Com tothom sap el pseudònim es la denominació que hom fa servir per substituir el nom real, fent-se unes vegades per ocultar la personalitat, altres per modèstia, o per ressaltar amb un nom més sonor el propi.
ORIGENS DELS PSEUDONIMS
L’ús del pseudònim ve de molt lluny. Sembla que el clàssic Homer, el de l’Odissea, ja el feu servir en comptes del seu grec enrevessats, i que probablement canviaria per poder passar a la historia amb molta més solemnitat sonora. En els segles XII i XIII, es veu que multitud d’àrabs de València fan servir el pseudònim per allò de nedar entre dues aigües. Entre els llarguíssims noms de fonètica inacabable que els empal·liaren amb al·lònims, hi ha Hachomac, (“pare de la ciència”), Xatxari, (flor dels núvols) i fins i tot un d’ells, que es deia Mohamed ben Alinad ben Amer-Abalvi, va fer servir el femení “Margarida” per emmascarar més la seva personalitat. Però a l’altra banda, en el camp moro, va passar cosa semblant, sent el més representatiu el del nostre compatrici, en Fra Anselm Turmeda, que trobant-se a Argèlia feu servir el pseudònim sucós de Abd.Al.lah el Truchiman, del qual, no se’n pot dir que no ens donés pistes del real.
EL “PERQUE DEL PSEUDONIM”
Amb el pas dels temps la tàctica o tècnica del pseudònim es va usar molt a Catalunya. Van ser especialment en les èpoques de la Renaixença quant les llibertats d’expressió eren donades a contagotes o en un, “ahora sí, pero…”. Des de mig segle XIX fins la meitat del XX multitud de periodistes i escriptors catalans es valgueren dels pseudònim signant els seus articles i cròniques majorment satíriques o politiques de signe contrari, que escrivien en les revistes “L’Esquella de la Torratxa”, “La Traca”, “La “Tramontana”, “La Tralla”, “El Be negre”, i totes quantes s’esplaiaven en el tipus de gènere. Un cas típic d’aquesta definició es el de l’escriptor del segle XVIII, Simó Alsina, que feu servir el pseudònim “Lo negre de la Riba , per burlar-se de la “condemna” que Felip V imposà a la campana de la Catedral de Barcelona que va tocar a somatén el dia que es divisaren les forces castellanes. Altre que també tingué que emboirar el seu nom fou Narcís Monturiol i Estarriol, el notable creador del submarí, que sent republicà impenitent va usar el de Aimé H. Martín trobant-se ja en el exili francès el 1.874.
PSEUDONIMS DE FORA I DE DINS
Dins el nomenclàtor de pseudònims se’n troben fins i tot d’autors castellans que publicaren aquí les seves obres en català o en castellà, valent-se del canvi de nom, com per exemple Angel Zúñiga que signava fa pocs anys els articles de “La Vanguardia” amb el criptònim “A.Z” , o el Pare Isla amb Fray Anselmo, Cirujano latino. o, fins i tot Clarín (Leopoldo Alas) en els seus tendenciosos escrits contra en Pompeu Fabra, per contradir la seva gramàtica. Però altres autors espanyols no els calia amagar-se la seva autoria tot publicant en català al dominar el nostre idioma. Foren: Cecilia Bolh de Faber fent servir el seu sempitern pseudònim de Fernan Caballero i, el mateix cas en Azorín (José Martínez Ruiz). Es de destacar també el pseudònims usat per l’erudit gramàtic del segle XVI, Antonio Nebrija, que feu servir el de “Nebrisensis Aelií Antonii” signant el seu tractat “Vocabulari per la interposició de les paraules llatines en la llengua catalana”, així com un “Diccionari Llatí-català”. Igualment hi ha d’estrangers que arriben editar-se les seves publicacions catalanes amb pseudònim, el nord-americà Washington Irving, autor del famosos Cuentos de la Alhambra (1832), usant el pseudònim Fray Antonio Agapida, el francès Emili Zola amb Agrippa, i els també francesos Dumas i George Sand.
QUALSEVOL CANVI DE NOM ES PSEUDONIM
Charlie_Rivel_1967
El nomenclàtor de pseudònims dona validesa a qualsevol ocultació, com, les inicials, criptònims al·lònims i sigles d’autors que han publicat sota aquesta tècnica. Ni hi ha multitud: A.A.A. és Andreu Avelí Artis; ARV, Antoni Rovira i Virgili; Carles Soldevila (el de La Historia de España) ho feia CS i,. SR, Santiago Rusiñol. Altres més sofisticats feren valer les seves inicials per ressaltar un motiu original, com el cas de FUM que no era altre que Ferran Udina Martorell; E.F.E. , Manuel Folch i Torres o, FE-DEL-IL, Felip Dalmases i Gil, publicant aquest en “La Publicitat”. Altre cas, però ben allunyat dels últims seria el del nostre compatrici Ismael Balanyà i Moix que feu servir les inicials IBM (aleshores no hi havia informàtica) publicant en la revista “Curiositats de Catalunya” els anys 1936-37.
“ELS PATRIARQUES”
Amb tot, els pseudònim més ressaltats de la llarga cadena pseudominística catalana, els més coneguts i més sobresaltant són SERAFI PITARRA, (Frederic Soler i Hubert), VICTOR CATALA, (Caterina Albert i Paradís) i XENIUS (Eugeni d’Ors), el primer autor d’obres que causaren tant d’impacte en el públic en el primer mig segle XX, obres tan conegudes com “El Ferrer de Tall” o “La Creu de la Masia”; el segon amb “Drames rurals”, “Caires vius” o “Solitud”, i el tercer amb la seva obra cabdal “La ben plantada”. Molt conegut també, al menys en les nostres zones, EL RECTOR DE VALLFOGONA, al·lònim de l’eclesiàstic Francesc V. Garcia Torres.
MES AUTORS I MES PSEUDONIMS
Citats “els patriarques” passarem a donar una succinta relació dels autors més populars o significatius, entenen que no poden ser tots dels prop 4000 que cita la llarga llista catalana. I començarem pel nostre historiador Antoni Palau i Dolcet que feu servir l’evocador nom montblanquí d’Antoni Vilasalba. Segueixen figures tant importants com: Víctor Balaguer que va usar “Un joven catalán” en els seus escrits en castellà; Tristán evocat per Josep Pla en la revista “Destino”; Tisner per Avel·lí Artis i Gener (el de l’ull tapat) en els escrits en L’Esquella” i en “El Be Negre”; Pere Quart no es altra que Joan Oliver; Damià Pujol , per Carles Riba i Braçons, Pep de l’Oli és Josep Roca i Roca en “l’Esquella”; Federico Urales fou usat pel pare de la ministra àcrata Frederica Montseny, en els seus pamflets sindicalistes; i Lluís Nicolau d’Olwer, el ministra català de la primera Generalitat, es valgué de “Criptòbul”. L’arquitecte Cesar Martinell, Pere Mialet; mentre que Eduard Toda feu servir Lohan i també Pere Llord escrivint en la revista del Centre de Lectura de Reus, així King Charles en “La Renaixença”.
Salvador Dalí emprà el pseudònim Jacinto Felipe signant els prefacis dels seus catàlegs opuscles i pròlegs, i el parent del nostre compatrici, Joan Miquel Sanfeliu, en Juli Bravo i Sanfeliu, es valgué del Tristan Gay. Molt conegut fou el pseudònim Gaziel del periodista de “La Vanguardia” i de “La Veu de Catalunya”, que no era altre que Agustí Calvet i Castany.
Josep Ma. Folch i Torres va usar varis pseudònims treballant en diverses revistes, destacant-se La Cuca Blanca i Ignasi Agustí, Jonàs de Besalú en “Destino”. També cal citar que el poeta reusenc Joaquim Ma. Bartrina fent servir el J. de Aragón..
PSEUDONIMS BURLESCOS
Existeix entre nombrosos autors catalans la tendència de fer servir pseudònims jocosos, fins i tot burlescos, alguns divertits. Normalment son autors poc coneguts del públic pel que anomenarem només el títols dels seus pseudònims. Hi figuren en el nomenclàtor noms tant grollers com Pallaringa, Rançoner, Cols i Bledes, Rebec, Paparra, Matalasser, Nano, Passavolant, Trencaclosques, Rata-Savia, Patata-Grossa, Gandul, i un que signava Pi-To. Ruc Nafrat el feu servir el 1884 un periodista àcrata anomenat Josep Llunas, escrivint a “La Tramontana”. Un d’aquests jocosos va signar Ramper sense saber que més endavant a Montblanc hi hauria un mateix pseudònim de categoria no pas literari. I per acomiadar-nos d’aquest paràgraf no podem deixar de mencionar el del montblanquí Licenciado Astrea, que l’adoptà Josep Casanovas, advocat de la Vila els anys 50 i el dels nostre amic dels temps escolars, en Pep Civit, que signava Fullaraca en aquella revista escolar que només van sortir dos o tres números.
PSEUDONIMS BURGUESOS
Joan_Sala_i_Ferrer,_Serrallonga
La burgesia també va fe servir el plebeu us del pseudònim, no creguin. El general Prim es va valgué del seu títol nobiliari, Vescomte del Bruc; el Capità General de Catalunya, Joaquim Ibàñez ho feu com Baró d’Eroles; Eusebi Güell i López amb el títol nobiliari El vescomte de Güell i, El marqués de Balançó amb Vertax. Algun abat també, com el de St. Cugat del Vallés del 1831, que signà amb l’allargassat Onil Pidoca Narcof de Jagne Godinez de Paz.
PSEUDONIMS EXTRAVAGANS I ASOMBROSOS
Més espectaculars els pseudònims que podríem qualificar d’extravagants. Normalment es tracta de pseudònims quilomètrics que impliquen formes bufes o bé pseudònims que volen impressionar al lector. Son habituals principalment.en els segles XIX i XVIII Així Un buen patriota que reside disimulado en Sevilla se l’imposà en Antoni de Campmany de Montpalan i Suris, sense que ens consti ben bé el motiu; Un curiós apassionat de la Llengua Llemosina fou usat pel religiós valencià Pare Lluís Galiana. El famós gramàtic Lluis Vives va emprar Jo Ledovici Vivis Valentini., i Un Federali de boni sentimenti l’adoptà Valentí Almirall i Llozer, escrivint a “La Flaca” el 1870. També en destaquen altres d’extravagants com Un gat del frares, que el feren servir escrivint conjuntament dos amics, i el El sereno de l’altre bar usat per Manuel Amat en “Xut” el 1925. Més tirallonga de canvis de nom de gent poc coneguda: Un enemic del poble; Lucinda Protoplasma de Sangredo; Noi de la Barraqueta; Ignasi Rius Civi Honoratus Barcinonense, aqueix usat per un autor dit Fernández. El mes espectacular de tots es sens dubta el que emprà el trempat dibuixant Valentí Castanys el 1922 en un esquema satíric, en la revista “Xut”, ho feu sota el pseudònim de, agafeu-se!: Chorrizari Llangonissagoiti Butifarramendi . Tant carregós i “chorrizari” con l’anterior i que resulta quasi una endevinalla, el: B.D.A.V.Y.M.F.D.P.D.N. que signà l’advocat barcelonès del 1640 en un libel contra de l’ocupació dels austries, que cal interpretar-lo com un jeroglífic o mena de “sopa de lletres” llegint-ho a l’inrevés a partir de la lletra octava, la -D-, es veu que son les inicials dels seu nom (escrit en català antic) precedit del títol a gust de l’època. En definitiva ve a dir: “Don Francesch Martí Y Viladamor, Advocat De Barcelona”; i les tres darreres especifiquen la seva procedència: “Natural De Puigcerdà.
PSEUDONIMS EN UNA MATEIXA PERSONA
Narcis Monturiol
Es singular observar que de vegades una mateixa persona ha usat varis pseudònim tot treballant el diverses publicacions en determinades èpoques. No els citarem un per un, però Pere Aldavert i Martorell bat el record valent-se ni més ni menys que de 31!; el més curiós: La faluga del molí, mentre que Valentí Castanys signà amb 14 , Josep Carner i Puigoriol 19, i Josep Herp i Bover 18, destacant-se-li el Kiku Kamamilla. El nostre estimat Jacint Verdaguer també en feu servir varis, entre altres les inicials J.V. en prova de la seva modèstia.
PSEUDONIMS ANGLOSAXONS
L’ús del pseudònim decau en els temps moderns. Potser ara no és necessari ocultar el nom per dir les coses, que totes es poden dir si tenim mesura, equanimitat i respecte als demés. La última onada de pseudònim es censa els anys 40 i 50 del segle XX però per motius diferents als al·ludits. Son la generació “americana”, la que posà de moda les novel·les policíaques i del far-west que convenia vendre-les sota nom anglosaxó perquè tinguessin acceptació. Una novel·la que parlés de Buffalo Bill no la podia firmar un que es digués López. Per aquest motiu trobem autors com Josep Mallorquí, el creador de “El Coyote”, que en la seva novel·la “Tres hombres buenos” la signa com E, Mallory, i en altres, ho fa com Leland R. Kitchell, i Carter Mulford; i “el coyote” el signaria segurament amb el seu nom perquè la seva ambientació era afecta als hispà-americans. D’aquesta època en destaquen pseudònims anglosaxons quasi tots els autors catalans del “gènere ianqui”. En el mateix cas es troba l’escriptor de novel·les policíaques d’aquells anys, Austin Warren, substituint el real Adelard Fernández, probablement perquè usant el segon verdader no hauria venut cap publicació. Un cas semblant aquell és el del exagerat escriptor castellà El Caballero Audaz que el substituí pel seu proletari José María Carretero.
PSEUDONIMS D’ALTRES ACTIVITATS ARTISTIQUES
Ismael Balanya
I, no tots els pseudònims son pels autors literaris. El fenomen pseudònim també es troba també en altres activitats artístiques, per cert, algunes, molt celebrades a Catalunya. Li Chang fou el pseudònim del famós il·lusionista Joan Forns, Alady el no menys celebrat membre de la faràndula barcelonesa, Carles Saldaña i Benet; Bigre pseudònim . de l’excel·lent dibuixant Ricard Opisso; Joan Japep és Joan Garcia Junceda; Rei de la Màgia, l’alabat pestigitador Partagàs; Miliu, el popular locutor de Radio Barcelona, i fins i tot disposem d’un bandit romàntic, en Joan Sala i Viladrau que ha passat a la història com Joan de Serrallonga. I per tancar el paràgraf, el no menys famós Charlie Rivel, pseudònim del vendrellenc Josep Andreu, el pallasso més famós del segle XX.
El fet de l’ús del pseudònim ha comportat algun sufoco, no creguin. I amb aquesta anècdota ens acomiadarem. Alfred Opisso i Oms usava indistintament el seu nom i el pseudònim Carlos de Mendoza.. En una sessió de l’Ateneu de l’any 1889 els tertulians alabaven Opisso comparant les seves obres amb les d’altres autors, cosa que va amoscar a cert tertulià, un despistat sospitós va intentar rebaixar-li les “laudes” que li feien afirmant: –“Pero no me negarán vdes. que es peor que Carlos Mendoza”- .
Què, fem servir novament el pseudònim?.
És un article de Josep M. Contijoch.
