A l’edat mitjana els jueus eren presents a Sefarad. Sefarat fou el nom que ells donaren als regnes de la península ibèrica (Castella-Lleó, Navarra, Catalunya-Aragó, Portugal, Granada).
A l’inici del període sarraía la Península Ibèrica els calls jueus catalans va assolir gran prosperitat; Ramon Berenguer IV al conquerir el territori del sud de Catalunya (el 1149) els donà terres entre l’Ebre i la costa marítima per a construir cases i hisendes. A més, els va dictar disposicions al seu favor. No obstant, tres-cents anys més tard, van anant canviant les posicions, agriant-se les relacions entre les dues races a tal punt que a Catalunya se’ls començà a mirar de reüll per a iniciar, amb “les Disputes de Tortosa” (1413) l’origen de les discrepàncies, a l’intentar l’aragonès anti-Papa Lluna convertir-los a la religió cristiana i no aconseguint-ho els retirà el règim de tolerància i iniciar-se el règim de persecucions.
L’esclafit final arribà l’any 1492 durant el regnat de d’Isabel de Castella i Ferran d’Aragó, els qual decretaren finalment la seva expulsió. Davant aquest funest panorama, per evitar el desterro, molts jueus simularen la seva conversió al cristianisme tot i que en secret mantenien els seus ritus; altres en canvi es convertiren sense més. A partir d’aquí s’inicià el llarg període on la presencia jueva s’anà afeblint fins desaparèixer. Als jueus exiliats se’ls conegué com “Sefardites”. La majoria anaren a parar a Centre-Europa on allí encara se’ls tolerava. Al sortir d’Espanya moltes famílies s’emportaren les claus de les seves cases, i els seus descendents encara les guarden, com també guarden l’idioma castellà antic.
Amb la nova visió, el món jueu, rere l’holocaust, (mira per on Hitler volen eliminar-los resulta que els feu renéixer, fins i tot recuperant País). El 1995 nasqué a Espanya la Red de Juderías Españolas integrada per 24 ciutats de la Península Ibèrica. No veient-ho massa clar, temps desprès, Portugal va crear la seva Rede de Judiarias, i Catalunya ho ha fet creant la seva pròpia xarxa de jueries, que la formen les ciutats que figuren en el mapa que aportem en aquest article a les quals es demana els hi donin el títol de “Camins de Sefarad”, si bé nosaltres continuem pensant que l’original títol de “Juderies de Catalunya” seria el més encertat.
El Call
El terme Call, ve de l’hebreu kahal (“assemblea” o “congregació), es la paraula que designa les Jueries o barris jueus
Dins les ciutats, la comunitats jueves s’organitzaven en zones diferenciades, que es deien calls o jueries. Els call no eren altra cosa que barris tancats on ells feien la seva vida sense voler barrejar-se amb els “pagans”. S’administraven privadament en tot lo tocant a les costums religioses, personalitat jurídica i fiscal pròpia i administració i naturalment no era massa ben vista la presencia del personal cristià dins el call. La primera existència d’un call fou a Girona a l’any 1160. El call de Girona posseïa tres sinagogues, banys rituals i un lloc per al refugi dels jueus necessitats. A Barcelona, la primera documentació de les jueries és del segle XI. Barcelona tenia dues jueries, les dues posseïen sinagogues dins de les muralles del call. A més, en les dues ciutats disposaven dels seus cementiris a les muntanyes que es deien “Montjuïc”, aquests cementiris que encara existeixen a Girona i Barcelona avui en dia. Important també fou la Jueria de Mallorca.
El canelobre de set braços.- És l’Objecte sagrat dels jueus.
Els jueus fins a arribar la inquisició
A l’història de la Península Ibèrica, la situació dels jueus dins la societat ha variat molt. Durant unes èpoques els jueus van ser considerats com a membres pròspers de la societat. Fou quan els musulmans van conquistar la península ibèrica en el segle VIII, llavors els jueus, foren acceptats pels conqueridors del nom d’Alà. Els segles X i XI va ser una època reeixida per als jueus, que avui coneguda com «L’edat d’or de la cultura jueva». A més en aquesta època els jueus van arribar altes cotes de poder especialment en el món dels negocis. tot anava bé fins que els musulmans a l’adonar-se que el poder estava en mans dels jueus els nasqué l’habitual ressentiment que va culminar en una cruel persecució dita “Massacra de Granada” de l’any 1066, els musulmans van matar a 3.000 jueus només a la ciutat.
Seria per aquestes represàlies que els jues començaren a veure en bons ull la reconquesta cristiana de la Península. El canvi de poder els anava bé, ja que els cristians els oferien privilegis quan reemplaçaven als musulmans i també probablement per recompensar el ajuts de capital que els faria la jueria als Reconquistadors. En aquells moments les relacions entre els cristians i jueus foren plàcides. No obstant aquesta bona relació va canviar prompte, quan el món cristià (entenguis tot Europa) va iniciar campanyes de persecució contra els jueus que no es convertien al cristianisme (segurament pels mateixos motius que la iniciaren els àrabs, o sigui, el poder econòmic jueu molt per damunt de l’autòcton). L’ofensiva social antijueva va començar tènue, però acabà violenta, les sinagogues eren cremades i morts els que no es convertien, per acabar finalment amb l’expulsió irremeiable. Els que es convertien se’ls respectava vida i hisenda, però arrugant el nas, ja que aquests nous cristians, jueus sempre, no eren massa de fiar als ulls dels perseguidors que acabaren denominant-los “conversos”, es a dir, es creava una nova classe social (quedant per sota l’altra).
Els nazis no foren massa originals cre-ant el distintiu de l’es-trella de David, ja que els mallorquins, 5 ó 6 segles abans ja havien originat la de-nominada “Rodella” , un disc amb els colors vermell i groc que ha-vien de portar obliga-toriament els jueus no conversos.
Vestist dels jueus
És un article de JOSEP M. CONTIJOCH 
