El dadaisme constitueix una de les escoles autodites artístiques del segle XX, que busca trencar el concepte de bellesa en totes les rames de les l’arts, per tant és la més radical dels moviments de avantguarda, l’adoptà per pseudònim, Samuel Rosenstock,
La pintura universal de Josep Martínez Lozano
El dadaisme va sorgir l’any 1916, quan el fundador Tristan Tzara va obrir un diccionari buscant la paraula més estranya que pogués trobar per definir-lo i es va topar amb el terme “dadá”, que en francès s’empra per a denominar els cavalls de fusta.
El nom de Tristan Tzara, poeta i escriptor romanès, nasquè a Moinesti, (Romania), i era fill de matrimoni jueu romanès, l’adoptà per pseudònim, Samuel Rosenstock.
Tzara, va publicar aquell any el que seria el seu manifest a la revista literària “El Cabaret Voltaire”, fundada per ell, en on hi va exposar el concepte dadaista enfonsant les seves arrels en l’anarquisme i arremetre al mateix temps contra valors estètics, els morals, i culturals de la societat. El dadaisme es caracteritza per oposar-se a les regles, normes i sistemes de la idea com sempre s’havia entès fins aleshores, tant, que va ser considerat i catalogat com “anti–art”.El més sorprenent de tot, és que entre els seus col·laboradors hi figuressin grans artistes com Picasso, Kandinsky, i escritors com Guillaume Apollinaire,demostrant d’alguna manera estar amb ell en l’aspecte revolucionari.
L’esperit del Manifest Dadá del 1918 diu així: “Dadá no significa res.” “El pensament s’inventa en la boca”. “L’art s’adorm”. Art –paraula lloro- queda reemplaçada per Dadá”. “L’art necessita una operació”. “L’art és una pretensió escalfada en la timidesa d’un orinal, la histèria nascuda en el taller” . “Dadá en el sentit ampli és una concepció d’un nou món”.
En aquest moviment s’imposa amb constant intensitat el rebuig del cànon de la civilització i la idea alimentada per la consciència apocalíptica de la catàstrofe de la guerra. En el quadre de cavallet a imaginar, únicament abasta una porció, un fragment de la realitat i s’imposa també la decisió de fer taula rasa de tot, de despullar totes les frases, de remuntar l’art a la seva hora zero, a aquell estadi en el qual encara no pot diferenciar el registre de manifestacions vitals humanes.
Entre els artistes dadaistes, hi destaca Marcel Duchamp que va viure la guerra des de Nova York i que va ser un dels artistes més radicals d’aquest moviment amb les seves obres provocadores que van desembocar en els ready-made, que és segons ell obres d’art realitzades amb objectes trobats a l’atzar i en llocs com els containers i als abocadors. Això va donar pas al que es coneix com “l’art conceptual com a art idea”. Els autors del Dáda busquen desvalorar el sistema social, els valors estètics, la qual cosa els seguidors els considera com a bell i artístic, malmeten obres artistes famoses com per exemple la Gioconda per modificar-la, com feu amb l’obra de Leonardo da Vinci Duchamp, anomenada L.H.O.O.Q. I ho feu amb objectiu de criticar, escandalitzar, ridiculitzar i protestar contra la societat del moment.
El sistema “ready–made” dóna valor a coses que no el tenen. Per a això l’artista tria un objecte d’ús quotidià, creat en sèrie, industrialment, un objecte comú, barat, (una llauna de cola, una xapa de metall, una galleda de brossa,etc, després el separa de la seva funció original traient-li el context per a presentar-lo com un objecte artístic per a ser presentat en galeries i museus.
El Dáda es nega a pertànyer a un sistema que ha provocat la guerra, s’oposa al cubisme, i als estils artístics que li precedeixen critica l’actitud bèl·lica les normes vigents i a la industrialització
Obres dels principals dadaistes
L’Étant Donnés, de Marcel Duchamp. ●La columna, de Schwitters. ●Els poemes fonètics, de (Hugo Ball, Hausmann, Schwitters, T. Tzara i M. Janco. ● Cathedrals of Broadway, de Florine Stettheimer ●Fountain, de Marcel Duchamp. ●Flight, de Hannah Höch.
Le Fountain obra de Marcel Duchamp, dita la “Fuente o Urinario”
Principals ideòlegs del dadaisme
Marcel Duchamp va ser un dels artistes més influents del segle XX, va canviar completament la manera de veure, fer i concebre l’art. La seva obra més emblemàtica va ser «La Font» (Fountain) i la va signar com a «R. Mutt».
Jean Arp fou un dels membres fundadors del moviment Dadà, combina tècniques d’automatisme i oníriques, per a desenvolupar una iconografia de manera orgànica que ell li diu escultura biomòrfica.
Man Ray (Emmanuel Radnitzky), artista nord-americà que va viure a França. És el creador de la fotografia avant-garde. que consisteix a prendre fotos sense càmera exposant el paper fotogràfic a la llum i col·locar-lo damunt de l’objecte a fotografíar.
Francis Picabia un artista francès, d’origen cubà que explorà diversos estils dels moviments Dadà, a més del dadaisme, el cubisme, fauvisme, surrealisme i l’art abstracte).
Marcel Janco la seva obra consisteix en màscares realitzades amb crinera de cavall, filferros, cartons, taques i ossos.
Max Ernst artista alemany, comunista, visqué a Colònia, on hi destacà pels seus collages anomenats Fatagagas
Kurt Schwitters, despuntà pels seus collages i poemes
La pintura dadaista
Es va destacar per la mescla de tècniques i materials, usant el collage com a tècnica
important, on juguen amb diferents materials, tot per a eliminar les tècniques tradicionals de pintura. La seva, es una pintura que es pot qualificar de mal gust, es compon de materials i objectes comuns o d’escombraries, que manipula en obres creades a l’atzar i sense regles. Així mateix, és una pintura anàrquica, iconoclàstia, que es burla de les obres d’art i del subjecte artístic
Al món de la poesía, també hi apareixen els dadaistes amb objecte d’encarar la poesia tradicional, amb obres que semblen més a exercicis lingüístics que mètrics però que manquen de sentit. L’objectiu que es proposen és destacar el llenguatge més que a la bellesa de sempre. Dins de l’art literari dadaista es considera com una proesa eliminar la mètrica, el lògic, el tradicional i les estructures.
I una poesia dadaista d’autor ignorat, perquè vegin i gaudeixin
Anochece
Vuelven los pescaderos con estrellas de agua
reparten comida a los pobres,
ensartan rosarios para los ciegos,
los emperadores salen de los parques
a esta hora que se asemeja
a la vejez de los grabados
y los criados bañan a los perros de caza,
la luz se pone los guantes
ábrete pues, ventana, y sal de noche
del cuarto como el hueso del melocotón.
Dios peina la lana de los enamorados sumisos,
pinta los pájaros con tinta,
cambia la guardia en la luna.
-Vamos a cazar escarabajos
para guardarlos en una caja.
-Vamos al río para hacer vasos de barro.
-Vamos a la fuente para besarte.
-Vamos al parque comunal
hasta que cante el gallo
para escandalizar a la ciudad,
o al establo para acostarnos
para que te pinche la hierba seca
y oír el rumiar de las vacas
que después añorarán a los terneros.
Vamos, vamos, vamos.
No n’hem trobat cap en català.
Uns afrontosos poemes dadaistes:
Poema Ur-sonate de l’artista Kurt Schwitters. El dia en què Schwitters va presentar el poema en presència de l’alta societat, ell amb els seus 2 metres d’altura va iniciar el poema emetent xiulades, crits i raucs, deixant al públic primerament consternat, però després va començar a riure fins que el riure de tots va feu comparsa amb el poema.
El Gadji Beri Bimba, recitat en la Galeria Dadá en Zurich.
F m s b w, poema fonètic on empra les lletres per a crear ritme amb els sons.
El poema simultani és un experiment poètic realitzat pels dadaistes, R. Huelsenbeck, T., Tzara i M. Janco. El van imprimir en tres idiomes, anglès, francès i alemany en la revista El Cabaret Voltaire.
[row]
[col col=2]
[/col]
[col col=2]
[/col]
[col col=2]
[/col]
[col col=2]
[/col]
[col col=2]
[/col]
[col col=2]
[/col]
[/row]
Colofó
Es opinió de l’autor: L’Art, a mida que van passant els lustres, ha entrat en una espiral de desmanyotament. Desprès d’haver-se iniciat en figures esquemàtiques del Rupestre arribà a les etapes d’esplendor dels Murillo, Leonardo da Vinci, Carvaccio, Mengs, Ingres, per anar aflaquint-se poc a poc a mida que les escoles de pintura modernes s’amuntegaven una sobre altra i la societat les anava acceptant inconscientment: cubisme, surrealisme, naifme, simbolisme, per arribar finalment a aquesta nova ona boja del dadaisme. Es clar que, el que busquen les persones poc culturalitzades, amb diners a les butxaques, és adquirir la firma de famosos al peu d’un quadre, que els mitjans de difusió han deïficat i paguen milions per un llenç anodí que en segles venidors se’ls entendrà de garbuix. La sort encara per a la nostra generació és que encara treuen el cap Ferrers Dalmau, Martinez Lozano i altres, que amoroseixen les agrures dels dadaistes.
Unes mostres?:
August Ferrer Dalmau: el pintor de batalles
És un article de JOSEP M. CONTIJOCH 
