Els pseudònims en el cinema

El pseudònim és una pràctica usada en el món artístic, curiosament  on més s’ha ha estat   en el món del cinema.

El  món del cinema és un estrat social on es precisa més qualitats personals per a triomfar: ser hàbil, guapo, simpàtic, atraient (llegeixis també en femení), que es parli d’un mateix com sigui, sortir contínuament a la premsa, figurar en els noticiaris i demés mitjans de difusió i, sobretot tenir un nom atraient, (condicionats també a llegir en femení). Altre condicionant importantíssim és tenir un nom atractiu, que quedi gravat a la ment de la gent, que impacti. I això ho sabien i saben tots els artistes  des de que el cinema  aparegué en la societat amb èxit . Així serà fàcil de comprendre que aquella persona que estava  registrada com Doris Kappelhof, es canviés el nom per Doris Day.

Aquesta pràctica va tenir més interès en els temps inicials del cinema. La majoria d’artistes d’aquell temps  usaren la norma: Boris Karloff era Wylliem H. Pratt, altre del cinema de terror Bela Lugosi, es deia realment Bela D. Blasko, Greta Garbo, Greta L. Gustafsson, mentre  Jean Harlow  es va decidir pel cognom de sa mare, més sonor que el de Harlean Carpenter. Del director i actor de cinema Erich von Stroheim ignorem perquè  adoptaria aquest pseudònim quan el seu nom real era més digerible, Erich Oswald. El mateix cas de Malcom MacDowell,  atès que el seu cognom vertader era  Malcom Taylor. En canvi Mickey Rooney potser tenia una xic de raó al canviar-se  al dir-se Josep Yule Jr. Rodolfo Valentino va usar l’estratagema de variar matisadament el cognom matern per convertir-lo en pseudònim,  ja que tot i dient-se, Rodolfo Guglielmi de Valentina,  canviant-lo al masculí li queda un nom ben llatí de reflex  italià. Semblant el cas del mexicà d’origen, Ramon Novarro, que el seu nom real era Juan Ramón Gil Samaniego, sent molt més latin lover que el primer, no creuen?. Altres casos no tenen tant sentit el pseudònim: Ethel Barrimore era en realitat Etel Mac Blythe I finalment Judy Garland de nom real era Frances Ethel Gumm. No els van canviar, no obstant, el Germans Marx, Stan Laurel i Oliver Hardy

 La generació següent ja no va abusar tant del pseudònim. Hi ha una plèiade d’estrelles  d’aquella generació que no l’usen, com Grace Kelly, James Dean, Marlon Brando, Clark Gable, Spencer Tracy, Gregory Peck, Henry Fonda, Frank Sinatra, Marcelo Mastroiani, i més, els quals signaven amb el seu nom real. Igual passa amb els de  l’última generació: George Clooney, Jenifer López, Tom Cruise, Leonardo di Caprio, Robert de Niro, Jane Fonda, Tom Hanks, i més,  que segueixen amb el nom real. No obstant, entre els  veterans ens trobem amb un John Wayne que es deia John Morrison Brew, Errol Flynn, Errol L. Thomson, Richard Burton, Richard W. Jenkins, Michael Caine, Maurice J. Mickelewhite (a Michael l’hem de donar la raó el canviar-se’l); no així a Ben Kingsley, que li hauria escaigut millor el seu nom original hindú de Krishma Bhangi. I no diguem la famosa Marilyn Monroe (que encara té inexplicablement eco en la premsa del cor), cal saber es deia Norma J. Mortenson i, Rita Hayworth, Rita Carmen Cansinos, se’n podia haver buscat un de menys saxó, no els sembla?. Virginia Mayo, era Virginia C. Jones. Dean Martin no era altre que Dino P. Crocetti. La famosa artista Imperio Argentina que molts la creuen espanyola per haver-se immers en el cine ibèric, es deia Magdalena Nile del Rio i efectivament era argentina. Cas paral·lel el de Kirk Douglas, originàriament  nascut rus  amb el nom de Issur Danielovich. Altre cas que  tingué  tota  la raó de canviar-se’l,  fou Walter Matthau,  dient-se, –agafint-se-, Walter Matuschanskayaski. Altre l’artita especialista en papers sàdics, Klaus Kinski,  en ser  d’origen polac,  portava el nom de Nicolaus G. Nakszynski. I per citar un cas inaudit, el de la senyora. Alida von Alterbunger, baronessa de Mansenstein, que tot i sent noble va optar pel plebeu Alida Valli.

Bé, i citant als nobles, no podem deixar de referir-nos als del món britànic: Anthony Hopkins (Hopkins-Phillips), Laurence Olivier (Laurence Kerr, baró Olivier), Dick Bogarde (Derek Niven van de Bogarde), l’escocès Sean Connery; Antony Quayle (l’actor de cent papers d’oficial britànic) i el jamaicà Sidney Poitiers  reberen de  Su graciosa Majestad la Reina,  els honrosos títols de Sir.

Cassos curiosos també el de Martin Sheen, el famós capità homicida  d’Apocalyse now, nascut Ramón Estevez, en ser  fill de pare gallec. Entenem decidiria que per a triomfar ho hauria de fer amb un cognom més saxó que el gallec. I per citar “hispanos”, Cantinflas  no era altre que Fortino Mario Moreno i Peter Coyote Peter Cohom, persona  ascendent en el món del cine, en aquest cas, preferiria un cognom llatí a un de saxó,  –Felicitats, Sr. Coyote!–.  Un que se l’hauria d’haver canviat perquè el nom s’ho mereixia i no ho va fer, és l’Arnold Schwarzenneger, amb el bé que li hauria caigut, per exemple, el Arnold Key. En canvi s’han troben  molts que han canviat el nom de pila tot i havent deixat intacte el cognom (per tant, no els considerem pseudònims); són els cassos de Jack Lemmon i Jack Nicholson, els dos es deien realment John. Comentar doncs a la vista de tanta quantitat de noms canviats es podria  dir que, “ningú no es deia com es diu”.

A títol de curiositat anomenar les estrelles “de color” (dit a la manera nord-americana), avui cap dels de primera fila del cinema, els quals, curiosament no han canviat els noms. Ho tenim en: Forest Witaker, Cuba Gooding, Denzel Whashington, Norman Freeman, Denzel Witaker,.

Finalment, per a no obviar el cinema espanyol, mencionar que Antonio Banderas, va néixer amb el nom d’Antonio Rodríguez (més sonor Banderas, veritat?); Sara Montiel de petita es digué Maria Abad Fernández; Fernando Rey, Fernando Casado Arambillet; Alfredo Mayo, Alfredo Fernández Martínez; Victoria Abril, Victoria Mérida Rojas; Maria Asquerino, Maria Serrano Muro; i aquell famós Xan das Bolas,  artista humorista caducifoli dels anys 60, no tenia altra nom que Tomás Ares Pena (que li faria optar per aquell inversemblant nou nom?).

I, per acabar l’article sense haver de fer més comentaris, dir-los que hem trobat en la recerca, –no massa ben feta-, més de 100 artistes que han usat pseudònim, i trobant-nos en  el cas de no poder-los citar tots, acabarem fent-ne un quadre dels que creiem més sobresortits.

(1).- “Chazz”  és un àlies 

És un article de Josep M. Contijoch.