Article original del Dr. Enric Sánchez Cid
Condensat per a publicar-lo a La Veu Jove, per Josep M. Contijoch
I.- A COSTA DA MORTE
La Costa de la Mort, Costa da Morte, és una regió costanera de Galícia que abasta des de Cap Fisterra fins al Cap Roncudo. Aquest recorregut el va iniciar el doctor Sanchez –Cid l’any 1988, gràcies a l’amistat i companyia que em van oferir el ginecòleg Dr. Agrelo i la seva esposa, naturals de Muxía.
Tenint en compte que el nom d’aquell litoral coster fa referència a la quantitat de catàstrofes marines a causa del perill dels seus penya-segats i freqüents temporals, és possible delimitar-la entre el Cap Roncudo i el Cap Fisterra, el tram de costa més perillós per la quantitat de baixos i esculls a pocs metres de la superfície marina i allunyats de la costa, com també la presència de les fortes corrents marines, els temporals, les sobtades entrades de boira han estat conseqüència dels múltiples naufragis que s’hi han produït.
La gent d’aquestes costes han estat testimonis de nombrosos naufragis, especialment en la costa que va des de Camelle fins a Camariñas, on s’han enfonsat més de 60 navilis en poc més de cent anys, sent la “Punta do Boi” el punt més fatídic. En aquest relat condensat queda entès dels naufragis que no es citen els morts, s’entendrà que foren salvats, sigui nedant pel seu compte, o bé gràcies als l’auxili dels habitants dels pobles de la Costa.
Inici: En 1890 va ocórrer la tragèdia més implacable de totes elles, la del buc anglès HMS Serpent, en Punta do Boi, municipi de Camariñas, on van morir 172 mariners a escassos metres de la salvació i només en van sobreviure tres, un d’ells greument ferit. Al dia següent, van treure de la mar i d’entre les roques la majoria dels cadàvers, que van ser enterrats a peu del penya-segat. Aquell lloc és conegut des de aleshores com el Cementiri dels anglesos. No hi havia far a la costa. El Far de Punta Boi, es va encendre per primer cop el 10 de juliol de 1854. Es tractava d’una llum blanca, fixa, produïda per una llanterna fabricada per l’empresa francesa Letorneau, activada per oli d’oliva. S’ubicava sobre una torre octogonal . La bona visibilitat, es captava des de 10 milles. L’actual far es dalt una roca de més de 80 m. i té una alçada de 104 m. sobre el nivell de la Mar, amb un abast per ser vist a 40 milles.
II.- CABO RONCUDO – CORME – LAXE
Vaixells nauragats : El Padova, vaixell italià, l’Oscar, vapor austríac, l’Anastasis, un carboner grec, sota mateix del far del Cap Roncudo va naufragar El Mary, i el Nadamar En plena Costa da Morte i prop de la vila de Corme es troba un dels paratges més bells de la costa Gallega, el Cabo Roncudo, que deu el seu nom al so de ronc de les onades quan colpegen contra la roca. Des del Cap Roncudo fins unes milles més enllà del Fisterra resulta ser un vertader cementiri de vaixells En aquest tram s’hi malmeteren els següents millors pesquers de la flota del nord d’aquell any 1907, el Gladiator, varen naufragar més al Sud, però no massa lluny del Cap.[row]
[col col=8]
[/col]
[/row]
Els vaixells de cabotatge Sisargas, l’Everilda, el Corme, Jove Consuelo, Felicidad i Bella Carmen, Els vaixells Franch i Pazoco s’estavellaren contra l’illa de l’Estrella. El vaixell Campostelano, va naufragar un dia de gran surada. També el Boedo i el Ponte, ofegant-se quatre dels seus mariners. L’Adelaide, goleta de matrícula de Bristol, en ruta a les Antilles, hi viatjaven el Capità, la seva muller, un fill de 12 anys, un passatger no identificat (probablement un agent secret del govern britànic) i 13 mariners. Quan va arribar al port de Laxe s’enfonsà. Només el Capità i un mariner es salvaren llançats a la platja. La dona i el fill foren trobats abraçats . Els enterraren a l’atri de l’església de Santa Maria de l’Atalaia. En el vaixell hi viatjava l’esmentat agent en missió secreta, encarregat de custodiar una càrrega, d’armes i municions, així com monedes d’or per fer uns pagaments a les Antilles. El Playa Arnela, pesquer amb 12 tripulants, va naufragar desapareixent-hi 10 dels seus 12.
III.- LAXE – CAMELLE – AROU
Passat el Cap i Far de Laxe, hi ha la Platja de Soesto i, més al sud, la d’Arnado. En front d’ella apareixen els esculls d’Ataín. Aquí s’hi estavellaren el Huelva (1885) i el Saint Weller (1898), carboners anglesos. El vaixell Ataín, a principis del segle XX va naufragar on es situen els esculls que ara duen el nom del vaixell. Entre 1907 i 1908, cinc vaixells més: El Kenmore, un carboner anglès de 3.800 Tm. El vapor anglès Chamois, el Clara Campos, carboner espanyol, l’Antón, un veler de 250 Tm., el Yeoman, un vaixell anglès de quatre pals i una potent màquina, que s’anà al fons En aquest cas, tant els tripulants, la major part oriünds de la Índia, foren salvats pels veïns de Camelle que, a part, aprofitaren la gran quantitat de càrrega.
Desprès el barco Natalia, de matrícula de Sevilla. El Boris Sheboldaef, rus, on dels 41 tripulants només es pogueren salvar 28. Considerant que el barco estava dotat de sonda elèctrica i altres materials moderns per la navegació, el govern rus no acceptà les explicacions del Capità M. Zikoff i el desterrà a Sibèria. El Nil, barco francès, duia càrrega de xampany entre altres productes. El vaixell Huelva, un carboner anglès, s’enfonsà navegant dins d’una densa boira, El vapor Sanint Weller, també anglès. El City of Agra, portava 71 tripulants, entre anglesos i indis. Al cementiri de Camelle hi foren enterrats 29 víctimes; la campana del vaixell fou donada a l’ermita de l’Esperit Sant del poble.
[row]
[col col=8]
[/col]
[/row]
El Castillo Monteagudo, carboner; el carbó es va descarregar a la platja, ocasió que va ser aprofitada per la població per tenir prou combustible per tot l’hivern. El Santa Maria, mercant portuguès va embarrancar per la boira. Un gran veler sense nom s’hi va enfonsar. Revisant les peces que la mar llançava a terra ferma, es va poder localitzar una agenda a nom del Signore Mazzini que es va suposar era el Capità. El vaixell Wolfstrong, hi varen morir tots els 28 tripulants. Tant aquest, com el Revanchil foren els primers vaixells moguts per hèlices que acabaren les seves singlades en aquesta costa.
IV.- AROU a CAP BOI
Arou és un petit poble orientat a mar obert amb una platja molt agradable. A partir d’aquí la costa és agresta i impressionant, malgrat que els trams anteriors ja es mostra retallada i abrupte. A la Punta de Boi va tenir lloc el naufragi més important d’aquesta costa. La tragèdia del Serpent, ja referit. El pesquer francès N’Noll-Zent. l’Standard, noruec. Hores més tard dos vaixells s’envestien violentament a causa de la turmenta i un d’ells, el Daylight s’enfonsava; no se sapigué res més d’ell. El Saint Marc. Quasi en el mateix punt el Maria Larr, carboner grec de 7.500 Tn. el van localitzar abandonat; la campana d’aquest barco es troba a l’ermita de Santa Rosa de Laxe. El vaixell alemany Barcelona, també va sotsobrar. Sense perdre la serenitat, el capità va ordenar la immediata evacuació entre la confusió de la tripulació i la histèria de les dues úniques passatgeres (una institutriu i una cantadora de flamenc).
Poc després, el barco s’obria en dos i s’enfonsava ràpidament. Tots foren recollits pels mariners de Santa Mariña. El dia 12 de gener de 1904, els veïns de Santa Mariña veieren com una rara embarcació feien senyals demanant auxili. Es tractava de la draga Rosario 2, que de Rotterdam es dirigia al port de Rosario, Argentina. Els catorze tripulants i al seu Capità es salvaren però el vaixell s’esfonsà.
[row]
[col col=8]
[/col]
[/row]
El Trevider s’embarrancava en un lloc de la costa que no admet equivocacions. El balandre Sant Fernando també En aquests mateixos esculls l’any 1935 s’estavellava el carboner espanyol Modesto Fuentes de 5.000 Tm. i el veler francès Perranchins. i un Iugoslau. El vapor anglès Diligent, llança l’ancora i es abandonat pels seus tripulants quan l’eix de l’hèlix es va trencar. Un matí, apareix la silueta d’un mercant identificat com el Cabo Verde, de 8.000 Tm; a tota màquina intentava resguardar-se al Cap Boi. De prompte, emergeix un submarí alemany (eren els dies de la i gurrea mundial), que l’obliga a parar, fan embarcar als tripulants als bots salvavides i inviten als pescadors de les barques properes que recuperin promptament el que vulguin del vaixell (cafè, sucre, cacau, conserves i diversos estris).
[row]
[col col=8]
[/col]
[/row]
En el moment de major entusiasme dels gallecs, reben l’ordre del comandant del submarí alemany d’abandonar la labor i allunyar-se immediatament. S’estava apropant la silueta d’un creuer de guerra aliat. El submarí desapareix, així com també els pescadors, els quals es col·loquen a resguard dels illots de Punta Cagada, des d’on observen esglaiats, com el Cabo Verde s’enfonsa pels efectes del turpidament dels alemanys. Mes tard, l’Olimpyc, de bandera francesa, va quedar encallat El 1883, el barco anglès Iris Hull també va naufragar a la Punta Boi. Dels 37 tripulants només es va salvar un home, per cert molt mal parat. El Capità es va suïcidar tallant-se la jugular. Prop d’on es troba l’anomenat “Cementiri dels anglesos”, També el 1906 hi va quedar atrapat el mercant Preston.
V.- CAP BOI a CAMARIÑAS
Després de passar el Cap Boi s’albira el majestuós perfil de Cap Villano, que s’endinsa a la mar sobre un promontori d’uns cent metres i on es situa el far. El Far de Villano va ser dotat de llum elèctrica al 1896, sis anys després del naufragi del Serpent. Va suposar una notable millora per la navegació. Amb una torre octogonal de 25 m. d’altura, la seva llum arriba a les 30 milles, essent un dels fars més potents d’aquella època.
A Camariñas, un dels ports pesquers més importants d’aquest coster s’hi guarda el baròmetre que la Marina britànica va regalar al poble de Camariñas per les atencions prestades arran del naufragi del Serpent. Al SW de la Punta del Boi un bou naufragà. També es va enfonsar el Begonya, vaixell de 62 m. d’eslora. El Tumbridge, i el A Baleas de Terra va naufragar el Ciampa que anava tripulat per 25 homes. El barco anglès Loss of the Trinacria navegava a tota màquina amb rumb al Far els va atrapar una turmenta; el pànic es va apoderar dels quatre passatgers i dels 33 tripulants. No era per menys, ja que les onades passaven sobre coberta. Moriren tots a excepció de sis tripulants i una passatgera, que van anar a parar extenuats, de forma inexplicable a la platja de Trece. A l’altura de Dordaman va quedar avarat el Dic de la Marina de Guerra Francesa, que era remolcat per dos vaixells per traslladar-lo de Brest a Thaití. Pesava 25.000 Tm. El vapor de matrícula espanyola Duro, encallà i es perdé. El Seeboold, també espanyol també hi va encallar. Del vaixell Avon Blancy, anglès va naufagar el dia 3 d’octubre del 1917, en plena 1ª Guerra Mundial al ser torpedinat per un submarí alemany. Un altre submarí alemany enfonsà el barco Charlton, també anglès. Quatre dies després, el Begun, a punt de ser enfonsat per altre submarí alemany.
El barco Yaga, sense conèixer, amb exactitud el lloc de la mar on va passar el sinistre. El vaixell portuguès Yale Hermoso, es va estavellar contra els esculls de la Punta Pedrosa. Duia unes 80 Tm. de tabac que es van perdre i el carboner Brigneti s’hi va enfonsar. El Travessie, un vaixell italià, hi va capbussonar El Banora que s’havia dedicat al transport de tropes militars entre Europa i Àfrica, el dia 18 de novembre de 1965 sota bandera marroquí, a l’enfonsar-se va escampar 1.600 Tm. de taronges; la gent dels entorns recuperaren les taronges i, es compta l’anècdota, que les farmàcies varen fer el seu agost per la quantitat d’astringents que van tenir que subministrar en el següents dies. El 9 d’agost del 1921 naufragava el Black Arrow; havia estat un dels vaixells que USA es va quedar quan Alemanya va ser derrotada en la Primera Guerra Mundial. La corbeta Constància va finir en les mateixes condicións. El vaixell Delfina, portuguès, naufragà a l’hivern d següent. També desaparegueren els vaixells Luz i Rosario. El doctor Sanchez-Cid va recollir el testimoni de Jordi Nadalmany, el patró de l’embarcació esportiva Manu, que amb tota la il·lusió va iniciar regata per solitaris, la Mini Transat. Salparen 26 vaixells cap a les Canàries i d’allí posarien rumb a les Antilles. Era en una embarcació de només 6,50 m. d’eslora que va encallar en la fila de roques sense cap més conseqüència.
[row]
[col col=8]
[/col]
[/row]
VI.- CAMARIÑAS – MUXÍA – LIRES. (1)
La ría de Camariñas està formada per la desembocadura del riu Grande i banya els municipis de Camariñas i Muxía. Dins de la ria de Camariñas es troba la Vila de Muxía on al nord de la península, davant de la Mar, s’aixeca el Santuario de la Virgen de la Barca.
Els constants vents que netegen Touriñán, converteixen aquesta costa en un paratge aspre i inhòspit, silenciós testimoni d’incomptables i tràgics naufragis. La punta occidental del cabo, anomenada Buxeirados, ofereix una sèrie de penyes que penetren en la Mar uns 300 o 400 metres, conegudes com els Baixos de Buxeirados, punt molt perillós per la navegació i en on s’hi tenen registrats greus naufragis.
El pesquer de Marín, José Antonio Lasa, hi va encallar l’any 1966. També cal destacar dos naufragis per l’elevat nombres de víctimes que va haver-hi: un fou el carboner espanyol Mina Sorriego, ofegant-se tots onze tripulants i el 13 de gener del 1931 varen morir ofegats els joves mariners de la motora Maria del Carmen. Més al sud, hi va naufagar el vaixell espanyol Inogdo. Des de la Punta de Buitra al Far de Touriñán, només es coneix el naufragi del vaixell carboner P. Begonya, anglès, a causa de la boira espessa. El vaixell noruec Svea, de matrícula de Bergen, carregat de carbó. Amb un carregament de carbó també, el vaixell Antoni Ferrer, de la Transmediterránea, s’estavellà contra els esculls. El vaixell català Emília Mallol, s’encallava l’any següent. El capità, senyor Valdès, va explicar que l’agulla del compàs de bitàcola va presentar una desviació magnètica imprevista amb resultat fatal pel vaixell. El Richard Robert, anglès, que navegava en direcció a Àfrica hi va encallar.
Els vaixells que es tenen constància d’haver estat víctimes innocents de la Primera conflagració mundial (1914-1918), foren un grapat. Apart dels referits en paràgrafs anteriors cal tenir en compta que els submarins alemanys feren d’aquesta costa el seu cau per sorprendre i atacar els vaixells dels aliats i dels països col·laboradors. Torpedinats foren el Maria Alice, veler portuguès, el vaixell Califòrnia i el Meguellan, atacats el 2 de gener del 1918. El Caracas un vapor noruec, com també el noruec, Balduvin, enfonsats per un submarí alemany prop del Cap Touriñán. Perseguit per l’aviació aliada, el petroler alemany Nord Atlàntic es va refugiar en aquesta Ria de Camariñas. Pel descontrol de la fugida, va xocar en un escull. A conseqüència de la patacada es rebentaren el dipòsits del carburant, vessant-se tones de gasoil que els pescadors recolliren promptament. Sembla ser, que aquest petroler alemany abastia de gasoil als submarins compatriotes escampats per l’Atlàntic, escamotejant als avions aliats.
El vaixell espanyol Gumersindo Junquera, de matrícula de Gijón, va quedar penjat en els esculls. L’Amèrica era un vaixell de 270 Tm carregat de sal, es va enfonsar El dia 2 d’abril del 1882, per aquella zona hi navegaven els vapors transatlàntics anglès Douro, i l’espanyol Irurac-Bac. El Douro procedia de Lisboa i anava a Liverpool, replè de passatgers. L’espanyol, també amb passatge, procedia de La Corunya i es dirigia a La Havana i Puerto Rico. A matinada d’aquell dia, els dos vaixells toparen i s’enfonsaren en 15 i 30 minuts. Poc després apareixia en l’escenari de la tragèdia el vapor anglès Hidalgo Hull, procedent de Gibraltar; en adonar-se’n de les bengales d’auxili va posar proa en direcció al sinistre, assolint rescatar a 140 persones. Del Douro en varen morir 42 passatgers, entre ells el Capità i quatre oficials. De l’espanyol, s’ofegaren 15 passatgers i 16 tripulants. El dramatisme d’aquells moment i les escenes referides pels supervivents foren esgarrifoses.
També trobant-se en l’àrea del Cap Touriñán, els vapors Europa i Strafford col.lisionen. El vaixell Annubis es va estavellar contra les roques. Un any després, el vapor anglès Rivera, es va perdre en el mateix lloc a causa de la boira i la mala mar.
En igual circumstància el vaixell portuguès Hilla Madeira i naufragà el vaixell espanyol Arada de 500 Tm. Es compta l’anècdota, que molts dels pescadors de la costa, quan el buc es trobava encallat i abandonat pujaren a bord per quedar-se tot aquell material movible que van trobar-hi, deixant-lo exhaurit. El veler Ocho Hermanos, va topar amb el Magdalena Reig, un vapor alemany de 3.500 Tm. que provenia de Casablanca. Aquest mateix vapor alemany, Magdalena Reig, amb 23 tripulants, dues senyores i la filla del Capità, provenint de Casablanca, toparen amb el penyal de Farelo.
VII.- LIRES – FISTERRA – CEE
El tram de Costa da Morte de Lires a Cap Fisterra és alt i escarpat i, en tres-quatre punts, deixa aparèixer un espai per encabir-hi les platges. La seva posició geogràfica i les increïbles postes de Sol varen fer creure als romans del segle I que era el Finis Terrae on hi moria el Sol.
El Far de Finisterre fou construït al 1853 per senyalar el punt geogràfic. La torre mesura 17 metros i la seva llum, situada a 143 metros sobre el nivell de la mar es pot veure –si les condicions atmosfèriques són adients- a unes 30 milles nàutiques. La constant boira va obligar a col·locar una sirena al 1888 a la Vaca de Fisterra, per avisar als navegants del perill existent. Així i tot, ha sigut l’escenari de naufragis molt lamentables, com el vapor francès Nouveu Conseil hi va avarar. El vaixell Turret va naufragar havia naufragat sense torbar-hi cap tripulant. Anys més tard va naufragar el vapor grec Ionion El 28 de novembre del any 1596, 25 barcos de l’Armada española, dirigida per Martin de Padilla, al mig d’una forta tempesta i amb onades de més de 15 metres i vents huracanats, s’enfonsaren enfront de la ria de Corcubion amb la resultant de 170 morts. L’espectacle fou dantesc, doncs tingué lloc en plena nit i només es comptava amb la llum dels llamps. També hi tingué percanç l’anglès Great Liverpool. enfonsat el 1846; abans havia creuat set vegades l’Atlàntic, convertint-se en un dels primers transatlàntics de vapor de la història. El capità Mac Leod, se suïcidaria a Cee per no haver aconseguit salvar la càrrega i a tres passatgers. Un temporal molt fort sorprèn a Fisterra al vaixell Captain que formava part d’un grup d’11 barcos de guerra de la marina Britànica el qual s’estavella contra l’escull enfonsant-se, morint casi la totalitat de la tripulació; Es salvaren únicament un oficial i 17 mariners.
La pèrdua del Captain va suposar un canvi substancial en la construcció de barcos de guerra; a partrir d’aquell accident es suprimiren les veles, incompatibles amb les torretes dels canons. De fet, a partit d’aquest enfonsament es va construir el primer vaixell de guerra sense vela de la història: fou el Devastation, resultant un barco segur i eficaç, reduint a més la tripulació en un 50%. El Roseull, anglès, embarrancà en es mateixos esculls El Lionne, barco francès, hi naufragàr. El mercant anglès Jhon Tenat, que de Sudàfrica es dirigia a Liverpool amb una càrrega de sucre, cafè, pells i altres productes de la colònia britànica, el dia 8 de juliol del 1875 se li avaria el timó; i ja ho diu la dita marinera: “barco sense timó, prompte perdició…”
El mercant anglès Falcon, encalla en l’escull Pardas. El Forstect també. El pesquer Lola, , va tenir la desgracia de morir el capità i el seu fill, a l’intentar el primer salvar la vida del fill a l’haver caigut al mar.
El Country of Cardigan, vapor anglès, sotsobrà per un violent temporal que s’abatia contra la costa. El barco noruec Blus, estava amarrat al port carregat amb 225 Tm. d’oli de balena i 35 Tm. de carbó; es van trencar les amarres i se’n va a orris. El vaixell Emile Louis Delfrus, de 7.000 Tm. carregat de coure va quedar atrapat als esculls de la platja de Sardiñeiro. S’intentà reflotar el barco sense èxit. El mercant anglès Bitten naufragà a la nit del 25 d’agost del 1878, ofegant-se 10 dels 12 tripulants.
El barco Sunrise apareix davant la costa a tota màquina i s’encasta en els esculls propers al Centolo, un cap vespre quan la boira densa amagava la costa. Els vaixells suec Svtpord i l’anglès Tang Castle, el 31 de juny del 1903 van envestir-se. Tots els mariners suecs varen mori mentre l’anglès s’enfonsà amb els seus homes. El Skuld Stawanger, noruec, era un barco de 1.440 Tm., naufragà l’any 1901. El Francisca Rosa, bergantí fou desviat per el fort temporal de mar grossa i embarrancà. L’Ereza, barco espanyol, naufragà el 22 de febrer del 1904. El carguer anglès Denewell, l’1 de juny del 1907, a causa de la boira, es va estavellar. El Blas de Lezo barco de l’Armada espanyola passa per damunt dels esculls de Centolo, enfonsant-se sis hores més tard; era el juliol de 1932 durant unes maniobres de l’Armada espanyola en aigües gallegues. Cal tenir en consideració, que durant molts anys les cartes nàutiques espanyoles eren còpia de les angleses realitzades amb medis manuals limitats i contenien errors. En un reconeixement posterior es descobriren dues agulles en el centre de la canal amb sondes de 5,1 i 5,2 metros, que amb tota seguretat foren les causants de l’accident del Blas.
L’any 1951, el remolcador holandès Hudson, va trossejar al vaixell anglès Ulster Duke. El pesquer Bonito de 7 Tm., mentre feinejava es va entaular un fort temporal i no es va saber res més d’ells. El Bonifaz, petroler, s’enfonsà el 3 de juliol del 1964; mentre la marineria hi viatjaven quatre mariners de Muros que perderen la vida. Es rescataren cinc cadàvers i 20 membres de la tripulació foren donats per desapareguts.
El petroler espanyol Ildefonso Fierro, el dia 20 de gener del 1975, se li feu un esvoranc a la banda de babord; desprès fou reflotat El Makaria, davant temporal no va dubtar d’entrar a la badia per poder seguir la singlada La brikbarca italiana Margarita, amb 113 tripulants i una carrega de carbó, venia capejant i entrant a la badia de Llangosteira, va encallar en l’escull de Pardas (no senyalat amb llum).
En aquest tram de costa hi ha El Cementiri dels barcos grecs. Situats al cim del Cap Cee s’observa dins de la ria de Corcubión quatre illots tots ells perillosos quan la mar grossa es fa present; tot i que estant ben balisats per senyal lluminosa vermella, el pas que deixa entre ell i la terra ferma hi ha un rosari de baixos que no permeten una navegació fàcil. Aquests illots, se’l coneix pel “Cementiri dels grecs”, doncs casualment han estat vaixells grecs o que procedien de Grècia, els que han posat fi a la seva navegació en aquest indret rocós. Foren el El Manussis, de nacionalitat grega, de 3.000 Tm, quedant enterrat per sempre. El Alekos de matricula grega, va quedar avarat a les roques. El Constantino Pateras, un altre grec, malgrat tot va salvar als seus 20 tripulants. El Mont Parnas fou un altre vaixell grec de la llista. El Maria Kastanau, també grec, va tenir el mateix destí i amb semblants circumstàncies. El Polymia, també fou un més dels vaixells grecs que donaren el nom de “Cementiri dels grecs”, a l’illot Carromeiro. El Derwentwater, vaixell anglès, va embarrancar a la nit del 12 de Novembre del 1890. Tot i no sent grec, procedia de Grècia. Perdé dos dels seus tripulants i el Capità va quedar malparat.
El barco rus Marie, també va ser víctima dels esculls, hi va morir un tripulant..El Maria Segunda, un vaixell goleta, s’enfonsava per un abordament del vapor noruec Reim obrint-se-li una gran via d’aigua feu que ràpidament, desaparegués. El Cisneros era un vaixell que se li provocà un incendi a les bodegues de popa. S’intentà sufocar-lo, sense assolir-ho. El Isla de Tambo, tripulat per 14 mariners s’estavella contra una escullera provocant un forat al casc que inunda la sala de màquines; donà temps a que dos mariners saltessin a l’aigua. Se salvaren tots menys el patró, que esgotat, no pot evitar l’envestida d’una ona, i fou atrapat per la ressaca.
En definitiva, aquell tram de la costa galaica se li ha donat amb justícia el nom de “Costa de la Mort”, després d’haver estat la causant d’infinitat de naufragis i centenars de morts.
1)-. Extracte del treball de Dr. Enric Sànchez-Cid, titulat “Naufragis de la Costa da Morte” un article on el seu original consta de més de 100 pàgines. La versió que ara s’ofereix, de 8 pàgines, ha estat condensada per Josep M. Contijoch. Es tracta d’un resum per mostrar les singularitats per la navegació horrorosa d’aquells indrets de la Galícia, per cert molt ben explicats en el treball del doctor. Es recomana aquella seva lectura.
Els dibuixos dels mapes són originals del propi Enric Sanchez-Cid
Sànchez-Cid, Enric: La Costa da Morte (Editorial multimèdia Dic Zechnas. 2011)
Article original del Dr. Enric Sánchez Cid
Condensat per a publicar-lo a La Veu Jove, per Josep M. Contijoch
