L’Atlàntida, segons la mitologia grega, hauria estat un continent enfonsat sota les aigües en temps remots a causa d’un terratrèmol o d’un sunami grandiós La civilització dels atlants hauria estat molt avançada en el seu temps (9.000 anys abans d.C).
Visió ideal de l’Atlàntida
El savi Plató és la font més antiga que escriu sobre l’Atlàntida; en els seus Diàlegs la cita com a provinent de Soló, l’afamat legislador atenenc i versions d’Egipte. Posteriorment, diversos autors li han proposat a aquell Continent la seva ubicació al mig d’oceà Atlàntic ( d’aqui el seu nom). De a ser veritat l’existència de l’Atlàntida seria històricament l’únic continent perdut. Modernament també hi hagut escriptors i poetes que s’han ocupat de brindar-li versos, es el cas del nostre Jacint Verdaguer, que li dedica un dels seus poemes més acurats.
Les primeres referències a l’Atlàntida apareixen als diàlegs de Timeu, de Crítias (1), i a Plató. Critias, deixeble de Sòcrates, li narra un relat i que l’havia rebut de Soló. La història, que Crítias narra es remunta en el temps a 9.000 anys abans de l’època de Soló, dient que els atenencs van parar l’avanç dels atlants, el bel·licosos habitants d’una imperial i gran illa anomenada Atlàntida, que es trobava rere les Columnes d’Hèrcules i que, poc després de la victòria d’Atenes, desaparegué en la mar a causa d’un terratrèmol i d’una gran inundació.
En el Timeu, Críties refereix la ubicació de l’illa i la seva extensió a la mar Mediterrània, “més enllà de les Columnes d’Hercules ( l’Estret de Gibraltar) l’heroica victòria dels atenencs. Críties després narra que els déus decidiren de castigar els atlants per la seva supèrbia. La narració queda sobtadament interrompuda i la història conclou en el text de Críties.
En el texts de Plató també situa el Continent davant les Columnes d’Hèrcules i la descriu com una illa més gran que Líbia i Àsia juntes. Diu que era una zona escarpada, i d’una gran plana de forma oblonga de 3.000 per 2.000 estadis, envoltada de muntanyes fins a la mar. A la meitat de la llargària de la plana, la narració ubica la capital a 50 estadis de la mar i dóna per vàlid que fou la llar d’un dels primers habitants de l’illa: el déu Evenor, nascut del sòl.
Crítias, també diu que Posidó era l’amo i senyor de les terres atlantes. Aquest déu s’enamorà de Clito i, per tal de protegir-la i mantenir-la captiva, creà tres anells d’aigua al voltant de la muntanya que habitava la seva estimada. La parella tingué deu fills, per a qui el déu va dividir l’illa en deu regnes. Al fill més gran, Atles, li donà el regne que comprenia la muntanya envoltada dels cercles d’aigua. A partir d’aquell moment en honor d’Atles, tota l’illa s’anomenà Atlàntida. El seu germà bessó, Gadir, governava l’extrem de l’illa. Cal dir que, afavorida pel déu Posidó, l’illa era abundant en recursos. Hi havia tota mena de minerals i grans boscs que proporcionaven la fusta per a la construcció i per al foc, així animals domèstics i salvatges, especialment elefants i també abundants i variats aliments de la terra. Els atlants construïren la seva ciutat sobre la muntanya envoltada dels cercles d’aigua, amb edificis sumptuosos com el Palau Reial i el Temple del déu Posidó. Construïren també un gran canal, de 50 estadis de llargària, per comunicar la costa amb l’anell d’aigua exterior. Cada camí que conduïa a la ciutat era cerclat per torres de vigilància i murs. Els murs eren fets de roca vermella, blanca i negra, recoberts de llautó, estany i oricalc. Finalment, varen cavar, al voltant de la plana oblonga, un fossat gegantí a partir del qual crearen una xarxa de canals rectes.
Els regnes de l’Atlàntida formaven una confederació governada amb les lleis escrites en una columna en el Temple de Posidó. Les lleis principals eren aquelles que disposaven que els diferents reis havien d’ajudar-se entre si. Segons Timeu, aquelles reis iniciaren una política d’expansió que els portà a controlar els pobles de Líbia (el nord d’Àfrica) fins a Egipte i fins a Etrúria (Itàlia). Quan tractaren de sotmetre Grècia i Egipte, foren vençuts pels atenencs.
Crítias també senyala que els déus decidiren castigar els atlants per la seva supèrbia, però la narració s’interromp en el moment en què Zeus i els altres déus es reuneixen per determinar la sanció. Això no obstant, habitualment se sol assumir que el càstig fou un gran terratrèmol i una inundació que feu desaparèixer en la mar l’illa on es trobava el regne o ciutat principal, “fou un dia i una nit terribles”, segons el Timeu.
Des de tot temps, hi ha hagut desenes de llocs proposats pels amants de l’Atlàntida. Molts dels llocs proposats comparteixen les característiques de la història del suposat Continent (aigua, final catastròfic, el període en qüestió, però cap no ha demostrat ser un veritable lloc d’ubicació). Les Illes Canàries i Madeira també hi han estat identificades com una possible ubicació, a l’oest de l’estret de Gibraltar i per la relativa proximitat al mar Mediterrani. Altres, propostes d’ubicacions quimèriques, com a llocs del Carib i el Triangle de les Bermudes. També s’han proposat àrees dels oceans Pacífic i Índic, incloent-hi Indonèsia, que de ser verita, els primer escrits dels atenencs, mai s’haurien pogut relatar.
El Sunami que hauria destruït l’Atlàntida
Imatges d’Internet d’una visió idíl·lica
del que podria haver estat Atlàntida.
(1).- Un dels últims diàlegs de Plató que posa en boca de Crítias, és la narració de caràcter inconclús
