Amèrica llatina”.
(1).- El fet ens recorda aquell ‘xiste’ d’un argentí que va anar a Roma i consultant la guia telefònica va exclamar: –Mai hauria dit que hi havia tants argentins a Itàlia”.
És un article de Josep M. Contijoch.
