14 d’octubre de 2012. PNIN Poblet.
Si un dels principis del Land Art és alterar amb un sentit artístic la superfície de la terra, la segona trobada del Poblet. Naturai Art, dirigida per en Sergi Quiñonero, va obrar el miracle de que la terra alterés alguna cosa al meu interior, i així, l’eco de les paraules del poeta Joan Maragall van ressonar amb força, omplint-ho tot:
Plau-me, el bastó del caminant al puny
abraçà els horitzons d’una mirada,
fer-me entrà a dins la immensitat del cel
i el gran adormiment de les muntanyes.
Amb aquesta emoció vam començar la caminada per aquest espai, que gaudeix d’una protecció superior. La guia de l’oficina del Paratge anava esquitxant d’interessants explicacions històriques el trajecte, mentre els artistes ho feien amb obres i instal•lacions que van acomplir tot el que el seu organitzador ens comentava al començament de l’itinerari:
“A Poblet Natura i Art es planteja una nova relació entre l’ésser humà i el paisatge. Es desenvolupen obres en les que l’artista ha d’investigar i treballar amb el territori i el seu context, cosa que el converteix en un molt particular espectador, descobridor d’elements i sensacions que, molt freqüentment, passarien desapercebudes als visitants d’aquests indrets. Es tracta de donar un nou valor a una zona d’un inestimable llegat paisatgístic i amb possibilitats per a que els diferents artistes plasmin l’ impromptu que els ha causat.”
Molt aviat vam trobar penjades als arbres unes gàbies blanques amb les seves portes tancades que, d’alguna manera, simbolitzaven allò que el sistema ens vol fer creure que és pur, i que tot ésser sensible sap que és mentida. I així el seu creador, volent deixar oberta tota explicació, va provocar desenes de comentaris entre els que travessàvem la instal•lació. Una mica mes enllà tot el col•lectiu artístic (perquè artistes ho som tots, segons Joseph Beuys) vam interactuar amb l’entorn buscant cargols de paper amagats entre les plantes.
Andy Goldsworthy (un dels pioners del Land Art) apuntava en un escirt: “quan treballo amb fulles, pedres o pals, jo no els faig servir només […] sinó que també em permeten l’accés a la vida que els envolta”. Jo afegiria que quan l’artista treballa amb la natura i imprimeix en ella la seva empremta, no tan sols hi te accés sinó que ens obre portes màgiques que mai hauríem sospitat que existissin. Isabel Jover i la seva FA DA DE LES PINYES, representant l’esperit de tot allò que s’ha perdut i que ha estat suplantat pels horrors que l’ésser humà pot arribar a fer a la natura, ens va portar a la seva infantesa, quan els pins lluïen per tot arreu, i ens va comprometre a canviar les coses amb una ofrena de pinyes a la Fada.
A través d’un meravellós bosc d’Alzines, des del PNIN ens van parlar de mines soterrades i de com ara fa temps aquelles muntanyes van estar pelades per les carboneres i el foc de l’home. Poc desprès la Lídia Porcar (artista visual) també ens va explicar quelcom de la seva infantesa, i soterrant les nostres cames en la terra humida, vam sentir (com ella ho havia fet fa anys), que érem un amb la natura.
La poesia, sempre present, va il•lustrar una de les accions amb les paraules de na Carmen Leonor Ferro:
Busco la solidez
de las hojas
que caen en el agua
la serenidad con que se entregan…
I amb aquesta mateixa serenitat ens vam entregar a la muntanya, contemplant-la.
Envoltats de parres (i malgrat la seva bellesa) en Xavier Sis i la seva instal•lació Emparrats.cat ens van fer sospesar la idea de que també aquelles parres disciplinades per l’home no gaudien de llibertat, i amb les nostres cames lligades i les mans esteses varem imaginar el que sentiríem si estiguéssim així anys i anys sense moure’ns. Algú va pensar que en realitat ho estem fent d’una altra guisa cada dia.
Tot creuant la carretera varem trobar en César Reglero al mig d’una instal•lació on el protagonista era un tronc tallat i oblidat a terra i que en César havia rodejat d’un solc que vam ajudar a aprofundir i on vam plantar unes llavors que no sols volien homenatjar el “Seu millor amic” (l’arbre), sinó també aquell amic que no feia molt havia marxat.
Finalitzàrem el nostre recorregut a dalt del Tossal de les Forques, on ens esperaven els músics René Montiel i David Gateu dins del seu Laberint Sonor. Al capdamunt d’aquest espai màgic coneguérem dades d’èpoques medievals quan s’ajusticiava a la gent d’aquella forma tan terrible i, volent desfer el malefici, ens vam perdre dins del seu laberint entre vibracions musicals (a l’univers tot són vibracions, tot és música) sentint que el nostre cos era com una caixa de ressonància de la natura. Després d’un got de vi blanc, quan desfèiem el camí, més cansada però més sàvia van sonar una altra vegada les paraules del poeta Joan Maragall:
Quan m’he adreçat i he mirat
la muntanya, el bosc i el prat
me semblaven altrament,
tot semblava un altra cosa.
NOTA: Es pot escoltar una crònica sonora de l’esdeveniment al programa La Casa de Palla de Ràdio Montblanc emès el dia 15-10-2012, descarregable del web en podcast. També es podrà veure i consultar (al web) del programa l’Auditori, de Tac 12 TV i TDK.