A uns 13 km. de la Seu d’Urgell en direcció a Puigcerdà apareix, a ma dreta, la carretera a Arsèguel, pel pont de pedra, que permet travessar el riu Segre i passar a una agrupació de cases que se les coneix, precisament, per Pont d’Arsèguel.
Immediatament passat aquest pont hi ha l’afamada Fàbrica de Llanes d’Arsèguel: és una empresa de caire familiar que funciona amb energia hidràulica. Va ser fundada pels avis dels actuals propietaris, la família Isern, que acullen amb tot l’afecte a qui la vol visitar, ensenyant aquest petit tresor etnogràfic.
[row]
[col col=12]
[/col]
[/row]
L’energia mecànica s’obté gràcies a una turbina hidràulica. L’aigua es conduïda des del riu Segre a través d’un canal d’un quilòmetre i mig de llargada fins un salt d’aigua de 10 metres. S’hi conserva, malgrat que actualment en desús, un molí del segle XVII i una singular perxadora -o cardadora de llana- elaborada amb cards de riu.
També funciona a ple rendiment el diable, una màquina que separa la llana i la deixa més flonja, així com l’espectacular Mule-Jenny, una filadora dissenyada l’any 1770, autèntica peça de museu i l’únic exemplar que existeix a tot Catalunya.
Entre els diferents productes que fabrica aquesta antiga indústria, cal destacar els mitjons de fil gruixut i molt dens, adients pel rigorós clima hivernal dels Pirineus o per a qualsevol activitat de muntanya, els típics tapaboques, les mantes de pastor i els peücs, per tenir el peus calents en aquelles nits d’hivern d’abans, que ni dona ni calefacció servien per treure el fred dels llençols..
[row]
[col col=12]
[/col]
[/row]
La Fàbrica de Llanes d’Arsèguel és un indret d’obligada visita, alhora que un exemple important de l’aprofitament dels recursos naturals, ara que tothom parla de l’estalvi energètic.
Seguint cap a Arsèguel i abans d’arribar-hi, es troba la capella dedicada a la Mare de Déu de Carme, sense gaire valor artístic, però de devoció arrelada per ser la patrona dels traginers de sal. Més enllà queda el poble, que no passa dels 100 habitants. Arsèguel, és conegut arreu del país per la Trobada Anual d’Acordionistes del Pirineus, que s’hi celebra el primer dissabte d’agost. És el festival de música popular més antic dels Països Catalans. Val la pena visitar el Museu de l’Acordió, situat a la Plaça Major, i on s’hi troben infinitat d’instruments, cedits per les famílies de vells acordionistes, que amb la seva música havien fet ballar generacions d’habitants dels pobles d’aquestes valls, on eren sol·licitats.
[row]
[col col=12]
[/col]
[/row]
Just a l’entrada del poble i a mà esquerra apareix l’església de Santa Coloma. És d’una sola nau capçada per un absis quadrat, orientat a llevant, sense finestres, i dos capelles laterals, que dibuixen una planta de creu llatina. Coberta amb volta de creuaria, reforçada per dos arcs torals i el presbiterial. L’entrada a les dues capelles es fa mitjançà un arc. Només presenta dues finestres, una en cada capella lateral i en el mur de ponent.
El campanar de torre queda dins de l’església en l’angle del frontis amb el mur de migjorn. A l’exterior i a mitja alçada apareix una motllura que l’envolta. Una altra motllura és en l’últim pis, a nivell d’on neix l’arc de mig punt de les finestres que hi ha a cada vent.
[row]
[col col=6]
[/col]
[/row]
La portalada s’obre a ponent i és d’arcs de mig punt en gradació, que es recolzen en uns capitells senzills. Els batents de la porta són formats per llates verticals de fusta i hi són aplicades damunt l’habitual decoració ferrada a l’estil del romànic català. A cada batent es troben tres cintes acanalades, col·locades horitzontalment i equidistants entre elles; la primera (inferior) està rasant al terra de l’entrada i en el ras superior s’han aplicat tres parelles de volutes geminades i una solta. Aquesta mateixa disposició, però a ras de cada cinta, es repeteix en la segona i tercera. En el terç superior de la porta en forma d’arc de mig punt, és resseguit per una cinta amb la mateixa forma curvilínia de l’arc i li són aplicades set parelles geminades de volutes a nivell del ras inferior.
En el quart de cercle del batent dret hi són clavades dues tiges curtes creuades. De la meitat de cada braç de la creu formada en surt una voluta que s’aparella amb la veïna. En el quart de mà esquerra, es troben dues volutes unides per un ampla cenyidor.
En el batent dret queda el forrellat, el passador, tres amples anelles, el mànec i el pany per una clau. Per sobre d’aquests elements, hi ha l’argolla-tirador.
S’aprecien varies etapes en la construcció de l’església, essent la nau d’un romànic més proper i en canvi la capçalera amb els carreus no treballats, units tant sols amb rebla i sense decoració dóna la imatge d’un romànic més reculat. Aquest fet pot explicar-se perquè la primitiva nau es deuria enfonsar i, al trobar-se en una altra centúria, quan es va refer, s’utilitzà la tècnica de l’època. També, d’un altre temps pertany el campanar, que en la base del mateix s’hi obria una porta.
[row]
[col col=8]
[/col]
[/row]
Passant, molt superficialment per la història, cal recordar uns fets que tenen certa relació amb aquest poble. En els darrers anys del segle XVI s’enfrontaren els anomenats cadells amb els nyerros. Eren dos bàndols que caracteritzaren el bandolerisme català entre els segles XVI i XVII. El cap dels cadells va ser Joan Cadell, cavaller i senyor d’Arsèguel, que amb els seus bandolers va perpetrà vàries accions de bandositat, destacant un sonat robatori de moneda de l’orde de Sant Joan. D’aquesta acció, el castell d’Arsèguel va esdevenir un cau del bandolerisme dels Pirineus, fins hi tot obligà a assetjar-ho pels sometents i les forces del virrei, acabant amb l’enderroc de la fortalesa.
Cadell i els seus bandolers fugiren al comtat de Foix. Però, el seu germà Galceran continuà la tasca i, sobretot, bregant contra el bisbe de la Seu d’Urgell i propietaris de terres de la Cerdanya, amb la col·laboració de bandolers francesos. Va finir els seus dies a Itàlia, on serví amb els seus homes als tercios españoles de la Llombardia.
En relació amb aquest bandolerisme dels cadells, cal concretar que no era pas un grup polític que es decantés per un o altre partit. Lluitaren, això si, en un o altre facció en la guerra de la Ribagorça, a la segona meitat del segle XVI, més com a mercenaris que per patriotisme.
Per la part del Conflent, aparegueren els nyerros, nascuts sota la capçalera del senyor de Nyer i també dedicat al bandolerisme. Ara bé, sembla ser, que en territori dels comtats catalans, nyerros i cadells aparegueren com a conseqüència de les rivalitats de la noblesa local, de fortuna i recursos desigual.
Aquest tipus de lluita de classes es va anant estenent per diverses contrades de Catalunya, recollint l’adhesió tant de cavallers i ciutadans honrats com de menestrals, eclesiàstics i familiars del Sant Ofici i d’anomenats caps de quadrilla local. És nodrien del bigarrat espectre social, organitzat segons les aliances familiars i de vassallatge, essent una lluita local i lligada, en general, a la consecució d’avantatges immediates en l’ordre polític i material.
Exemples n’hi ha molts. Es recorda la pugna entre la vila de Ripoll i el monestir feudal, que prengueren els noms de cadells i nyerros, respectivament, sense cap relació amb en Joan Cadell ni amb el senyor de Nyer. També, el cas del bandoler nyerro Joan Badia Carbó (nascut a Sarral, Conca de Barberà), anomenat Tallaferro, que junt amb el seu germà bandolejava, a principis del segle XVII, pels voltants de Vilafranca del Penedès: foren morts pel noble Miquel d’Aiguaviva i en agraïment el virrei, duc d’Alburquerque, li va perdonar els seus delictes particulars… que no eren pocs.
D’aquí que amb el temps nyerros i cadells foren una denominació convencional imposada a un seguit de conflictes de naturalesa diversa.
Francisco Fernández de la Cueva, setè duc d’Alburquerque i marquès de Cuéllar (1575-1637) va arribar al Principat al ser nomenat virrei en el 1616. L’acompanyava un seguici de varies companyies de soldats espanyols per tal d’extirpar el bandolerisme i l’ús, per part dels cavallers, dels pedrenyals. Si bé, en un principi, establí un ordre, aviat va passar a una repressió desfermada, arbitrària, enderrocant cases fortes, violació de les immunitats eclesiàstiques (amb l’església hem topat, amic Santxo!…) i menyspreu de les constitucions del país. Aquests fets comportaren les protestes dels diputats catalans i de certs membres de l’Església catalana, però com sigui que a Barcelona, l’actuació fou menys cruenta, el virrei va aguantar la trona fins tres anys després.
[row]
[col col=12]
[/col]
[/row]
Article original del Dr. Enric Sánchez-Cid.
