Estem vivint una fallida estatal, originada pel PSOE i agreujada pel PP.
En aquests moments la majoria de ciutadans estem vivint una situació insòlita, caòtica, mai vista, que ens assumeix en un mar d’intranquil·litats.
Encara que l’actual ens sembli la primera fallida que viu l’Estat, no es pas la primera que viu Espanya, ja que això de trencar la caixa ve de temps immemorials, fins i tot de les èpoques que ens arribaven les galeres farcides d’or del nou continent.
Fem un repàs: Carles I d’Espanya i V d’Alemanya ja va deixar tremends deutes amb motiu de les guerres amb Francesc I de França i per les despeses que li suposaren ser elegit emperador del Sacre Imperi Romà Germànic, motius pel que té que suspendre pagaments eventuals i que soluciona amb els quantiosos préstecs fets amb la banca Fugger alemanya.
Felip II va suspendre pagaments els anys 1557, el 1575 i el 1597, degut les deutes contretes per finançar les seves cares aventures en Europa i finançar la Invencible contra Anglaterra, tot i que els vaixells de l’or li arribaven sense parar, però que sense tocar terra anaven a parar als Fugger per cancel·lar deutes..
Felip III, el seu successor tanca amb deutes l’any 1607. Malgrat tot, el més prolífic en deutes dels Habsburgs fou Felip IV, que deixa de pagar quantioses deutes als seus creedors els anys 1647, 1652 i 1662, a resultes de les seves lluites amb la França del Rei Sol, i la Catalunya dels Segadors, amb la conseqüent pèrdua dels territoris europeus i la Catalunya nord.
El seu successor Carles II suspèn pagaments el 1666. O sigui que els Àustries van deixar Espanya quasi esquilada. Sort, com em dit dels vaixells d’Amèrica.
Però els reis d’aquesta dinastia no van ser els únics. Amb el canvi de casa reial els borbons no es van quedar pas curts.Felip V evita la bancarrota gracies als quantiosos impostos que sotmet a tot el Regne, sense exclusions ni privilegis a cap estament.
En materia de deutes hi ha un relativa calma fins arribar a Carles IV, el predecessor del Pepe Botella, el qual tanca la caixa l’any 1799, mentre el seu fill, Ferran VII, tingué un dèficit pressupostari permanent des el 1814 al 1820, deixant de pagar deutes amb caràcter general, fins i tot els bons d’emissió pública de particulars. L’herència recollida per la seva filla Isabel II fa que el 1866 l’Estat es declari en fallida absoluta.
Perquès tantes fallides?. En primer lloc per les innumerables guerres que Espanya es va veure immersa: les guerres polítiques en Europa i les de religió, la guerra del Francès (dita Independència a Espanya), les guerres carlistes, les de la separació dels països d’Amèrica, que foren quantioses, la de Cuba i Filipines, les del Marroc, totes elles ocasionant veritables sagnies a la hisenda espanyola.
Desprès, el petit lapsus de tranquil·litat que arriba fins la Guerra civil, fins i tot en aquest abans-període, omplint-se les arques del banc d’Espanya, a resultes de la neutralitat d’Espanya durant la Guerra I Mundial, que ocasionà veritables beneficis. Or, que desprès la República se’l pataquejaria enviant-lo a la URSS. Al final d’aquesta guerra, Franco, tornem-hi, es nega a pagar els deutes de la II República contrets per aquella.
Amb tot l’explicat, com poden veure, les finances espanyoles han tingut mala salut durant la història moderna, en ocasions qüestionant greus problemes a la hisenda pública, tot i que, tingué l’oportunitat de ser la nació més rica del món al gaudir dels beneficis d’una Amèrica verge i per colonitzar, que podria haver estat la gallina d’ous d’Or d’una Espanya avui irredempta, pobre, i amb fosca sortida a la vista, per obra i gràcia de la irresponsabilitat dels polítics de tot temps que acabaren per posar aquella gallina a la cassola, i pitjor encara, sense degustar-la.
I en els nostres dies que ha passat?, atenent que no hem tingut cap conflagració ni hem hagut que finançar cap secessió ni fer greus aportacions de diners per cap catàstrofe. És pel mal cap dels politics que han portat el país a la fallida de manera irresponsable, motiu suficient com per demanar-los responsabilitats i ser castigats.
(1).- “Quiebras”, en castellà.
És un article de Josep M. Contijoch.