Parla del nu en la pintura seria passar hores omplint milers de quartilles en un mai acabar ja que pràcticament tot pintor des el Renaixement fins els nostres dies ha practicat aquesta disciplina amb més o menys fortuna i, alguns, fins i tot fent-ho en un gran tant per cent, com el cas de Dalí, que en la seva manifestació de pintura juvenil semblava no deixar de gaudir-ne.
Quin fi té aquesta manifestació artística?. Plasmar la bellesa corporal?. Deixar-se portar per un apetit sexual?. Normalment quan s’interroga al pintor al·lega amb convicció i fermesa el primer propòsit. Ho hem de creure els que no hem agafat mai un pinzell Malgrat tot, el fet dóna que pensar amb tanta pintura sobre el mateix tema.
En una breu mirada a la pinacoteca de tot temps hem censat més de 200 quadres de nus dels autors més famosos i només comptabilitzant un màxim de dos quadres per autor, el que vol dir que fen un cens exhaustiu de tota l’art pictòric serien milers les obres que tracten del tema i centenars els autors que si han delectat.
Analitzant els annals històrics de la pintura es pot observar que el nu no apareix en la pintura prehistòrica. En El Cogul, Altamira, Coves del Sàhara i demés s’expressen figures representatives. Es clar, que en ser aquella una pintura esquemàtica tampoc plasma la resta de parts del cos humà, com cares, robes i altres atributs.
Nus bastant realistes sorgeixen en canvi en la pintura egípcia. Com a il·lustració només cal veure el detall de les dues mosses sobreposades (probablement dues serventes núbies) del mural pictòric egipci “Les Ballarines”. També en la pintura oriental, a l’Índia de segle V sorgeixen unes mostres del nu en el mural “Deessa i oferenta” on la primera ensenya un bust vigorós. Amb relativa intensitats se’n veuen en canvi a la pintura romana, amb noies pintades, avui descolorides, en els murals de les cases nobles, portant vels vaporosos. Malgrat tot, pels traços simples del cos no es pot dir que siguin nus senzillament dits. No obstant, en alguns casos hi ha plasmació de nus encara que no integrals; la mostra la tenim en “Les noces aldobrandinas”, un mural que representa els últims passos de l’abillament nupcial d’una noia on la figura femenina es un nu discret, mentre que en el mural el “Teseu vencedor del Minotaure” el nu és masculí. Es evident que no podem citar com pintures pròpiament dites els quadrets indicadors de les “Lupanares”(casa de les “lupes”, llobes; meretrius) de la ciutat de Pompeia, situats impúdicament a l’entrada de l’estança de cada prostituta per indicar-li al “client” la seva especialitat, ja que es tracten de petits mòduls més eròtics que manifestacions dels nus. Amb tot, els nus en les èpoques matineres de la història no proliferen com en les èpoques posteriors. Curiosament, en aquells dies es donen més casos en l’escultura que en la pintura.
En l’art mossàrab també hi ha breus símptomes de nus. En la tauleta “L’Infern” les ànimes en pena són nus dels dos sexes.
A l’Edat Mitjana és troben nus en mosaics i escultures però sota la capa de la exegètica cristiana, com es el mosaic del Baptisteri de Florència d’autor ignorat, titulat “Els patriarques i l’Infern”, on els homes i dones condemnats són nus encara que esquemàtics.
El nu pròpiament dit s’inicia pràcticament en el Renaixement. La pintura anglesa i francesa del segle XV mostra figures femenines amb escots. Els pintors Pol i Joaquim de Limbourg pinten el 1463 unes dames d’escots generosos en el quadre “Les riques hores del duc de Berri”
No passen masses anys, –el 1486–, quant es destapa la pràctica. Així Boticelli en el seu quadre la “Naixement de Venus” presenta el nu integral d’una deessa molt humana per cert, sortint d’una petxina, mentre que en el mateix segle XVI, el “Venus i Cupido” de Lucas Granach ja mostra uns cossos perfectament definits i dissenyats com fets en peu de rei mil.limètric. Altres nus de l’època son :“El Parnaso”, de Mantegna, “El Jardí de les Delicies”, de Hieronimus Bosch. I, per citar “el nu dels nus” dins el mateix segle però amb projecció de futur i a inspiració d’altres notables pintors posteriors, és la “La Venus d’Urbino”, de Ticiano, exposat a la Galleria degli Uffizi de Florència, del qual alguns sexòlegs moderns l’han explicat com un exponent de la masturbació femenina.
Tiziano (Vecellio) és un prolífic autor de nus amb més de sis quadres sobre el tema, entre els que destaquen “La Bacanal” i el “Danae”.
En aquest segle en proliferen un grapat de mestres; potser la primera època daurada del nu: Veronés amb en seu “Rapte d’Europa”, Tintoretto amb “Susana i els vells”, Berruguete “Amb l’auto de fe de Santo Domingo”, El Greco amb la seva particular “Visió de l’Apocalipsi”, Rafael amb ¨La Fornarina” que mostra una dona agafant-se el pit esquerra, i no cal dir Miquel Àngel on en la cúpula de la Capella Sixtina la dona i las serp són fèmines semi despullades. No acabaríem de citar-ne: Clouet, Deutch, Baldung, Wetwael, Dell’Abate entre molts més que no citem per no allargassar el treball.
En el segle següent segueix la ratxa de bons mestres: Blanchard amb “Venus i les Gràcies”; Caravaggio en “La fugida d’Egipte” pinta l’àngel guia com un baró nu; tanmateix Velàquez en la “Venus del mirall” ve a ser una venus d’urbino però pintada d’esquena. Rembrandt també pinta un nu delicat en “Susana en el bany”. I per acabar, no podem passar sense citar el geni del nu femení, l’inimitable Rubens, el pintor de dames voluptuosament carnals, que en ser-ho tant, per aquest motiu, deixen de ser eròtiques. A Rubens se li fa l’anècdota de, quan un alumne li va preguntar quan era el moment que creia que aquells nus els veia acabats, li va contestar, “quan em donen ganes de pessigar-les”.
Un altra salt qualitatiu es produeix al segle XIX. Ingres pinta “La Gran Odalisca” d’estil neoclàssic; així Goya, el seu conegudíssim quadre “La maja desnuda” del qual obvia tot comentari. Manet amb “l’esmorzar sobre l’herba” es recrea pintant varies dames nues compartint el refrigeri amb dos homes completament vestits, i en el següent quadre, la “Morena de pits nus” deixa inexplicablement de pintar nus a l’estudi. No podem passar sense anomenar Eugene Delacroix i el seu conegut quadre al·legòric de la revolució francesa “La llibertat guiant al poble”. La famosa “llibertat” és una proletària que si bé no és pintada nua, ensenya al menys uns voluminosos pits sobreeixint-se’ls-hi per l’escot de la brusa.
Cezanne també es un gran practicant d’aquesta dèria pictòrica. Te varis quadres sobre el tema destacant-se-li “La nova Olimpia”, obra de modern expressionisme de gran contingut eròtic. Gaugin, altre mag de l’expressionisme, pinta una morena caribenya en acció de dormir, titulant el quadre “Nevermore” (Mai més) del qual hauríem de preguntar-li a un especialista el motiu de la titulació. Degas, pinta en aquest dies “la tassa de xocolata”, títol que no te res que veure amb la postura indecorosa de la morena que s’apropa a la tassa, mentre que Gustau Cobert en “Les dues amigues” plasma un quadre d’un realisme provocador, al mostrar un espectacular cos nu ajagut a la falda d’una altra amiga també ensenyant mitjos pits i, “L’atelier”, (El taller) representa una model totalment nua contempla el quadre que pinta l’autor enmig una munió de homes i dones totalment vestits, arropats amb barrets, i fins i tot, sortint-hi gats i gossos; tots, com a subjectes protagonistes de l’estudi. I finalment el nostre Marià Fortuny amb el seu quadre “Idili”, dels principis de l’impressionisme, que tot hi representant un personatge mitològic no deixa de ser un home de carn i ossos.
Entrant al segle XX també n’hi ha una multitud de pintors del nu: Van Dongen, Modigliani, Casorati, Sironi, Spazzapan, tot mencionant Pirandello amb els seus “Banyistes a la platja”, o Kisling amb “El nu del divan vermell”, una “copia” descarada de la “d’Urbino”. Cal citar també a Picasso amb un grapat de teles entre les que destaquen, “L’abraçada”, mostrant home i dona units; “Nu amb tovallola” i, el potser mes conegut, la “Demoseilles d’Avignon”, obra pre-cubista de l’autor. També el japonès Thsuguraru Fujita amb el “Prostíbul de Montmatre” s’esplaia pintant una massa informe de dones nues formant un conglomerat carnal. I per acomiadar-nos, el nostre genial extravagant, que tanta fama comercial tingué als EE.UU, Dalí, pintà un grapat d’obres en la seva joventut on s’hi endevinen més d’un nu sense que s’acabi de veure en tota la seva extensió, en ser aquella seva pintura una massa d’impressions pròpies del modernisme per no dir ultramodernisme.
Finalment, no podem oblidar als nostres pintors moderns montblaquins. Ismael Balanyà per dir, malgrat ha assagat la pintura figurativa no s’esplaia massa en el nu, al menys l’integral. En les seves obres es poden veure nus un tant difuminats, com: “Somnis de dona”, “Torts de dona”, “Dues llums s’han apagat”. I l’entranyable Maties Palau Farré, amb els també quadres: “El rapte d’Europa”, “Afrodita, una de les Gràcies i un Unicorn” i, el “Guerblanc” (un nu masculí).
Amb el surrealisme i les modernes tendències contemporànies desapareixen pràcticament les senyores de carn i ossos i de talla, aquelles de bon veure que va fer i fa, la natura, ja que en el dir dels mestres moderns, han acabat de “fotografiar” models de veritables atributs femenins amb les noves tendències. Bé, aquesta moderna es una escola més, malgrat alguns no hi estiguin d’acord. Aquests últims encara pensen que en l’imperi del nu, la sobirana és la dona, la dona ben feta, es clar. Elles han dominat internacionalment la pinacoteca en tota la seva extensió, i ho prova el fet que l’ancestral nu es el de la donzella i que per cada 500 nus femenins en podem trobar un de masculí, i que no és com el de la dona ben definida, l’escultural. I ho confirmen pràcticament els pintors de tota època… què, observant-los des la llunyania eren “ells” els artistes d’aquell art. Cal veure que passarà en el futur quan entrin a la palestra “elles”.
És un article de Josep M. Contijoch.
