LA MESQUITA DELS DOS MINARETS
Ho explica aquell militar:
Estic mirant el desert des de la finestra d’arc de ferradura que hi ha a la meva estança. Vaig venir a parar aquest cul de món oblidat de tothom, ran la fallida de l’intent d’aixecament portat a terme per uns generals i quatre coronels contra un president oligarca.
Els generals, rere el fracàs van fugir del país de presa i corrents i els coronels, vam ser fets presoners, jutjats i sentenciats. Si jo no vaig anar a la presó fou perquè vaig al·legar que jo era coronel d’un regiment de guarnició en un indret pràcticament incomunicat del país conegut per la Vall Morta, destacat dalt les serralades sense pràctica comunicació amb la resta del país, per tant quedant talment dejú de noticies i dels esdeveniments escaiguts. Aquesta al.legada “ignorància” atenuà la meva sentència al veure els jutges que complia ordres del major comandament sense disposar de més referències. No obstant, vaig ser degradat a l’últim de l’escalafó de la oficialitat i destinat durant 10 anys a la fortificació del Gran Desert, dit Dar el Guad.
Dar el Guad
Dar el Guad era un petit destacament d’uns 100 soldats, la majoria de recluta per tan, bons nois, dedicats, complidors, no massa patriotes, de fet, no em representaven cap complicació. El nom de Guad li vindria al destacament de l’aigua que baixava una part de l’any per un petit rierol que discorria per un tàlveg que dividia el poblat en dues parts: l’àrab i la europea.
Dar el Guad estava situat entre els límits del desert i l’arena campa. En aquell lloc s’hi fundà la població de Tindiruf, de majoria àrab, que no tenia cap atractiu de lleure ni esplai. La única distracció era el zoco(1), on tots els dimarts al matí s’hi feia un bon mercat. L’ambient humà del zoco era atraient per la seva quantiosa presència moruna vestida amb gel·labes i turbants i les dones vestides en colors i tapades fins els ulls.
Altra panorama que es veia des de la meva finestra d’arc de ferradura era una mesquita tocant a la primera duna del desert, que algun santó morú l’hauria construït en els orígens de l’Hègira. Més que mesquita semblava un morabet(2). Era format per una construcció de planta baixa, ampla, de sostre rodó i amb dos curiosos minarets col.locats simètricament a cada costat de l’estructura,
La vida en Guad era monòtona. Per no haver-hi no hi havia de res, salvant una petita cantina on els soldats anaven comptant el dies que els faltava per llicenciar-se bevent vi aigualit. Trenta anys arrere, Dar el Guad havia estat una posició militar d’envergadura ocupada per vigilar el tràfic d’armes que s’infiltrava pel port natural que la naturalesa havia posicionat en aquell lloc de la costa. Es deia que a Dar el Guad hi havia hagut un batalló de guarnició. Per aquest motiu es tingué que fer-s’hi un aquarterament que acabà sent un fortí. Dins s’hi construí una nau pels soldats i una casa per la oficialitat. Dins la casa, entre varies dependències, hi hagué temps abans una biblioteca, ara depauperada, on només hi vaig trobar uns quans toms que tractaven de fortificació militar, un parell de tractats insòlits sobre torpedes, un text vell sobre organització d’arxius, uns fascicles de les ordenances i unes malbaratades novel·les de la Corin Tellado, així una bíblia en un relatiu bon estat (no hauria estat massa manifassejada).
Mentre donava un cop d’ull a la bíblia, el vent del desert que entrava per la finestra li voltejava les pàgines, a mi la ment em transportà a la joventut, recordant que havia nascut en una casa de classe mitja amb un pare d’idees anarquistes i una mare de conviccions catòliques. Malgrat els dos s’afanaven en convèncer-me dels seus ideals, vaig anar creixent decantant-me més per les manyagueries del pare que em resultaven més acomodatícies. Desprès, a l’entrar a l’Acadèmia Militar i l’ajuntar-me amb companys frívols i altres vivalavirgen, encara m’allunyaren més de la pràctica religiosa. Amb aquest esperit, seguí els dies de l’aixecament dels generals i del meu posterior captiveri (desenganyem-nos, el destí a Dar el Guad no era altra cosa que una manera de captiveri). Aquells dies era un presoner solapat.
En no tenir res més per entretenir-me en aquell lloc apartat de la civilització, apreciant que el centenar soldats no tenien res que fer i, perquè tinguessin alguna cosa que ocupar-se, vaig idear feines d’entreteniment, ordenant als suboficials que els fessin fer instrucció diària i que posessin garites de guàrdia al llarg de la línia Dar el Guad i Tindiruf, la qual cosa faria tenir ocupats 50 sentinelles, doncs no era qüestió que la desídia fomentés els vicis i acabés amb la moral castrense. Entretant jo, sense cap feina que mirar les mussaranyes, vaig començar a llegir parts d’aquella bíblia retrobada. Aviat em van interessar més els capítols anecdòtics que els teològics; especial atenció em mereixeren les parts del “Fets dels apòstols” i les “Paràboles” de Jesús, però també em va cridar l’atenció aquell “Càntic dels càntics” per apreciar-lo una història d’amor inclosa inesperadament en el llibre sagrat, segons la meva manera de veure-ho.
No obstant la pàgina que més me intrigava era el naixement de Jesucrits fet escaigué segons la bíblia en una establia plena de palla i telaranyes per tot arreu.
El meu cap no acabava d’entendre perquè Deu amb el seu immens poder, creador de galàxies, de lo visible i invisible, capaç de xafar a l’home de la mateixa manera que l’home trepitja un escarabat, decidiria enviar al seu Fill fet Home al nostre món. Va, que no veia clar aquell flash bíblic, malgrat les explicacions que m’havia fet la meva mare una i altre vegada. En definitiva, que tot plegat no veia conseqüent aquella pàgina de la bíblia que explicava el naixement del Salvador.
En aqueixa trifulga anava passant els dies, sempre preguntant-me perquè tindria jo aquella obsessió cada mati al veure aquella mesquita situada en el marc de la finestra d’arc de ferradura. No m’ho explicava. Em deia a mi mateix: “Perquè ha de tenir dos minarets si l’iman només en necessitava un per fer els seus cants?. I ara amb l’iman esvaït, les dues columnes era aspres, sorrudes, esquerpes
Un dia prop de Nadal, tot i que en el Desert, res del que hi ha i del que es veu evoca un Nadal tradicional, sí en canvi, en panoràmica, tan sols arena i sol i arena, vaig escoltar a baix en el Cos de guàrdia una esquellotada de veus promogudes per varies persones. En ser un fet no habitual vaig decidir arribar-m’hi per aclarir de que es tractava. En definitiva, no era es més que una bagatel·la, el caporal de guàrdia foragitant a unes mores que volien entrar al recinte per retirar sobres del menjar tirades dins bidons de ferro. No va ser necessari que hi intervingués ja que el caporal, un veterà amb experiència, sabé fer-les fugir.
Anava a retirar-me quan els vaig veure. Eren dos homes, un, amb pinta d’àrab i l’altre amb les llums de ser jueu. Venien per la senda polsosa que passava per davant la caserna. L’àrab era un tipus alt, més alt del normal, vestia una gel·laba ampla, llisa, immaculadament blanca, cosa rara en aquells indrets de brutícia. Anava amb babutxes de color marró i la caputxa cobrint-li el cap però deixant-li la cara neta. El seu port era el del majestuós bereber. Mostrava la faç com tallada a burí, poblada de barba llarga blanquíssima que tan sols li deixava veure els ulls grans i negres. El jueu, en canvi, era un tipus baixet, tirant a vulgar, el nas accentuadament aguilenc, la barba poc poblada i els ulls de color blau i xicarrons; aquest anava vestit a l’occidental.
Sense cap salutació prèvia, imprevistament els dos és dirigiren a mi:
El jueu: –No et guardis del sirocco(3) el dia que en faci…
El bereber: –… I mira fixament la mesquita.
De cop i volta els dos desaparegueren sense que me n’adonés
Vaig pensar que seria una al·lucinació pròpia del desert. No li vaig prestar més atenció de que li hauria donat d’haver begut alcohol.
* * *
Unes setmanes més tard tota la guarnició ens vam despertar amb la boca seca, saulosa, 45 graus de temperatura, i un vent que superava els cent quilòmetres. Un dia de sirocco com mai l’havia sofert des de que vaig arribar.
Anava a tancar la finestra d’una revolada quan vaig recordar les paraules del jueu “no et guardis del sirocco el dia que en faci…”
Aquell dia en feia de veritat. Sense saber massa el que feia la vaig deixar oberta la finestra mentre dirigia la vista al llòbrec fons exterior. L’arena en suspens em feia veure la mesquita tèrbola, mentre el seus minarets pampallugaven. Quasi no la podia apreciar, l’arena m’entrava als ulls. Vaig intentar buscar les ulleres de cel·luloide hermètiques palpant el lloc on les guardava; no hi eren. Llavors vaig recordar les paraules del bereber: “mira fixament la mesquita”.
Ho vaig fer. Al principi em costava. Veia la mesquita agitada a manera de vaivé , com si la terra ballés. Els ulls em coïen; jo tossut amb la mirada fitxa a l’edifici. De cop i volta la visió s’anà aclarint al mateix temps que veia com la mesquita s’anava transformant. Els dos minarets es convertien en dues figures humanes mentre el cos central de l’edificació es transformava en una cistella de vímet amb un nadó rodonet i ros al bell mig. Quan la visió s’aclarí del tot, vaig veure ben clar que era la imatge vivent del Naixement de Betlem; les dues figures eren els minarets difuminats: Josep i Maria assistint el Déu únic de les tres religions.
Una imatge convincent per a mi; des de aquell dia celebraria el Nadal.
1).- Típic mercat petit on s’hi troba quasi de tot. Els socos de les capitals es diuen
“medines”
2).- Una mena d’ermita on els moros diuen que hi està enterrat el santó
3).- Una mena de tifó d’arena calenta (de vegades fins el 50º) procedent del desert.
Es un article de Josep M.Contijcoh 
