Una lliço d’història per a no oblidar.
Del 23-F, cal recordar que tot i sent un cop d’estat fallit, no massa meditat i bastant irreflexiu vingué a ser com un d’aquells pronunciamientos del segle XIX, on els insurrectes d’aquell segle normalment sempre acabaren massacrats.
Per tenir-ne’n constància, en aquest article ens referirem els cops d’estat i revolucions més notables haguts durant aquell segle, què, entre tot, amotinaments, xocs, aixecaments, intens temeraris i guerres civils, fou un dels segles més violents de la història d’Espanya. Observar no obstant que la majoria d’ells, tant els militars (els més), com els civils, tenien la patent i l’índole liberal enfrontada ordinàriament amb l’obstinació palatina absolutista.
Se inicia el segle amb la Guerra del Francès, que ja és dir. I tot havent acabat la guerra, el primer intent revolucionari es produí ja ben als començaments de segle, a l’any 1814, quan el general Espoz i Mina (heroi d’aquella guerra), i Milans del Bosch (el primer de la casta militar de la saga), es van aixecar a Madrid contra l’absolutisme de Ferran VII, per imposar-li la Constitució de 1812 (constitució senyera vanagloriada per la majoria dels alçaments del segle). L’insurrecció fou sufocada per les tropes reials, i en conseqüència Espoz fou degradat de tots els seus honors i Milans foragitat a França.
Seguim. El 1815, el general Porlier s’amotina a La Corunya. El 1816 el general Vicente Ricard cap de la denominada “Conspiració del Triangle”, (inspirada per matar al rei), conjuntament amb el general Lacy, a Catalunya, i el coronel Vidal a València, s’amotinen també sota l’ensenya del liberalisme. Van fracassar i els tres foren afusellats. El 1819 l’esposa de Porlier, Josefa Queipo de Llano (altra cognom il·lustre de les conspiracions) se suma a la rebel·lió del coronel Vidal. Només la seva condició de dona la va poder salvar de la forca.
El 1820, es pronuncia a Cadis el comandant Rafael Riego cap de les forces que tenien que partir a Amèrica que sufocar les sedicions dels primers actes d’independència de les colònies espanyoles . Aquest tomb, Riego i el coronel Quiroga, aconsegueixen imposar al rei la Constitució de Cadis, convertint-se aleshores en monarquia constitucional.. Però l’alegria duraria poc a fe de Déu. El rei reclama acte seguit l’ajut als absolutismes europeus i França li envia un exercit de francesos conegut pels “Cent mil fills de Sant Lluís”. Aquest nefast rei no va vacil·lar en pactar amb un exercit -el francés-, que deu any arrere havia acabat amb els Borbons. Malgrat tot, el borbó en sortí amb la seva, restablint l’absolutisme l’any 1823. Riego, es clar, desprès de ser vanagloriat i el seu himne cantat arreu, fou penjat a la forca i, el seu cos passejat per Madrid entre els aplaudiments de la gentussa.
Aquest any 1820 es pròdig amb conspiracions. El coronel Félix Acevedo s’aixeca a Galícia. Un mes més tard, a Saragossa, el general marqués de Lazan i dies més tard a Barcelona un amotinament que feu dimitir inclusiu al famós general de la guerra del francès, Ricardo Castaños, aleshores capità general de Catalunya, imposat pel rei. Finalment el cop d’estat de més pes: el del general O’Donnell, general espanyol d’origen irlandès i personalitat de gran pes, tant en l’exèrcit com en la política. Front aquest cop, el rei hagué de fer marxa enrere ràpid/ràpid. D’aquesta sedició neix aquella famosa frase atribuïda a Ferran VII de: “Vayamos francament, y yo el primero, por la senda de la constitución”; quin remei!
Malgrat tot, del 1820 al 1823 es produeixen també varis pronunciaments a favor del rei, sent el més important la del Cura Merino (també famós nom de la guerra del francès) i a Catalunya, el Baró d’Eroles, que amb el suport de l’arquebisbe electe de Tarragona, Rvd. Creus, i altres destacats membres de la societat funden la “Regència de la Seu d’Urgell” de marcada tendència realista. En aquest trienni es censen desenes temptatives a favor i en contra de la constitució
El 1824 s’amotina a Almeria el coronel Valdés. Es frustra l’intent i 24 caps de la revolta són afusellats. El 1825, el general Bessières, un militar francès al servei d’Espanya s’amotina a Barcelona per instaurar un regim republicà, marrant patèticament amb el seu intent i com seria de rigor, fou immediatament afusellat. Aquest mateix any es descobreix a Granada una lògia maçònica en la que hi conspiren militars i civils. En ser descoberta tots el membres són afusellats. El 1826 els germans Bazán es subleven a Alacant, sent passats per les armes en el moment de caure presoners.
També el 1826 a Catalunya esclata la amotinament coneguda “dels malcontents” o “dels agraviats” que es pot considerar com el primer intent catalanista/carlista contra un centralisme despòtic.
El 1831 (cent anys abans de proclamació de la II República) altra amotinament anti-monàrquic a càrrec del general Torrijos, el qual partint de Gibraltar sota la tutela anglesa desembarca a Andalusia per derrocar l’absolutisme. L’intent va fracassar sent apressat Torrijos i els seus companys, els quals foren invariablement afusellats. Aquell descoratjador moment de l’afusellament dels amotinats ha quedat immortalitzat en el famós quadre de Gisbert, de la mateixa manera que Goya ho feu amb els del 2 de maig.
En el mateix any, el coronel Hierro conspira a Cadis, sent reduït i ajusticiat. El 1832 a Catalunya i Galícia son sufocats esporàdics aixecaments constitucionals, i el 1835 el coronel Cordero s’aixeca a Madrid, sent reduït a les poques hores.
I entrem de ple a les guerres carlistes. A la mor de Ferran VII s’inicien aquestes desventurades guerres civils per interpretar diferentment la Llei Sàlica. El germà del rei, Carles de Borbó, no és conforme que sigui sobirana la reina/nena i s’amotina davant els que aviat es diran “carlins” o “carlistes”, –seguidors de don Carlos–, per posar mitja Espanya en contra de l’altra mitja.
Les cruentes guerres carlistes no foren altra cosa que l’enfrontament de dues concepcions quasi filosòfiques antitètiques, de les quals cap bàndol volgué abdicar, mantenint els carlins un rerefons de Drets Forals que no foren altra cosa que els primers esbossos dels estatuts d’autonomia. Foren tres guerres en les que imperà el furor i la crueltat, la malvolença, l’odi, i el no donar el braç a torçar, causant per tot el País milers de mors, pobresa i depauperació.
La primera guerra, la del 1833 al l840, fou la més llarga i cruenta: Cabrera, Zumalacarregui, Tristany, setge de Bilbao, Morella, son nom que han quedat a la memòria del públic i els llibres dels historiadors i total per acabar en una abraçada a Vergara; Es a dir: “aquí no ha passat res”
La segona guerra, del 1847 al 1849, localitzada especialment a Catalunya, dita també com la “guerra dels matiners”. Capitanejada pel conte Montemolín, conegut per Carles VI, també va acabar en res.
La tercera guerra, del 1872 al 1876: Savalls, Castells, Cabrinetty…. i seguir. De totes elles en trobaran detall a els més elementals tractats d’Història, i que no els referirem en aquest article per no allargassar-lo
En l’interval de les guerres Carlistes no creguin que paraven pas els pronunciaments. Mentre uns feien la guerra en el nord, els altres seguien amb l’esport favorit de conspirar. Un exemple: el 1836, en plena guerra carlista l’aixecament a Madrid dit “dels sergents”, i aquest tomb amb un relatiu èxit ja que obliguen a la reina regent a acatar la constitució del 1812.
Per si tot aquest maremàgnum fos poc, l’any 1840 el General Espartero s’amotina contra la regència per fer-se regent… ell mateix!, (les apetències ja van pujant de to), però a l’any següent els generals O’Donnell i Concha y León ho faran en sentit contrari, restablint la regència de Maria Cristina.
També els generals Prim i un altre Milans del Bosch es subleven a Catalunya el 1843. Prim, a Reus es repel·lit pels governamentals, sent bombardejada la ciutat, però a Barcelona, Milans li va millor bombardejant la ciutat. Aleshores es forma una compota de generals que entren i surten esgarrifosament del país (Serrano, Narvaez, Espartero, Pazuela, Seoane, Pantaleón, etc) a l’anar a favor i en contra de tot, o de qualsevol cosa. Amb tot, aquest anar i venir es forma un guirigai de tal envergadura que necessitaríem pàgines per esmentar-lo,motiu pel qual aconsellem els nostres lectors consultin llibres especialitzats. Pel que es veu, una guerra civil dins altra guerra civil està a l’ordre del dia en la història d’Espanya.
El 1845 el general Zurbano s’amotina a La Rioja, i a Galícia, el general Iriarte, i el 1848 es conjuren per separat probablement pel mateix fi, el general Ametller a Barcelona i el comte Buseta, a Madrid.
El general Prim fa dues intentones el 1865, a Madrid i a València. Les dues cauen en el fracàs i el general s’ha d’exiliar a Portugal.
Novament una “sargentada” coneguda ara pels Sucesos de San Gil. Aquest tomb la opressió realista fou duríssima: 66 sergents foren afusellats i la resta desterrats a illes espanyoles d’Oceania.
Però finalment arriba la primera victòria del que ara se’n diria “la revolució democràtica” i que la inspiració popular va denominar “La gloriosa”. El 1868 s’amotina a Cadis l’esquadra comandada pel almirall Topete, (la Marina també havia d’estar representada en els cops d’estat), secundat per terra pel general Prim. A la batalla d’Alcolea són vençudes per fi les tropes d’Isabel II, la qual cosa li ocasiona el desterro a la reina i la conseqüent vinguda del rei Amadeu I: un rei italià, que per tenir més cap i no complicar-se la vida, va retornar al seu país vista al veure la sens raó dogmàtica i dramàtica del nostre estat.
Desprès la I República, amb el resultat de quatre presidents i un any de vida. Un sistema polític nou, que pel sembla havia de ser demolit per la inoperància d’un altra cop d’Estat. I entre tant, amotinaments i amotinaments cantonals inspirats amb el de Cartagena. Fars de la situació caòtica, el general Pavia –pivot d’una conjura organitzada–, entra a cavall al Congrés dels Diputats per a enderrocar el sistema vigent fins aleshores, donant a la vegada pas a l’acció al general Martínez Campos per a restablir, el 1876, novament la monarquia borbònica, aquest tomb amb el rei Alfons XII (el de la inefable Mercedes). En el cop d’estat de Pavia se inspirarien els “golpistes” del 23F, al menys en la “forma”, només que l’espasa de Pavia es trucaria al segle XX amb la pistola de Tejero.
.I així pràcticament acaba el segle amb el 1898, i, amb tot aquest “desbarajuste”, l’adéu siau a Amèrica i les Filipines. No es d’estranyar. No podia ser altra cosa. ¿Com mirarien els “fills” d’Amèrica a uns “pares” embogits? ¿Com volíem administrar altres països si aquí no s’entenien…?
Resumint: El segle XIX va finir amb el següent balanç: Una guerra internacional, tres guerres civils, incomptables cops d’estat, pronunciaments, rebel·lions, insurreccions, amotinaments, sedicions, conjures, agitacions, de les quals només ens hem referit ” les grosses”. Generals de totes les armes en peu de guerra: Prim, Espartero, O’Donnell, Martinez Campos, Topete, Milans del Bosch (d’aquesta nissaga, dos o tres de la mateixa família), Narvaez, Serrano. N’hem destacat aquests de entre els 500 generals que es diu comptabilitzaven les forces armades d’aleshores, tots a la una per fer i desfer, imposant o anul·lant, instituint o derogant constitucions. Mentre tant es destronaven dos reis, es polvoritzava una república, es desfeia una regència i s’alternaven una infinitat de sistemes de govern. I tota aquesta parafernàlia per acabar el segle com havia començat: un rei de la dinastia borbònica en el tron i una Espanya en la pendent declinatòria, en on seguidament hi apareixeria la gana, l’analfabetisme i la destemprança. I en el lapsus, esfumant-se l’imperi d’Amèrica i Àsia…
Un balanç per a ser analitzat, no creuen?.
És un article de Josep M. Contijoch.
