Presidents i militars americans d’origen català.
La presencia de catalans al nou continent fou constant durant els quatre segles de la colonització, n’hi havia a centenars en tots els estaments.
Unes mostres?:
Pere Bertran i de Margarit, empordanès, segle XVI, cap militar en el segon viatge de Colom a Amèrica; Joan Orpí i del Pou, de Piera del segle XVII, va ser l’últim conqueridor de Veneçuela; Manuel d’Amat i de Junyent nascut a Vaquerisses en el segle XVIII, fou virrei del Perú i, molts més. Si bé els que hem aportat de mostra són “gentilhombres”, també n’hi havia en tots els móns socials: militars, funcionaris, polítics, comercials, religiosos (recordeu al nostre Magí Català)
En segle XIX eren la tira els catalans a Amèrica, especialment a Cuba. Alguns d’ells desprès se sumaren a la independència de l’Illa, si bé aquella independència, de moment no ho fou tant, ja que va quedar anys colònia dels Estat Units. Molts dels emigrants i dels descendents d’emigrants catalans, també dels Països catalans, acabaren poc a poc sent “catalans americans”, conscienciant-se en la formació de nous països i acabant per col·laborar amb les independèn-cies. i en altres cassos col·laborant en altres menesters com a la creació dels himnes nacionals dels països on es trobaven.
Vegin:
Repúbliques americanes amb presidents catalans
o d’origen català a Amèrica
La participació en els processos d’emancipació exigia una forta implicació en tots els camps. En primer lloc calia constituir les noves repúbliques tant des del punt de vista polític com territorial. En segon lloc, calia que l’economia funcionés. En tercer lloc, els nous països havien d’estar ben comunicats. En quart lloc, calia crear des d’un exèrcit nacional fins a un sistema escolar. I, finalment, eren necessaris els signes d’identitat: nom, himne, bandera.
A partir de la Revolució de maig de 1810 a l’Argentina, −(el primer país que se independitzà aprofitant que Espanya es trobava en plena guerra contra el francès) – hi hagué president o primer ministre català de naixença, o fill o nét de catalans. El resultat és que 10 de les noves repúbliques americanes han tingut un president català o, d’origen català. En cinc d’ells (Argentina, l’Uruguai, Xile, Hondures i Cuba–, el president d’origen català fou un líder de les revolucions del segle XIX. En cinc estats –Costa Rica, la República Dominicana, Puerto Rico, Colòmbia i l’Equador–, el president (o governador, en el cas de Puerto Rico) català, o d’origen català, el qual es mostra com un autèntic polític. Els casos de l’Uruguai, Xile i Cuba, presidents ja son d’origen català A ells hi podríem sumar catalanas presidents d’altres zones com el cassos de Francesc Aragó –president rossellonès de França el 1848−, a Joan Prim, Francesc Pi i Margall i Estanislau Figueres –presidents d’Espanya el 1869 i el 1873. En total foren dotze (deu a Amèrica i dos a Europa) els estats amb president català o d’origen català.
Amèrica austral
Argentina
El primer govern del nou estat era format per nou membres: set criolls i dos catalans de naixença: Domènec Matheu, fill de Mataró, fou president, per torn, L’altre, Joan Larreu, nascut a Balaguer presidí, el parlament argentí i encarregat de confeccionar la primera constitució democràtica del país.
Valentí Alsina, fill de Joan Alsina, fou governador de Buenos Aires els anys 1835 i 1852, i l’any següent el succeí Felip Llavallol. Alsina esdevingué president del senat argentí el 1867. El seu fill, Adolf Alsina, fou vicepresident de la República Argentina entre el 1868 i el 1874, i ministre de marina en 1874-77. Inspiraren un corrent polític anomenat, ni més ni menys que alsinisme. El general Juli Roca, nét del comerciant català Pere Roca, fou president de la República . També creà un corrent polític anomenat roquisme, inspirat per Juli A. Roca,
Uruguai
República independent des del 1830, el 1852 fou elegit president Joan-Francesc Giró, nascut fill del metge Josep Giró i Granoleras. Quinze anys més tard Llorenç Batlle i Grau, general de l’exèrcit de l’Uruguai, fou elegit president el 1868. Era fill de Josep Batlle i Carreó, arribat el 1800 a Montevideo procedent de Sitges. En 1903 i 1915 , fou president Josep Batlle i Ordóñez –nét del sitgetà–,i inspirador d’un corrent polític que porta el seu cognom: batllisme. En aquesta època l’Uruguai fos anomenat la “Suïssa de l’Amèrica Llatina”. Al segle XX dos Batlle més foren presidents de la República, i tots dos, en el moment de la presa de possessió, recordaren el seu origen català: Lluís Batlle i Berres, nebot de Batlle i Ordóñez, i Jordi Batlle i Ibàñez (aquest president l’any 2000).
Xile
El primer president no militar de Xile, país independent des del 1818, fou Manuel Montt i Torres –fill de Lluc Montt i de Mercè Torres–, que va estar al capdavant del govern durant 10 anys El president Montt és recordat en les biografies oficials dels presidents de Xile com un polític “d’origen català” especialment eficaç. Altre president , Pere Montt i Montt, de la mateixa familia catalana I finalment Jordi Montt president de Xile entre el 1891 i el 1896.
El Carib
Hondures
República independent des del 1838. Entre el 1856 i el 1862 va tenir dues vegades com a president a Josep S. Guardiola, general de l’exèrcit hondureny. Fill d’Esteve Guardiola i Amorós, emigrant i empresari català instal·lat a Tegucigalpa durant una temporada, lluità contra William Walker, pirata nord-americà, morí assassinat a la meitat del seu segon mandat.
Cuba
La República de Cuba, l´’última colònia espanyola de Amèrica ha tingut quatre presidents i també un primer ministre catalans o fills de catalans. El primer, el 1897, Bartomeu Massó, nascut a Catalunya, fou l’únic civil del govern revolucionari abans de la independència de l’illa. El primer president de la nova República de Cuba fou, Tomàs Estrada i Palma, d’ascendència catalana. En 1935-36 en foren presidents Josep A. Barnet, i Carles Prió i Socarràs. El 1959 el primer ministre del govern de Fidel Castro fou Josep Miró Cardona, fill del sitgetà Josep Miró i Argenter, Cal esmentar també Ramon Pintó i Lliràs (Barcelona, 1805 – l’Havana, 1855), que el 1852 va ser president de la Junta Revolucionària de l’Havana.
Costa Rica
Estat independent des del 1848, en diversos etapes del segle XX fou presidit per el català, reconegut així per ell mateix(1), en Josep Figueres i Ferrer, El 1948 Josep Figueres, va dissoldre l’exèrcit de Costa Rica, fent-lo un dels pocs estats independents del món sense exèrcit propi. El 1952 –i novament el 1970– Figueres guanyà les eleccions a la presidència del país. Fou un president molt estimat i recordat en el país.
República Dominicana
La República Dominicana es va constituir el 1844 i des d’aleshores durant llarg període colònia nord-americana amb règims de dictadura militar. El 1962, fou elegit president l’escriptor Joan Bosch, de pare català. fou derrocat dues vegades però retornant a la presidència tot seguit. El cas de Joaquim Balaguer –també de pare català,–fou elegit set vegades per a la presidència. Fou un líder conservador.
Puerto Rico
Joan Prim i Prats, polític i militar reusenc i cap del govern espanyol del 1869, fou governador de Puerto Rico els anys 1847-48. La història oficial de Puerto Rico situa a Prim dins la llista de presidents, de l’illa.
Els Andes
Colòmbia
El barceloní Josep Maria Lleras i Alumà, esdevingué alcalde de Santa Fe de Bogotà, el 1833. Entrat el segle XX, dos dels seus néts, Albert Lleras i Carles Lleras, van ser els dos presidents de la República, el primer el 1946, el segon el 1956.
Equador
República independent des del 1830. Jaume Roldós, nascut el 1861 a Vilassar de Mar, El seu nét, Jaume Roldós i Aguilera, fou elegit president del país el 1979.
Caps militars americans d’origen català
Estats Units
David G. Farragut (1801 – 70), fill del menorquí Jordi Farragut Mesquida, fou el primer almirall de l’armada dels Estats Units d’Amèrica. Això significa que, per tot el territori nord-americà, hi ha carrers, monuments, etc., que el recorden, a més de bitllets de banc i segells. Fins i tot un dels mes grans portaavions de la Marina dels Estats Units porta el seu nom.
Perú
Miquel Grau (1834 – 79), nét del sitgetà Miquel Grau i Girona, va esdevenir almirall de la marina de guerra del Perú. Pel coratge i l’audàcia que va demostrar durant la guerra del Pacífic contra l’armada de Xile, ha estat considerat “heroi de la nació peruana”, i al final del segle XX va ser escollit “peruà del mil·lenni”.
Xile
El cap –i heroi– de l’armada xilena durant la guerra del Pacífic fou un militar d’origen català: Artur Prat (1848 – 79), fill d’Agustí Prat, amb família a Santa Coloma de Farners. Morí també en combat, al mateix moment que Miquel Grau al Perú. A Xile hi ha un cert culte a la figura d’aquest combatent, que dóna nom a la Universidad Arturo Prat.
La música de cinc himnes nacionals
Un dels requisits indispensables dels nous estats americans creats a partir del 1810 fou l’establiment d’un himne nacional.
En cinc de les noves repúbliques, l’autor de la música de l’himne nacional és un compositor català. Els cinc estats són: Mèxic, l’Argentina, Xile, Panamà i Puerto Rico. A l’Argentina, el 1813, el primer govern va escollir una composició del músic i director d’orquestra Blai Parera i Moret (1773 – 1840), que als vint anys havia emigrat a Buenos Aires, procedent de Mataró. A la Pampa argentina, una població porta el nom de Blas Parera.
El 1828, el govern de la nova República de Xile estrenà, a Santiago, l’himne nacional xilè, amb la música del compositor d’òperes Ramon Carnicer i Batlle (1789 – 1855), que s’havia format a Menorca i a Itàlia.
El 1854, Jaume Nunó i Roca (1824 – 1908) guanyà el concurs convocat pel govern de Mèxic. Nunó havia estudiat música a Barcelona i a Roma, Puerto Rico esdevingué independent el 1898, sota la tutela dels Estats Units. Com a himne nacional adoptà, una composició musical composta per Fèlix Astol i Artés (1813 – 1901), català establert a l’Havana, i des del 1860, a Puerto Rico.
Després de la seva independència, proclamada el 1904, Panamà encarregà el seu himne al compositor i director d’orquestra, el català Albert Galimany i Pujol.
(1),.- Figueres va acreditar la seva nacionalitat catalana al dir que la seva mare va arribar a Costa Rica embarassada de vuit mesos d’ell, per tant, repetí, que era català a l’haver estat concebut a Catalunya.
És un article de JOSEP M. CONTIJOCH 
