La cabanya que ens havíem construït a la Vall del Francolí, era un petit refugi de cap de setmana amb una cambra, on hi havíem encabit la llar de foc cantonera, el racó cuina i el llit on dormíem les nits que ens hi quedàvem.
A la paret de mestral, la més freda de la cabanya, s’obria el distribuïdor que donava pas al bany a mà esquerra i, a la dreta, quedava el quarto dels mals endreços.
En quan els meus cosins es presentaren a la tarda d’aquell divendres, vàrem tenir que organitzar la manera més adient de com ens distribuiríem per dormir. Naturalment, els hi vam cedir els “nostre” llit de matrimoni i nosaltres vàrem utilitzar les dues lliteres, sobreposades, del quarto raconer.
Feia temps que no les havíem tingut que utilitzar i, per un motiu o altre, el seu estat de conservació no era pas, que diguem, massa bo, sobretot la llitera inferior, la que em vaig apropià del primer moment, quan amb Teresa, aclaríem tot l’enrenou que els parents, sense cap mala intenció, ens van muntar. La seva estada es va prolongar durant tres dies amb les seves nits.
Les jornades les entreteníem en curtes excursions a peu, localitzades gràcies al tot terreny dels cosins, que ens va permetre, sense cap fatiga, mostrar els indrets de l’entorn remullat per la inoportuna nevada, alternant amb la pluja, que de tant en tant, diluviava i ens obligava esquivar les torrenteres que es formaven.
Els àpats anaven a càrrec d’en Josep Mª, cuiner de vocació, que si bé ens va oferir uns bons plats guisats, el tuf del menjar i la fumarada de la carn a la brasa no els vam poder massa airejar, per tindre que mantenir les finestres tancades degut al mal temps que ens va acompanyar aquells dies.
Prop de mitja nit, Teresa i jo ens retiràvem a la nostre “cambra” que havíem improvisat amb les lliteres, mentre els cosins quedaven una estona a la vora del foc.
Seguint la costum de llegir en espera dels primers badalls que m’anuncien l’entrada del son, vaig entretindrem amb la lectura d’un dels episodis del llibre Temporals i Naufragis d’en George Mikel, on relata històries reals d’atrevits navegants, que havent-les passat canudes arriben a bon fi…
…el vent de ponent es notava bufar fort dins de la balsa salvavides units per un cap al veler, que encara es mantenia en part surant, si bé no tardà pas massa estona en afonar-se per complert. Tallat el cap que ens mantenir units, vàrem quedar a la deriva.
L’angoixa, la depressió i el sentiment de fracàs es varen fer presents en nosaltres i, sobretot, quan en dues ocasions, a tancada foscor de nit, la balsa va bolcar, si bé poguérem adreçar-la ajudats per un oportú cop de mar…
M’havia adormit i a mitja velada vaig tenir que fer un esforç mental per poder situar-me entre el somni d’estar en una balsa en una mar moguda o seguir trobant-me a la llitera… Al prendre realitat d’on em trobava i desvelar-me per complert, vaig seguir llegint la desventura dels protagonistes del relat mariner…
…comprovàrem que si quedàvem estirats al sòl de la balsa, aquesta es mantenia més ferma sobre l’esvalotada mar… però, així i tot, un cop de mar ens aixeca la balsa i sense poder-ho evitar volca de nou i ens precipitem…
…vaig sentir un crack! fort, a la vegada que relliscava de la llitera trencada, precipitant-me al terra del quarto seguit pel matalàs, llençol i flassada, donant-me la impressió de quedar arrossegat per l’onada del somni…
Ara si, que quedar ben despert a terra ferma al notar el sòl fred de les rajoles del quarto del les lliteres.
És un article de Dr. ENRIC SÀNCHEZ-CID
