Brevari de les principals escoles.
Seguint amb la temàtica de la pintura ens endinsem en la divulgació de les seves principals escoles, inicialment d’aquelles què, valgui la redundància, han creat escola. No citarem en canvi altres menors i les escoles “neos” per la relativa poca importància que mereixeran al no iniciat. El que es tracta d’oferir una breu síntesi de les principals encara que sigui una temeritat intentar explicar en un pocs paràgrafs el que els Tractats d’història de les Arts ho fan amb 15 volums. Prenguin-se doncs la bona voluntat.
[row]
[col col=4]
EN L’ANTIGUITAT
[/col]
[col col=4]
Prehistòrica o rupestre
. Egípcia
. Grega
. Romana
. Bizantina
[/col]
[/row]
[row]
[col col=4]
EDAT MITJA –
[/col]
[col col=4]
Romànica (principalment la de Catalunya)
Gòtica
[/col]
[/row]
[row]
[col col=4]
RENAIXEMENT
[/col]
[col col=4]
Veneciana
Flamenca
Espanyola
Italiana
Francesa
Alemanya
Anglesa
Primer renaixement
Ple renaixement
[/col]
[/row]
[row]
[col col=3]
ÈPOCA MODERNA I CONTEMPORÀNIA
[/col]
[col col=3]
Abstracta Futurista Plasticista
Barroca Impressionista i Post-imp Puntillista
Clàssica . Manierisma Realista
Cubista Modernista Rococó
Dadaista Naif Romàntica
Expressionista Op-Art Simbolista
Fauvista Pop-Art. Surrealista
[/col]
[/row]
Les hem relacionat en ordre alfabètic, però es exposem per ordre d’aparició, atenent no obstant, que en el segle XX la majoria sorgeixen com superació a la anterior, una rere l’altra, o una quasi “damunt de l’altra”, fent-se difícil per tant, apreciar el seu ordre cronològic puntual.
Clàssica, Manierisme, Romànticisme, Barroquisme, Dadaisme, Simbolisme, Rococó, Impressionisme, Post-impressionisme Modernisme, Fauvisme, Cubisme, Expressionis-me, Futurisme, Naifme, Surrealisme, Op-Art, Pop-Art Realisme i Abstracticisme
Les pintures primitives, com la rupestre, són pintures esquemàtiques, quasi abstractes elaborades amb pinzellades pràcticament d’un sol traç. Els autors serien homes o dones, però dels autors només no se’n sap res. Les escoles de l’antiguitat han estat copiades per algunes escoles modernes evolucionant la inspiració a dibuixar en grans traços les figures humanes allargassades i la poca definició corporal. Curiosament, i cal fer-ne esment, els grecs i romans tingueren molta més cura de l’escultura que de la pintura, fent-ne de la primera obres mestres de caràcter realista d’unes qualitats excepcionals. Ho demostren peces com la Dama d’Eltx, la Venus de Milo, de valor molt superior a la pintura de la mateixa època, que hauria haver estat de córrer paral·lela. Aquelles escultures segueixen sent magnífiques cisellant la rècula de deus, de prohoms i emperadors i altres figures senyeres de les dues cultures més avançades de l’antiguitat. La pintura grega té certa preponderància en la decoració de ceràmiques fins l’any 800 aC que comencen a sorgir figures humanes, curiosament pintades en color negre (període que li pren el nom); un exponent és l’Àmfora de Psiax conservada al Museu de Brèscia (Itàlia). De la pintura romana se’n troben poques obres. D’aquesta època són de mencionar els frescos de la Casa dels Vetios, a Pompeia, o el “Retrat d’un adolescent”, procedent de Faium (l’Egipte romà).
Pintura de l’Edat Mitja.- Aquesta època es caracteritza per tenir artistes de modesta destresa, aplicant freqüentment continguts simbòlics i de l’art paleocristià. Mostres excel·lents de pintura romànica se’n troben principalment a Catalunya i Occitània. D’aquests segles en destaca l’art bizantí amb el seu quadre senyer “La madonna entronitzada”, d’autor desconegut. La pintura gòtica apareix desprès observant-se en les vidrieres de les catedrals. El seu principal representat es Giotto amb el quadre ja molt evolucionat “L’entrada de Crist a Jerusalem”. L’Edat Mitja es pot dir es un cúmul de pintura religiosa sent-ne els seus destacats promotors Lorenzetti, Martini, Flemalle i els germans Limbourg.
El Renaixement.
La Pintura en tota la seva amplitud i, conseqüentment les Escoles de pintura que la regeixen, tenen en el Renaixement l’època d’esplendor (no en va se li va posar aquest nom).Va ser com una explosió espontània sorgida a finals del segle XIV i principis del XV Però curiosament, a l’inici, més que crear “escoles mediàtiques” com succeeix en segles posteriors es pot dir que foren escoles de caràcter i circumscripció territorial fent-ne estils propis cada país, les quals segueixen els artistes de cada escola, a l’extrem que se’ls nomena amb la nomenclatura del país on arrelen.
Quadre dels últims temps del renaixement
Així la denominada pintura anglesa per exemple difereix de l’alemanya no per el protagonisme dels seus components sinó per la disposició del tipus de pintura estructurada en cada país, i que els artistes de cada circumscripció en fan una pauta de seguiment que deriva a “nacional”.
El propi renaixement, com se l’entén, el propicia el gran Van Eyck, del qual se pot dir que fou “l’inventor de la pintura a l’oli”. S’estrena amb obres de tipus religiós com “La crucifixió”, “El judici final”, però passant a la profana amb “Els esposoris d’Arnolfini”, (el conegudíssim quadre de la dona en estat de bona esperança). També destaquen aquests dies, Van der Goes, Van der Weyden i Geertem, aquests pintant ja incipients formes abstractes. (els començament del segle XV seria el dels holandesos?). No obstant al final segle i principis del XVI és quan apareix el propi i ple renaixement. En ell hi destaquen Sandro Boticelli (El naixement de Venus); Andre Mantegna, Giovanni Bellini i especialment els grans Leonardo de Vinci en (Mona Elisa), i (L’últim Sopar); Rafael amb la seva “Galatea”, i Miquel Àngel (la Capella Sixtina), entre altres de no menor fama. A començaments del segle XVI és fa present el que és pot dir el “renaixement tardà”, amb Durero (Els 4 genets de l’Apocalipsi); Lucas Granach i els retratistes Hans Holbein, Clouet i altres destacats, però no tant.
A partir del segle XVII, el XVIII i en especial el XIX i XX passaran a la història pròpiament con els segles de la pintura, doncs en els dos últims s’han donat les principals escoles que ara, succintament tractarem de definir de manera elemental a efectes de disposar d’una informació esquemàtica.
ESCOLES MODERNES DE PINTURA
No les relacionem per ordre cronològic com seria de rigor sinó per l’alfabètic per a facilitar la localització.
Abstracta. Literalment “abstreure” significa allunyar o separar una cosa. Es diu de l’art i dels artistes que no ambicionen representar sers i figures concretes, atenent només a elements indirectes, com la forma, el color, l’estructura i en general tota la configuració del quadre. Una mostra molt generalitzada de l’abstraccisme son les arts musulmanes i hebraiques que no representen ni a l’home ni les bèsties. Per tant, aquest tipus de pintura es dóna en diverses etapes de la vida pictòrica. Es pot dir que Picasso es el creador de l’abstracció. Altre significat representant és Kandinsky que ja en 1910 pinta la aquarel·la titulada precisament “Abstracte”.
Barroca. Encara que nascuda en el temps de l’homònima arquitectura, en destaquen els escultors Bernini i Guarini, no té precisament la definició d’irregular, contorsionada i grotesca de l’arquitectura sinó al contrari, es una manifestació seria, formal i mesurada. Va sorgir com un moviment dinàmic de la contrarreforma, alguns han dit malèvolament patrocinada per l’església Catòlica (tot i sabent que un moviment artístic no el pot dirigir cap influència político-religiosa), a més, paradoxalment es ben conegut que el nou estil va sorgir precisament del nord protestant. Aquesta qualificació se li donaria probablement per la quantitat de producció religiosa que inspirà als artistes d’aquella escola. Ho podem veure amb Caravaggio amb “La vocació de sant Mateu”, Rubens, “L’elevació de la Creu”, Rembrant en “Crist predicant”; o Velàzquez amb “La fragua de Vulcano”. També “La rendició de Breda” o “Les Menines”. També Van Dyck amb el “Retrat de Carles I d’Anglaterra, José Ribera i Francisco Zurbarán en quadres religiosos, i no cal dir, Murillo amb la seva “Immaculada”, encara que també en aquesta època se’n pinten de profans com “l’Alegre bebedor” de l’holandès Frans Hals, i altres més. En un barroquisme tardaner hi podem trobar al català Josep Mª. Sert, amb els seus quadres de color d’or.
Clàssica.
Escola inspirada en les antigues arts pictòriques de les civilitzacions fenícies, grega o romana, atent el sentit de les proporcions i al gust per l’equilibri i l’harmonia formal. En la història de l’art europeu existeix quasi sempre un xic de classicisme, considerant-se emperò dues èpoques ben marcades, la del segle V aC , de la Grècia floreixen i la del segle XVII, en especial de la França de Lluís XIV.
Cubista.-
Escola que es caracteritza per emprar de les formes geomètriques en les seves inspiracions, com els triangles, rectangles i no cal dir, cubs (d’aquesta figura li ve el nom), de manera com si l’artista es mogués per l’entorn aquests objectes. Aquesta escola, en boga els anys 20 i 30 del segle XX. és una alternativa al fauvisme. Exemples cubistes: “Les senyores d’Avignon”, de Picasso (de la seva època cubista), pintant unes suposades meretrius del carrer Avinyó de Barcelona, no pas de la població francesa del mateix nom, com es podria confondre.
Dadaista.-
Es caracteritza per ser deliberadament antiestètica en tots els conceptes. Es va fundar com un moviment de protesta desprès de la I guerra mundial. Es dadaisme es nihilista (ho nega tot, autoritats, doctrines, fins i tot el coneixement…), el màxim representant d’aquesta escola fou l’alemany Max Ernts.
Expresionista.
Moviment estètic sorgit a primers del segle XX. Mostra els impulsos emocionals de l’autor expressats violentament, deformant les imatges augmentant-les o disminuint-les fins l’exageració, donant-los colors radicals i aplicar distorsions audaces. Normalment els seus seguidors no reconeixen les lleis de la societat cap valor normatiu (se’ls podria dir una mena d’anarquistes de la pintura. Aquesta escola adopta certs girs de les cultures bizantines, romàniques i nòrdiques. Els seus principals cultivadors en són Touluse-Lautrec, Munch, Van Goch, Picasso (en la seva època expressionista). Desprès de 1945 va néixer una tendència dita “Expressionisme abstracte”que la va iniciar un grup d’artistes com a reacció a l’ansietat produïda per la era nuclear influenciats i per la filosofia existencialista. En són testimonis Arshile Gorky; Pollart amb el seu quadre titulat “Un”; Krasner i, De Kooning amb “Dona”
Quadre de Gustave Moreau titulat “Elena”(és un precursor del simbolisme
Fauvista.
És una subescola de l’expressionisme que va durar pocs anys. El nom els hi ve dels crítics que els van qualificar als seus seguidors d’animals salvatges (fauves en francès). Es tracta d’un moviment pictòric que es caracteritza per l’exaltació del color pur sobre superfícies planes i sense modelats clars i obscurs del que tant afeccionats en són els il·lusionistes. Aquesta escola es destaca per a cultivar temes de sensualisme dinàmic. Els seus representants principals són: Matisse, “Harmonia en roig”, Van Goch (en els seus orígens), Van Dogen, Max Beckman, Orozco amb l’oli “Víctimes”, Kandinsky que en el seu “Esbós I per a Composició VII” quadre que ja sembla més surrealista que fauvista.
Futurista.
L’escola futurista és cubisme avançat. Tendència que es caracteritza per la integració del moviment a la pintura, però de forma diferent del Cubisme. Per la pintura futurista l’objecte és el que es mou davant l’espectador creant un nou estil amb la precisió geomètrica de la enginyeria del segle XX i glorificant la màquina Per aquest motiu el futurisme feu una gran aportació a l’art contemporani. En són mestres d’aquesta escola, Carrà, Bocaccio, Russolo, el nord-americà Josep Stella ben definit amb el seu “Pont de Brooklyn”, o Leger en “La ciutat”. Són subescoles del futurisme el Cupfuturisme, amb Popova amb el seu quadre “El viatger” Supramatisme, amb Malevich en el “Quadrilàter en negre” i Fantasia, del que el millor dels seus representants, tot i no sent de la pròpia escola, és en Gustave Moreau amb el seu quadre “L’Aparició”. Curiosament l’escola futurista va morir amb la Primera Guerra Mundial.
Impressionista.
Gran tendència renovadora del gust. Sorgí com un moviment de rebel·lió contra les lleis tradicionals del academicisme. Les sensacions visuals dels impressionistes anaven lligades a la “vibració de la llum” i de “l’alegria de viure”, mentre que la forma i els colors dels objectes no es percebuda per l’espectador d’una manera clara sinó palpitant; sense clars i obscurs sinó mitjançant contrastes de colors. Amb tota raó es por dir que el sensualisme dels seus quadres es basa en la intuïció personal. Destacats seguidors en són: Monet, Pissarro, Mir, Delacroix., Renoir… La post-impressionista va sorgir de la mà de Seurat i de Signac per rebatre l’anterior puguen-se comprovar en el quadre del primer, “Un diumenge en la Grande-Jatte”
Manierista.
És el període intermedi entre el renaixement i el barroc que aflorà entre els anys 1515 al 1540. Es un moviment estètic que reflecteix un art turbulent ple de contradiccions i formes esterilitzades allunyades de la ingenuïtat i de la espontaneïtat. En ell hi són presents l’exageració, l’angoixa, l’afectació i la paradoxa barrejant-se amb l’erotisme en casos i la religiositat en altres, exercint en ocasions visions de malsons. Els seus principals portaveus son El Greco, Luis Morales, (un dels decoradors de El Escorial); Metsys, en el seu “Susana i els ancians” ; Cornelitzs en “La Bacanal”, Lucas Granach o Bruegel en “La Tempesta”
Modernista.
Moviment iniciat a finals del segle XIX, amb projecció més important en l’arquitectura i l’escultura que en la pintura, –d’obligada referència la primera–, especialment pel que a Barcelona respecta en diverses manifestacions de les cases dites modernistes i el temple de la Sagrada Família de Gaudí, també les obres dels arquitectes Domènech i Montaner, Puig i Cadafalch o el propi Cèsar Martinell, en les nostres comarques. En aquest període aqueix art va rebre varis noms, Nouveau art a França, Moderns style a Anglaterra, Jugendstil en Alemanya. Va néixer com una reacció al racionalisme de l’era industrial, introduint en les obres corbes sinuoses i carregades, quasi barroques, inspirades en la naturalesa (vegetals, bioformes, etc). En són pintors representatius Degàs, Santiago Rusiñol, Miquel Utrillo, Nonell, Ramon Casas, i molts altres catalans de prestigi, que un dia els hi dedicarem un capítol.
Naif.
El nom li ve del francès “naif “ que vol dir ingenu. Es un corrent artístic sorgit d’artistes populars sense formació tècnica acadèmica (afeccionats avançats). En són representants: Apollinaire, Uhdé … i també qualsevol persona del poble que s’atreveixi a pintar o els nens de escoles secundàries.
Una mostra de la pintura Naif
Op-Art
De l’anglès “Optical Art”. Tendència artística apareguda els anys 60 del segle XX, que se serveix de fenòmens científics òptics per produir il·lusions perceptives, en alguns casos incorporant a les teles tota mena de materials com plàstics, publicitats de peròdics, còmics, envoltats pels colors tradicionals. De totes maneres li falta atractiu emocional i la visió pot fer veure imatges inequívoques. En són seguidors: Albers, Vasarely amb el quadre ensenya “Casiopea” i Anuzkievic amb el no menys original “Entrada en verd”
Plasticista. L’art de plasmar o modelar una matèria flonja. En pintura es distingeix per fugir de les aparences de la natura i de les formes artístiques produïdes per elles mateixes com a tals.
Pop-Art
Terme també procedent de l’anglès, “Popular Art”. Escola apareguda en els EE.UU. entre els anys 1960 y 70 que també integra en els quadres tota mena d’objectes de la civilització industrial com claus, pots de conserves,cargols, engranatges,ampolles de coca-cola, drapots, arandelles … no solament amb intencionalitat plàstica sinó de forma directa.Per tant el seus quadres volen plasmar imatges re-conegudes i no superfícies planes motiu pel que els seus seguidors s’apropien dels productes comercials, considerant-los com matèria prima. El seu millor representant és Andy Warhol (el dels còmics) i Rauschem-berg, que van aconseguir fer un art nou encara que poc durable i poc acceptat desprès de vençuda l’originalitat.
El Pop Art, pintura de figures geomètriques – Quadre de Victor Vasalery
Puntillista
Termé equivalent a divisionisme. Procediment emprat pels neoimpressionistes Seurat i Signac consistent en la juxtaposició de punts de colors sobre el quadre en lloc de pinzellades, motiu pel que el quadre es veu millor contemplat des de certa distància. Nascuda en el segle XIX aquesta escola es caracteritza per donar tocs de colors curts i desunits. Es considera com una escola derivada de l’impressionisme
Realista
La mateixa paraula ho diu: realitat. El realisme és la denominació d’un estil o moviment pictòric que es va donar a França a mitjan segle XIX, el principal representant del qual és Gustave Courbet. Posteriorment es van identificar amb l’escola El van honorar Daumier,Jean-François Millet, Jules Breton, i pintors com Jean-Louis-Ernest Meisso-nier, Henri Fantin-Latour,Thomas Couture, Jean-Léon Gerome i uns altres.) Ja des d’èpoques anteriors s’apreciava un cansament dels valors romàntics i el desig, entre els artistes més inquiets, d’incorporar les experiències més directes i objectives en les seves obres. El procés és gradual encara que ràpid, i entre el romanticisme pictòric i el realisme s’estableix una continuïtat, no obstant això els seus plantejaments ideològics i formals seran molt diferents. També és cert que s’influeixen mútuament.
Magnifica mostra de la pintura realistaa mb el detall de les mans absolutament perfectes. Quadre pintat per Albert Durero
La pintura acadèmica del realisme evidenciés una atenció major cap a l’observació directa de la naturalesa i la realitat del moment en tots els aspectes humans de paisatge i la naturalesa en general.Escola pictòrica que es bassa en expressar les coses tal com són, o fins i tot millors del que són, sense fonamentar-les en cap caprici. Hi ha quadres realistes que sembla que toquis la mostra exposada, sigui cosa , animal o persona. Aquesta escola va sorgir com una reacció contra l’expressiosionisme a mitjans del segle XIX i amb una reacció contra l’impresionisme. I ara s’hauria de ressuscitar proposant-lo com a reacció al surrealisme i a l’abstracte.
En el realisme es veu la qualitat de l’artista, tant per les bones definicions cromàtiques com pel domini del dibuix i la perspectiva, i encara que els detractors diguin que pels efectes hi ha càmares fotogràfiques, és d’observar que les pintures realistes són encara superiors a les imatges de les càmares fotogràfiques. Una petita onada realista apareix amb Solana en “La Corrida” i amb Utrillo en “Nostra Sra. de París”. Ni hi ha molts més…
Rococó.
Escola que corre paral·lela amb l’estil arquitectònic del mateix nom. Sorgeix com una renovació de barroc. Els seus seguidors en dividiren en dos bàndols, els que defendrien que el dibuix era superior als colors (conservadors) i els que defendrien el contrari (avançats o rubenistes de Rubens). Protagonitzaren els últims inspirant una escala delicio-sa de sensualitat en les formes, i la suavitat dels colors però sense profunditat emocional. El capdavanter de l’escola fou Antoine Wattau amb el quadre “Peregrinació a Citerea”; que no té res de religiós, també Chardin i Fragonard, William Hogart amb “L’Orgia”. molt conegut per cert. Curiosament aquesta escola tingué molta ascendència a Anglaterra on hi sobresortiren Reynols, Kauffman i Gainsborough.
Mostra del Rococó-Obra titulada “La carta”de de Jean Fragonard Romanticisme
Romanticisme
Oposada al racionalisme de la Il·lustració, aquesta escola crea una onada d’emocionalisme. El seus denominador fou “El retorn a la natura”. Mentre el racionalisme alabava a la naturalesa com la font última de la deessa raó, el romanticisme la venerava amb tota la seva amplitud i sense cap mena de lligam. En són romàntics en alguna època de la seva vida, el gran Goya; Jaques L. David (provinent del neoclassicisme, Ingres, “L’Odalisca”; Delacroix “La llibertat guiant al poble sobre les barricades”, Millet “El sembrador”; Turner ,“El vaixell d’esclaus”, Camille Corot en “Papigno”, i Fiedrich “En el mar polar”, quadre aquest, més semblant de l’època contemporània. Una herència del romanticisme es la tendència Nostàlgia , per la qual els artistes que la practiquen evoquen pàgines i somnis de la seva infància. Aquesta tendència es practicada per De Chirico “Misteri i melangia d’un carrer” (ben conegut) i, per Chagall i Paul Klee.
Simbolista. Escola post-impressionista on el seu primer article de fe, i en conseqüència es veurà per on van els simbolistes, és la definició que li dona en Maurice Denis, uns dels significats deixebles: “Una pintura, abans de ser un cavall, un nu, o qualsevol altra objecte, es essencialment una superfície plana recoberta de colors posats pel pintor”. Per tant els seus seguidors s’inspiren en la forma tradicional del símbol. Un dels seus iniciadors es el Gustave Moureau, però en son també simbolistes en alguna etapa de la seva vida pictòrica en Toulouse-Lautrec, Munch, Klimt, Picasso i Rousseau. I no cal dir, Odilon Redon en el seu famós “El globo ocular” que pinta un ull únic que flota en el cel per sobre els mars i terres, que representa Déu “que tot ho veu”. Tardanament hi entraren Van Gogh i Gaugin, en “El Calvari” i “Paisatge de la Illa Martinica”, acabant aquest sent un notable simbolista.
Surrealista
Moviment d’avantguarda sorgit en els anys 20 del segle XX, inspirat amb les teories filosòfiques avançades del psicoanàlisis del Dr. Freud i els seus seguidors. Testimoni: “Un viatge a les zones desconegudes de la ment creadora”. El surrealisme es carregat de conceptes sorgits del psicoanàlisis Ja saben aquells quadres de figures contorsionades i objectes retorçats que tan van inspirar pel·lícules com “Recorda” i moltes altres. Els seus màxims representants són: Dalí, “La persistència de la memòria”; Miró, en “Pintura” i Max Erns, en”La dona dels 100 caps” quan va evolucionar del dadaisme al surrealisme com plasma el seu quadre “Totem i Tabú”. La pintura surrealista intentava resoldre les accions contradictòries del somni i la realitat fent-ne una súper realitat. Aquesta escola va ser una mena de prolongació del dadaisme. Es por dir que el surrealisme ha estat l’escola més influent del segle XX, comptant-se a centenars els seguidor que ha tingut, alguns de tan notables com Picasso, De Chirico, Roy, Arp i els representants del realisme màgic del món caòtic i al·lucinant, del quals mestres han estat el nostre gran Dalí i Tanguy, entre altres menys coneguts.
Molins de vent .- Quadre de Atelier Fazendo
Finals del segle XX
Desprès de 1980, malgrat tots els esforços, el rumb de l’art no s’ha presentat amb la claredat suficient per poder assentar el futur. Desprès d’haver rebut una i rica herència els artistes actuals estan el.legint una amplia varietat d’alternatives sense arribar a conclusions duradores. Esperem que els nostres pintors Ismael Balanyà, Maties Palau Farré, Josep Martinez Lozano i Josep Cimas (aquest ben definit de l’escola realista), Maties Solé i en Ponç Granollers, tant de bo puguin senyalar un rumb determinat en el seu estil. Però potser caldrà que esperem uns anys per a veure-ho.
Bé, els demanem es prenguin la bona voluntat l’haver tractat d’explicar en síntesi unes orientacions de les principals escoles de pintura. Tant de bo sigui una guia per als no iniciats en l’art de la pintura. De ser així ens sentirem satisfets d’haver aportat un gra d’arena de la matèria.
Breu història de la pintura
I per a tancar el “Breviari de la Pintura” aportarem també una breu història d’aquell art per a complementar i aclarir conceptes a aquelles persones poc apropades a aquesta rama d’art.
La historia de la pintura occidental com avui s’entén va començar pròpiament amb el Renaixement. Fins aleshores els artistes malgrat expressaven fins a cert punt el que volien, tenien dos condicionats que els frenaven: el mecenatge i la religió, ambdós no obstant acceptant-los ells com a naturals, en ser el primer, el mecenes, el component que els donava de menjar, i el segon la religió perquè era la referència i el rumb espiritual de la gent del poble.
La situació del pintor, vist com artesà assalariat, es va prolongar en més o menys escala fins a primers del segle XIX. Desprès, en el segle posterior, el pintor és el seu propi mecenes, al vendre ell els seus quadres d’acord amb la fama obtinguda, i si bé en l’actualitat existeix cert aspecte del mecenatge aquest ja és aleatori quant, del que em podríem dir el “mecenes modern”, aquest li encarrega un quadre que li paga molt bé i ho fa puntualment, i desprès si “t’he vist no me’n recordo”.
Amb tot, el Renaixement fent seva la vella sentència “de ser l’home la mesura de totes les coses” el va ensenyar a contemplar el món amb els seus ulls i no a través de la religió com havia succeït durant l’edat mitja.
El primer gran innovador d’aquesta actitud fou Giotto que va trencar amb la rigidesa tradicional i des ell fins arribar a Rafael la pintura italiana va adquirir un domini tridimensional malgrat la seva perspectiva rude. L’apogeu del Renaixement va durar a Itàlia uns 20 anys destacant-ne tres pintors senyers: Leonardo que va encarnar l’intel·lecte, Miquel Àngel, l’esperit i Rafael, la síntesis de totes les corrents estètiques.
Aquesta tendència pictòrica del segle XVI va derivar cap a altra dita “Manierista”, escola farcida de distorsions, colors lívids, estratagemes i amuntegaments de figures humanes, per passar en pocs temps al barroc. El manierisme va tenir com a significat representant español a Luis Morales.
Al barroc alguns autors l’han volgut veure com el d’una glorificació del prestigi de l’església catòlica, trobant-se aleshores en plena Contrarreforma, sense sospesar que aquest estil precisament va néixer a l’Alemanya de la Reforma per passar a la glòria de Itàlia. El pintor Caravaggio va ser el puntal d’aquesta tendència que estigué a l’abast de la gent senzilla, plasmant episodis bíblics com si fossin de la gent del poble. Per tant el Barroc fou un art molt popular que va conquistar multitud d’admiradors per arribar a moure les seves emocions. Amb aquest aspecte es va diferenciar de la cultura renaixentista destinada a una élite potent i refinada.
La següent tradició fou la Realista, nascuda a la Borgonya (els actuals Països Baixos), sent-me els mestres significats Van Eyck, Van de Weyden i Flemalle. Aquesta pintura es destacà per la seva qualitat escultòrica de les seves figures, prestant-se a un gran conservadurisme durant els segles XV i XVI, pel que la tendència canviava molt poc i molt lentament.
En la mateixa tradició l’Alemanya de la Reforma, en que el protestantisme es trobava en plena efervescència religiosa i social. plena de fanatismes i histèries. Holbein es un pintor destacat d’aquesta època, si bé ell es trobava al costat de la serenitat i de la llei. Holbein és destacà com un consumat retratista, mentre que a l’altre costat hi eren Grunewald, Altdorfer i H. Bosch. Destacaren en aquesta escola com a genials paisatgistes en Durero, Cranach.
El segle XVII l’atenció pictòrica passa a Holanda. Els seus pintor corren paral·lelament amb la prosperitat del país, dinàmic, pràctic i de gran activitat mercantil, basant el seu art realista en l’observació directa de les coses. Gràcies a ells es sap com era Holanda en aquells temps, les seves planures, els seus rius lents, els carrers de les ciutats, els edificis, els seus soldats i mercaders. Hi col·laboraren en aquesta difusió en Van Goyen, Hals, Van Heyden, i en especial Rembrandt i Vermeer, els més grans representants de la pintura holandesa.
Respecte Espanya, segueix pels viaranys religiosos. El Greco, un cas únic en els temps (no exalçat fins el segle XX), va passar sense glòria, mentre que l’esperit nacio-nal es va omplir d’assimilació espanyola en José Ribera, en tant que Velázquez trenca amb l’ideal renaixentista buscant els efectes plàstics, mentre que Zurbarán se’l pot comparar amb cert esperit dels holandesos mentre Murillo es dulcifica amb les interpretacions de les figures divines.
En aquest segle destaquen a França Claude Lorraine, Poussin i De la Tour com autors inspirats en l’antiguitat clàssica. En el segle següent destacaren Watteau que va captar una fina sensibilitat hedonista. De la mateixa època, Boucher, Pater, i Chardin.
Arriba el segle XIX i amb ell els canvis i revolucions en tots els ordres, qüestions que no podien passar per alt a la pintura. Aleshores els artistes busquen inspiració en les meravelles naturals salvant variants excepcionals. Amb aquesta línia nasqué el Romanticisme a la primera meitat de la centúria que a Anglaterra es manifesta amb dos artistes importants: Constable i Turner, mentre que a Franca destacaren Delacroix i Gericaut.
L’impressionisme es pot definir com una continuació del naturalisme. Els seus propulsors Manet i Renoir van intentar transferir l’ideal del naturalisme sense cap idea preconcebuda ni regles acadèmiques, basant-se en una tècnica lliure de l’esbós. Els impressionistes dominaren tan aclaparadora el pensament artístic de segle XIX, en canvi no gaudeixen de la fama que es mereixent tan sols perquè no pertanyeren a aquella tendència, quedant afectats per aquesta imposició els simbolistes i els modernistes, mentre que els simbolistes van acusar als impressionistes de practicar un art dels sentits i no de l’intel·lecte. Els simbolistes creien més en les idees que amb la realitat i per a patentar aquesta tesi recorregueren al misticismes, a l’erotisme y a la fantasia, actitud que els va ocasionar la qualificació de decadents.
La historia de la pintura del segle XX es tan enrevessada que pot confondre a moltes persones poc versades en el coneixement d’aquest art. El desconcert prové de tants “ismes” que hi proliferen, ja que una teoria substitueix a altra amb la rapidesa d’un llamp i els pintors passen d’una “fase” a altra quasi sense adonar-se’n. Així Georges Saurat va portar a l’impressionisme a un analisi científic de la llum, inventant en conse-qüència la tècnica del Puntillisme. Aquest estil desenrotllat per Matisse i altres se li va dir Fauvisme.
Amb tot, el mestre indiscutible de la pintura actual ha estat Cezanne que descontent de l’impressionisme ansià contemplar el món objectivament, intentant també en reduir el objectes i els sers a figures geomètriques, com rectangles, cons, cubs, quadrats, tècnica que portaria al Cubisme, destacant-ne de seguida en aquesta escola Picasso va arrossegar altres pintors com Braque, Delaunay, Leger, els quals la va practicar cada u a la seva manera en una etapa de la seva carrera. El cubisme a mida que va passant els dies es va convertint en més abstracte arribant a un punt àlgid amb Kandinsky que sense arribar a crear una nova escola la veritat es que la va aixecar a un punt àlgid.
Entre tant la pintura abstracta es va ramificar en moltes direccions, una d’elles va acabar en la puresa matemàtica de Mondrian i de Bahaus, l’altre en el expre-sionisme abstracte practicada per Pollart i de Kooning i altra a la “pintura d’acció” practicada per J. Pollock.. Amb tot un notable grup de mestres no van abdicar de pintar la figura com a fonament de la seva activitat artística, com es el cas de Dalí, Miró , Soutine, Bereckman i més.
Una de les ultimes corrents aparegudes entre els anys 1960-70 que aconseguí certa entitat desprès de néixer als EE.UU fou ep Pop-Art en que el joves practicants de la disciplina introduïren en els seus quadres abstractes productes físics ordinaris com ampolles de coca-cola, llaunes de conserves, ferrots, draps, amb el qual van aconseguir fer un art nou encara que poc perdurable i no massa acceptat una vegada vençuda l’originalitat.
Fins aquí uns comentaris sobre el noble art de la pintura universal.
L’art pictòric en particular i de les diverses disciplines en general el guarden totes les capitals del Món. Exposem unes mostres:
El Museu d’Art Modern de Barcelona
El Museu del Prado de Madrid
Centre Nacional d’Art i Pintura “Georges Pompidou” de París
La Tate Modern de Londres
El Museu Kampa de Praga
Museu D’art Contemporani de Sao Paulo (Brasil)
Museu Nacional d’Art de Osaka (Japó)
les més destacades entre les milers que prestigien a la majoria de països del Món.
És un article de JOSEP M. CONTIJOCH 
