Em dic Aulus. Ara sóc gladiador però abans havia estat legionari de les Cohorts romanes de la Gàl·lia i quan començà la batalla de Teutoburg lliurada contra els germànics, tot i essent cap de centúria em trobava comandant una velite (grup d’infanteria de xoc armada amb gladius i pilums).
La batalla ens fou un desastre, tot i que l’exèrcit manat pel tribunus Varo era format per tres legions, les XVII, XVIII i XIX, uns 13.000 homes i 600 genets. El nostre exèrcit va caure en una l’emboscada i no podent emprar la clàssica formació de “la tortuga” al trobar-nos en una vall angosta, l’enfrontament es saldà en catastròfica derrota que portà al suïcidi al propi Tribunus Varo. La derrota fou tant espectacular que cap legió de l’Imperi romà va portar mai més els numerals disset, divuit i dinou.
desprès, les conseqüències. No n’hi hagué prou amb el suïcidi de Varo, que l’Emperador ordenà destituir als comandaments d’aquell exèrcit. Apart del cònsol Varo, que fou esborrat dels pergamins del Senat, foren destituïts els Tribuns i els Prefectes, mentre els centurions, peça fonamental de l’exèrcit en ser els capdavanters de l’avançament foren [fórem] fins i tot castigats, que en el meu cas, de Centurió vaig passar a esclau. Tal càstig em comportava haver anat a galeres o a les mines de fòsfor, però en vista dels meus atributs físics: 10 peus romans d’altura i 4 palmus romans d’espatlla a espatlla i 3 palmus de pit, també les cames robustes i mans aptes que subjectar qualsevol gladius, em deixaren escollir: mines o gladiador. No m’ho vaig pensar dues vegades: Gladiador.
Havia d’escollir aquella opció, ja que els gladiadors, salvant l’eventualitat de acabar en la mort (que seria un final ràpid i contundent), la seva condició social era molt apreciada per l’aristocràcia, pel poble i el propi emperador, tant que sortint vencent en cada lluita, a la quarta victòria òptima el gladiador quedava rehabilitat novament fins i tot amb la concessió de la ciutadania romana i, alguns gladiadors, en el cas d’haver tingut fama en els combats, al retirar-se se’ls concedia els beneficis de la seva situació anterior. O sigui, en el meu cas, podia acabar sent novament Centurió. Altra avantatja era que durant els temps de la gladiadoria et cuidaven bé: taula de primera classe, vi aspre i dolç abans i desprès dels combats, especialment abans, cambra apta per als gaudiments elementals.
[row]
[col col=8]
L’equip dels gladiadors [/col]
[/row]
Gaudiments, de 4 companys, amb llits de matalàs de tela i palla, i en ocasions, concedien passar una estona amb una lupa de la lupanare, si li queia bé al cap dels gladiadors,que en el nostre cas era un fornit ex gladiador de nom Gaius.
Gaius era un exemplar de raça negroide segurament procedent dels límits del gran desert d’Àfrica, un gegant de dos peus més alt que jo, bíceps com melons i braços i cames com troncs d’alzina i unes 385 lliures romanes de pes. La pell li lluïa com si s’apliqués d’un embetunament seguit d’oli. Crec que des un principi li vaig caure bé a Gaius, potser perquè obeint-lo com a cap que era, no el raspallava com era habitual en els subjugats gladiadors. Una de les atencions proteccionistes que li vaig observar era que normalment m’escollia els rivals de combat relativament fàcils de vèncer i, mai m’enfrontà amb els ursus, taurus, tigris, lions, búfals i altres feres, al menys en els primers mesos de la meva arribada. Altra detall que li vaig veure, sabent ell que jo coneixia les lletres, un dia em va preguntar si podia deixar escrit anys a venir qui era ell, al contestar-li afirmativament, sempre sense ensabonar-lo usant adjectius florits, em concedí la prerrogativa de deixar-me escriure; inclusiu em feu portar una taula de posts rustiques, una banqueta tosca, una ploma de cigonya i un líquid que els escrivans li deien atramentum, amb el qual es podien deixar escrites les lletres. Gracies aquesta concessió ara puc escriure les meves impressions dels meus temps de Roma.
Una de les prebendes que teníem els gladiadors era poder viure en una estança de cabuda per a tres companys, en el cas meu foren: Fonerix, Setus, i Aspel, el tres havien estat soldats de la Legio X i de la VI, homes de condicions físiques inferiors a les meves. Els dos primers eren de la Fenícia i Aspel de la Britannia. Vulguis que no m’horroritzava haver d’enfrontar-me amb algun d’ells en el futur , però no quedaria altre remei d’haver-ho fer ja que el destí era imprevisible.
A l’arribar a Roma del camp Teutoburg, ens van portar a peu al Coliseum. La vista d’aquell colós edifici em va impactar; mai n’havia vist un de tan portentós i impactant, –a la Gal.lia només n’hi havia algun de dimensions més petites–.
Gaius ens va informar que aquell edifici l’havien construït varis emperadors i tardaren quasi cent anys per acabar-lo. Midava 172 peus romans d’altura, 645 i 534 peus de llarg i ample, amb un zona d’arena en forma de cercle irregular de 296 i 186 peus. Posseïa un aforament per uns 80.000 espectadors, posats en vuitanta graderies, les que estaven prop de la arena era les de l’Emperador i els senadors, i a mesura que ascendien les ocupaven els estrats inferiors de la societat.
Per la nostra condició de ex-legionaris penats ens ubicaren a una Ala del fons del Coliseum, format per una secció d’arcades marcades per una cúpula de 7 metres de diàmetre i la fatxada era feta d’arcada, arc ogival; eren les de sortida a l’arena. Des de aquella porta disposàvem d’una panoràmica privilegiada del camp de lluites i de les grades dels nobles i fins i tot de la pontifical de l’Emperador.
Aquest fossat quedava separat d’altres iguals, per reixes de ferro de barrots gruixuts.
El mateix dia que vam arribar es van entregar l’equip de gladiador compost d’un gran escut oblong, casc enreixat amb visera, cresta i cimera, una tija per la cama esquerra, dos braçal de metall que cobrien les l’espatlles i, en el braç dret, a manera de protecció, una cobertura de seccions de metall i, per escollir armes, podíem optar per una gladius curta i ampla o una pilum llargaruda i una xarxa de cànem.
[row]
[col col=6]
El Coliseu a l’actualitat [/col]
[col col=6]
Perspectiva ideal del que hauria estat el Coliseu [/col]
[/row]
Al dia següent de l’arribada. Gaius cap i entrenador dels gladiadors, ens va enviar als quatre de la nostre secció al camp d’arena per fer exercicis d’entrenament. A l’arena hi érem al menys 40 gladiadors de totes les races i condicions exercitant-se en les tàctiques i tècniques de l’atac i defensa. Gaius era implacable, ens tenia 7 hores al camp manejant totes les armes de combat i, així igual el dia següent, el de més enllà, i fins i tot mesos; mai paràvem. Arribàvem a les nits extenuats, però seria el bon menjar i les atencions sanitàries que gaudíem que ens atenuava l’esforç, atenent que podíem banyar-nos a les Termes dues vegades al dia, i menjar tres plats, un d’ells de toro, motius com perquè el dia següent ens trobéssim en forma per a seguir exercitant.
Els entrenaments començaven al despuntar l’alba. Ens deia Gaius que la vida del gladiador depenia de la seva habilitat i dels reflexos. Durant tot el dia, suàvem i maleíem mentre ens exercitàvem amb la gladius i la cuirassa i els demés estris, per a respondre i fintar a l’enemic del dia que ens toqués. Al migdia, una pausa per dinar i una estona de migdiada. Més tard, ens banyàvem. Després venia un tranquil entrenament físic d’aixecament de peses i altres exercicis menors. Acte seguit sopàvem i fent-se de nit retornàvem al fossar pensant que demà podria ser el dia que ens trobéssim immersos a qualsevol bany de sang. Els gladiadors havíem de suportat estoicament l’entrenament durant molts dies .
[row]
[col col=8]
L’entrenament dels gladiadors (mosaic d’un
fris d’una casa romana del segle I) [/col]
[/row]
De seguida vaig observar que en el fossat del costat, per cert, el doble d’amplada del nostre, no hi havia ningú. Era una gran sala enrajolada de lloses de pedra sense mobiliari ni cap classe ni estri algun. Poc pensava aleshores que aquella sala en dies a venir em faria donar un canvi de rumb a la meva vida.
Tres mesos més tard, va arribar el dia de “saltar a l’arena”. Gaius va entrar arropat amb tot l’equip de gladiador però sense armes. Ens feu posar en fila i ordenà a Setus i Aspel equipar-se per sortir a l’arena. Ho feren amb tensió, en ser la primera vegada.
Gaius els digué que el primer serveis seria que tenien que enfrontar-se amb un taurus de 1500 lliures romanes armats només amb una gladius i un escut. Quan fitxaren els ulls sobre la bèstia van observar que tenia unes banyes llargues i cargolades. Els entrà el pànic. Els tranquil·litzà Gaius dient-los que era “l’esglai del primer dia”. Setus i Aspel decidiren optar per la primera lliçó del gladiador experimentat: atacar a la fera, un pel frontal i l’altre per la reraguarda. A base de cops de gladius acabaren amb la vida d’aquell infortunat animal, sense rebre cap ferida.
El següent dia ordenà a Fonerix matar a un xacal tant sols amb la pilum, que en ser un arma de ferro llarga dificultava molt atrapar i matar a l’escorredís ca. Fonerix ho va intentar infructuosament durant mig matí fins que Gaius, cansat de veure’l estossegat el va autoritzar a usar la xarxa. Amb els dos estris el xacal va quedar aviat ensarronat i mort a cops de llança. Fonerix i nosaltres també aprenguérem d’aquella lliçó les arts de la lluita contra les feres.
Al dia següent em tocà a mi. Aquell mati Gaius es va presentar abillat amb tot l’equip del gladiador, fins i tot amb les armes de combat. Em va caure l’ànima als peus al veure aquella mola de musculatura i la gran aixa que portava a les mans agafada pel mànec, a mi em va semblar un petit destraló a les mans d’aquell homenàs . A desgana vaig haver de sortir a l’arena. Iniciarem els exercicis havent d’atacar jo amb la xarxa i la pilum. No hi hagué manera de poder-lo atrapar, en canvi ell, a la primera temptativa em va deixar dins la xarxa enxampat com un conill. El mateix em passà amb la gladius curta i robusta; de fet vaig aguantar-li els primers 15 assalts (encara guardava els reflexos dels temps de centurió) però al següent em col·locà la punta de l’acer sobre el meu cor amb una precisió expeditiva.
A l’acabar em va donar el vist i plau, dient-me que per ser el primer dia ho havia fet molt bé. Els exercicis els continuàrem durant varies setmanes.
Un més mes tard, el dia de les idus de Iunius, època que se iniciaven els jocs de sang al Coliseum, Gaius envià a Fonerix i a Aspel a lluitar contra animals. El primer, a enfrontar-se a un taurus i Aspel contra un búfal, els dos en sortiren amb vida de la lliça, si bé amb ferides en tot el cos. A Setus el proposà set dies més tard lluitar contra un presoner de la casta germànica, que al ser vençut pel barbar no li doná treva el al el senador que aquell dia presidia la Tribuna d’honor al baixar el polze. Amb pena i conformitat ploràrem el sacrifici del company; però ho havíem d’acceptar, era el nostre ofici.
Durant tot un any els tres que quedàvem en peu ens enviaren a l’arena dia rere dia per a lluitar amb més o menys sort. Sempre quedàrem vius però de vegades ben ferits, les ferides es curaven amb vi i ungüents africans. A mi en tocava veure-me-les sempre amb les feres, Gaius no m’ha alineava amb homes, al menys de moment.
[row]
[col col=8]
[/col]
[/row]
Un tarda del mes augusts, el propi Emperador va presidir les tornes i Gaius es veié obligat a fer un espectable de sonoritat fent lluitar homes contra homes, a raó de 20×20 i a mi, en canvi, en tingué re-servada una contesa de luxe: lluitar contra un lleo; una bèstia enorme, alta com un obelisc i ampla com el Temple de Venus i per agrejar-ho més, tancat en una gàbia durant tres dies sense menjar. Aquella gran mola se s’abraona damunt meu tan sols veurem. Sort de la cuirassa. Amb tot, la seva esbrandida en feu abalançar d’esquena amb la bona fortuna que el seu ímpetu el feu passar per damunt meu. A la segona temptativa el vaig esquivar per la esquerra, malgrat tot no vaig poder evitar la urpada de la seva pota sobre l’espatlla,tot i la protecció del braçal de cuiro.
[row]
[col col=8]
[/col]
[/row]
Sort per mi que abans de fer el tercer salt final la bestia intentà agafar impuls. Obrí la boca, ensenyant-me-la tant, que li vaig veure el gargamelló. Aquelles dents eren com els ullals del elephantus, blancs i punxeguts com estalactites. Fou la meva oportunitat, amb tota la força del que em va donar el déu Mart, vaig llançar la javelina cap la boca de la fera,
braç li vaig llençar la pilum a la boca. Al rebre l’impacta el lleó es va revoltar sobre si mateix retorçant-se per terra amb la fúria de les seves 800 lliures de pes, per caure mort amb la boca i els ulls oberts. L’Emperador no tingué que aixecar el polze perquè jo n’havia sortir aïrat de la contesa. A les grades, aplaudiments de la gent enfervorida.
En anteriors enfrontaments Fonerix va combatre contra un tigre, aconseguint sortir-ne en vida però tan malparat que el declararen inútil i llicenciat. Ara li vindria la passió al pobre Fonerix a l’haver quedat desvalgut sense cama i el braç dret; a Roma no hi havia lloc per als vells, invàlids i pobres, la mort els arribava lentament; tant de bo hagués mort a la lluita.
Només quedàvem en peu Aspel i jo. Estiguérem uns dies sols, aviat ens portaren dos nous esclaus. Eren presoners de les guerres d’orient. Un d’ells era jueu i l’altre persa, el jueu parlava arameu i l’altre un idioma inintel·ligible. Els ignoràvem. No obstant, el jueu aprengué aviat el llatí, potser per haver-lo escoltat en boca dels romans que havien envaït la seva terra. Parlar amb ell en fou altra cosa.
El persa no va retornar d’una sortida a l’arena, Gaius li havia enviat per formar part d’un grup de vint gladiadors que s’enfrontaren entre ells. Mai més sabérem d’ell.
[row]
[col col=8]
La fi del persa [/col]
[/row]
Tres dies desprès arribaren al fossar tres nous subjectes que tenien l’aspecte d’egipcis. També els ignoràrem. A partir d’aquelles dades eren continu els gladiadors entrant i, sortint del fossar… per a no retornar-hi mai més. Gaius ens deixava a Aspel i a mi tranquils. Sens dubta li quèiem bé, o potser ens guardava pel dia que es faria present l’Emperador; havia de quedar bé. Entretant, jo escrivint en els meus papirus sobre la tosca taula del fons i Aspel tocant una mena de lira desballestada
Un dia del mes de romà september, (el gran mes dels jocs romans), a la hora prima fax, vam veure a l’altra banda de la reixa, la del fossar gran, uns legionaris que feien entrar un centenar de persones diguem-ne impròpies d’estar allí. Era el personal més heterogeni que havia vist mai en els fossars del Coliseum. És tractava de varietat d’homes, dones, infants, adolescents fins i tot vells, de varies nacionalitats i alguns jueus. Quina cosa més rara, ja que aquesta gent, als nostres ulls no servirien per a lluitar. Curiosament el dia següent era el de les calendes de septembre i dia precisament de la festa pontifex maximus en que s’esperava l’assistència de l’Emperador. Aquell dia les trompetes i corns de l’estadi no van convocar cap gladiador, fet encara més estrany, ja que essent aquella festa de solemnitat havia de ser d’actuacions extraordinàries.
I tan d’extraordinàries que en foren!, amb gran horror observàrem que els soldats feien sortir atropelladament la gent d’aquell fossar cap a l’arena i quan tots estaven agenollats implorant o abraçant-se uns als altres, quan els mantenidors del Coliseum deixaren anar els famolencs lleons, tigres i panteres que sortint dels forats de partida s’abraonaren sobre aquells infeliços deixant-los destrossats i devorats bàrbarament.
Em vam quedar paralitzat. Mireu si n’havia vist d’escenes tràgiques durant la meva turbulenta vida, però com aquella mai. Fer matar a nens pels lleons, vaja! a qui se li hauria acudit aquell malèfic plantejament?.
No tenia a Gaius a prop per preguntar-li per aquell horror. La resposta la donà Moishe, el jueu arribat a última hora: –Son gent de la nova secta jueva -, digué.
Davant la meva ignorància seguí parlant: –Són d’una secta fundada per un jueu nat a Natzaret que tot i sent fuster va predicar pel país acompanyat d’un grupet de deixebles esvaïts i per les idees revolucionàries que predicava feu prosèlits a molta gent plebea d’Israel, no així als cacics i grans sacerdots que no pararen fins fer-lo crucificar. De totes maners la seva doctrina es tant insensata com per haver-se merescut l’odi de la classe Alta, tant jueva com romana, la qual fins i tot ara decreten la mort dels seus seguidors sinó abdiquen de la nova religió. I com que no ho fan, l’emperador els fa matar servint a la vegada d’esplai al populatxo romà que enfervorit gaudeix de les matances.
Moishe segui informant. De les explicacions jo m’anava fent composicions mentals: “Realment ha de ser una religió estranya, ja que diuen que mengen car i beuen sang; inaudit!. Diuen també que el líder és el mateix Déu espiritual fet home. Que tot i profetitzant la seva mort es va deixar matar [cosa que no hauria fet ningú, penso], però que va ressuscitar tres dies més tard, presentant-se als seus seguidors i a altra gent del poble, però mai als que l’havien fet matar; [estrany, no?]. Que va fer innumerables miracles, com ressuscitar morts, per exemple, un parent seu que feia dies que ja era mort. Els seus seguidors també afirmen que caminava sobre les aigües, que curava malalts i tolits, a paralítics i atenció!, a leprosos, [fet aquest ja més sorprenent]; que va cosir orelles, i, si fos poca cosa, al final va pujar cap al cel acompanyat d’àngels. Això pel que respecta als miracles físics. Pel que respecta als socials, que va donar menjar a cinc mil persones només amb un parell de pans i dos peixos, [a Roma hauria d’haver vingut amb la gana que passa el poble], que en un casament va convertir tines d’aigua amb vi bo [penso que trobant-se entre els legionaris l’haurien aplaudit]. Que fins i tot va convertir a un centurió al curar-li la seva filla [tractant-se d’un centurió com jo, per força aquell profeta havia de tenir el poder de convicció].
Aquests eren els pensaments que em passaven pel cap aquells dies; evidentment la trobava una religió molt original per a no dir rara. I així hauria seguit a no ser per aquella gruixuda reixa que ens separava del fossar gran on hi venien a parar onades de gent a sacrificar, que al final els posaven a la boca de les feres o a mans dels gladiadors que els mataven a cop d’espasa. No obstant, aquells aguerrits homes de l’espasa es negaren seguir matant aquella gent al·legant que no tenia mèrit i que no hi trobaven gust matar a masses de gent que no es defensava, que no s’hi tornava, o que eren menors, vaja. A partir d’aquelles protestes deixaren de portar a més membres d’aquella secta al Coliseum, per passar a sacrificar-los al llarg de la Via Àpia. Però aquesta decisió ja seria a dos emperadors a venir.
Deia de la reixa grossa. Aspel i jo observàvem aquella gent a través de la reixa–els altres gladiadors no en feien ni cas–, i veiem que dins de tot semblaven feliços. Es reunien al voltant d’un home venerable més aviat baixet, de cabell aclarit molt blanc. Molts dels seus prosèlits s’agenollaven al seu redós mentre ell prenia la paraula i al finalitzar sortien amb la mirada plaent i l’ànim reconfortat, quin poder tindria aquell home…!
De tant en tant alguns d’aquelles persones s’apropava a la reixa per parlar amb nosaltres (al principi no entenia gaire perquè persones que sabien que l’endemà havien de morir tinguessin ganes d’instruir-nos ; desprès ho vaig comprendre). La primera persona que es va apropar fou una dona, per cert, gens desaprofitable i ens va dir que els membres d’aquelles assemblees es deien “cristians”, una derivació del nom del seu Déu, Jesucrist o Crist.
Aquella dona i desprès altres homes i dones ens anaven explicant la seva religió i com sigui que la nostra curiositat no tenia límits escoltàvem amb atenció el que ens deien. Al principi ens costava creure que els pilars bàsics de la religió fossin “AMOR”: “Estima als altres com a tu mateix”, i d’aquest principi es derivava el fet, que si un romà, per exemple, et donava una bufetada li havies de posar l’altra galta; La BONDAT, ajudar, compadir, exercir la generositat, compartir, estimar, perdonar…. a qualsevol persona del món… La IGUALTAT, que “tots els mortals eren iguals davant Déu, es a dir, que per a Ell era igual un esclau que un senador, per dir, i fins i tot el propi emperador”, ja que un malfactor podia anar al cel si se’n penedia del mal que havia fet, mentre que l’emperador podria ser castigat a l’avern si es comportava com els últims regnants [no era estrany doncs que l’élite romana,la jueva i la de tot el món els declaressin traïdors i reus a morir]. Altres normes d’aquella fe eren: no matar, no violar, no robar, no a la violència i a les guerres, que de practicar aquests principis, havíem de veure que el món aniria com una bassa d’oli. També el respecte i la consideració entre els humans, en especial a la dona; Ja ho deia l’adagi que corria per Roma: “Els cristians ho comparteixen tot menys l’esposa, mentre el poble romà comparteix la dona amb tothoms i no reparteix res”.
Aquella gent cristiana s’expulsava del damunt tota ambició terrenal i repartien amb els demés el que cada u tenia, de manera que un ric venia els bens per posar-los al servei de la comunitat. Evidentment aquells cristians eren contraris a la vida dissoluta dels romans, les seves baixes passions i de tota la violència practicada en el Coliseum.
Altra fet em va acabar de convèncer que aquella religió era d’origen sobrenatural, el dia que vaig veure a una cristiana jove amb el seu fill de pocs dies als braços s’escapava del grup que caminava cap al sacrifici. La fuga fou vista per un ferotge legionari africà, que la va perseguir pel fossar fins donar-li abast, moment que amb mala sanya li clavà la gladius al cor amb tant d’odi que la noia va caure a terra fulminada. Presenciant-ho aquell vellet del cabell blanc li faltà temps per apropar-se a la noia morta, s’agenollà al seu costat i fent el gest de la creu amb la mà sobre la ferida de la noia la va tornar sobtadament a la vida. Així de simple. Vaig quedar aterrit. Ell li digué unes paraules a l’orella i retornant-li el fill caigut a terra la integrà al grup de fidels que encara quedaven en el fossar. Realment havia presenciat el miracle d’una morta retornada a la vida. Paralitzat per l’impacta emocional vaig quedar una estona en peu immobilitzat i atemorit.
Quan vaig reaccionar, la primera pregunta que em vaig fer fou qui seria aquell vellet que fins i tot la judicatura romana li respectava la vida, (al menys de moment), que havia de ser el cap de tots aquells cristians. Aprofitant que passava per davant la reixa un home vell, li vaig preguntar qui era aquell home baixet. Per a tota contesta em digué: –És Petrus.
A partir d’aquell dia atraient-me cada vegada més aquella religió vaig decidir adoptar un dels seus signes. Símbol que havia de quedar amagat, doncs em podia portar a la mort d’interpretar-la qualsevol sicari de l’imperi. Vaig preguntar a un xaval presoner quin era el símbol més significatius de la seva religió, em va dir que era un peix que els seguidors dibuixaven a les entrades dels amagatalls que havien construït sota la ciutat, coneguts per “catacumbes” .
[row]
[col col=8]
El peix, primer símbol dels cristians. [/col]
[/row]
Els cristians d’aquells dies ho tenien pelut sabent que el propi Crist havia estat crucificat, i els 12 apòstols perseguits de forma brutal, (tots menys un moriren sacrificats), no els quedava altre remei que viure la seva fe de manera clandestina, per tant el peix era el senyal per a conèixer-se entre ells. Dit i fet, l’adoptaria i el posaria sobre el meu casc per enarborar-lo.
Com sia que en el nostre fossar disposàvem d’un petit taller amb un fornalet per arreglar les nostres eines vaig pensar que brunyiria un cercle amb la figura del peix dins.
En aquestes estava quan altra persona d’aquell grup em digué a sota veu que últimament els cristians havia adoptat com a senyal identificativa del seu credo dos pals creuats per a commemorar la crucificació de Jesucrits.
Doncs vaig decidir canviar els símbol del peix pels dos pals creuats, ja que tot i resultar-me més fàcil ocorreria que hauria adoptat un signe més adient relacionat amb la mort del Profeta. Apa doncs,foc al fornal i martell a la mà i començar a picar el ferro vermell. Quan estava a mig fer Aspel em va fer notar que aquell signe dins un cercle era molt visible als ulls dels sicaris, í que de portar-hi una creu visible seria per poc temps ja que me enviarien també als lleons. Vaig comprendre que tenia raó, així que havia de buscar una sortida que portant-la dalt el casc no fos interpretat pels enemics de la nova religió.
[row]
[col col=8]
[/col]
[/row]
Mireu-la
[row]
[col col=8]
[/col]
[/row]
Vaig tardar dos dies en fer-la ja que les eines que tenia a disposició eren molt elementals. Sort encara que Gaius no “m’imposava serveis” i disposava de temps. La idea de posar una creu dins un cercle sense que es notés la vaig enginyar buscant-li la inclinació de manera que tot i sent la mateixa creu els escorniflaires no la “veiessin” sent aspa.
A la punta del casc m’hi va figurar en varies escomeses a l’arena, de les quals sempre en vaig sortir il·lès, ni amb una rascada. Alguns contrincants em preguntaven a que obeïa el que els semblava aquell estrany lema, jo intentava evitar la contestació al·ludint que l’havia vist en un guió d’una cohort de la dècima legió, la que s’esfumà a la Britànnia.
Només un cristià la va interpretà un dia que en grup el portaven cap el sacrifici. “Hi veig a Crist”, va exclamar, “benaurat el dia que figurarà en els estendards cristians”
A mi em va afalagar aquell retret encara que no me imaginava que el pensament d’aquell desconegut germà pogués un dia a realitzar-se.
Em trobava reconfortat amb aquestes noves impressions dels últims dies. El miracle de l’ancià acabà per fer-me veure que aquella religió quedava pel damunt de les fredes i imprecises creences de la Roma imperial, tant per la seva poca consistència espiritual com per la varietat de déus que els romans tenien en aquell casuístic olimp, déus que no deixaven de ser duplicats humans, fins i tot amb les seves baixes passions. El Déu dels cristians era un Déu espiritual, per tant un Déu perfecte, inalterable, etern.
[row]
[col col=8]
[/col]
[/row]
Havia d’arribar aquell dia. Gaius va comparèixer davant meu dient-me que trobant-nos en el mes romà de septembre, (el gran mes dels jocs romans), el propi emperador l’havia convocat dient-li que havia decidit fer uns jocs extraordinaris als que hi assistiria personalment amb la seva família i bona part dels membres del Senat i tribuns de l’Exèrcit . També li recomanà buscar al millor gladiador del Coliseum per a enfrontar-se amb un que ell tenia a Palau entrenant-se per aquest fi, pel que es veia era la nineta dels seus ulls. Gaius no dubtà, en tenia un a mà; a mi.
A la hora prima, el Coliseum es vestí de gala aquell dia, banderoles i estendards onejant des de la cúspide a les grades i la llotja de l’emperador coronada amb la divisa reial.
[row]
[col col=8]
SPQR Senātus Populusque Rōmānus (‘El Senat i el
el Poble Romà), el símbol republicà adoptat pels Cèsars. [/col]
[/row]
A la llotja hi havia el pontifex maximus, la seva dona, dues filles i un noi a més d’un secretari i el Senador Maximus del Senat. Jo contemplava l’espectacle des de la porta ogiva del nostre fossar. Desprès d’haver sonat les trompetes per anunciar l’arribada de l’emperador, sonaren de nou per anunciar la sortida del gladiador reial, que ho ha feu amb gran solemnitat per la porta principal, i per si fos poca cosa, acompanyat per dos lleons ensinistrats per donar més entonació a l’acte.
No he pogut per més observar al meu rival. Realment tenia presència. M’han dit que era un barbar del nord que havia jurat fidelitat a Roma i com he dit abans seria el mimat del Cæsar. Era un pam més alt que jo i almenys pesaria 10 lliures romanes més i tot musculatura. Anava vestit amb els estris de combat, el casc coronat amb un àliga rampant, cuirassa de color d’or repujada amb la cara d’un tigre i la gladius d’acer lluïn al tocar-li les reverberacions del sol. Rere l’espiell aquell colós se li veia la mirada de crueltat i d’obcecació. El seu cos era el d’un tità, amb bíceps com pernils i les cames prop dels troncs de cedre del Líban.
S’apropà cap el centre de l’arena amb els brams d’admiració del públic.
Ara em tocava a mi. He de pujar els tres escalons de sortida al fossar empunyant la gladius amb tota la força que em donarà el meu robust canell. Al posar els peus a l’arena també escoltaré els crits furiosos del populatxo demanant guerra.
He d’omplir d’aire els pulmons. He de guanyar o serà la meva mort; “triomfar o morir” és el lema. Aquest tomb, de ser jo el vençut, l’emperador inclinarà sens dubte el polze cap a terra.
L’últim pensament serà a la creu del meu casc… disposat a entrar a la lid deixo la ploma sobre la post.
[row]
[col col=12]
[/col]
[/row]
A mitjans del segle XX un arqueòleg suís va trobar papirus dins un àmfora etiquetada amb el títol “Aspel”, i dins, un papirus blanc amb un nom: Marcel.lus Cneo Aulus, deduir doncs que serien els diaris del gladiador del casc. Les preguntes que s’han fet els historiadors han estat, que no havent continuat el diari, a Eulus li podia haver passat dues situacions: a) que no hagués guanyat el combat o, b) que, de guanyar-lo hagués fugit del Circ precipitadament per evitar les ires de l’emperador. Cal entendre que seria aquesta última versió la que va passar. Ho fa suposar la grafia del nom complert d’Aulus, el fet que Aspel l’hagué recobrat.
És un article de JOSEP M. CONTIJOCH 
