Voltant la sardana -(II)

Altre capítol del món de la sardana, son els títols que els autors donaren a les seves creacions.

Títols de Sardanes.

Normalment, la majoria de creadors han emprat títols ben evocadors, en tot cas, romàntics, fins i tot tendres, gran part d’ells propis de la terminologia de la Terra acoblant-los a topònims de la nostra geografia. Mostres?: “La Festa de la llum” de Joaquim Hostench; “la mixeta” de Josep Ma. Gassó; “La Merceneta” d’Antoni Garcia; ”Cims de solitud” d’Esteve Duran; ”Donzelleta catalana” de Joan Dotras; “l’Espigó”, de Josep Colomé; “El pi de Burgà” de Josep Jofré; “Alegres Dansaires”, de Ramon Pintó, “La font del Desmai” de Trinitari Múrria, “Brosta catalana”, de Pere Trillas, “La pubilleta del Mas”, de Lluís Urpinell; “El rossinyol” de Domènec Mas; “El puput”, d’Enric Montoriol, “l’Avi Pep¨” escrita l’any 2000 per Josep Cassú i Serra… i tantes i tantes més…

Cal fer esment la gran terminologia religiosa que s’observa també en el camp dels títols. Multitud de sardanes evoquen la Mare de Deu o els sants. “Montserrat” per exemple, es present en un gran nombre de títols, però també altres Verges apareixent també en els titulars, sent normalment patrones de les terres del sardanista. Així: “Camí de Núria”, de Joan Morera; “Santa Creu”, de Miquel Moraguera; “La Verge Bruna” de lbert Mas; “La festa de Sant Lluc” de Josep Ma. Mestre; “La nit de Sant Jordi”, de Feliu Monné; “La Moreneta” (títol posat infinitat de vegades per gran nombre d’autors) de Manuel Esparbé; “Dia de Reis”, de Miquel Vilaró; “A la Verge de Puig l’Agulla” de Manuel Balasch; “A Sant Roc” de Rafael Blay; “Nadal” d’Antoni Botey; “L’àngel de la guarda”, de Guillem Burgaroles, “Les campanes de Santa Madrona” de Miquel Rovira, i així en seguiríem anomenant desenes.

De dins el camp dels títols no se’ns poder escapar una part ben jocosa que alguns trempats posaren a les seves sardanes i que exposem amb el encapçalament de,

Títols Xocants

Multitud d’autors han intitulat munió de sardanes amb evocacions que mereixen un somriure, però no per això desmereix la qualitat de la peça. N’evocarem alguns per a gaudiment del lector:

“A Reus enganxen”, sardana de Lluís d’Anderman

“Les culleretes de Sant Miquel” d’Antoni Juncà

“La vaca cega”, del mateix autor

“Anem bé per anar a Sants…” d’Antoni Mas

“Baixant de la font del gat”, d’Enric Morera

“A Palamós fan pipes” de Santiago Bañeras

“A Tarragona manxen” de Pau Giné

“El xarlatà” de Joan Ruscadella

”El general i el cubano”, d’Eduard Castelló

“Eventual Naïf”, de Concepció Ramió i Diumenge

El sardanista Sebastià Figuerola i Escusa n’és un campió de titulars jocosos. En va composar al menys 5 sardanes: “Gat per llebre”, “Gat amagat”, “Un pam de nas”, “Pam i pipa” i “La lluna i la pruna”.

“Borinot de Cadaqués” i “Alls i cireres” són altres de la mateixa tendència, del qual autor n’és Frederic Guisset. Seguim:

“Com Palamós no n’hi ha dos” d’Emili Juanals

“La Xixalera” de Francesc Juanola

“El gall xiulador” d’Antoni Albors

“La cabra d’or”, de Jaume Bonaterra.

“La sardana del Toca-sons”, de Francesc Cassú .

Altre fecund sardanista de títols atraients és Josep Blanc i Reynals que en comptabilitza també cinc evocacions iròniques, (d’entre les 150 de diferents estils que en va composar), com: “Quan el pare no te pa”, “Visca la boira”, “De la bota del racó”, “Amb el porró en fresc”, i la simpàtica, “La masovera guapa”.

No perquè no siguin famosos, els millors títols de la sardana es podrien taxar de xocants si la força del seu to no fos tant emblemàtic. Seria el cas de: “El cant dels ocells” d’en Pep Ventura, (del que s’inspiraria el mestre Pau Casals),“La sardana de les monges” d’Enric Morera i Viurà, d’aquest autor, la sardana de les sardanes: “La Santa Espina”, i també en l’orla d’honor, “El saltiró de la cardina”.

Altres títols també resulten encantadors per la seva modernitat o simpàtics per la seva evocació: “Units per sempre”, de Francesc Juanola i Reixach, escrita molt abans dels Jocs Olímpics. “L´Home del temps” de Lluís Albert; “Freqüència modulada”, de Frederic Guisset, “Akelarre” de Francesc Cassú, “Búfalo Bill” de Josep Coll; “Les encaixades”, de Salvador Brotons, i del mateix autor, “Atlanta-96”, en commemoració Olímpics d’aquella ciutat i guanyadora del primer premi. “Kristo Stoitxkov 96-97”, es una obra de Narcís Costa en honor del jugador famós aleshores entre l’afició del Barça, com també la “Barça” del mateix autor. “El Sereno”, altra sardana en honor a aquella figura del municipal avui extingida, posant-li la introducció d’una cantarella en castellà.

Com en tota activitat humana el sector de la sardana ha guardat en el pas dels temps un cartipàs d’anècdotes sobresortides, de les quals en reflexarem algunes per al gaudiment del vostès.

Entrem doncs en el capítol del

Anecdotari sardanístic

• Enric Casals va ser germà de Pau. Compositor controvertit fins l’extrem que hi ha qui el fa l’autor d’obres del seu germà Pau, i qui l’hi atribueix comentaris tant durs com: “que el compositor que fos incapaç d’escriure una sonata, un concert o una simfonia no podia ser un veritable compositor de sardanes”.

• Pau Casals només escrigué una sardana amb el de títol “Festívola”. Altra títol es “Sant Martí de Canigó” però els tècnics no la tenen per una sardana pròpiament dita. La seva estrena es feu dins una xaranga al mes pur estil americà.

• Josep Cid i Pacareu escrigué varies sardanes tot i no sent ni músic ni compositor, ni de que hagués format part de cap cobla, De fet, fou un professional de les assegurances. Amb tot, escrigué la sardana “A la plaça del gra”, de gran acceptació del públic gironí, a l’extrem que l’enregistrà l’orquestra “La Principal de la Bisbal”.

• A Delfí Coll i Pujol se li va ocórrer d’intentar un maridatge russo-català component una peça titulada “Sardanana” aprofitant unes harmonies de la Quinta Simfonia de Xostakovitx, on el primer moviment adopta un ritme de sardana. Malgrat ser una composició de dobles lectures no deixa de guardar la construcció formal d’una sardana tal com ha de ser.

• “La Sardana del Mil.lenari” es el títol que Agustí Colomer i del Romero va donar a aquesta obra estrenada el 1990 pensant en el traspàs de segle i mil.leni.

• A Xavier Boliart i Ponsa se’l té dalt el pòdium per ser un dels autors moderns amb la tècnica més depurada de l’interpretació de l’art musical. Ha escrit (i segurament no ha acabat aquí), 17 sardanes entre les que destaquen: “La dama del paraigües” i “La font de Caneletes”

• El membre de l’orquestra del famós nord-americà Henry Purcell, el català Santi Escura i Monadell tingué temps dins les seves activitats professionals per a escriure sis sardanes.

• Atípic dins en gènere sardanístic, és Antoni Agramont al qual se li fa una sardana d’argument bèl.lic titulada “El foc de Castelló”, sobre la cruenta batalla dels carlistes del segle XIX prop aquella ciutat, i del que els crítics diuen que sembla més que una marxa militar que una sardana.

• Jaume Bonaterra i Dabau composà la sardana “Retornant a la terra” quan era a la “mili”. Li causaria tanta impressió al seu sergent, que fins i tot li composa la lletra en castellà, en ser-ho aquell, es clar.

• Antoni Juncà i Soler. Malgrat ser català de socarrel mori a Saragossa en virtut de la seva carrera militar, sent músic Major de Banda del Exèrcit. Te una prolífica producció orquestral de la que destaca la sardana “Catalunya plora” escrita a Melilla el 1935.

• Salvador Figuerola i Escusa fou l’iniciador de les sardanes anomenades “revesses”, aquelles que es valen del mitjà de començar i acabar curts i llargs de manera que s’assemblin per a despistar al ballarí no atent. Moltes d’elles foren escrites amb noms festius com aquell “Pam i pipa”. Contemplant el seu retrat, al seu físic se li veu que corre paral.lel amb el seu tarannà.

• Un autor injustament oblidat ha estat en Francesc Fornells i Vilar malgrat haver tingut 19 premis atorgats a ciutats de mig Principat a amunt, normalment no figuren les seves obres en programes d’aplecs o ballades

• El propietari de la fabrica dels famosos llapis Masats fou el sardanista en Pere Masats i Vilalta (el cognom paga per les dues activitats). Malgrat no era un professional de la música va composar varies sardanes d’ambientació familiar.

• Músic militar per oposició i director de bandes i orquestres ho fou el saguntí Julià Palanca i Massià, que no per aquest motiu deixà d’escriure una sardana intitulada “Vicentina”.

• Joaquín Sànchez Martín, nascut a Calatrava (Ciutat Reial), desprès de fer estudis en el Reial Conservatori de Madrid va entrar com músic del “Cuerpo de Músicos del Ejército”, sent destinat a Girona el 1957. Es va adaptar tan a la nostra cultura que acabà escrivint varies sardanes, entre les que figuren “El petit Quimet, i “A la Pobla de Segur”.

• “Brut de bruts” es una de les 39 obres redactades per Joan L. Moraleda i Perxachs, aquesta dedicada al cava.

• Antoni Llop escriví la sardana “Catalunya viu” en el camp de concentració d’Argelés, (França), on hi anar a parar exiliat els últims dies de la Guerra Civil. Altre sardanista Emili Marlet i Pujades, companys d’estudis de Joaquim Soms, morí al front de batalla el 1937, encara que no se’n sap en quin. No així en Trinitari Múrria i Solsona, fill de Benissanet, que morí a la Batalla de l’Ebre deixant 13 sardanes composades, mentre que Claudi Salom i Balasch morí el front de Madrid havent escrit dues sardanes “Novella” i “Joana” Amb tot el dit, pensem que podríem titular aquest paràgraf com “els Sardanistes de la Guerra Civil”

• Benissanet, poble de la Ribera d’Ebre, d’una mica més de 1.000 habitants, ha donat al mon musical català al menys que set compositors

• Hi ha un sardanista anomenant Manuel Ortiz de Zarate. ¿Seria membre d’aquella família d’il.lustres militars d’ascendència al segle XVI?. Se li coneix una sola sardana que porta el nom de “La tapera”

• El sardanista Joan Amill i Pérez va dirigir l’orquestra de la BBC anglesa en ocasió d’un concurs d’Eurovisió.

• Malgrat ser cec, el compositor Josep Catulí i Marqués va escriure sis sardanes, una d’elles; ¡admiració!, titulada: “Cants festius”. Tambe dirigí varis cors formats per cecs.

• La família Cervera compta en dues o tres generacions amb sis membres com autors de sardanes, entre els que destaquen: Agustí Cervera i Marqués, Josep Cervera i Bret i el mossèn Josep Ma. Cervera i Berta; mentre que la família “Juanola” baten el rècord amb 11 components: 6 Juanola Reichach, i 5 Juanola Escaler. No hem d’oblidar emperò els Maideu, que tot i sent-ne 4, sobresortiren com a fecunds compositors.

• Immediatament acabada la Guerra Civil resultava sospitós escriure sardanes sota nom que sonés massa català, el que obligà a Joan Fontàs i Casas valer-se del castellà nom Alberto Galcerán per presentar la seva sardana “Pietat” . No seria el cas de José Fecúndez Martínez, que ostentant aquests cognoms “de reigrambre” era fill de Premià de Mar.

• El compositor Ramon Manent i Folch és nét de Josep Ma. Folch i Torres.

• El que fou popular director de música lleugera americana el català Xavier Cugat dir als seus amics gironins que escriuria una sardana un dia que es quedà meravellat escoltant una cobla. No consta que ho fes, o de fer-ho, no se sap on hauràn anat a parar.

• A Vimbodí, el 1948, hi hagué un farmacèutic nomenat Josep Mercadé i Salvat, natural de Valls, que hi escrigué la sardana “Bella dansa”.

• Natural de Vimbodí també, en Joan Saltó i Canelles, propietari de la acreditada “Casa Saltó” de Valls, dedicada a la venda de discos i instruments musicals, va escriure varies sardanes. Destaca “l’Ermita dels Torrents” dedicada al seu poble.

• El patriotisme d’Alfons Miàs i Martí fou ultramundà, quedant per damunt el país i la comarca, en escriure la sardana “Salt Independent” per a reivindicar i commemorar la indepèndencia; [entengui’s: la segregació] del poble de Salt de la ciutat de Girona.

• En el ballet “House of birds” (La casa dels ocells) redactat per l’important compositor Frederic Mompou, hi figura en el número 18 una sardana.

• Sorprenent en canvi el cas de Lluís Millet i Pagès, fundador de l’Orfeó Català, que no va escriure mai cap sardana. No així el seu fill Lluís Maria que en composà sis, destacant-ne la “Viola boscana”.

• No tots són idealistes els compositors de sardanes. Però en descàrrec hem de confirmar que només n’hi ha un de picarol. Per aquest motiu destaca Joan Moratà, de Prada de Conflent, que va composar pensant més en la butxaca que en l’idealisme. Aquesta és l’opinió de la majoria de mestres versats en la dansa. Entre una vintena d’obres de la seva producció citem: “A la Loge ballem sardanes”, “Perpinyà-Hannover-Lancaster”, “Saltem noies, “Tot joguinejant”…

• Normand Solé i Balbina, en el córrer dels anys fou director de quatre orfeons i fundador de l’Orfeó Canigó. Morí l’any 1977 desprès haver escrit varietat de sardanes, entre elles dues corals. Molt escoltada l’anomenada “Plany”.

• En Salvador Ruiz de Luna, natural de Toledo i poc vinculat a la nostra terra, va escriure en canvi una sardana per la pel.lícula “Dances of Spain”.

• A l’any 2022 hauràn arribat a la seixantena el nombre de citats i pobles que tenen l’honor de ser

Ciutats Pubilles, havent estat la primera Girona, l’any 1960.

• El montblanquí Conrad Bayer va posar lletra a la sardana “Angelina” de Vicenç Bou.

• Malgrat la seva condició política seria la que imperava a la URSS el 1939, Emili Salut i Paià, trobant-se allí, emigrat, no oblidà mai la seva terra, escrivint una suite per a cobla que va grafiar amb el nom de “Retaule Nadalenc”.

* Original fou el fet introduir a la Cobla l’anomenada tenora metàl·lica que Josep Coll i Ligora la va implantar l’any 1931. Malgrat encara avui es discuteix si es nota o no la diferència amb les tradicionals, de fet, ha passat a figurar com a instrument insòlit en el Museu de la Sardana de Girona.

• Al sardanista Duran i Badia tingueren l’humorada, −suposadament els seus pares, o el padri de fonts−, de posar-li “Lincoln” de nom. Morí exiliat a Mèxic. No podia anar d’altra manera. Havia escrit tres sardanes (no guardem els noms) . Igualment Gómez i Ponseti, ostentà el nom de Ultano i, Bosch i Vives, el de Magne. Cal fer constar que cap d’ells no són pseudònims.

• En el llibre d’honor de les sardanes hi figura un sardanista anomenat Robert Gerhard i Ottenwaelder. No es creguin pas era germànic. Era de Valls, De pare suís i mare francesa. Com sardanista se li coneixen dues obres i, de ressaltar, la que va escriure pel film Secret people. Morí a Cambridge el 1970.

• I finalment, orientant als amants de la dansa catalana els d’informem que poden il·lustrar-se àmpliament sobre aquest art acudin el Museu de la Sardana, de la ciutat de Girona, ubicat al darrer pis del Museu de la Ciutat, carrer de la Forca, núm. 27, cp.-17004- Girona, Tel. 972-222-229. En aquest Museu existeix un fons de més de més 2.500 sardanes que hom pot consultar i, fins i tot imprimir les particel·les que es vulguin.

De la fama a la sardana

Nombroses primeres figures de la musica universal, autors de renom, han estat compositors o al menys relacionats amb la sardana. Desgranem:

L’afamat compositor de sarsueles Amadeu Vives, (“Doña Francisquita” i “Bohemios” entre altres) i un dels fundadors de l’Orfeó Català, escrigué quatre sardanes dins la seva dilatada carrera musical.

El gran compositor Lleidetà en Enric Granados, l’autor de “Las Goyescas”, “Danzas españolas” i l’òpera “Maria del Carmen”, composà també dues sardanes per a piano, les dues amb igual nom: “Sardana” (en do major) i “Sardana” (en fa major).

Com l’actual cèlebre director d’orquestra en Antoni Ros i Marbà, Creu de Sant Jordi i president de la Fundació Universal de la Sardana, n´ha redactat una quinzena, entre elles “Homenatge Olímpic” dedicada al Comitè Olímpic Internacional del 1992, i “La Porta Ferrada”, (premi de la Crítica a la Sardana).

El també gran músic en Xavier Montsalvatge va produir 4 sardanes de bon renom, destacant la “Elegia a Juli Garreta”.

Josep Anselm Clavé, el creador del Cor Clavé i de tantes masses corals va escriure una sola sardana entre les 90 obres corals que se li coneixent. Es titulà “Poms de flors” fou redactada amb la música i també la lletra de la seva inspiració.

El pretigiós compositor basc, en Pablo Sorozabal y Mariezcurrena, va composar una sardana

titulada precisament així: “Sardana”, la qual va ser cantada en castellà pels tenors en Francisco Romero i Carlos Fernández Shaw.

L’autor de “La Verbena de la Paloma” i “Los amantes de Teruel”, el conegut compositor d’òperes espanyoles, en Tomás Bretón Hernández va escriure una sardana per a ser incorporada a l’opera “Garin” estrenada al Teatre del Liceu i, que va titular precisament “Garí”, així en català.

Els anys que “La Santa Espina” i “Els Segadors” eren proscrits es feu servir solapament la sardana

“Juny”, de l’autodidacta Juli Garreta, com a himne català substitut.

El compositor rus de música clàssica Igor Stravinsky tot trobant-se a Barcelona l’any 1924 queda admirat escoltant la sardana “Juny” de Garreta, a l’extrem que va dir que en compondria una, i què, a diferència d’en Xavier Cugat, es sap realment que la va escriure i la va enviar a la Cobla Barcelona per a la seva execució, però li fou retornada per algunes dificultats tècniques. En el tràngol va esclatar la guerra i no se’n sap que se’n va fer d’ella. Amb tot, uns virtuosos li segueixen el rastre, esperant que amb la troballa podem incloure al gran mestre rus a l’ índex de sardanistes il·lustres.

Els Titans

Si ens deixéssim portar pel deliri, aquest capítol no s’acabaria mai, ja que dels mestres se’n pot escriure hores. Així doncs retraurem unes biografies dels que podríem tatxar dels més celebres, tot i que “cèlebre” ja ho és el qui ha escrit tant sols ¡una sardana!. Cal deixar clar que conceptuar “mestres” des el subjectivisme es corre el perill de no ser just i deixar-ne alguns dins el tinter. Per aquest motiu demanen disculpes a l’avanç per qualsevol omissió tot i saben que en aquest apartat ni haurien d’anar més dels que citem.

La majoria de les sardanes de caire antològic se’ls ha posat lletra, de vegades pel propi autor, -poques-i la majoria amb col·laboració d’algun poeta o literat. Es aquest capítol donarem importància a les lletres (més romàntic) potser més que a la biografia del propi autor, ja que la seva vida i obra es pot trobar en qualsevol publicació especialitzada.

Josep Blanc i Reynals

Naixé, visqué i mori a Castelló d’Empúries (1888-1954), deixant escrites més de 150 sardanes, a moltes d’elles els hi donà lletra el literat Carles Fagés de Climent (El gaiter de muga). Destacades les que porten títol: “Amb el porró en fresc”, “De la bota de racó”, “La caragolada”, i “Gracieta”. Mentre que, “Quant el pare no té pa”, basada en aquella famosa tonada:

Quan el pare no té pa

la mainada, la mainada

quan el pare no te pa

la mainada fa ballar.

Vicenç Bou i Geli

Algú ha dit d’ell que “és l’autor més popular de la història de la sardana i que “mentre se interpretin sardanes d’en Bou se seguiran tocant”. Ha tingut comentaris enlariants dels principals critics de tot temps i parlaren d’ell figures tant importants com en Josep Pla, Lluís Albert i “Sempronio”, La seva sardana “La campana de l’ermita” inspirà a Victor Català la seva obra “Solitud”. Amb tot la més popular es potser “El saltiró de la cardina”, que tots em ballat en alguna ocasió, a la qual l’hi posà lletra el poeta Josep Mª.Francès. Aquesta sardana l’escrigué Bou el 1915 però no comença a ser popular fins el 1923 quan fou introduïda als mitjans socials per la canta-actriu Pepita Iris i la Raquel Meller, fent-la saltar també a la fama cantant-la el mestre Emili Vendrell. L’èxit fou tant prodigiós que traspassà l’Atlàntic per a registrar-se’n els drets als EE.UU. tot i que la lletra es del més pur cant i flaire de la nostra terra

Pageseta moreneta,

vull cantar-te una cançó

vull dir-te d’una vegada

                                               que també t’estimo jo

el cant èpic no s’atura amb la pageseta, també ultrapassa a la flora i a la fauna de les nostre terres:

Com es mimen i s’estimen

per les branques els ocells,

per què no hem d’amanyagar-nos

                                               tu i jo com fan ells.

Un dels grans èxits d’en Bou fou la seva “Girona aimada”. Es la sardana que Girona l’hauria de tenir per himne, que fins i tot era tocada quan l’equip de futbol de la ciutat saltava al camp

Girona aimada

Girona immortal

ets auroleada

d’un amor triomfal

Altra sardana seva d’èxit en fou “Pescadors bons catalans, dedicada amb amor a la gent del mar, amb lletra molt adequada del poeta Serracant

Pescadors bons catalans, que sabeu l’aspror del mar

i quan s’encrespa sense por del bramular

amb la tempesta bravament sabeu lluitar.

D’en Bou, el nostre Josep Pla en va dir: “Si Garreta i Morera escrivien les millors sardanes tècnica-ment parlant, Bou ha escrit les més universalment populars”.

Bou va néixer a Torroella de Montgrí el 1885 i hi morí l’any 1962.

Antoni Carcellé i Tosca

Carcellé ha passat a la història només per una de les moltes sardanes que va composar i que va dedicar amb gran exultació a la Mare de Déu de Montserrat: “Es la Moreneta”, coneguda de tothom, fins i tot dels que no coneixent la sardana. Es aquella tonada que les mares les cantaven als nadons i fins i tot els paletes la xiulaven a les envestides:

Es la Moreneta

la fe del poble català

l’estel del seu camí

l’afany dels seus amors,

de l’escolania

la veu al cel l’han escoltat

i el so de l’oració

ressona per tot Montserrat

Èxit la tingué des el primer moment però més encara quan fou enregistrada en disc pels vols de la seva estrena a l’any 1950, quant fou recitada pel rapsode Isidre Solà i cantada per l’insuperable tenor Gaietà Renom.

Altra estrofa:

Tota la muntanya

es volta donant-se les mans

sardana de l’amor

d’un poble de cristians.

Sona la tenora

no se que tenen els seus cants

vetlleu Senyora ¡pels catalans!

Aquests “pels catalans!” retronava ¡PELS CATALANS! , quan Solà l’apostrofava conjuntament amb el clamor dels oients.

Antoni Carceller ens va deixar, molts ignoren que fou en data relativament recent del 24 d’octubre del 1983.

Rafael Ferrer i Fitó

Ferrer potser no es el “tità” del calibre dels altres però al nostre judici ho és pel que podria classificar- se d’integrista, antiracista i antixenofef. Con els il.lustres, té un bon nombre de sardanes però cap com la “La sardana dels infants del món”, que la primera estrofa diu i paga per la resta:

A la sardana dels infants

hi convidem petits i grans.

Tothom i cap a la rotllana!

La comencem gent catalana

però hi cridem també els forans

Apa veniu!. Dem-nos les mans!

Altres sardana del autor: “Res no es mesquí”, “Mediterrània 3” i “Portal de l’Àngel”, aquesta dedicada aquell emblemàtic barri que desemboca a la Plaça de Catalunya de Barcelona , on tots hi hem fet en època de les rebaixes.

Juli Garreta i Arboix

Garreta, més que un tità n’és patriarca de la sardana, formant trilogia amb Garriga i Pep Ventura. Amb Garreta la sardana arriba a les cotes més altes de l’especialitat. D’ell n’ha parlat tothom de la literatura catalana: Lluís Llonsa, “Gaziel”, Toldrà, Millet, Pla, Marià Vinyes, etc

El que li estranya més a persona poc versada en aquestes bogues és que aquest cèlebre sardanista no era músic professional sinó autodidacta, escrivia pel plaer de fer-ho, però del que Pau Casals va augurar era de la pasta de Beethoven i Brahms. Des de ben jove se li va despertar l’instint musical demostrant-ho en escriure als 12 anys la sardana “La Pubilla”.

Era tan entusiasta de la tenora, que entenent que la Cobla “La Principal de la Bisbal” tenia les primeres tenores del moment, va encarregar a aquesta cobla l’estrena de totes les seves obres.

Te una infinitat d’obres. Ignorem quantes, però van des obres per a cobles de sardanes a suites, la famosa “Suite en sol per a orquestra”, que obtingué el primer premi als Jocs Florals de la Bisbal de l’Empordà. Amb tot la seva obra més famosa es la sardana “Juny”, que en èpoques que les sardanes més patròtiques no es podien tocar, aquesta serví com a himne de Catalunya.

La plana rossa per l’oreig s’escabella,

l’ocell pren el vol.

El blat ja es madur i el volant

és lluent del sol.

Seguem arran, arran

que a la fatiga, l’amor és consol.

Juli Garreta nasqué i mori a Sant Feliu de Guixols (1875-1925)

Max Havart

D’aquest autor holandès ja n’hem parlat en capítols anteriors. Es el cap de l’Escola neerlandesa de la Sardana i d’on n’han sortit un selecte grup de sardanistes en el País de les Planures, pràcticament acompanyats de la seva mà. Ell n’ha compost un grapat d’obres corals i sardanes, la majoria amb noms primmiradament catalans, però si ara el trèiem a relluir és per ressaltar que potser es l’únic sardanista que te una sardana amb lletra en francès. Es titula “Sardane du souvenir” i un dels paràgrafs els transcrivim:

Et dans le soir, parfois,

les sardanes jolies,

Comme un soufle de joie,

Com un soufle de vie,

Viendron dans la nuit claire,

jusqu’au vieux cimetière

Souvenirs de passé,

Tout doucement, bercer

Ceux qui les sont dansées.

Sardane.

Havart va intimar amb Pau Picasso a l’extrem que aquest més d’una ocasió fou invitat a la seva ville, i gràcies aquesta circumstància la població de Ceret posseeix obres del genial pintor malagueny, algunes d’elles dedicades a la sardana.

Enric Morera i Viura.

De gran cultura musical, aquest autor es formà a l’Argentina a Brussel·les i Barcelona. Es considera que va composar més de 800 obres on se n’hi veuen de totes classes: operes, líriques, religioses, simfòniques, i es clar sardanes. Una de les primeres fou “L’Empordà” que el llibre “Histories de les Sardanes” del Gisc, li dedica un capítol sencer per la seva importància. Més popular la conegudíssima “Baixant de la font del gat”, la qual lletra ha estat cantada des les senyores a les minyones, la xicalla i les noietes, fin i tot, tocada en els organillos. La lletra, molt sensibilitzada va ser escrita per Antoni Vives i Batlle, la estrofa més coneguda la plasmem aquí, que no caldria per coneguda que és:

Baixant de la Font del Gat

una noia, una noia,

baixant de la Font del Gat

una noia i un soldat.

Pregunteu-li com se diu:

Marieta, Marieta,

pregunteu-li com se diu

Marieta de l’ull viu

Altres sardanes: “La Barca”, “La nit de l’amor”, extreta d’una obra de teatre de Santiago Rusiñol, la sardana coral “La nostra verema”, ¨La font de l’Albera” inspirada en la Serralada que solda l’Empordà amb la Catalunya Nord, “La rossons”, “Serra munt”, o “Les fulles seques”, escrita molt abans que la famosa cançó del mateix nom, Moltes més; entre elles “Els tres tambors”, amb lletra d’Adrià Gual. Ja saben:

Salut als braus tambors

que venen de la guerra

i porten en llurs cors

el goig de jovenesa,

-ram, ram, rataplam!…

Altra de les seves obres cabdals, “La Sardana de les monges”, de ballada obligada en molts aplecs. En ella es conjugaren dues inspiracions de les dues persones mes emblemàtiques del País del règim musi-cal: música de Morera, lletra d’Angel Guimerà, que diu:

Sardanes com aquestes mai s’han sentit,

fins les ballen els avis quan ve la nit.

I als genolls de la mare salta el petit

o

En un coll de muntanyes hi ha un monestir

De puntetes les monges van al jardí

que les roses encenen, i el llessamí.

I finalment l’obra preeminent, “La Santa Espina”, la sardana de les sardanes; la sardana himne, la sardana simbòlica, la sardana emblemàtica, la sardana cènit, de la que Mercè Planas en va dir “Qui no ha sentit mai la sardana La Santa Espina fora de les contrades catalanes i no ha plorat no es pot dir català“. I molt en línia del nostre tarannà i de l’ esperit indomable d’un poble, el clam:

Som i serem gent catalana

tant si es vol com si nos vol

que no hi ha terra més ufana

sota la capa del sol.

Déu va passar-hi en primavera …

………………………………………

…………………………………….

Aquesta sardana ha originat al llar dels anys controvèrsies de tots tipus, rius de literatura, repressions, contra repliques, crits patriòtics i cúmuls del protestes, però al final ha vençut,el clam final: no hi ha terra més ufana sota la capa del sol…

I emblemàtic com la Santa Espina, però en persona; l’home emblema:

Josep M. Ventura i Casas (En Pep Ventura)

Malgrat En Pep Ventura va néixer a Alcalà la Real el 1817, fou fill de pares catalans encara que el pare militar per acomodació, el fet que nasqués eventualment a Andalusia alguns desaprensius li han qüestionat la seva catalanitat, cosa totalment irreal ja la família retornà a Catalunya quan ell tenia dos anys, formant-se a l’adolescència, la joventut i la maduresa a Roses i a Figueres, on finalment hi morí el 1875.

Pep Ventura se’l ben pot dir que va ser la persona que va provocar una transformació històrica i transcendental de la sardana i amb ella l’esperit català. De fet fou el que introduí la tenora i el contrabaix a la cobla entre els instruments de metall, convertint la modalitat un canvi radical a la cobla i a la sardana, fent-la la insígnia de la dansa nacional. per aquest motiu es pot parlar amb tota propietat que Pep Ventura fou un “abans i el desprès en el so de la sardana”. Enamorat com estava de la tenora no es d’estranyar que les seves composicions tinguessin el predomini d’aquell instrument. D’aquelles en destaquen “Per tu ploro”, “El cant dels ocells”, “Totes volen l’hereu”, “El pardal”, “un esmolet vell”, “Sardana del tenor” i més.

Va escriure també sardanes corals com “La primavera”, “La matinada de l’Empordà”, “Les noietes de Figueres”, “Arri Moreu”, “Els segadors”, per anomenar-me les principals.

Ventura ha passat a la història amb el nom familiar de “Pep Ventura”, com també se li digué el Pep de la Tenora per ser l’introductor d’aquest instrument a la cobla. Per tots aquests condicions cal dir que ha estat un dels homes més insignes de la nostra terra i digne de figurar en les pàgines d’or del Llibre dels catalans il·lustres.

I no oblidar altres famosos: Els Sardanistes montblaquins

Marcel.li Bayer i Gaspar – Va néixer a la nostra Vila l’11 de novembre de 1898 i morí a Barcelona el 17 de febrer de 1977. Fou un excel·lent estudiant de música disciplina de la que ben jove es va sentir atret. Com sia que els àmbits local se li feien petits per a la seva capacitat, aviat va traslladar-se a Barcelona on sempre hi exercí la carrera musical, primer en la Banda Municipal de Barcelona del 1931 a 1944, i aquest any passà a la Orquestra Municipal de Barcelona (desprès “Ciutat de Barcelona”), en qualitat de violinista fins el 1968. Entre tan pràctica l’ensenyança com professor de violí, clarinet i saxofon.

Els montblanquins no podem oblidar que fou el qui va posar la música a l’Himne de la nostra Mare de Déu de la Serra, cantat ja per més de dues generacions, i present encara a tots els montblanquins que s’ha apreciïn ser-ho. Més vinculació amb Montblanc, quan la seva germana, es va casar amb Xavier Amoròs i Sabaté (Xolis), i els fills, els dos nebots, han estat uns continuadors de la seva afecció musical, sent que en Josep Maria ha arribat a musicar un himne proposat per a Montblanc. Marcel·lí va escriure la sardana “Pilareta”, i “Montblanc, joiós”, per deixar patent la seva condició de montblanquí il·lustre.

Francesc Bonastre i Bertran – Nascut la Vila el 4 d’abril de 1944, fills de pare i avi funcionaris de Correus i la mare comerciant acreditada de la Vila, hi passa la seva infantesa estudiant fins fer els superiors a Barcelona on s’hi va llicenciar el 1967. La seva tesi obtingué el primer premi Nacional de Musicologia, l’any 1976. Des l’any 1968 ha estat professor d’Història de la Música a la Universitat Autònoma de Barcelona i director de l’Institut de Musicologia el 1980. Als 20 anys composà el poema simfònic per a cobla titulat “Sant Ramon de Penyafort” obtenint per ell el primer premi “Joaquim Serra”. Desprès va composar la “Suite montblanquina” estrenada el 1964 el dia de la sardana, a més d’altres composicions de les que destaquen “Joglaresques” d’ambientació medieval, i les sardanes. “Retorn”, “Carmela” i “Sardanes a la plaça”. Morí a Barcelona, 20 de setembre de 2017)

Agustí Causí i Marsal – Nasqué a Montblanc el 1906 i morí a Mollerusa el 1978, havent passat un interval de la seva vida a Barcelona (Gràcia), encara que el seu poble nadiu sempre el tingué ben present. Va escriure una cinquantena de sardanes que, davant la dificultat de consignar-les totes ho férem de les més sobresortints, com la dedicada “A la Verge de Meritxell” que li significa el premi Andorra de 1967. Seria un fan del Barça quan que l’enlairà amb una de nom “Sardana blaugrana”. També sobresurten “Novells dansaires” “Recordant la mare” i “Bons amics”. La prova del seu montblanquinisme la tenim en tres sardanes: “Els gegants e Montblanc”, “Records de Montblanc” i “A la Verge de la Serra”.

Emili Foguet i Pere.- Nasqué a la Guardia dels Prats el 1921 i hi morí el 1996. La seva activitat primordial la compartí amb l’orquestra Amorós (de feliç memòria) i amb la “Ritmo y Melodia”, les dues de radicació local. En l’espai de temps que li permetien aquestes activitats va escriure set sardanes: “l’Amic Manau”, “Els temps de l’Avi” “Dansa i cançó nostra”, “El mestre de Figueres”, “Montserratona”, “Solivella per molts anys” i la dedicada als convilatans barcelonins “Els amics de Montblanc”.

Josep Maseras i Bertran – Potser el més veterà dels compositors locals, en Maseras va néixer el 1904, per morir el 1965 a una edat no pas molt avançada. Amb tot li donà temps per ser un prolífer compositor malgrat les vicissituds viscudes a conseqüència del seu catalanisme mai abdicat. Estudià música amb el mestre Jaume Escoté, i desempallegà mols càrrecs relacionats amb la musica que va haver de compartir fent altres activitats laborals com la de secretari de la Cooperativa de Blancafort. D’activitats musicals cal destacar la de membre de la cobla “Els Montblanquins”, de l’orquestra local “Ritmo y Melodia”. També fou director de l’Orfeó Montblanqui en la seva segona època i de la Coral Espluguina. També es mogué pels temes populars per al ball de bastons, el ballet folklòric aquest últim de gran acceptació entre el públic juvenil d’aquells temps. A Maseras se li fan més de 50 sardanes, entre les que destaquen “Vols d’estornells” “Catalunya”, “Blancafortina”, “La petita Roseta” (suposadament dedicada a la seva filla) La “Vall dels lledoners”, l’aplec de la vall”, i “El fatxenda de l’aplec” (que ves a saber en qui s’inspiraria)

Gabriel Pujadas i Ferrer – El més jove dels compositors (s.e.o.o.). Gabriel Pujadas nasqué el 1966, despertant-se-li ben aviat les seves inclinacions musicals. Va estudiar música amb la germana Pilar Gomis, amb el compositor Agustí Causí, i estudis superiors amb Juli Pañella. Desprès tot estudiant la carrera de farmàcia, entrà al Conservatori del Liceu. Rere una estada de dos anys a Londres estudiant al Trinity College on ja hi feu dos concerts en aquella ciutat. Seguidament es traslladà als Estats Units per estudiar a la Universitat de Connecticut i a Salzburg (Àustria) a l’Institu Orff. Es compositor de dues sardanes que titulà “A la meva mare”, composada quan l’autor tenia 17 anys i “Recordant Montblanc”. No obstant, trobant-se ja a la jubilació sabem que està treballant en dues sardanes que segons manifestacions pròpies encara no tenen nom, però sí ja es deuen estar pentagramades per tant hom espera gaudir-les ben aviat.

Jaume Tost i Miret – nascut a la Vila el 1939, s’inicià amb la música amb el que fou organista de Santa Maria de la Vila Ducal, mossèn Ramon Boqueras. Després es traslladà a Barcelona, ampliant els estudis amb el mestre Fèlix. Martínez Comín. Es professor de piano en primera providència tot i que domina varis instruments. És un dels autors que recorda amb mes solitud el Montblanc dels anys 50, demostrant-ho amb la seva sardana “El Tollet” d’interpretació imperceptible per la gent forana, però de perfecte evocació pel montblanquí en ser el paratge del “tollet” ben conegut dels joves banyistes dels anys 40 als 60 del segle passat en elriu Angera. Altres sardanes de la seva creació: “Joios Montblanc” i la “Vila de l’Albi”.

Josep Maria Amorós i Bayer.

Altres compositors relacionats amb Montblanc

Els compositors que relacionem seguidament no són de Montblanc, però si que tingueren relació personal o de simpatia amb la població, motiu suficient com per fer-los honra de relacionar-los amb els nostres mestres.

Josep Auferil i Costa.- Fill de Sabadell on s’hi va retirar desprès d’una llarga vida dedicada a la música. Professor de varis instruments destacà com a flabioletista. Exercint activitat musical ha ensenyat molts alumnes de profit. Va dirigir amb èxit la cobla “Jovenívola” de la seva ciutat i ha estat compositor de més de 20 sardanes entre la que hem de destacar L’aplec de Montblanc, títol que li va donar a la sardana desprès d’haver-se enamorat de la nostra Vila en motiu del XXIV Aplec.

Agusti Borgunyó i Garriga.- Fills també de Sabadell va néixer el 1894 i morí a Barcelona el 1967, havent residit més de 50 anys als EE.UU. on hi composà la majoria de les seves sardanes i obres per a cobla sense perdre el segell de catalanitat. La seva producció supera les 150 obres, havent composat sardanes per a corn mixt i cobla, sardanes per a una cobla, sardanes per a dues cobles, i fins i tot sardanes per a orquestra simfònica. La seva relació amb la nostra Vila li esdevé per raó de matrimoni, en estar casat amb la montblanquina Maria Escoté Òdena, tia de l inoblidat músic montblanqui Joan Ecoté, (a la memòria de molts de nosaltres). A la nostra Vila li dedicà “Pomell montblanquí“, i “La Font de l’Ermita de Sant Joan“

Joan-Manel Margalef i Ayet .- Natural de Benissanet (Baix Ebre), on hi va néixer el 1970. Va estudiar amb els millors professor del moment i s’especialitzà en el fiscorn desprès d’haver obtingut als 15 anys el primer premi del “Concurs Nieto”. Ha estat membre orquestral de bandes, cobles i orquestres, destacant en La Principal de Barcelona, la Banda de Tarragona, i la cobla Selvatana, entre d’altres. En el 1998, li fou premiada la sardana “La Batalla de l’Ebre” en el Certamen de Banyoles-Ceret. A la nostra Vila li va dedicar la sardana que porta per títol “Montblanc, Vila Ducal” amb motiu de l’Aplec del 1997.

Colofó.

La sardana com bé hauran desprès va néixer a l’Empordà i seguint pel Gironès és va estendre per tot Catalunya, acabant sent la dansa catalana per excel·lència del País oferint la seva harmonia una projecció internacional, apreciada per tot músic entès de tota latitud.

I perquè aquesta acceptació?.

Res més què, la sardana és poesia feta música, que parla de l’oreig, de les fonts, dels rossinyols, de l’herba verda, de les ginestes grogues, del vent, dels cims, dels tucs, de les serralades, de les flames, de les turmentes, dels rabadans, de la joventut, de l’alegria, de les noies primmirades, de la flor de neu, dels lliris, del despertar dels ocells; és a dir…, de la nostra natura terra. i de la espiritualitat d’un poble.

Durant la ballada, les Festes majors són més majors i a la places majors , el vermut té més tast , la gasosa és més fresca, i fins i tot l’aigua resulta saborosa. Ballant, els sardanistes salten i roden amb voluptuositat, fraternitat, fent honor a l’amistat. Allí on sona la sardana no existeix el malestar, els mals humors, les baixes passions i, fins i tot els malats revifallen. Es la dansa de l’amor, la dansa del honor. Es la dansa dels homes justos i de les dones honestes. Quan irromp el timbalet sona com una senyal d’alerta. Atenció!, comença la dansa de les danses. Aleshores braços enlaire, mans premudes, cames prestes a saltar. En aquells moments els ballarins semblen de porcellana, sobre tot quan en el cap del sardanista hi figura triomfal la barretina. Tirirí, rirurí, tirirí, rirurí…, el flabiol. Goig!. Sonen els instruments. Explota l’emoció!. Ve l’esclat, ve l’esplai, ve l’exaltació; i tot, perquè es balla la dansa dels senyors, dels cavallers; què…?, volem dir dels nobles. Entre tant, el poble que la punteja és un poble que oneja estendards patriòtics fent-los volar fins el Cel.

Una anella, dues anelles, anelles fins l’infinit. Un infinit que esdevé amor humà que activa la generositat i consuma el perdó i, en on el mal acaba en bé. Que quedi en ferm: és la dansa beatífica…

… i la d’un poble de germans, vet ací.

I recordin: quan sonen les tenores, al cim de la muntanya hi surt el sol i quan ballen les anelles, hi surt per tot Catalunya. Raó per què la sardana mai serà un himne de guerra, ni mai podrà precedir un exèrcit en batalla sent com és un autèntic cant de pau.

I ho és perquè… és, i sempre serà,

l’ànima de la nostra terra.

Es un article de Josep M.Contijcoh