El pintor més surrealista del segle XX
El pintor Salvador Dalí és un dels creadors de pintura surrealista més importants del segle XX. Va pintar més de 1.500 quadres al llarg de la seva llarga carrera artística , que se inicià a l’any 1910 fins a la seva mort en 1989.
Nascut a Figueres a l’any 1904 va arribar al món de la pintura a l’edat de 12 anys, època en que s’inicià amb ‘impressionisme. Als 18 es va traslladar a la Residència d’Estudiants de Madrid per a cursar estudis a la Reial Acadèmia de Belles arts de Sant Ferran. En aquest lloc va coincidir amb tota una brillant generació d’il·lustres figures com Lorca, Buñuel, l’escriptor i periodista Carles Fages, el fotògraf francès Marc Lacroix, entre altres. No obstant el seu caràcter inquiet el feu abandonar l’Empordà, al trencar amb la seva família, a l’esclat de la Guerra Civil i a durant la segona Guerra Mundial s’instal·là als Estats Units fins al 1948. Durant aquest període li servi per conèixer la psicologia i gustos dels ianquis.
Encara que fou una persona suposadament l’excèntrica, −alguns han dit que en realitat fou el seu principal valedor al comerciar a seva obra a la idiosincràsia ianqui−, es a dir que la seva excentricitat era més calculada que real.
Apart de la pintura va cuidar altres mitjans artístics, com l’escultura, el gravat, la moda, l’escriptura i fins i tot el cinema, col·laborant amb grans artistes com amb el directors Alfred Hitchcock, Walt Disney o l’espanyol Luis Buñuel. Un dels seus grans dibuixos fou el decorat de l’escena onírica en la que los doctores intentant analitzar els somnis del protagonista a la famosa pel·lícula “Recorda”. A parir d’aquell moment la fama li creixé cada vegada més fins i tot apareixent a la revista Vogue
De les seves pintures cada vegada més emblemàtiques, en digué en més d’una ocasió que el seu llenguatge visual representava el seu propi món interior, els seus somnis i al·lucinacions, amb frases com aquesta: “El fet que jo mateix, en el moment de pintar, no entengui els meus propis quadres, no significa que aquests quadres no tinguin cap significat [es a dir que valguin molts dòlars]”. Amb tot cal dir, no obstant que el seu significat és tan profund, complex, coherent i calculat que escapa a l’anàlisi més simple.
La seva vida fou un anar i venir arreu el mon civilitzat per donar a conèixer la seva obra, on hi recollí alts i baixos però cada vegada més afortunats, esdeveniments, exposicions, , trobades amb amics i desconeguts, cuidant les vendes de quadres que supervisava personalment. Tenia estudis de pintura arreu per no deixar de produir En aquesta agitada vida tant sols dues persones van marcar clarament la seva vida. D’una banda, el 1927 quan es trobà per primera vegada amb Pablo Picasso, el qual l’influencià en el seu surrealisme. Per altra, al conèixer a l’any 1929 a la que seria la seva esposa, musa i suport durant tota la seva carrera, la seva inoblidable Gala, a la qual va ser-li fidel fins el final de la seva vida.
Per als pintors surrealistes els somnis eren el tema principal dels seves obres, Dalí forma part d’aquesta corrent i els seus llenços diu que hi imprimeix el subconscient, els seves obsessions i els seus fantasmes. Dalí als seves obris surrealistes pinta un univers simbòlic molt personal, normalment inspirat amb la seva terra nadiua
Torre del Museu Dalí (Figueres)
Les obres mes importants de Dalí
Evidentment no podem aportar en aquest article la seva fantàstica producció de 1500 pintures que se li censen , tant sols comentarem les que creiem més significatives y suggestives de la seva paleta.
La persistència de la Memòria
La persistència de la memòria anomenada també “la pintura dels rellotges” o “els rellotges fosos” és possiblement el quadre més famós de Dalí i una de les imatges més icòniques del surrealisme. Va ser pintat l’any 1931 durant l’apogeu del moviment surrealista. Durant aquesta època, els artistes sovint representaven els seus propis somnis. Quan Dalí el va pintar va invocar un estat mental paranoic per a facilitar una obra d’art que plasmi conceptes estrafets de la realitat.
En aquest quadre Dalí explora la fluïdesa del temps i l’espai il·lustrant rellotges fosos escampats per un paisatge català. Les formigues envolten un sol rellotge de butxaca, representant la putrefacció; concepte que el fascinava. Tal vegada la part més desconcertant del quadre sigui la figura que sembla un rostre dormit posat a terra. Alguns han tractat de veure-hi l’autoretrat d’ell mateix. Les seves peces principals són rellotges de butxaca suaus que semblen estar-se fonent. D’esquerra a dreta es veu un antic rellotge tancat ple de formigues. Després veiem tres rellotges sense coberta apuntant a diferents hores. Un està sobre el que sembla una base de fusta, un altre a la branca d’un arbre, i un tercer fent una figura estranya al centre. La resta de la composició és un paisatge de muntanyes identificades de Catalunya , i un tram que sembla la costa.
Moltes hipòtesis s’han fet sobre aquest quadre per part de crítics d’art, periodistes acreditats, escriptors fins i tot per un químic premi Nobel, donant cada u la seva opinió, no obstant ponents del Museu d’Art Modern, de Nova York, on es troba la pintura des de 1934, senyalen les formigues al rellotge de l’esquerra, (un motiu sovint a les obres de Dalí), representen la decadència. En el rellotge tancat n’hi ha força, i només en un obert apareix sota una amb una forma quasi humana, representant el desgast del temps i dels mateixos records.
Pintat amb la tècnica de Oli sobre llenç mesura 24 x 33 cm.
El Crist de Sant Joan de la Creu
Conegut també simplement com “El Crist de Dali”, aquest quadre plasma la bellesa metafísica d’un èxtasi. L’origen del quadre l’explica aix1: “Sabia que una nit, mentre es trobava en oració, Sant Joan de la Creu va tenir una experiència mística. El que va veure li impacta tant que immediatament després es posa a dibuixar, volia deixar reflectida l’aparició que li fou revelada: la imatge d’un Crist crucificat. Segles després, quan Salvador Dalí trobant-se en la seva etapa mística, va topar amb el dibuix de Sant Joan de la Creu i va quedar tan impactat que ell també va tenir el seu propi èxtasi. Afirmà Dalí, que ell també una nit va veure la imatge de Crist sense els atributs de la crucifixió, sense ferides, sense claus, sense dolor. En aquella imatge onírica, només va aparèixer la bellesa metafísica del Crist-Déu.(1)
És així com Dalí aborda la seva pròpia versió de Crist Crucificat. En ella, sobre un fons negre, apareix Jesús sense els atributs de la passió. Sens dubte, allò que més crida l’atenció és l’espectacular punt de vista pres en perspectiva des de dalt. El cap inclinat cap avall, ocultant el rostre de Jesús, prescindeix de la cabellera típica del Crist siríac i de la corona d’espines.
Les interpretacions que s’han donat d’aquesta meravellosa obra pictòrica : A la part inferior del quadre s’aprecia un plàcid paisatge, que no és altre que la badia de Port Lligat amb dos pescadors i una barca. Crist està il·luminat per la llum que ve de Dalt i travessa el cel fosc separant Crist del paisatge terrenal. El dramatisme s’intensifica amb el cop d’efecte amb què Dalí aconsegueix que el cel reflexa la imatge del Crucificat. La imponent verticalitat a l’escorç de la creu dona un gran impacte emocional a l’espectador.
Dalí utilitza per a aquesta obra la tècnica del foto realisme. Aplica una pinzellada tan fina que casi resulta invisible, cosa que va permetre al pintor reproduir els detalls més minúsculs. No obstant, sembla que la intenció de Dalí era fer una imatge que expressés més la bellesa de Crist que el seu patiment.
Les versions que dóna Dalí de pintar el quadre semblen més íntimament grandiloqüents que reals, doncs se sap que altre pintor català de poca fama si la comparem amb la seva va tenir exposat en uns sala d’art un quadre amb un Crist d’analògues posicions (1)
El quadre va ser pintat l’any 1951. Es exposat al Kelvingrove Art Gallery and Museum, de Glasgow ( Escòcia). Tècnica: Oli sobre llenç mida: 205 × 116 cm.
Somni causat pel vol d’una abella al voltant d’una magrana un segon abans de despertar-se
El Somni del vol d’una abella es una obra de Dalí de l’època posterior a la Segona Guerra Mundial. La pintura mostra a l’esposa de l’artista, Gal·la, adormida i surant lleugerament per sobre d’una roca en Port Lligat, poble situat en una petita badia del Cap de Creus. Al costat del seu cos nu hi ha dues gotes d’aigua, una magrana i una abella que també semblen flotar a l’aire.
El somni de Gala és provocat pel brunzit de l’abella i es representa en la meitat superior del llenç formant una successió de símbols. Una magrana s’obre per a alliberar una escórpora gegant de la boca de la qual surten dos feroços tigres que salten junts cap a Gala. Un rifle sembla travessar el braç de Gala com una picada d’abella, mentre que en el centre, un elefant translúcid que porta un obelisc de gel a la seva esquena travessa la mar blava sobre unes potes eixutes. L’elefant està basat en una estàtua de l’artista italià Lorenzo Bernini. Per a Dalí, és un símbol de guerra i destrucció. La seva presència transmet un estat d’ànim de terror que sovint apareix en un malson.
En el quadre es distingeixen perfectament les figures i el color intens predominant el blau del fons i a la part central el color ataronjat del penya-segat i dels tigres coma predominants mentre les ombres no són negres i el cel es diferencia del mar perquè a l’horitzó el cel és blanc.
Alguns maliciosos li veuen en aquest quadre una tendència al narcisisme i la megalomania per atraure l’atenció pública.
Va ser pintat l’any 1944 amb tècnica Oli sobre taula. Actualment es troba ubicat
Museu Thyssen de Madrid .
Construcció blanda con mongetes bullides (Premonició de la Guerra Civil)
Aquest quadre el va pintar Dalí sis mesos abans de començar la Guerra civil del 36, temps que els esparpellats ja hi veien una premonició. Inicialment com era norma en ell li va donar el primer títol, per afegir-hi desprès el segon ja més il·lustratiu.
Tot i que Dalí mai va manifestar un compromís polític explícit en la contesa (després ja es faria el més surrealista del franquistes…tot comerç) sí expressa co0m qualsevol ciutadà de l’època l’horror d’una guerra imminent entre germans. Aleshores en el quadre va reflexar la visió d’un monstre amorf escanyant-se les seves carns, fent-se mal a si mateix, amb lo qual no podia expressar millor del que seria y fou una guerra fratricida ( que desprès la va justificar com necessària) . Una visió autodestructiva de les relacions humanes. el podrit, el violent, l’escatològic i per descomptat.
Aquest quadre recorda una mica al Goya de «Saturn devorant als seus fills Ambdues tracten el mateix tema. No obstant Dalí en aquesta obra pinta una abstracta figura constituïda per una cama i una extremitat de la qual en sorgeix altra que s’intenten espedaçar. Sota el monstre amorf hi ha un peu, el qual té un dit de gran grandària. A dalt es troba un cap somrient inclinat cap amunt, semblant ser aquella figura encegada pel Sol. Curiós l’aspecte de Dalí assignant títols estranys als quadres de la seva primera apoca a base de les mongetes o frijoles) que en aquest cas, es troben en una part minúscula a la base només com un element secundari. Les mongetes cuites són una de les freqüents al·lusions de Dalí al menjar en les seves obres. Reflecteixen el caràcter nutritiu que ell atorga arreu.
Pintat el 1936, és ubicat al: Philadelphia Museum of Art, Philadelphia Tècnica: Oli de mesures 100 × 99 cm.
Retrats de Anna Maria Dalí
[row]
[col col=5]
Noia a la finestra
[/col]
[col col=6]
Noia d’esquena
[/col]
[/row]
Encara que aquests dos quadres pintats a l’any 1925 porten el títol genèric de ”Noia mirant per la finestra” i “Noia d’esquena” en realitat són els dos de la seva germana Anna Maria, que posà per a ell en innumerables quadres , esbossos i esborranys.
‘Noia mirant per la finestra’, pinta a la noia mirant per la finestra a un port indefinit, en un paisatge il·localitzable ; amb la finestra oberta contempla una llum blava que quasi es confon amb l’aigua del mar, mentre la brisa fa volar el seu vestit i les cortines, el mar entretant en un onatge seré. Quasi tot el color del quadre es de blau clar. No hi ha massa diferència entre els tons que es va utilitzar per a la tela del vestit, el cel i el mar: sembla, fins i tot, que els rínxols el cap de la noia fossin extensions de l’onatge; només un breu to marronet de les mitges i, un escapat toc negre als glutis que indicarà que ha estat asseguda en un lloc no massa net.
Noia en la finestra, per la seva banda és un altre posicionament que va fer Salvador Dalí de la seva germana. L’aura meditativa que circumda a la figura enfront a la finestra reflecteix una actitud de serena pau y una meditabunda les hores que ella passa tranquil·la. Dalí demostra en aquest quadre un impuls creatiu cremant-li les venes. És evident també en la soltesa que li cau el vestit, i la suavitat amb la qual el marc enquadra a dos tipus de caserius; per una banda el que pintaria un pintor tradicional i altre ja un reflex de impressionisme, que ja li sortiria de l’ànima.
Anna Maria Dalí, reflectida una vegada més en aquests Retrats era explicita quan deia: «Els retrats meus que el meu germà va pintar en aquesta època són incomptables.
Característiques:
La noia en la finestra és pintat a l’oli sobre llenç de mides 105 x 74,5
És exposat a Museu Reina Sofia de Madrid.
Noia d’espatlles mirant per la finestra, oli sobre tela de mides 104 x 74 cms
Exposat també al Museu Reina Sofia de Madrid.
(1).- Josep Maria Baiges i Jansà, va ser una persona polifacètica nascut el 1924 a Riudoms. De la seva activitat de pintor en destacà la perspectiva de un Crist vist des l’altura.
Aquest quadre va veure la llum a l’any 1947 i prova de que fou així es que es va presentar al concurs de cartells de la Setmana Santa de Tarragona d’aquell any, sense que aconseguís guanyar cap premi Desprès fou exposat a varies galeries d’Art de la Ciutat Comtal durant mesos sense que ningú el comprès. De tots aquests passos hi ha constància documental.
Tres anys més tard el monstre de la pintura surrealista , Salvador Dalí, “oferí al món” el seu quadre del Crist pintat amb idèntica perspectiva i composició que el de Baiges. El rebombori artista seria tal el conegut crític d’art en Luís Monreal, va publicar un article en el Noticiero Universal exposant el fet coincident, amb tanta contundència com perquè la revista “Hola” es fes esment l’any 1952.
Dalí, no negà mai l’autoria tardana del seu quadre, va intentar justificar-la com una extraordinària simultaneïtat però sense admetre que fos una còpia (lògicament). Amb tot, la polèmica no va acabar aquí ja que els enemics de Salvador Dalí no pararen d’agitar el món periodístic removent la llorda de la còpia i dels plagis, a la que Dalí, probablement cansat de tanta taral·la els va respondre amb la cínica i arrogant rèplica: “És cert que les dues obres són molt semblants, però hi ha una cosa que les fa absolutament diferents: entre el Crist del de Tarragona al meu hi ha una diferencia d’un milió de pessetes; i si no se pintar com diuen els meus detractors, la cosa encara té més mèrit”. Un milió de pessetes de l’any 1947 serien com un milió d’euros d’ara. I no creiem pas que ningú digués que Dalí no sabia pintar; al revés, nosaltres pensem que en sabia molt, massa, com perquè la seva opinió fos admesa sense obrir boca per tot l’acolisitisme mundial seu.
L’autor d’aquest article va publicar al Foradot un article amb títol “El crist de Baiges”, donant una amplia informació sobre el tema.
Es un article de Josep M.Contijcoh
setembre 2022
