Afirmar que la sardana “És la dansa mes bella que es fan i desfan” es una evidència, una frase arxiconeguda; com també parlar de la tenora i el flabiol, tòpics que tocant-los novament pensem que aniríem que una senda poc original i que no podríem interessar gaire als lectors si volem disposar d’un altre caire del ball dels catalans. Per tant hem tractat de buscar una altra temàtica que resulti atractiva.
Que la sardana és un ball amb qualitats tan magnífiques com per entrar als oïdes més fins de la sensibilitat musical internacional, no n’hi ha dubte. En les seves lletres no se hi troba ni un mot la violència, ni desafiaments, ni sexe. La seva literatura es tan poètica com la seva música. Pot ser que per aquest motiu hagi ultrapassat fronteres, sent apreciada pels fans que estimen la música de tota especialitat, i amb més mesura aquells estrangers que aprecien la música regional de qualsevol àmbit, que concretada en la nostra la converteixen en primícia, no tant sols dedicant-li frases convencionals sinó elevant-la a mestria.
N’hi ha varies escoles esdevingudes amb la mateixa afinitat:
Escoles estrangeres.
Així tenim el cas del jove holandès Rolf van Kreveveld, que trobant-se un bon dia a Torroella de Montgrí, havent-hi arribat en bicicleta, va escoltar una cobla interpretant i malgrat no ser una cobla de primera categoria va captar de seguida el significat d’aquella música a l’extrem de no poder treure’s del cap aquells arpegis, fet que el va motivar tot arribant a Amsterdam a transmetre l’entusiasme a altres músics d’exquisida sensibilitat
No content amb el fet, el seu afany el va portar traslladar aquesta d’inquietud a col·legues del mateix país, en especial a joves receptius i de fina orella, va ocasionar es fundés en primer lloc una cobla que portà el nom de “La Principal de Amsterdam”, i desprès fundar una escola que es denominaria l’Escola Holandesa de la Sardana d’on en sortiren mestres tant il.lustres com Maud Sauer que composa la sardana que li posà el titol de “El drac de l’estany” inspirada en una llegenda de l’estany de Banyoles, de Hubba de Graff que es l’autora de una obra per a cobla titulada “Falanx-II” “(Falange-II)” d’evocació guerrera; Egbert de Boer, que va escriure dues sardanes “Senyals” i “Llegenda”, la primera estrenada a Barcelona el 1974; o, d’en Roderick de Mann, nascut a Indonèsia, però format a Amsterdam. També en sobresurt en aquesta escola en Jeff Hamburg, que si bé era súbdit nord-americà es formà musicalment a Holanda escrivint-hi una obra per a cobla titulada “Golem”, fonamentada en una antiga llegenda jueva.
El ball de la sardana es va anar internacionalitzant per obra i gràcia dels holandesos els quals han estat uns veritables mestres de fer obres orquestrades per a cobla ambientades en diverses cultures, com es el cas de l’autora Chiel Meijering que escriu a l’any 1995, “Trekganzen”, de tema aràbic, i Jeronen Vermfulen que escrigué una sardana titulada “La sardana holandesa”;
A l’escola d’Holanda s’hi censen més de 17 autors/compositors, i gran nombre d’entusiastes de la nostra dansa, comprovant-se en les ballades que es porten a terme en una coquetona plaça de la capital d’Holanda, el que fa que aquest personal a la llarga resulti potser més nacionalista que molts de nosaltres.
Un altra escola fins i tot mes significativa que la holandesa, −si es possible ser-ho−, es la de França, i que Déu ens lliuri d’anomenar-la així pel simple fet que quasi tots els seus membres són pràcticament distingits fills de la Catalunya Nord, per tant insignes Germans Separats per obligació.
El més significat de tots, és en Max Havart, de Perpinyà, nat el 1924. En aquella ciutat hi exercí la càtedra de professor de música catalana al Conservatori Nacional on hi composà més de 175 obres de la mateixa ambientació, entre les que destaquen “Al País Català”, “L’avi Vador”, i molt especialment el seu “Retaule rosellonenc” que s’estrenà fins i tot al Palau de la Música Catalana de Barcelona. Havart fou molt amic del parisenc Henry Prepart-Suisset, gran divulgador de la cultura catalana a França
Altres importants compositors d’aquella Zona en són: Jaques de Noël, de St. Llorens de Cerdans; en Pere Morer, de l’occità Auder; Charles Laffon, de Illà del Rosselló; Marianela Finet també de Perpinyà; Reinal Dedies, i Francois Gozé, d’altres indrets de la Catalunya Nord. Lloant la seva dedicació hem de ressaltar que pràcticament tots signaven les seves composicions amb el nom de pila grafiat en català. Segons el Diccionari d’Autors, d’aquesta zona n’han sortit moltes persones més.
D’autors estrangers d’altes països ni hi ha un grapat, alguns d’ells ben famosos. La majoria són nats accidentals en el país d’origen, i normalment fills de catalans i gran part vingueren a Catalunya a l’edat curta, com en els casos de Gracià Tarragó i Pons (Salamanca), Eduard Castelló i Juanals (d’Eternay.- França), Vicenç Machacon i Granados, d’Alcantara (Càceres), etc. alguns tenien mesos de edat per no dir dies quan es traslladaren a Catalunya.
No obstant, un gran nombre de genuïnament estrangers, els quals arribaren a Catalunya per alguna causa laboral o altres motius i que acabaren enamorats de la nostra Terra. Seguidament tractarem d’exposar els que suposadament són els més significatius, que senyalarem com a compositors
Nats fora Catalunya.
Entre els més destacats podem citar a Ignasi Vélez, militar espanyol destinat a Tarragona, director de la Banda del Regiment Almansa. Es va identificar tant a la vida de la ciutat que fins i tot acabà escrivint una sardana que va titular “Pepita”.
De francesos se’n compten un grapat:
* Claude-Henry Jaubert amb la sardana que va titular “Sur le pont du diable” ressaltada d’entre altres 9 que en va escriure
* Frederick Guisset-Fontourci, de París que signà varies sardanes: “El borinot de Cadaqués” i “L’Estefan de la Mil.lenaria”, aquesta, una cobla fundada per ell, per Claudi Roger i altres.
* Deodat de Severag, deixeble de Isaac Albéniz, fou un dels principals impulsors de l’escola de Ceret. Va composar la sardana “Cant al Vallespir”.
* Jean Forast (pseudònim format per l’apòcope de Foraster intuït de la seva condició de gal). Conseller d’Educació musical de l’Estat Francès va composar varies sardanes entre la que destaca “La sardana dels forasters”.
* Eugene Damarè, tocaio de Forast composà varies obres per a cobla de la que destaquem “L’oiseaux et les roses”.
* Joan Daro, nascut a Besiers, arribà a Catalunya als 15 anys. Va composar unes 10 sardanes.
* Robert Serrade, de Brest (Bretanya francesa) del que Max Havart el va alabar dient que “no és català però ho serà, i de debò, gràcies a les seves qualitats i el amor a elles”. Va compondre set sardanes i una obra per a cobla titulada “Fraternitat”.
* Enric Marti i Cama, nascut a l’Havana. Es traslladà a Barcelona on hi morí i escriví la sardana “Airosa”.
* Josep Vidal i Bahamonde, galleg, ¿seria parent del Caudillo ?. Havent-se perdut actualment el seu rastre ha deixat una sardana amb el nom de “Una nit de feta major”.
* Joan Llobet i Vergès, nat el 1912 a Rosario de Santa Fe (Argentina). A l’any 2000 encara va composar una sardana amb el nom de “Catalunya Nord”.
* I així aniríem seguint tot relacionant una llarga llista que cloure’m amb els noms de Roland Besson de Boulogne (París), Camille Besse de Cotlliure, Charles Brousse, i més francesos, tots ells veritables amants de la nostra civilització musical. D’altres indrets: Venancio Arias, d’Astúries; Francisco Benítez, de Sevilla; Daniel Areny i Rosell, d’Andorra; Lorenzo Acuña i Requejo, de Huelva; Gabriel Barceló, de Ciutadella (Menorca); Joaquín Sánchez Martín, de Calatrava (Ciudad Real); Salvador Ruiz de Luna, de Toledo; Baltasar Samper, de Mallorca… tots ells cultivadors del gènere musical català, entre més que ja no citem per no allargar massa el treball, i per sobrepassar més de cent els autors estrangers.
Capítol destacat dels no nats a Catalunya els tenim amb el madrileny Pablo Herrero Ibarz que amb la seva sardana “Nit de llampecs”, de notables efectes sonors, aconseguí l’entusiasme del jovent dels anys 60. I del també madrileny, Miguel Fernández París, que passant a residir a Barcelona als 23 anys s’hi identificà tant amb la nostra cultura que fins i tot va canviar la signatura del seu cognom per Miquel F. París, i amb aquest nom signant dues sardanes amb els títols “Dolç record català” i “Catalunya, tu no ploris”.
Seria injust parlar dels autors estrangers sense donar entrada a l’ampli ventall dels nacionals. El Diccionari d’Autors en cita 1979 compositors catalans dedicats a la sardana i a les obres corals i cobla, i cal pensar que n’hi haurà més d’un que no hi figurarà per omissió, malgrat la dedicació que els autors del diccionari han dedicat a la recerca, omissió especulada tan per la poca atenció municipal del poble originari de l’esfumat compositor o per la desgana familiar. Aquest voluminós nombre de sardanistes catalans fa que no els puguem senyalar a tots, ja que el lector, de interessar-li, pot acudir al citat diccionari per assabentar-se’n. Per tant anomenarem aquells que creiem, probablement immerescudament, mereixen mes relleu, tant per la seva personalitat com per la seva obra i circumstàncies. Endavant doncs:
Els més prolífics
-Marià Mayral i Doz, aragonès. Va composar 11 peces, una d’elles d’ambientació nadalenca,
“Rabada”, i altra dedicada a Folch i Torres.
– Xavier Montsalvatge i Bassols, el gran compositor de música simfònica, va compondre 4 sardanes, una d’elles dedicada a la seva Girona natal.
– El ja citat Max Havart, de Perpinyà, es pot dir que és el cap dels sardanistes de la Catalunya Nord. Ha compost mes de 30 peces entre sardanes i obres per a cobla.
– Agustí Cohi i Grau oferí una trilogia de sardanes a les Illes Canàries amb motiu de fer-s’hi allí un Aplec el 1974. Porta escrites més de 77 sardanes
– Francesc Mas i Bou es un dels prolífics, escrivint 200 sardanes, amb el condicionant d’haver-ne començat l’activitat als 44 anys.
– Altre autor important, amb més de 300 sardanes és en Josep Carbó i Vidal, entre la que destaca per l’acceptació que té entre els balladors la “Tres de febrer”. nom que li posà l’autor en commemoració a la data que les tropes de Franco entraren a Santa Coloma de Farnés, la seva ciutat adoptiva, el que fa pensar que Carbó degué ser un franquista impenitent.
– En Agustí Borgunyó i Garriga, gran amic d’en Xavier Cugat, fou també un prolífer professor amb un haver de 150 sardanes, 140 d’elles composades als Estats Units on hi va passar part de la seva vida.
– Pere Mercader i Andreu, amb més de 500 sardanes. Fou un dels fundadors de la Cobla Selvatana.
– Qui avui té una bona palma de creació és en Enric Morera i Viurà que se li fan 800 obres musicals entre les que destaquen sardanes immortals com “LA SANTA ESPINA, que moltes persones, entenen hauria de ser l’himne nacional de Catalunya.
– Amb tot, el qui sembla el monstre de la creativitat no es altre que en Antoni Agramont i Quintana, el de “El foc de Castelló” que hem citat. Hom li calcula prop de 1.000 sardanes, tot i què els especialistes li atribueixen poca qualitat musical.
I dones?. Doncs, sí… també n’hi figuren
Dones compositores
No tot van ser homes els que avaluaren l’Edèn de la sardana, ja que dins l’orla d’autors i figuren ni més ni menys que 64 compositores, dones amb igual o millor sensibilitat musical que els seus congèneres masculins, algunes amb noms de relleu com Monti Galdón i Arrué o, Onia Farga i Pellicer. Entre aquest elenc de fèmines, dues germanes: Montserrat i Assumpció Rocafort i Ponç. També, la nascuda Castelló i resident a València i ocasionalment a les Illes, –pel que es pot dir que no ha estat pràcticament a Catalunya–, Matilde Salvador i Segarra, i malgrat tot escrigué 5 sardanes. L’holandesa Huba e Graff, que l’Associació neerlandesa de Programes li dedicà un reportatge televisiu a una gravació per cobla de la seva autoria. De relleu també, Sor Rosa Font i Fuster, religiosa dominica, que a més de ser autora d’un mètode de metodologia és creadora de peces de relaxa, també de la sardana “Somni”. Cal citar a Maria Jesús Puyuelo, de Ayerbe (Osca), integrada a la nostra terra,
La majoria de dones autores són o han estat professores de música, de piano, directores de conservatoris i fins i tot d’orquestra. El diccionari en comptabilitza 63 compositores.
Eclesiàstics
Una faceta sorprenent dins els autors és el bon nombre de mossens i més d’un religiós i religiosa d’Ordres diverses que al llarg dels anys s´han dedicat escriure sardanes.
Hem trobat 48 mossens que han practicat aquesta disciplina, la qual cosa els acredita que sent persones dedicades a la seva vocació tenen o han tingut temps per dedicar-se aquest noble art. La majoria d’ells les han composat peces titulant-les amb noms religiosos: “La cova de Sant Cerni”, de mossèn Josep Bonada; “La Dolorosa” de Mn. Jesús Capdevila, “Nostre Nadal” de Mn. Josep Ma. Maideu, aquest últim citat a l’Enciclopèdia Catalana. I així podríem seguir fins la cinquantena. També en són presents d’Ordres religioses com el frare caputxí Fra Manel de Lipà, nascut a Lipà (Illes Filipines) el 1901, Fra Nicolau de Tolosa, OMC., amb la sardana “Festa camperola”., o el caputxí Pare Robert, de La Riba (Alt Camp) amb la sardana “En Pere Gallarí”. També el monjo de Montserrat Odiló M. Planàs i Mas, ha estat autor de tres danses.
Menció obligada dins aquest capítol de vocació religiosa es la gran producció dedicada a la Mare de Déu de Montserrat i als seus entorns. Ni més ni menys que uns 70 títols de composicions sardanístiques. Així pel damunt hem trobat uns 65 autors que amb més o menys intensitat han dedicat part de la seva creació a la Muntanya, entre elles destaca la sardana senyera titulada LA MORENETA, d’Antoni Carcellé i Tosca, dues de les seves estrofes són conegudes de tothom
És la Moreneta Tota la muntanya
la fe del poble català et volta donant-te les mans
l’estel del seu camí sardana de l’amor
l’afany dels seus amors d’un poble de cristians
de l’escolania Sona la tenora
la veu al cel han escoltat no se que tenen els seus cants
i el so de l’oració vetlleu Senyora pels catalans
ressona per tot Montserrat
Altra peça digna de menció es el poema simfònic “Fra Garí”, de Fèlix Martínez i Comín, composat amb arpa i timbals, motiu pel que en principi fou desvirtuat pels virtuosos que no acceptaven el paper d’aquests dos instruments en mig dues cobles. Malgrat tot, l’obra acabà sent unes de les obres cabdals per la cobla. El tema s’argumenta en que Fra Garí, vençut per la temptació abusa d’una donzella que acaba matant-la. Per aquest horrorós fet es castigat a arrossegar-se per terra com una bèstia durant molts anys, fins que comprovat el seu sincer penediment, és perdonat, i en conseqüència ressuscitant finalment la donzella, que no era altra que la filla del Compte de Barcelona.
Finalment, dins aquest capítol cal ressaltar l’aportació del mestre Amadeu Vives i Roig, famós compositor de sarsueles, escrivint la seva sardana “Montserratina” En el món dels compositors de sardanes i d’obres per a cobla també es donà l’efecte pseudònim.
Tanmateix el tema de Nadal ha rebut forta aportació, doncs es troben més de 50 sardanes de tants altres autors de referència titular nadalenca.
Autors amb pseudònim
Recorrent el diccionari d’autors hem trobat més de 50 professors que es valgueren d’aquesta pràctica. Els més ressaltats: Iu de Salzeda, que el va usar Marcel Bertran i Pujol el 1937, signant la seva sardana “Tendresa”, o Guillem Sandere, usat per Guillem Pailhez i Padullés, firmant amb aquest pseudònim set composicions. Pere Rigau i Poch, és Barretó i Josep Obradors i Bové, Josep Bellprat. Lluís Buscarons o feu amb el romàntic Roc Gentil i Joan Vergés i Sastre amb Peixet. Casos més curiosos en són el de Josep Ferrer i Torres, que signà més de 10 sardanes amb el pseudònim Joferto; aclarim: jo-fer-to, les primeres síl.labes del seu nom i cognoms, i més curiós encara el pseudònim Jomont; Jo-mont, que abraça les primeres sil.labes dels noms de dues persones, el “Jo”de Josep Guerrero Lozano i el “Mont” de Montserrat Miró i Gozalbo, (Jo-Mont) composant conjuntament una desena de sardanes, de les que sobresurt “Sardanes a l’Escorxador”. Igual que aquests, Francesc Elías i Miquel Pongiluppi ho feren amb Eli-Pon, amb les que signaren algunes sardanes redactades en munió. Molt conegut en el món sardanista, el pseudònim Paixero autor més conegut per aquest apel.latiu que pel seu original nom de Josep Casanovas. I acabant, el castellà Eduardo Sainz de la Mata, que composà la sardana “A ple sol” signant-la Màrius Jago. Atípic entre l’ús dels pseudònims, Josep Martínez i Vinaròs que signà permutant els cognoms: Vinaròs Martínez. I no podem tancar aquest paràgraf sense anomenar una dona sardanista que també va usar un pseudònim, Na Maria Carmen Gimeno, que usa el Refalà, que de fet era quasi el seu segon cognom, Rafalà.
En el proper capítol, els autors montblanquins entre altres.
Nota de l’autor.- Resulta que redactant aquest article es vam entusiasmar tant com per fer-lo de 21 pagines dinA-4, impossible de ser publicat en una tirada. Per aquest motiu el publicarem a dues parts, a la VEU JOVE DE LA CONCA; la segona, el proper mes de maig.
Es un article de Josep M.Contijcoh 
