Tretze artistes seleccionats en la catorzena edició de la Biennal d’Art Ciutat d’Amposta que s’inaugura diumenge
Fermín Jiménez Landa 06
Aquest diumenge 12 de juny s’inaugurarà a Lo Pati-Centre d’Art de les Terres de l’Ebre la catorzena edició de la Biennal d’Art Ciutat d’Amposta, la BIAM 2016, un dels certàmens més importants i consolidats del panorama estatal i català que ha esdevingut un aparador de l’art emergent i alhora un termòstat de la creació contemporània. En total, en aquesta catorzena edició, dirigida per l’artista ampostí, Manel Margalef, i dotada amb un premi de 4.000 euros, s’hi han presentat més de 160 artistes provinents d’arreu de l’Estat, entre els quals el jurat format per David G. Torres, crític i curador; Sabel Gavaldón, curador independent i investigador; Vanessa H. Sánchez, directora de la Galería Silvestre; Gerardo Peral, gestor cultural i director de la Fundació Blue Project; i Manel Margalef, n’ha seleccionat tretze.
Es tracta de Luis Guerra, Maria García Ruiz, Marc Serra, Ariadna Parreu, Dani Montlleó, Fermín Jiménez Landa, Vanessa Pey, Núria Güell, Levi Orta, Ian Waelder, Jonhatan Millán, Avelino Sala i Gonzalo Elvira. Entre les obres seleccionades hi ha des d’instal·lacions audiovisuals, fins a dibuixos amb tinta xinesa, passant per la fotografia o la instal·lació. Els diferents projectes presentats aborden temes diversos des de l’exhumació de fosses comunes fins a la reflexió al voltant del concepte artístic, passant per reflexions al voltant del fetitxisme o la passió subjectiva pel món dels skaters i el monopatí. El guanyador de la Biennal 2016 es farà públic aquest mateix diumenge durant la inauguració, a les 12 del migdida, que coincidirà amb un nou Vermut al Pati, amb música de la DJ Tutu, una de les dones darrere el col·lectiu barceloní Lapsus.
Horari ampliat
Les obres seleccionades estaran exposades fins al 30 de juliol. Aquesta exposició és la primera amb el nou horari de Lo Pati que ha passat d’obrir només divendres i dissabte la tarda a estar obert dijous, divendres i dissabtes a la tarda i diumenges al matí, en un esforç per apropar la creació contemporània al públic.
OBRES SELECCIONADES
Luís Guerra (Santiago de Xile, 1974). De la inexistencia del arte. Una instal·lació de vídeo amb textos explicatius que reflexiona al voltant de l’art performatiu a través d’un seminari, entès com un esdeveniment visual i per tant com una eina de transformació social, política i artística.
Maria García Ruiz (Valdepeñas, 1981). Virgencica.Virgencica!!! La Virgencica va ser un poblat experimental creat el 1963 per a allotjar les persones que van patir les inundacions de les coves del Sacromonte a Granada. Eren mòduls moderns però intentaven recuperar l’espai de les coves. La vídeoinstal·lació de Maria García fa una relectura d’aquest projecte amb la construcció d’un mòdul a partir del record d’una de les famílies.
Marc Serra (Barcelona, 1977) I am making bart. Es tracta d’una projecció que s’apropia d’un fragment d’àudio de la peça I‘m making art de John Baldessari, un vídeo conceptual en què l’artista qüestionava a aquells que qüestionaven l’art conceptual, al mateix temps que es reia del fet artístic i d’ell mateix. Serra ho fa a través d’un vídeo on el protagonista és Bart Simpson. És com una versió de l’obra de Baldessari que descontextualitza un element de merchandising de la cultura visual de masses.
Ariadna Parreu (Reus, 1982). Softporn. Són seixanta peces de fang creades manualment a partir de l’estudi ergonòmic i antropomètric de dildos (consoladors) de disseny i d’altres objectes que s’hi semblen però que no tenen aquest ús. Els converteix en peces escultòriques que confronta amb peces d’altres artistes (Ariadna Guiteras i Claudia Pagès) que especulen amb peces sense forma. Si són obres d’art no són consoladors?
Dani Montlleó (Mataró, 1966) L’orgue. Aaron & König, anomenats també Arp & Ball van ser un grup de música francès, parisenc, aparegut l’any 1965, amb connexions al moviment dadà. De molt curta vida, no van deixar més rastre que un parell de ressenyes a dos revistes de l’època. Defensaven la teoria que els humans tenien la capacitat d’escoltar ultrasons fantàstics només perceptibles per alguns animals i van construir un orgue per a reproduir-los. Es van inspirar en l’orgue de la Blancaneus de Disney. Dani Montlleó n’ha fet una versió reduïda. La maqueta d’un moment utòpic.
Fermín Jiménez Landa (Pamplona, 1979). El lago de los cisnes. Instal·lació que consta de diverses garrafes i botelles d’aigua provinent del llac rus de Novodevichi, el que va inspirar el ballet de Tchaikovsky. L’artista reflexiona al voltant del fetitxisme indefensable sobre un objecte líquid que no té sentit fora del seu context. Es tracta d’aigua igual com qualsevol altra, l’única diferència és que ha realitzat un ardu viatge tant des del punt de vista econòmic com burocràtic, difícil de justificar a les duanes per on ha passat.
Vanessa Pey (Tarragona, 1973). La pelle del susurro. Collage fotogràfic entre pictòric i cinematogràfic. Una sèrie ordenada d’imatges que viatja per territoris i arquitectures on es juxtaposen cossos presents i representats: maniquís, escultures, homes, dones i rostres retratats entre altres.
Núria Güell (Vidreres, 1981). Resurrección. Vídeo de l’acció i fotografies de les exhumacions del Monte Estepar a Burgos on Núria Güell reflexiona sobre la memòria històrica i el fet que actualment encara hi hagi republicans enterrats a les cunetes. Es tracta d’una acció filmada en la qual apropiant-se de les identitats de sis maquis catalans assassinats pel franquisme simula que confisquen caixes amb mercaderia de la Fundació Nacional Francisco Franco i les enterren a les cunetes.
Levi Orta (La Habana, 1984). Perverted Joke. Dotze poemes impresos i emmarcats dedicats a líders polítics d’arreu del món, de diferents ideologies, entre els quals hi ha Fidel Castro, Vladimir Putin, Francisco Franco, Joseph Stalin o el mateix Adolf Hitler. La majoria inclouen els seus noms i d’altres destaquen algunes fites que es van assolir en els seus respectius mandats.
Ian Walder (Madrid, 1993). Professional portraits. Es tracta d’un collage de 72 fotografies on apareixen retrats d’skaters que han influenciat a l’autor i que també han tingut o tenen una rellevància important dins el món del monopatí. Són frames retallats on només apareixen els rostres. No estan organitzats cronològicament i entre ells estableixen diferents connexions.
Avelino Sala (Gijón, 1972). El mapa no es el territorio (dolares USA). Reproduccions de bitllets d’or policromat de 24 quirats i resina de polièster.
Amb aquesta sèrie de bitllets tacats, l’autor reflexiona sobre com els interessos econòmics conformen les fronteres. Els bitllets simbolitzen el poder econòmic, el diner negre tacat de petroli i de sang, i a la vegada cartografies imaginàries.
Gonzalo Elvira (Neuquén-Argentina, 1972). SR2 1909. Sèrie de dibuixos amb tinta xinesa. Definint-se a ell mateix com un historiador visual, Elvira busca en aquesta sèrie de dibuixos les connexions entre la Setmana Tràgica de Barcelona (1909) i la de Buenos Aires (1919). Ho fa amb una mena de mapa on es sobreposen rostres de l’època.
Jonhatan Millán (Barcelona, 1976). Reproducción a escala 1:2,773 del momento en mi inauguración en que Quim me dijo: “Creo que con tu trabajo tratas de protegerte”. Fotografia d’una maqueta que reprodueix detalladament un moment concret de 2014, com una resposta física, sense paraules, on el motiu representat expandeix i dispersa els límits de la noció de l’objecte artístic.
