Rondant per les terres del Rosselló, aquell bocí de país català rampinyat pels francesos durant la Guerra dels Cent Anys, ens va caure a les mans el llibret. (no per petit menys interessant i documentat,) titulat “El Tractat dels Pirineus, i la mutilació de Catalunya”, de Josep Sanabre, una reedició de la “Col·lecció Tramuntana” de l’ any 1.960, on lector en traurà una lectura històrica molt ben informada fent-ne una apassionant lectura, en especial contemplant documents diplomàtics de l’època, mapes, il·lustracions, tan de la part francesa com de la castellana, inserits en el volum. En definitiva, una meravella divulgativa.
En arribar als capítols :finals del acurat assaig, concretament, el de “Les converses per assenyalar la frontera” queda ben clara la delimitació o fita de l’espoliació, quan senyala amb meticulositat les parts que van quedar a banda a banda del que seria la nova frontera a partir de aleshores.
Amb tot, no seguirem en aquesta línia, ja que l’article no pretén fer un comentari sobre aquells fets (atenent que és poden consultar els corresponents tractats, fins i tot en el llibre esmentat), sinó que incidirem en una curiositat que desperta la línia fronterera una vegada fets els pactes per les dues parts negociadores, amb evident imposició francesa i. en on s’anomenen tant els pobles (“villages”), que van quedar per França com les viles, partides, paratges i termes, inclusiu lleres de riu, que quedaren a Catalunya.
Es de ressaltar el parèntesi que tracta sobre la discussió de la Vila de Llívia (un enclau, mena de llenca dins el territori francès, reclamada a la part francesa com a territori català. Ensurt que hagueren que empassar-se els gals per una paradoxa històrica promoguda per la xocant interpretació de la redacció del document previ al pacte, on s’acceptava que passarien a França 30 pobles (villages) per`no cap vila. El negociador català, Salva, es mantingué dur en la signatura final, al requerir que la qüestió de Llívia era innegociable en tenir la qualificació de “Vila” i no de “poble”, i per tant no era objecte de traspàs si realment es volia seguir l’esperit del pacte signat. Veien el francès que la discussió podria convertir-se en una mena de reunió com les de la ONU, on es passen dies i mesos discutint, va accedir posar punt final a la negociació, deixant Llívia (la de la farmàcia) per a Catalunya, que de no ser així, avui seria francesa.
Observant la llista de pobles, que quedaren a banda i banda de la nova frontera, –i aquí és on anem a parar–, resulta sorprenent observar la quantitat de poblets, llogarets, paratges i racons geogràfics , de la circumscripció pirenaica i prepirinenca. que ostenten noms monosíl·labs, curts, alguns de tres lletres, fins i tot de dues lletres,
De fet entre la zona de Llívia i els voltants de Puigcerdà, en un area no més llarga de 40 quilometres s’observen onze poblets amb aquestes característiques, situats a banda i altra de la frontera de la nova frontera. Son de noms: AGE, GER, ALF, ALL, ALP, DAS, UR, ER, LLÓ, VIÁ, HUC. Sorprenen aquests efímers topònims, veritat? .
Però acaba no s’acaba La llista, en haver-hi més: LLUC, PAL, NAS, BOR. i altres de quatre lletres però també circumstancialment monosíl·labs: URTX, CEEC, CROS, i LLERS (aquest últim a la zona occidental dels Pirineus). Més espectaculars encara els de dues lletres: EO, per exemple, o PI, els dosen la nostra Cerdanya, i ER, en la de França, que ells s’obstinen en grafiar ERR, (amb dues erres), sense saber ben bé el motiu, potser per fer-ho més francès. Igual com la població de NYER, en ple Rosselló, que ells pronuncien amb “n” quan de fet en català. era en “ny”, el so de la (ñ) castellana. (1)
Dels de dues lletres, n’hem deixat apart per a comentar-los degut la seva originalitat: “UR”, (coincident que una casualitat rara amb la populosa i antiga ciutat mesopotàmica i, “IX”, (també nom de poblet), xocant per recordar el nom de la lletra.
Per la part del Conflent se’n observen més: JAU, TEC, JOC, LLAR, EUS. En la part francesa, prop d’ Andorra hi ha QUES. Pels voltants de Perpinyà (capital del Rosselló) s’hi troben NILS, PIA i BAÓ.
També en figuren en la Catalunya irredent: OIX, en la Garrotxa; BOI el de les caldes, prop d’ Aigües Tortes i un puig amb nom de “OU”, en el Ripollès.
No deixarem d’esmentar els famosos igual de curts: la SEU, SORT, PAL (el coll) i el riu TER, ben coneguts de tothom.
I la pregunta a formular: D’on venen aquests topònims?; mots curts, monosíl·labs, secs: UR, per dir, situats en un area tan petita del context europeu. Seran de la influència occitana?, seran arrels d;una llengua arcana, d’uns pobladors primitius avui ignots? . Algun filòleg en pot dir alguna cosa?
(1).- Per una qüestió purament semàntica distingim pobles entre francesos i catalans, donant per entès que per res del món no els abdiquem com a nostres, els referits com “francesos”.
Aquest article es va publicar a El Foradot i en El Diari de Tarragona el 9 de juliol de l966, L’Eco de Sitges el 30 d’agost del 2008.
És un article de Josep M. Contijoch.
