Un somni?. No!
L’avió corria pel cel serenament blau. No se li podien apreciar les caracterís-tiques. Era un dels de morro de la mitja esfera vidrada, encreuada per tirants d’acer. El vidre la cabina era com de quadrets de ferro que feia que la visió des de la carlinga fos com mirar rere una tela metàl·lica.
L’avió s’apropava cap a una esfera vermella; una mena de bola sideral suspesa en l’immens celest. Era una gran bola roja que li sobresortia de la part superior un cilindre de color plata i, del cilindre un cable trenat que es perdia a la volta negra del cel.
L’aeroplà va penetrar dins la bola a través d’una cortina boirosa, i va observar que dins hi sojornava el silenci i la pau. La boirina quedava reflectida per un color cinabri i a l’esfera se li entortolligaven cintes de desmai multicolors i també pols de neu descendent. L’esfera estaria formada per un material feble ja que el monoplà la va circumval·lar sense cap impediment d’atracció.
A l’ambient hi regnava un sol esplèndid filtrant els raigs per entre les monumentals lianes que pujaven des de terra per a perdre’s entre els núvols del cel obert; núvols de cotó d’un immaculat color blanc.
Ara, l’avió sortejava lianes i branques vegetals luxurio-sament verdes sorgides sobtadament. Eren rames boscanes que ben bé podien ser de monumentals avets que olien a pinassa, tan llargues i frondoses com troncs d’arbre.
L’aeroplà, feu ara un picat per esfondrar-se inesperada-ment cap a la terra fent la mateixa maniobra dels aeroplans, en picat vigorós. No es veia el pilot. Una llàstima!; calia felicitar-lo pel bé que evolucionava.
Forçant el morro l’avió va picar cap a terra i quan li faltaven pocs metres per estavellar-se feu un ris temerari per posar-se pla i seguir ran terra fins arribar a les muntanyes; la sort la tingué de no trobar-se en cap escarpat sinó que va virar per situar-se sobre un desert d’arena que aparegué de sobte. ¿Seria el Néguev?. L’avió, ara es menjava metres i metres de sorra a una velocitat vertiginosa. El roncar del seu motor xato no el distreia del que se li acostava: una casa, una gran masia li passaven com llampecs per sota era com veure-ho en una pantalla de cinemascope.
Quan semblava que anava a xocar contra un casal l’aparat feu un giravolt per sortejar-lo i creuant-lo ran de teulada.
Darrera aquell casal una masia i darrera una fondalada, d’on s’hi veié de sobta un espectacle del més meravellós jamai vist. Es tractava d’una planura interminable d’arena profusament groga i fina, il·luminada per milers de focus com aquells de les pistes d’aterratge deixant veure l’espectacle humà més confortant, relaxant i inimaginable que s’hagi pogut contemplar mai. Plèiades de gent caminant pel desert sense seguir cap ordre. Uns anaven, altres venien, fins i tot n’hi havia que caminaven a contra direcció. Gent amb escopetes, altres amb corders, amb cànteres, amb carros de llenya; tres personatges vestits luxosament dalt de camells. Pastors, dones amb cistells, ramats de bens, un riuet discorren. Des de dalt l’avió es contemplava aquell espectacle clar, diàfan, espectacular. Quina cosa més rara!. Fins i tot n’hi havia un vailet ajupit rere uns matolls i uns soldats amb casc i llances. Tota aquella ramada de persones anaven vestits a la usança palestina.
A un costat d’aquell estrany paratge es veia un edifici rònec amb pilastres romàniques, casetes i barraques, era una mena d’aldea amb un rerefons d’enorme cingle de pedra estratificada. Espectacular!.
Curiós. Al centre d’aquella acció, que podria haver estat una seqüència fílmica de masses, era ben apreciable una cova dins balma encofurnada a un racó del desert. La cova atrauria a tots aquells rodamóns que rondaven per tot aquell pla natural, mirant seduïts cap la Cova, guardada per una mena de soldat vestit amb una túnica blanca i a l’esquena una mena de motxilla grumollosa que no apreciant-se molt bé semblaven ales. El soldat guardià era suspès dalt l’entrada de la gruta. Dins la cova hi havia una Parella amb un nadó refulgent com el Sol dins un bressol. Tots els del desert el deurien veure i els subjugaria ja que caminaven en aquella direcció. Curiós: veient-se’ls que es dirigien sens dubta cap allí semblaven immòbils com personatges de terracota. Un espectacle digne de la més exquisida dignitat.
Quan millor s’estava i es gaudia de l’espectacle, l’avió fent una estranya cabriola es va llançar cap el forat negre de l’extrem del cel, introduint-se en la foscor d’aquella nit encoratjadora…
* * *
Fou en el mateix moment de la Nit que el nen va exclamar exultant: —Pare, mare, una mosca ha entrat per dalt l’arbre i ronda pel pessebre-.
Amb la seva eufòria, el nen no va poder percebre el roncar de l’abellot, que seria un clam de la “Santa Nit”
És un article de JOSEP M. CONTIJOCH
