El gran carlí català
El general Ramon Cabrera, se li digué el tigre del Maestrat, l’heroi que va participar a les tres guerres carlines, (fet ignorat per molts que el senyala tant sols a la Primera), va morir el 24 de maig de 1877 al sud d’Anglaterra.
Molts es preguntaran perquè morí a Anglaterra. L’explicació s’explica:
El seu segon exili, fou al Regne Unit. Allí Cabrera va contraure matrimoni el 1850 amb Marianne Richards, una dama anglesa molt rica membre de l’alta societat britànica, propietària de moltes propietats al comtat de Surrey, en la zona rural del sud d’Anglaterra. Amb Marianne hi va estar casat durant 27 anys gaudint d’una vida plena de comoditats. El matrimoni feu nombrosos viatges per Europa, de plaer i també per a contactar amb l’alta diplomàcia carlina. Tingueren cinc fills (tres homes i dues dones), però cap d’ells heretà el geni i el caràcter del pare.
Ramon Cabrera va morir uns mesos després de la tercera capitulació carlina a la seva mansió anglesa, en on la seva vídua anys després encara hi batejava avingudes, carrers i cases del poble amb els noms de Cabrera, Morella, El Ter, Tortosa, alguns dels quals encara avui hi perduren. Marianne Richards morí en 1915. Les tombes del matrimoni es poden visitar encara prop de l’església ubicada en els terrenys de la propietat.
La figura del general Ramon Cabrera
Ramon Cabrera i Grinyó va néixer a Tortosa, 27 de desembre de 1806, fou el comandant en cap de les forces carlines a la zona del Maestrat durant la primera guerra carlina i la dels Matiners durant la segona, actuant també de conseller a la tercera . Gran figura del moviment insurreccional carlí, destacà per les seves dots militars i estratègia en el camp de batalla. Ramon Cabrera deixà els seus estudis al seminari per incorporar-se als partidaris del pretendent Carles V.
L’exèrcit liberal va creure al principi que podrien acabar amb les partides carlines, aplicant polítiques de molta duresa, com la d’afusellar sistemàticament tots els oficials carlins que eren fets presoners, i en moltes ocasions també els soldats i fins i tot els ferits. Per contra, durant més d’un any els carlistes Manel Carnicer (també català) i Ramon Cabrera deixaven en llibertat els presos que en feien. Carnicer era el primer líder de les forces carlines d’Aragó i del País Valencià i Baix Aragó. A la derrota de Maials fou fet presoner i afusellat. Immediatament Cabrera el substituí, donant un nou i gran impuls a la guerra, a l’aconseguir formar un autèntic exèrcit a partir de la munió de partides disperses i mal organitzades que hi havia en aquell moment. En aquell moment també va decidir la política de duresa iniciada pels lliberals, com aplicar la de pena de mort a varis alcaldes llibreals de la comarca d’Alcanyís. Com a represàlia, els lliberals amb el vistiplau del capità general de Catalunya, l’isabelí Francisco Espoz y Mina (un heroi militar de la guerra del francès), féu afusellar a la mare de Cabrera a Tortosa. Aquest cruent fet va endurir Cabrera, que va respondre ell també amb una guerra sense quarter, durant les batalles d’Ulldecona i el setge a Gandesa.
Els liberals, que tan sols feien ressò (com passa ara amb un bàndol) de les atrocitats de Cabrera i no de les seves, van llançar una campanya difamatòria sobre la seva crueltat, denominant-lo el Tigre del Maestrat
Les gestes de Cabrera foren tantes com per arribar a conquerir la ciutat andalusa de Còrdova el novembre de 1836 en una acció d’audàcia de Cabrera i ho hauria fet a Càceres, de no ser per les noticies la batalla de Cantavella, que impulsen Cabrera a abandonar l’expedició a Castella. D’Andalusia es dirigí a Navarra i allí va participar en les batalles a Arévalo de la Sierra on fou ferit i amb greu perill de ser capturat per l’enemic, desprès va combatre a Rubielos de Mora amb èxit i a Torreblanca on fou feritnovament. El mes de febrer derrotà l’enemic, a bunyol i a Burgassot. Allí, seguin el pla de les represàlies, hi feu afusellar a 37 oficials lliberals. A Forcadell inicià una incursió per terres murcianes arribant fins a Oriola on hi obtingué un gran botí i l’allistament de noves columnes de voluntaris amb lo qual pogué presentar noves batalles i guanyar-les.
El general Cabrera
Ara res tant significat com el setge que va posar a Madrid. El 29 juny havia protegit el pas de l’Ebre per afavorir el traspàs d’una vintena de batallons i tres regiments encapçalats pel propi Pretendent, que volia arribar a Madrid i forçar la victòria final i l’acabament de la guerra. Cabrera va fer portar les barques necessàries des del delta de l’Ebre fins a Xerta. Comandant aquella avantguarda carlina va arribar a les portes de Madrid, que restava indefensa, però la indecisió de l’assalt final del pretendent Carles V, que esperava el anunciat reconeixement de la reina Maria Cristina el faria rei, esperà provocà el retard de 2 dies, amb desespero de Cabrera que veia la pèrdua d’entrar a Madrid que hauria estat la victòria la victòria final, la entronització del pretendent i el fi de la guerra. Aquella espera donà temps perquè arribessin els reforços del general Espartero i donar la volta a la truita i sofrir ni més ni menys que la derrota quan tenien la vistoria a la mà d’haver seguit el pla de Cabrera. Aquell contratemps va comportar la marxa forçada del carlins cap a Navarra. Tot tirant amunt va prendre Terol i Saragossa. El gener de 1838 prengué Morella. Aqueta victòria li valgué el títol de comte de Morella i l’ascens a tinent general, (el màxim gau militar) al mateix temps que provocava una gran temença a Madrid. Cabrera va tornar a intentar connectar infructuosament amb Catalunya atacant Gandesa. A l’octubre va obtenir una nova victòria als camps propers a Maella tot i que a l’exèrcit enemic comptava amb la flor i nata de l’oficialitat de l’exèrcit liberal. La batalla fou molt cruenta per als dos exèrcits, fins al punt que el general liberal hi perdé la vida i Cabrera en sortí malferit d’un braç. Cabrera planificà llavors un petit estat amb capital a Morella, que fou el centre de l’activitat carlina del 1838 al 1840.
Al firmar-se el conveni de Vergara, entre l’isabelí Espartero i el carlí Maroto, acte que va quedar immortalitzat amb aquell famós quadre del “Abrazo de Vergara”, fet que significà el final de la guerra, Cabrera no el va acceptar, però trobant-se ferit i atacat por tots els exercits liberals es retirà cap a Catalunya. Després de fer una darrera i aferrissada resistència a Berga sense èxit, s‘exilià França el juliol del 1840, fet que marca el final de la guerra per a ell i els seus combatents.
En aquest primer exili, Cabrera estigué 8 anys a França, a l’espera que les negociacions del carlisme li permetessin de tornar. Durant aquest llarg exili, es creu que començà a considerar posicions més favorables a explorar vies d’entesa amb els partidaris del liberalisme, fet que no li perdonaren els alts càrrecs carlistes.
La Guerra dels Matiners s’inicià rere varies s propostes d’enllaços matrimonials entre parelles de dues dinasties i el fracàs final d’aquelles amanyagaments, intents que provocaren un nou aixecament, aquesta vegada per part també del català Benet Tristany, a Solsona (un mes abans de l’enllaç d’Isabel II), iniciant-se una nova guerra (la segona) que va durar fins al 1849. De fet fou una revolta catalana contra el govern de Madrid. En aquesta poc hi van participar el carlins de la resta d’Espanya. Tristany fou fet presoner i afusellat l’any 1847.
Cabrera, veient poques perspectives de guanyar la tercera guerra carlista és resistí a participar-hi malgrat tot, per lleialtat al pretendent Carles VI, el 1848 entrà novament al Principat com a cap suprem de les forces carlistes de Catalunya, d’Aragó i del País Valencià, i organitzà un exèrcit de deu mil homes que operà en combinació amb els republicans del brigadier Victorià Ametller.
No obstant, com s’ha dit, en els vuit anys d’exili a França, Cabrera havia iniciat una evolució. Les impressions que havia manifestat en el diari francès “L’Unión“, eren moderades. Condemnà la guerra civil, les divisions i els odis sospesant les ofertes promeses pel comte de Montemolín. No obstant per lleialtat al pretendent prengué part a la última guerra. Aquesta ja no tenia possibilitats, la superioritat de les forces governamentals i el fet que la guerra arrelés fora de Catalunya l’obligaren novament a refugiar-se a França l’abril del 1849 i, més tard, al Regne Unit, iniciant el seu segon exili.
Cabrera ja no va voler participar en l’intent del mes d’abril del 1860. En un escrit adreçat a Carles VI li deia que no era amb “quatre o cinc mil homes, la meitat d’ells reclutes, sense experiència, no es podia arribar a Madrid”. Pronosticà el fracàs de l’empresa i tingué raó. Tot i així, la seva dona feu un “avançament” de 60.000 francs-or per finançar els vaixells que portarien tropes addictes des de les Balears.
Les relacions amb el nou pretendent Carles VII, foren sempre difícils. Millor dit la les del Pretendent contra Cabrera. La ira del rei per la negació de Cabrera a participar a la guerra li mogué una inestabilitat emocional que el faria reaccionar tan malament com ho feu. Ho confirma el testimoni del secretari Arjona quan explica: “Un dia el pretendiente le dijo a Cabrera con increible ligereza que “separado tú, con gran sentimiento mio, brotarán héroes iguales o mayores que tu…”. “Quanta profecia la del Sr. Rei als vint anys! comenta irònicament el secretari Arjona”. Al cap de poc, diu Oyarzun(2), comentant aquestes oscil·lacions sens dubte neuròtiques del Pretendent: «Cuando se piensa que a los pocos meses de su reinado Don Carlos abrumaba de elogios y de adulaciones y a cubrir de cargos, condecoraciones y gracias, al insultado conde de Morella, para, al poco tiempo, volver a insultarlo y calumniarlo, uno queda aterrado».
És famós també «l’incident del gronxador» a Baden-Baden, balneari alemany on Cabrera tractava d’alleujar les seves xacres, resultats de les moltes antigues ferides de guerra. Carles VII, assegut en un gronxador, molest per les moltes objeccions que li feia el general a una nova aventura guerrera, li digué: «Si no amas a España como yo la amo, pobre de ti; si no sirves a la patria como puedes, te fusilo, lleno de tristeza, pero te fusilo». I afegeix el periodista Garrabou: «Encara avui sembla impossible que un “rei” adolescent o quasi, que no dominava ni un sol pam de territori, inexpert i no havent sentit xiular les bales, s’atrevís a parlar d’aquesta manera a un general de seixanta-tres anys, el geni guerrer i les seves campanyes s’estudiaven ja a diverses escoles militars d’Europa». Altres historiadors refereixen que la frase de Carles VII, pronunciada quan Cabrera havia sortit del jardí on es trobaven, fou: El día que triunfe la causa, mi primer cuidado será fusilar a Cabrera. Les paraules haurien arribat a coneixement de la comtessa, la qual féu tallar una branca de l’arbre amb el gronxador i la féu penjar a la paret del despatx del seu marit a la mansió anglesa, potser per recordar-li l’amenaça proferida. Malgrat tot, Cabrera acceptà entre novembre de 1869 i març de 1870 el comandament militar i polític del carlisme. Creà una nova organització basada en les noves Juntes provincials, de districte i locals en substitució dels anacrònics «comissaris reials», feu notables esforços per trobar finançament i quan Carles VII li oferí el Toisó d’Or del seu avi, Cabrera no l’acceptà. Però com els Pretendents continuaven actuant pel seu compte, va decidir presentar la dimissió ara de manera irrevocable, per mitjà de carta datada a Anglaterra el 31 de març del 1870. I seguí la injustícia, la dimissió del general va merèixer la condemna de l’Assemblea carlina a Vevey en la qual Cabrera va ser declarat rebel i apartat, però no expulsat,de la direcció del partit, decisió que tampoc s’acaba d’entendre.
En el fons de la renúncia a la direcció del moviment carlí fou una obra més de la sagacitat del líder militar quan pensava en l’estrategia de transformar el carlisme en una força política més que militar perquè defensés les seves idees en el Parlament nacional, doncs ja que feia temps que creia que no es donaven les condicions de triomf per mitjà de les armes.
La tercera guerra esclatà el 1872 i, tal com havia predit Cabrera, mai va tenir cap possibilitat real d’èxit. El 1875, totalment decebut acabà per reconèixer la legitimat d’Alfons XII, pensant que aquest portaria la pau.
Alfons XII, per a correspondre, el confirmà en el càrrec de capità general i en els seus títols nobiliaris, mentre que el 20 de març del 1875, Carles de Borbó li llevava graus, títols i honors. La resposta de Cabrera no va tardar, el 26 de març redactava una carta definitiva a Biarritz que acabava així: “[…] Emporti’s V.A. les creus i títols que vaig guanyar amb la meva sang; jo conservo les cicatrius que els representen i que Déu i la Història jutgin la conducta de V.A. i la meva. Per la pau, dono de gust el que vaig guanyar a la guerra. Déu ajudi a V.A. i l’inspiri l’únic mitjà que li queda per complir un deure que pot anticipar la salvació d’Espanya”.
Vegin el que diu la història:
El primer aconseguiment de la restauració de les institucions constitucionals de Catalunya pels Carlins fou la jura dels furs. A fi de restaurar les abolides el 1714, els carlins reconegueren oficialment la Diputació General de Catalunya (Generalitat) l’1 d’octubre de 1874. En fou declarat President el general Rafael Tristany i Parera, que jurà els furs a Olot, seguit per Francesc Savalls. La restitució de la Diputació General de Catalunya es va aconseguir gràcies al decret que el pretendent carlí Carles VII signà el 26 de juliol de 1874 confirmant la restauració de les antigues llibertats de Catalunya. La seu de la Diputació va quedar establerta provisionalment a Sant Joan de les Abadesses, des d’on es publicà el Boletín Oficial del Principado de Cataluña des del desembre de 1874 al març de 1875.
I fent eco a l’última missiva de Cabrera, acceptem que Déu els jutgi a tots i, nosaltres, els que seguim, també valorarem els fets i decisions per a treure’n les nostres conseqüències.
Cabrera a la literatura
La prova de la personalitat del general Cabrera es la literatura que ha generat. Han escrit sobre ell: Joan Perucho, Joan Andrés Sorribes, Andreu Carranza, Benito Pérez Galdós, Pio Baroja, Juan Cepas, Antonio Gala, Fernando Martínez Laínez, i tants més.
(1).- Santos Ladrón de Cegama va ser un militar navarrès. Descendent d’una antiga família noble, fou un militar distingit. Trobant-se a Valladolid va saber de la notícia de la mort de Ferran VII abans que el governador militar.Va ser el primer a proclamar rei a Don Carles el 6 d’octubre de 1833 a Tricio (La Rioja)
(2).- Román Oyarzun (Olagüe, 1882 – Pamplona,1968), advocat, periodista, diplomàtic, empresari, escriptor i polític tradicionalista.
És un article de JOSEP M. CONTIJOCH 
