Una breu exposició.
Anarquisme és la filosofia política que proposa una societat basada en la llibertat i la igualtat econòmica. Per a això rebutja la necessitat de l’Estat que governi i dirigeixi sobre les persones. Per aquest motiu a Catalunya –poderós nucli obrer d’Espanya en el 1936-, l’anarquisme va gaudir d’un gran respatller i influència, superant en determinades èpoques a altres corrents polítiques revolucionàries.
Ja en èpoques anteriors les organitzacions anarquistes catalanes eren les més potents del país. Aquesta influència es repetiria en la vaga de 1917, quan la Confederació Nacional del Treball, va aconseguir agrupar a centenars de milers de treballadors. Durant la Segona República i la guerra civil de 1936 l’anarquisme va viure els seus millors anys.
No obstant això, en 1931, recentment instaurada la II República la CNT es va trencar en dues faccions, ja que l’impuls revolucionari dels grups van provocar xocs polítics entre moderats i radicals, els primers, eren partidaris de donar temps a que es consolidés la República. Els més moderats foren els “treintistas”, comandats per Joan Peiró i Eusebio Carbó. El més radical, la FAI, (Federació Anarquista Ibèrica), comandada per Durruti i Ascaso. Aviat van començar els xocs entre ambdues faccions fins que en el 1932 van començar les expulsions i les escissions.
La sindicat CNT també arribaria el 1936 dividida entre “treintistas” i els faístas No obstant això la majoria de grups marxistes signarien les paus al Congrés de Saragossa, el maig de 1936. En el Congrés es donà a conèixer que la CNT catalana agrupava de 130.000 a 200.000 treballadors afiliats. Malgrat tot, amb tantes escissions i expulsions va donar lloc a que la UGT renaixés afiliant-s’hi obrers decebuts de l’anarquisme.
Donava el cas també que la FAI es trobava dividida en dues faccions doctrinàries, una entorn del grup “Nosaltres”, -radical-, (García Oliver, Ascaso, Durruti) i una altra entorn del grup “Nervi” –moderat-, (Diego Abad de Santillán, Germinal de Sousa, etc.). Tots dos grups tenien posicions oposades respecte a la presa del poder i a la creació d’un exèrcit revolucionari. Mentre els primers estaven a favor de prendre algun dia el poder en Espanya, i per aquest motiu caldria crear un exèrcit revolucionari, els segons estaven totalment en contra, desitjant crear una estructura sindical i social per fer una societat lliure, quan a l’exèrcit eren antimilitaristes convençuts. No obstant això les postures de tots dos grups no arribarien a més.
Milicians anarquistes en el Front d’Aragó
Front d’Aragó
A partir del 24 de juliol sortirien diverses columnes catalanes cap al Front d’Aragó. La primera va ser la “Columna Durruti”, que va sortir des de la Diagonal de Barcelona. L’endemà sortiria la “Columna Ascaso” i dues més, de la UGT i del PSUC i una altra del POUM, la“Lenin”. Les tres primeres eren de la CNT, comandades per Buenaventura Durruti i Juan García Oliver, que llavors era conseller de Guerra del Consell de Milícies. Aquelles columnes agrupaven uns 25.000 combatents, amb més de 1.000 voluntaris internacionals, i unes 500 dones milicianes, abraçant un front d’uns 300 quilometres.
Malgrat aquest important desplegament en el Front d’Aragó les columnes milicianes no arribaren aconseguir els seus objectius. Es van produir combats a Casp, Belchite, Fuendetodos, Pina d’Ebre i, a Osca, es decidí la batalla del Monte Pelado, Malgrat els esforços llevats a terme els republicans van acabar amb fortes baixes i sense poder batre als rebels. Altre factor involutiu fou que els anarquistes també quedaren frenats per la falta d’armes i municions.
Per si fos poca cosa, a l’avançar l’Exèrcit d’Àfrica per Extremadura i la Vall del Tajo, els mesos de setembre i octubre de 1936, el govern espanyol, va privar de subministraments als fronts secundaris, vist el perill de caure Madrid. Això va provocar la inactivitat en el front d’Aragó. D’aquesta forma, milers de milicians que allí es trobaven van començar a freqüentar cada vegada més els pobles de la rereguarda i a relaxar-se pel que a la guerra referia en aquell important sector.
Un altre problema que va tenir l’anarquisme durant aquelles fases de la guerra civil era la indisciplina i autonomia amb què actuava cada columna, arribant en casos a abandonar algun batalló el front per votació dels seus components, actuació que comparada amb l’estricta disciplina militar de l’Exèrcit d’Àfrica, no era possible que tinguessin èxit.
[row]
[col col=6]
El real Bonaventura Durruti, cap dels Anarquistes catalans[/col]
[col col=6]
Imatge oficial de Durruti [/col]
[/row]
Les jornades de maig de 1937.
L’anarquisme va sofrir un daltabaix durant les jornades de maig de 1937, al ser enfrontats amb el seus afins polítics i bèl·lics, que eren els comunistes, el Govern Central i la Generalitat, en observar aquests que la guerra no es guanyaria de no organitzar un exèrcit disciplinat i fort, cosa que anava contra ideal de la doctrina anarquista. Els enfrontaments es van produir en ocupar les forces del Govern Central la Central Telefònica de Barcelona controlada per la FAI-CNT.
Els enfrontaments d’aquesta petita, però significativa guerra civil van durar dels dies 3 al 8 de maig de 1937, amb la intervenció militar el dia 6 del Govern Central, a l’enviar a Barcelona des de Madrid i València uns 5.000 homes a més d’un cuirassat que va atracar en el port de Barcelona produint greus efectes dissuasoris a l’ocupar els punts estratègics de la ciutat. Els combats va ocasionar més de 500 morts i 1.500 ferits, produint com és natural un gran daltabaix a la causa republicana, tant en els aspectes militar, com a polític i moral, tant per la repercussió que va tenir a interior com pel prestigi republicà a l’estranger .
En aquest sentit les Jornades de Maig van aconseguir profundes i llargues conseqüències. D’un costat van demostrar que el Govern ja no comptaria amb que els anarquistes, ja que s’havia obert un fossat entre els qui volien guanyar la guerra comptant amb un exèrcit organitzat i disciplinat, i els anarquistes, obcecats per fer triomfar per damunt de tot la seva revolució. Personatges en un altre temps molt influents, com García Oliver i Escorza van perdre el control sobre els seus propis seguidors. La crisi també va demostrar que no podria haver-hi treva entre els comunistes i el POUM (Partit Obrer d’Unificació Marxista), el comunista de Trosky, aquest, rival acèrrim d’Stalin).
La Generalitat de Catalunya, els comunistes i el govern central estigueren disposats a actuar conjuntament contra els anarquistes. Amb aquesta perspectiva els comunistes van poder emprendre amb major facilitat l’eliminació tant de l’anarquisme polític-militar com del POUM. El govern republicà va il·legalitzar el POUM poc temps després (el 16 de juny) i va detenir als seus principals dirigents, entre ells Andreu Nin (assassinat després pels comunistes estalinians). El POUM acabaria desapareixent del mapa polític, mentre el moviment anarquista mai tornaria a intervenir en la guerra com havia fet aquell passat juliol del 36. A la llarga, aquestes disputes internes van debilitar encara més a la República i la conseqüència principal dels Successos de Barcelona fou el creixement del poder comunista dins del bàndol republicà.
Alguns responsables anarquistes de les morts dels successos de Barcelona van ser jutjats més tard a Tarragona, però no se’ls va condemnar a mort sinó només a penes de presó.
El pitjor de tot plegat és que La Generalitat de Catalunya tot i havent estat restaurada en les seves funcions, el seu paper i la seva eficàcia va quedar pràcticament anul·lada. La realitat el Successos de Maig no foren alta cosa que una guerra civil dins altra guerra civil, –la Major–, la d’aixecament militar.
És un article de JOSEP M. CONTIJOCH
