Aquest article no pretén ser una narració històrica, ha estat escrit per divulgar-lo a la pantalla informativa d’internet, valent-nos del portal digital “La Veu Jove de la Conca”, En aquest article incloem la llista dels presidents de la Generalitat des de la seva fundació fins els nostres dies. Aquesta llista no es fruit del autor, ja ha estat publicada per la pròpia Generalitat en la col·lecció “Som i serem” (Tom1 “Catalunya i la Generalitat”).
Una breu referència històrica per centrar la llista dels presidents
Catalunya com a Ens social i polític treu el cap a la història entre els segles X–XII, desprès de despenjar-se de la fèrula de la monarquia Carolíngia francesa i des les aleshores amb una personalitat pròpia ben definida.
L’any 1137 Catalunya s’uneix amb Aragó però amb la seva personalitat nacional ja ben establerta. Abans no obstant, s’havia intentat constituir el nucli polític per formar un estat catalano-aragonès-occità, però s’hagué d’oblidar el projecte desprès la batalla de Muret (1213) quan les aspiracions catalanes cap el nord son truncades al perdre’s aquella batalla. Llavors Catalunya, no puguen anar en direcció a lo que avui es França amunt ho ha de fer cap al sud i cap a la mediterrània endins.
En el període 1200-1350. el nostre país ja es el nucli motor de la corona Catalano-aragonesa al culminar la gran expansió militar, política, administrativa i cultural. Fou en aquest context expansiu quan sorgiren dues institucions que marcaren la concepció política i administrativa catalana: Les Cort i la Generalitat, que duren fins el 1714 quan Catalunya, València i Aragó perden els seus autogovern per a no ser restablerts, fins els anys 1931 i 1977.
Les Corts, fou l’organisme on els sobirans i el comtats discutien la orientació de les seves polítiques amb els tres braços politics significats de l’època: el Senyorial (branca senyorial i militar), la branca eclesiàstica ( formada per l’alt clergat) i la urbana (rama reial i burgesa). La seva funció era bàsicament legislativa. Altra funció de les Corts era resoldre els “greuges” o abusos de poder de qualsevol de les tres branques i aprovar partides de diners al rei.
Per a millorar les funcions de Les Corts va néixer la llavors denominada Diputació General, avui coneguda com La Generalitat. La Generalitat es va instituir pràcticament a les Corts de Monsó de l’any 1289, i com institució permanent, a les Corts de Cervera de l’any 1358, anomenant-se a l’any 1359 el seu primer president en la persona de Berenguer de Cruilles.
En principi va tenir una funció eminentment econòmica , a l’encarregar-se de dotar de recursos financers a la Corona, per la qual cosa recaptava els impostos denominats “generalitats” (li vindria el nom d’aquest fet?), aplicats sobre teixits i els duaners, fins a convertir-se en la màxima autoritat de Catalunya, desprès del Rei, i seguint aquesta missió encarregant-se de la defensa del país i fins i tot suplint al rei en períodes d’interregne.
La primera crisis de la Generalitat es produí a la baixa Edat Mitja, quan el país va perdre la meitat de la població a causes de la pesta negra de 1348, produint el despoblament una greu y general crisis en tots els rams socials i polítics. Durant aquella crisis el poder del reial minvà, rebent la Generalitat les funcions de salvaguardar les constitucions i les lleis del país, acabant per ser la Institució totalment autònoma del poder monàrquic.
La segona crisi de la Generalitat es produí en els temps la guerra civil catalana (1462 al 1472) ocasionada per l’autoritarisme del rei Joan II front el pactisme de les Branques (noblesa, alta clergat i alta burgesia). La Generalitat es va adherir amb els adversaris de Joan II, i amb el triomf del rei reberen les conseqüències els seus adversaris (com sempre ha passat en tota època). Com es de rigor en totes les guerres civils, els principals afectats fores els dèbils, en aquest cas la classe pagesa (remences), la més extensa i la que pagava la major part dels impostos).
Ferran II (el rei catòlic casat amb l’Isabel de Castella), a la vegada fill de Joan II, va trobar el país desfet i el va redreçar en part amb una sèrie de mides afortunades, malgrat tot va limitar el poder de la Generalitat, intentant deixant-la com element administratiu, però sense aconseguir-ho del tot.
Felip V
La tercera gran i última crisi, fou la del 1714, quan Felip V amb el decret de Nova Planta eliminà tots els organismes senyers de Catalunya, entre ells la Generalitat. Aquesta fou la crisi més gran de la historia de la Generalitat ja que la seva desaparició durà fins l’any 1931 quan novament va treure el cap amb la Segona República, si bé amb moltes mancances, ja que quedà pràcticament sense funcions quan el govern de Madrid, el 1934 va empresonar al seu president i consellers i, al final de la guerra civil durant l’ofensiva franquista de Catalunya, queda a la pràctica inoperant a l’establir-se el govern republicà espanyol a Barcelona i, no cal dir anul.lada, en l’època de Franco que fins i tot fou ocupat el seu edifici per altres organismes polítics afectes al nou règim, durant els anys de la dictadura. Amb l’establiment del nou Règim, l’any 1977, es recupera novament la Generalitat, la qual ressorgeix amb la millor esplendidesa dels temps modern, anomenant-se primer president a Josep Terradellas i desprès de dos presidents més, arribar a l’actual Carles Puigdemont i Casamajó, últim president de la Generalitat no el.legit pel poblet però governant dins la legalitat en aquests dies de 2016.
Llista dels presidents de la Generalitat
[row]
[col col=6]
1. Berenguer de Cruilles. 1359-1362
2.Romeu Sescomes. 1363-1364 i 1375-1376
3.Ramon Gener. 1364-1365 i 1379–1380
4.Bernat Valles. 1365-1367
5.Joan I d’Empúries. 1376
6.Guillem de Guimera. 1376-1377
7.Galceran de Besora. 1377-1378
8.Felip d’Anglesola. 1380
9.Pere Santamans. 1381-1383
10.Arnau Descolomer. 1384-1389
11.Miquel de Santjoan. 1389-1396
12.Alfons de Tous. 1396-1413
13.Marc de Vilalba. 1413-1416 i 1431-1434
14.Andreu Bertran. 1416-1419
15.Joan Desgarrigues. 1419-1422
16.Dalmau de Cartellá, 1422-1425
17.Felip de Malla. 1425-1428
18.Domenec Ram. 1428–1431
19. Pere de Palou. 1434-1437
20.Pere de Darnius. 1437-1440
21.Antoni d’Avinyó i de Moles. 1440–1443
22.Jaume de Cardona i de Gandia. 1443-1446
23. Pero Ximénez de Urrea. 1446-1449
24.Bertran Samasó. 1449-1452
25. Bernat Guillem Samasó. 1452-1455
26.Nicolau Pujades. 1455-1458
27.Antoni Pere Ferrer. 1458-1461
28.Manuel de Montsuar. 1461-1464
29. Francesc Colom. 1464-1467
30.Pon~ Andreu de Vilar. 1467-1470 i 1485-1488
31.Miquel Samsó. 1470-1473
32.Joan Maurici de Ribes. 1473-1476
33.Miquel Delgado. 1476-1478
34.Pere Joan Ilobera, 1478-1479
35.Berenguer de Soso 1479-1482
36.Pere de Cardona. 1482-1485
37.Juan Payo Coello. 1488-1491
38.Joan de Peralta. 1491-1494
39.Francí Vicens. 1494-1497
40.Pedro Mendoza. 1497-1500
41.Alfons d‘Aragó. 1500-1503
42.Ferrer Nicolau de Gualbes i Desvalls. 1503-1504
43.Gonzalo Fernández de Heredia. 1504-1506
44. Luís Despla i d’Oms. 1506-1509
45.Jordi Sanç 1509-1512
46.Joan d’Aragó. 1512-1514
47.Jaume Fiella. 1514-1515
48. Esteve de Garret. 1515-1518 49.
49. Bernat de Corbera. 1518-1521
50. Joan Margarit de Requesens 1521-1524
51.Lluís de Cardona i Enríquez. 1524 1527
52.Francesc de Solsona. 1527-1530
53. Francesc Oliver i de Boteller. 1530.1533
54.Dionís de Carcassona. 1533-1536
55.Joan Pasqual. 1536-1539
56.Jeroni de Requesens i Roís de liori. 1539-1542
57.Miquel Puig. 1542-1545
58.Jaume Cacador, 1545-1548
59.Miquel d’Oms i Sentmenat. 1548-1551 i 1560-1563
60.0nofre de Copons i de Vilafranca. 1551-1552
[/col]
[col col=6]
61.Miquel de Ferrer i de Marimon. 1552
62Joan de Tormo. 1552-1553
63.Miquel de Tormo. 1553–1554
64. Francesc Jeroni Benet Franc. 1554-1557
65.Pere Angel Ferrer i Despuig. 1557-1559
66. Ferran de Uoaces i Peres. 1559-1560
67.0nofre Gomis. 1563-1566
68. Francesc Giginta. 1566-1569
69.Benet de Tocco. 1569-1572 i 1578-1581
70.Jaume Cerveró. 1572-1575
71.Pere Oliver de Boteller i de Riquer. 1575-1578,
72. Rafael d’Oms. 1581-1584
73.Jaume Beuló. 1584
74.Martí Joan de Calders. 1587
75. Francesc Oliver de Boteller. 1587-1588
76Jaume Cacador i Claret. 1590-1593
77.Miquel d’Agullana. 1593-1596
78.Francesc Oliveres. 1598-1599
79.Jaume Cordelles i Oms. 1599–1602
80.Bernat de Cardona i de Queralt. 1602-1605
81.Pere Pau Cacador i d’Aquilar-Dusai. 1605-1608
82.0nofre d’Alentorn i de Botella. 1608-1611
83. Francesc de Sentjust i de Castre. 1611-1614
84.Ramon d’Olmera i d’Alemany. 1614-1616
85.Miquel d’Aimeric. 1616-1617
86.Lluís de Tena. 1617-1620
87.Benet Fontanella. 1620-1623
88.Pele de Magarola i Fontanet. 1623-1626
89.Francesc Morillo. 1626- 1629
90.Pele Antoni Sella. 1629-1632
91. Esteve Salacruz. 1632
92.Garcia Gil de Manrique y Maldonado.1632-1635
93.Miquel d’Alentorm i de Salbá, 1635-1638
94.Pau Claris i Casademunt. 1638-1641
95.Josep Soler. 1641
96. Bernat de Cardona i Raset. 1641-1644 ,
97.Gispert d’Amat i Desbosc de Sant Vicenc, 1644-1647
98.Andreu Ponto 1647-1650 . (
99.Pau del Rosso. 1650-1654
100. Francesc Pijoan. 1654-1656
101.Joan Jeroni Besora. 1656-1659
102.Pau d’Ager. 1659-1662
103.Jaume de Copons i de Tamarit. 1662-1665
104.Josep de Magarola i de Grau. 1665-1668
105.Joan Pages i Vallgornera. 1668-1671
106.Josep de Camporrells i de Sabater. 1671-1674
107.Esteve Mercadal i Dou. 1674-1677
108.Alfonso de Sotomayor. 1677-1680
109.Josep Sastre i Prats. 1680–1683
110.Baltasar de Muntaner i de Sacosta. 1683-1686
111.Antoni de Saiol i de Quarteroni. 1686-1689
112.Benet Ignasi de Salazar. 1689–1692
113.Antoni de Planella i de Cruïlles. 1692–1695
114.Rafael de Pinyana i Galvany. 1695-1698
115.Climent de Solanell i de Foix. 1698-1701
116.Joan Antoni Valls i Pandutxo. 1701
117.Francesc de Valls i Freixa. 1704-1706
118.Josep Grau. 1706-1707
119.Manuel de Copons i d’Esquerrer. 1707-1710
120. Francesc A. de Solanell i Montella. 1710–1713
121.Josep de Vilamala. 1713-1714
122.Francesc Macla i Ilussa, 1931-1933
123.Lluís Companys i Jové. 1933-1940
124.Josep Irla i Bosch. 1940-1954
125.Josep Tarradellas i Joan. 1954-1980
126.Jordi Pujol i Soley. 1980-2003
127.Pasqual Maragall i Mira. 2003-2006
128.José Montilla i Aguilera. 2006-2010
129.Artur Mas i Gavarró. 2010-2016
130.Carles Puigdemont. 2016-
[/col]
[/row]
Breus comentaris vers els presidents:
Es curiós observar en la llista el fet que tots els presidents de la Generalitat fins arribar al de l’any 1714 (Josep de Vilamala), foren tots de la branca religiosa, (entre ells hi figuren Arquebisbes, Abats, Bisbes, un Cardenal, Ardiaques, Priors, Monjos, Pabordes i alguns relacionats amb l’Ordre de Sant Joan de Jerusalem, fins i tot l’aclamat Pau Claris, president de l’any 1638, era canonge de la Seu d’Urgell. Ah!, també hi figuren quatre presidents relacionats amb la Conca de Barberà, o sigui, abats de Poblet, (Miquel Delgado, Joan Payo Coello, Francesc Oliver i Boteller (aquest en dues ocasions).
Es donen varis cassos que un president repeteix dues vegades en el càrrec. Per citar-ne alguns: Antoni de Planella i de Cruilles, elegit per primera vegada el 1692 i el 1701 i en segona instància; Benedetto di Tosco (el 1569 i el 1578); Romeu Sescomes (1375-1377); Marc de Villalba (1413-1431).
Un dels presidents fou cardenal, en la persona de Girolamo Doria, el qual fou anomenat pel Sant Pare Climent VII. De fet, encara que sempre va residir a Gènova d’on era oriünd. Exercint d’arquebisbe de Tarragona (1533-1588), el 1539 ja cardenal, fou anomenat president de la Generalitat, malgrat tot, els dos càrrecs els regí per mitjà de vicaris generals.
Altre president, Jaume Caçador ho fou del 1545 al 1561 desprès d’haver estat canonge de varies ciutats del país, entre elles, Tarragona. La nissaga de la família dels Caçadors donà quatre presidents a la Generalitat. Un d’ells, Jaume, fou amic d’Ignasi de Loiola, aplicant al país algunes de les seves orientacions.
La seu de la Generalitat no sempre fou a Barcelona. En temps del president Francí Vicenç, per causa de la pesta, la Seu fou trasllada successivament, a Mataró i a Vic, no obstant per poc temps.
Altre curiositat que s’observa en l’exercici dels càrrecs, es el fet que hi figuren persones elegides però que no consten com autèntics presidents, probablement per no haver jurat el càrrec o per haver-se elegit provisionalment per exercir-lo temporalment o en cassos de substitucions del president efectiu. Es el cas del president Joan d’Aragó, nebot de Ferran II, que havent estat elegit Virrei de Nàpols a la mort del Gran Capità, abandonà la presidència elegint-se tot seguit a Jaume Cladejà, el qual no figura en la llista de presidenciables. Altre cas es el de Nicolau de Gualbes i Desvalls que al morir prematurament fou substituït per Gonzalo Fernandez de Heredia, el qual tampoc queda considerat president o, el cas de Miquel Sanjoan, que havent mort sense complir el seu mandat fou substituït per Alfons de Tous, tampoc relacionat com president efectiu, tot i que va prendre part en el Parlament per l’afer de la successió de Martí l’Humà. N’hi ha algun més amb aquesta singularitat...
En altres ocasions es produïren fets anecdòtics, com els del president Garcia Gil i Manrique que durant la guerra dels Segadors no vacil.là en excomunicar als responsables de les tropes castellanes pet les atrocitats que portaren a terme durant la guerra. El del president Josep Jeroni de Besora, humanista i bibliòfil que reuní una biblioteca amb més de 5.000 volums. Destacada també la gestió del president Manuel de Montsuart i Mateu, el qual hagué de prendre les primeres mesures en defensa de Catalunya contra les tropes franceses i castellanes. El del president Alfonso de Sotomayor (bisbe de Barcelona) publicant el curiós “Edicte en què es prohibeix menjar, berenar i beure en les esglésies”.
Segueixen els fets anecdòtics: el de Francesc Antoni de Solanell i de Montellà, que fou destarreat pels filipistes i el de Josep de Vilamala, últim president, que va ser cessat pel secretari d’estat del govern espanyol, José Patiño y Rosales, el 1713, el qual, també va declarar cancel.lada la Generalitat i destituïts tots els seus càrrecs en virtut del dret de conquesta. segueix el president Benedetto di Tosco que sent visitador papal a Montserrat tingué que resoldre les diferencies que havien entre els monjos catalans i castellans.
Pau Clarís i Casademunt
I finalment el president Pau Clarís i Casademunt, el més destacat de tots els presidents de la Generalitat de Catalunya per un llarg historial d’activitats que no ens permet posar-los sencers aquí, però que destacarem els més importants: A les Corts de Barcelona s’oposa a la demanda de soldats feta pel rei. Seguí una política d’oposició a la monarquia de Felip IV i del seu “valido”, el Compte-duc Olivares, afrontant -se fins i tot amb el seu bisbe, partidari de la monarquia centralista. Donà l’esquena a la monarquia central per la cessió del Rosselló als francesos i per la detenció del diputat militar Francesc de Tamarif i de Rifós. L’intent de l’alliberament del diputat Tamarit provocà l’entrada del segadors a Barcelona amb els resultats del Corpus de Sang i altres desmesures, vistos els quals, entenent-los propis de la mala gestió reial, Clarís fent un cop de força, proclamà la república catalana i a la vegada nomenar a Lluis XIII rei de França com comte de Barcelona. En aquells dies les tropes castellanes foren derrotades a la batalla de Montjuïc el 26 de gener del 1641. Clarís morí un mes més tard, i no veié com s’anirien a norris els seus projectes, com se sap, pels fets històrics escaiguts posteriorment.
Carles Puigdemont Casamajó – Presidente de la Generalidad de Cataluña 2016
Hauríem de tenir més espai per explicar singularitats dels presidents de Catalunya del que ara no ens permet aquest. Potser altra dia ho farem amb una publicació més extensa.
És un article de JOSEP M. CONTIJOCH
