El Batalló Lincoln fou una unitat militar que es va organitzar als Estats Units per a intervenir a la guerra civil en el bàndol republicà.
Immediatament desprès de l’alçament militar del 18 de Juliol de 1936, l’esquerra internacional es va posar en acció per combatre la insurrecció escaiguda a Espanya que ells entenien feixista. L’activitat per a reclutar combatents fou quasi frenètica per part del Kominternt i tots els liders de l’època com Luigi Longo, Dimitrov, Regler, Thorez, i no cal dir, l’espanyola “Pasionaria” es van moure tot seguit per crear les pròpies unitats militars per aconseguir guanyar la guerra.
Les consignes d’Stalin del 1935, eren combatre el feixisme com fos. Als Estats Units van sorgir locals de reclutament sota el cartell de «Amics del Batalló Abraham Lincoln», i més tard altres batallons amb nom «Washington» i “Mackencie- Pipenau. No era un secret per a ningú que darrere hi havia els diners soviètics . La major part dels allistats era gent marginada socialment, si bé amb alguns casos de idealisme.
En els Estats Units, aquells dies es van formar dos grups d’opinió, l’esquerrà que de pressa va crear el “Comitè Nord-americà d’Ajut a la democràcia espanyola” i un indefinit però poderós grup dretà format pels capitalistes del país que veia amb simpatia l’aixecament de Franco, mentre el Govern de Roosevelt, teòricament neutral, afavorí per sota mà també ben aviat a l’Aixecament. En aqueixes traces y manyes aconseguint, entre altres avantatges, que la companyia petrolera Texaco, proporcionés el petroli suficient als rebels per finançar-los tota la guerra. En canvi, l’associació “Lliga d’Escriptors Americans”, de seguida es van posar a la tasca de recollir diners per ajudar a la República, mentre el PC-USA, amb més previsió, s’encarregà d’organitzar una unitat militar que amb nom de “Batalló Lincoln” integraria a voluntaris no tant sols comunistes sinó a tots aquells que se sentissin solidaris amb la República espanyola. La directriu del PC-USA nord-americà era ben intel.ligent en el seu enfocament. Escollia noms genuïnament nord-americans per anomenar els batallons i a més tenia cura de enlluernar als enrolats, ja que el Comitè proporcionava als reclutats 1,50 dòlars de l‘època per despeses de manutenció, 10 dòlars per treure’s el passaport i 50 dòlars per a la compra d’equip, amb la qual cosa aconseguí que quan arribaven a Espanya les autoritats militars republicans quedessin sorpresos del ben equipats que venien els voluntaris americans.
El primer contingent salpà de Nova York el 26 de desembre de 1936,(algunes publicacions han assegurat que era el mateix dia de Nadal). El dia 2 de gener arribaren a França i dies més tard a Espanya travessant la frontera per Figueres i el 8 de gener a Albacete on es van incorporar oficialment a les famoses Brigades Internacionals. Es diu que a l’any següent serien entre 2800 i 3200 la totalitat de voluntaris que van formar part del batalló, dels quals entre 1000 i 1500 no retornarien a mai més als Estats Units (xifres no obstant han originats confrontacions entre els historiadors).
El dia 12 de febrer la Brigada fou concentrada para entrar en foc en la que més tard es diria la famosa Batalla del Jarama. Aquesta acció bèl.lica fou planejada pel coronel republicà Vicente Rojo, per contrarestar una ofensiva rebel per entrar a Madrid, de la qual se sabia estava a punt de començar, però es planificà sempre sota l’aspectre que caracteritzaria la majoria de les accions militar republicanes: la falta d’armament adient, ja que en aquesta ocasió, no tots els soldats tenien arma, el fusells eren de la revolució mexicana, les metralladores màxims se encallaven i la bateries d’artilleria havien canonejat a la primera guerra mundial. Apart, els combatents no tenien experiència de guerra i anaven manades pel comandant Robert Merriman tampoc considerat massa apte. Per tots aquest motius les baixes van ser considerables al final de la batalla.
La batalla transcorregué d’aquesta manera: El batalló Lincoln el situaren davant la colina dita del “Pingarron”, que ja aleshores els combatents la denominaven “La colina del suïcidi”, on en la seva defensa s’hi feu famós el comandant franquista Zamalloa, que molts anys més tard seria el general que dirigiria les operacions d’Ifni (1). El dia 23, el batalló Lincoln tingué la primera acció de guerra, fracassant al no aconseguir ocupar el “Pingarrón” i en canvi, tenir una sagnant quantitat de baixes. Per si amb la primera esbandia no ni’hi hagués hagut prou, el dia 27 del mateix mes va entrar de nou en combat, no aconseguint tampoc el fi proposat. Abans de començar l’operació el comandant Robert Merriman, cap de la Lincoln, veient clar com anirien les coses, al no disposar el suport de l’aviació ni de l’artilleria, i haver-se de fer com aquell que diu a “pecho descubierto”, va protestar front l’alt comandament republicà, (llavors format pels soviètics coronel Còpic i el general Gal), els quals ordenaren l’atac “a toda costa”, per aconseguir pujar al Pingarrón. Els resultats foren catastròfics, al comptabilitzar la Lincoln al final de la batalla, 127 morts i uns 200 ferits. Entre els últims s’hi trobava el propi Merriman que va quedar molt mal ferit. En definitiva, tota una tragèdia soferta sota els olivars del Jarama. Malgrat aquesta aparença, no tot foren contrarietats, ja que els polítics republicans presentaren l’acció en el sentit que malgrat el número de baixes, la ofensiva republicana havía comportat que les forces nacionalistes no poguessin haver entrat a Madrid per la zona sud.
Tort i que la perspectiva militar no hagués estat favorable al batalló Lincoln, el partit comunista nord-americà (PCUSA) es mogué per portar a Espanya, ajuts mèdics, doncs a l’estiu de 1937 ja eren presents a Espanya 25 unitats hospitalàries que atenien uns 200 doctors, 500 infermeres, a altre personal sanitari, a més de 600 camillers i conductors d’ambulàncies. També aconseguí reclutar nova onada humana, suficient con per formar altre batalló que denominaren “Batalló Washington” i un tercer denominat “Mackencie i Pepineau” per la quantitat de canadencs que componia l’últim.
El partit comunista nord-americà va aconseguir el reclutament de gran nombre de gent de tota raça. en primer lloc cal situar-hi als jueus, (contraris als nazis, atenent que el 1933 ja havien pres represàlies contra el judaisme a Alemanya). Els jueus reclutats foren la gran quota, ja què el numero total que van integrar-se a les Brigades Internacionals foren el 20 % dels prop de 45.000 homes que hi van ser presents per evitar que els rebels ocupessin, primer, la Capital d’Espanya i desprès intervenir en altres episodis de la guerra civil. (2). Altres voluntaris foren als que se’l podia dir “estudiants proletaritzats” que havent abandonat els estudis se enrolaven a la lluita revolucionaria. També hi hagué armenis, irlandesos, italians, alemanys, obrers francesos a l’atur, anglesos desorientats, estibadors del port de Nova York sense feina i, altra bona part foren els voluntaris de raça negra, el més destacat, Oliver Law, que fou el comandant de la Lincoln fins la seva mort el 9 de juliol a la Batalla de Brunete. En aquella ocasió, l’assalt del Batalló al poble de Villanueva de la Cañada es va saldar amb una impressionant sangria de efectius humans i entre ells el propi Law que va resultar mort. Law fou el primer negre de tots els exèrcits del món que va manar un batalló d’homes blancs.
Sortint del Jarama, la brigada va participar a la batalla de Brunete (altre intent dels rebels per ocupar infructuosament Madrid). En aquesta batalla, els brigadistes van evitar la caiguda de Madrid. El Batalló (així les Brigades) hi tingueren gran quantitat de baixes, per haver-los fallat, con en altres ocasions, l’acció de l’artilleria i la aviació republicanes, no així el que li va pertocar al Batalló Lincoln, que aquesta vegada es va comportar amb gran eficàcia, que fins i tot alabada pel famós periodista Ernest Hemingway en les seves cròniques pro-republicanes.
Desprès la Brigada va participar en els front de Belchite i en el de Terol, que com se sap, si bé el republicans es van apoderar de la capital, poc tardaren en haver de
retirar-se i la seva línia defensiva trencada per les tropes de Franco fet que els va portar a rompre el front i arribar a la costa de Castelló, trancant el territori republicà en dos.
En el front de Belchite. les seves baixes foren tantes que es va haver de fusionar amb el “Washington” per completar entre els dos un nou batalló.
Acte seguit va entrar a la Batalla de l’Ebre, que si bé va aconseguir passar el riu, la veritat és que el primer d’abril de 1938 tingué que retirar-se amb la conseqüent pèrdua de prop de 400 soldats en la caòtica retirada de Gandesa a Corbera d’Ebre. En aqueixa batalla hi van morir a també un bon nombre de soldats ianquis, com el japonès Shirai, i Joe Dallet, caps de la Pipenau, i la desaparició dels que foren caps de la brigada, Robert Merriman i Dave Doran i també del sindicalista Joe Bianca.
Estendard insígnia del Batalló
Pels combatents americans la guerra va acabar el 24 de setembre del 1938, al retirar-se de la batalla per Mora d’Ebre. Poc desprès els arribava l’ordre de desmobilit-zació per retornar als Estats Units, cosa que pogueren fer la majoria d’ells gracies al donatiu de 10.000 dòlars que va fer el financer ianqui Bernard Baruch quan les dues forces combatents retiraren les tropes estrangeres d’Espanya, cosa que en el bàndol de Franco no es van apressar a fer-ho immediatament amb la totalitat dels seus estrangers.
Les brigades internacionals i entre ells el nostre batalló foren acomiadats d’Espanya el dia 28 d’octubre, desprès que en el mes de setembre la Lliga de les Nacions proposés la retirada de Espanya dels combatents estrangers. A un bon grup d’ells se’ls acomiadà a Poblet, amb l’assistència del president Negrín i de l’Estat major militar republicà. A Barcelona hi assistí el president Companys i La Pasionaria, La jerarca comunista els feu un discurs que acabà en aquestes estrofes: “Banderes d’Espanya, saludeu a tants herois, inclineu-vos davant tants màrtirs”. A Madrid l’acomiadament fou més notable. A l’acte hi assistiren els principals caps civils de la República, destacant-ne Azaña, president de la República, Negrín, president del Govern central, el president de la Generalitat Lluís Companys i la plana major del Partit comunista d’Espanya capitanejat per l’activista més notòria de tots els temps, Dolores Ibarruri, “La Pasionaria”, la qual, feu un discurs d’apassionada oratòria, més encara, de verb inflamat. El que va dir aquell dia és tot un model de dissertacions (3):
És molt difícil pronunciar unes paraules dirigides als herois de les Brigades Internacionals (…) El Jarama i Guadalajara i Brunete, Belchite i l’Ebre, canten amb estrofes immortals, el valor, la abnegació, la bravura i la disciplina dels homes de les Brigades Internacionals (…) Ens lo donaren tot, la seva joventut o maduresa, la seva sang i la seva vida (…) Mares!, esposes!, quan els anys passin i les ferides de la Guerra es vagin estroncant, dieu-los als vostres fills qui foren els homes de les Brigades Internacionals…
Vista general de l’explana de soldats, formats per escoltar a les autoritats a l’acomiadament de Poblet
La Pasionaria acabà el discurs amb unes inspirades estrofes dignes de les millors arengues pronunciades en tota la guerra: No us oblidarem i quan l’olivera de la pau floreixi entrellaçada amb els llorers de la victòria de la República Espanyola, torneu. Torneu a la nostra vera els que no tingueu pàtria o amics (…) i rebreu l’afecte i l’agraïment del poble espanyol que avui i demà clamarà amb entusiasme: ¡Visca els herois de les Brigades Internacionals!.
Les autoritats que assistiren a l’acte de Poblet: El Cap de Govern Negrin (a la fotografia en barret negre i el planificador de la batalla de l’Ebre, general Vicente Rojo ( amb gorret de roba i olleres redones).
La Pasionaria no va citar explícitament a la Brigada Lincoln ni a la “Washington” ni la “Pipenau” però és fàcil de comprendre que les tenia ben presents, al considerar-les un valor testimonial que procedia del país més conservador i més capitalista del món occidental.
(1).- A la matinada del 20 de febrer de 1937, el comandant Marià Gómez Zamalloa, manava els Regulars de Ceuta que defensaven “l’Alt del Pingarrón”. “l’Alt del Pingarrón” era l’únic punt del Front del Jarama que els nacionals haurien estat capaços de creuar el riu per aconseguir ocupar la carretera de València i tallar les comunicacions del Madrid republicà amb Llevant. Els republicans tractaren de conquistar-lo mitjançant una dura ofensiva feta el matí del dissabte dia 20. Gómez Zamalloa i la seva unitat el defensaven amb tots els seus mitjans. Durant tres dies, les forces republicanes castigaren la posició amb un incessant bombardeig d’artilleria. El dimarts dia 23 emprengueren un duríssim atac a l’assalt. En el transcurs del matí, Gómez Zamalloa perdé a la gran majoria del seus oficials, i ell mateix va resultar greument ferit (vuit ferides diuen les cròniques). Per la banda republicana, després de quatre temptatives infructuoses d’assalt abandonaren al el propòsit d’ocupar el Pingarrón. Gómez Zamalloa hagué de ser evacuat de l’escenari de la batalla per les seves ferides. Els atacs republicans que vingueren després no tingueren ja ni la força ni la convicció necessàries per fer-se amb el turó. Aquell episodi li va valdre a Gómez Zamalloa la concessió de la Creu Laureada de Sant Femando i la Medalla Militar Individual. Ascendit a general de Brigada l’any 1955, el 1957 fou nomenat governador general d’Ifni, per fer-se càrrec de la guerra d’Ifni. Aquell conflicte, li va costar a Espanya més de 800 baixes, de les qual 300 hi van perdre la vida.
(2).-No tots els brigadistes foren de poca entitat. Mostres?. Es trobaven integrats a les Brigades Internacionals persones tant famoses com les relacionades:
Willy Brandt, desprès canceller de la República Federal Alemanya entre 1969 i 1974.
Enver Hoxha, desprès primer ministre d’Albània entre 1944 i 1985.
Josip Broz (Tito), desprès president de Iugoslàvia entre 1953 i 1980.
Walter Ulbrich, desprès primer ministre Alemanya de l’Est.
Paul Robeson, artista de blues afroamericà, mort en 1976.
David Alfaro Siqueiros, muralista mexicà.
Luigi Longo, destacat polític comunista italià.
(3)- La oratòria fou la més il.lustrada de les arengues fetes per les autoritats republicanes, cal recordar el discurs d’Azaña, reclamant la pau en un dels últims discursos de finals de la guerra, malgrat tot fou superat per “La Pasionaria” en aquell discurs a les Brigades.
Fonts: “Así fue la defensa de Madrid”, del general Vicente Rojo
“Les Brigades Mixtes de l’Exèrcit Popular”, de Carlos Engels.
“La Brigada Lincoln” de Historia y Vida.
“La Guerra Civil Española”, de Biblioteca el Mundo
“La Cruzada Española”. Tom XVII.
És un article de JOSEP M. CONTIJOCH
