En una revista de l’any 1983, concretament Cambio, del dia 4 d’abril, tracta de com ho varen passar els artistes plàstics sortejant els obstacles que a mig camí d’exposar les seves obres, s’entrebancaven amb els pals de roda.
Les marededéus de Teresa Eguíba
Un exemple el tenim quan el bisbe que anava a beneir la nova església del poblat d’Algallarin de l’Instituto Nacional de Colonización, va quedar aturat al contemplar el mural recent realitzat: Això no ho beneeixo. Que el destrueixin immediatament!…
Alhora, fou com se’ls va ocorre als funcionaris de torn, bastir un tempanell davant del mural i esperar que Déu fes que nosaltres i amb els temps, vinguessin altres aires, retirarien l’envà i tots contents.
Aquest no va ser el feliç final. Un confident va explicar la solució al bisbe, que no va tardar en fer retirar l’envà i repicar la part on es trobava el mural. A continuació, es pintà un Sopà d’Emmaus i una Fugida a Egipte que li feien caure la baba al prelat.
No sé pas si fou el primer artista afectat per l’autoritat clerical d’aquells temps, però segur que no fou l’únic. Fins que l’arquitecte i primer director del Museo de Arte Cantemporánio, Don Luis Fernández del Amo es complau i dóna llibertat als avantguardistes. Era una època que aquells joves no podien experimentar, no venien ni cinc, però a tots els hi van arribar unes poques pessetes ben rebudes, gràcies a treballar per l’Instituto.
En l’article citat es cita una altra retirada, qual va ser el retaule de Villalba de Calatrava. Es tractava d’una obra formada per vàries imatges tallades en fusta i unides a la paret per un complex tramat de ferro. Doncs bé, no n’ha quedat petjada!… El poder de l’església en aquells temps era molt gran i, sobretot, la mentalitat de curta distància d’alguns dels seus clergues era poc dissimulada: …això és una heretgia!… exclamava el bisbe a punt se agafar-li un cobriment de cor.
Paral·lelament, es donaven anècdotes ben diferents. Si bé alguns capellans eren molt discapacitats per entendre un art que dia a dia s’estenia, tampoc volien entendre’l. Per contrapartida, em recordava l’amic J.A. Escribà Treig (epd), la bona predisposició dels feligresos de l’ermita que, quan van veure aquella Mare de Déu en el mural de l’absis, dominats davant la figura poc convencional, digueren: És molt guapa!… té molta semblança a la seva senyora...
L’esbós que presenta l’artista acostuma a no completar i, a vegades, ni a posar-li cara a les imatges. De Manuel Rivera conten que quan el bisbe de Valladolid va veure els esbossos que havia fet per l’església de Foncantín, va exclamar: Quina falta de respecte, sants sense cara!…
No es va deixar convèncer i l’obligà a pintar la cara de Sant Pere abans d’anar-se’n i durant els dies que va tardar el pintor en completar el mural hi anava a vigilar personalment o algun dels seus parents. El bisbe va morir abans d’acabar l’obra..
Hi va haver-hi artistes, com Manuel Hernández Mompó, que per evitar tenir problemes feia el que li deien, però no firmava. N’hi va haver-hi, com el capellà del poble de la Barca de La Florida que havent vist els esbossos que havia fet Manuel Manpaso, no el deixava entrar a l’església per executar-los; va ser necessari la intervenció del Cardenal Segura…
Sense res a veure amb l’Institut de Colonització està el cas de l’ermita de Sant Josep de Montblanc que havent-se fet càrrec de tallar la corresponent imatge l’artista Maties Solé Masseres, quan va ser l’hora de donar el vist-i-plau el Cardenal Arriba i Castro, el va fer retirar de la seva presència per no poder entrar dins dels cànons de l’estètica olotina del prelat.
És evident de totes maneres, que no a tots agradava l’art modern, el d’avantguarda i com no volien adaptar-se al gust polític que imperava, era el motiu de tenir-lo amagat.
Així, fou el cas de l’artista Teresa Eguibar, que no interessant-se per l’art religiós va arribar a pintar més d’un centenar de marededéus, cristos i sants repartits pels pobles del Institut de Colonització. Les models eren noies de bon veure, que agradaven molt, amb vestits moguts… i, en una ocasió, els homes del poble no deixaren d’exclamar …quina tia més bona!… i el mossèn li va demanar que la fes amb menys pits i malucs.
És un article de Dr. ENRIC SÀNCHEZ-CID
