L’informe que hauria pogut evitar la batalla d’Annual, el 22 de juliol, quasi una centúria.
El general Fernandez Silvestre donant ordres als caps del seu Estat Major
El juliol de 1921, José Villalba Riquelme va fer arribar al rei Alfons XIII un missatge en el qual exposava les deficiències de la tàctica del general Silvestre, quan es desplegava en el territori d’Abd el-Krim. Si el Ministeri de l’Exèrcit li hagués fet cas, podien haver enviat un simple telegrama al general Fernández Silvestre per parar l’avanç i evitat la massacra. No obstant, fonts contraries a la monarquia van dir que el rei havia animat per telegrama al general Silvestre a seguir endavant en la seva aventura, (el telegrama de fet no s’ha trobat mai).
La matança d’uns 13.000 soldats espanyols a l’anomenat “Desastre de Annual” escaigut en el Rif el 22 de juliol de 1921, va ser més que evident. De les declaracions que els oficials africanistes van fer després de la tragèdia es desprèn la fatalitat. Molts alts comandaments sabien que els soldats espanyols eren inexperts, que mancaven d’armament adequat i que s’havien internat en territori enemic massa ràpid i sense estructurar unes línies de proveïment adequades. Malgrat tot, van ser molt pocs els que es van atrevir a alçar la veu en contra del rei Alfons XIII, llavors un dels màxims valedors d’aquelles operacions.
Amb tot, sí que va haver-hi un alt militar que va criticar durament les decisions que es prenien en el Rif. Va ser el tristament oblidat general José Villalba Riquelme que se’l defineix com «un dels millors tractadistes de l’art militar». Nascut a Cadis i format també en camps de batalla de Melilla, va enviar un memoràndum a rei, en el qual desglossava els diferents errors que s’estaven cometen i els problemes de l’exèrcit espanyol per a expandir-se cap a l’interior del territori hostil. Aquell memoràndum va ser obviat i qui sap si, gràcies a ell, podria haver-se evitat un dels desastres més dolorosos de la història d’Espanya.
El fet va anar d’aquesta manera. En aquells moments les tropes espanyoles havien aconseguit estendre els seus dominis en territori rifeny summament ràpid de la mà del mateix general Fernández Silvestre. Amb tot, la realitat és que la situació era una temeritat, perquè l’expansió s’havia fet sense crear línies de subministraments de queviures eficients ni edificar posicions defensives adequades per a resistir a l’enemic. Únicament s’havien construït, —de forma incomunicada—, petits posicionaments anomenats blocaus els quals eren gairebé impossible enviar reforços si eren assetjades per les jarques enemigues.
Tot i la dificultat de defensar aquelles posicions, l’exèrcit de Silvestre continuà expandint-se. Durant l’estiu es va conquistar la posició de Igueriben la punta de llança de l’avanç espanyol. Llavors el líder rifeny Abd el-Krim va entendre era el moment d’atacar als espanyols amb una tropa de 8.000 i 10.000 cabilenys. Era el el 15 de juliol. Les posicions punteres d’Igueriben i d’Abarran, foren aniquilades en un obrir i tancar d’ulls . Desesperat el general Silvestre va intentar acudir alliberar-los arribant amb el gruix del seu exèrcit a la posició de l’Annual, la qual també ràpidament es trobà cercada per milers d’enemics.
Els moros enemics estaven esplèndidament armats i municionats, mentre la moral dels espanyols estava per terra al tenir un armament obsolet i l’artilleria en males condicions, “de les bateries lleugeres només funcionaven una o dues peces”, va explicar desprès un expert. El pànic per l’allau marroquí condí entre la tropa espanyola, començant pels seus oficials escapant-se tothom a la desbandada El resultat final de la batalla va ser la matança de 13.000 espanyols (alguns historiadors han augmentat la xifra a 15.000).
Mentre s’engiponava aquell desastre, el veterà Villalba-Riquelme persona que des de sempre va ser un dels màxims defensors dels soldats espanyols destinats a Àfrica essent un dels creadors del Terç d’Estrangers; perquè considerava (igual que José Millán-Astray, el seu fundador) que feia falta una unitat especial per a combatre en les dures condicions africanes i per salvaguardar vides de soldats patris, aquell militar sabia el que es feia; no en va coneixia el terreny africà i la psicologia dels moros per haver combatut en el Protectorat durant anys, per aquests motius Villalaba movent-lo un gest d’enteresa va dirigir el missatge al rei en el qual explicava detalladament la mala planificació del general Silvestre en el seu avanç cap a la zona d0minada per Abd el-Krim.
El general Villalba explicava al rei a l’iniciar el missatge que durant anys, la política d’Espanya en la zona es basava en tractar d’infondre en al Marroc «la civilització de l’indígena». quan tothom sabia que la realitat era diferent i que, després de més de quatre-cents anys de la nostra presència en el nord d’Àfrica havia quedat demostrat que l’única forma de conservar el territori era a base de cop de fusell, pel simple fet que «el moro rifeny era completament irreductible i incivilitzable i no respectava la nostra civilització i pitjor, que no ens temien”, També assenyalava en el seu memoràndum, que Espanya no disposava de diners suficients per a colonitzar el nord d’Àfrica tal com ho l’havien aconseguit els francesos. I més li feia escriure la seva condició de psicòleg , “que el soldat espanyol acudia a la contesa per temor al càstig, però sense cap entusiasme; que no sentia odi a l’enemic, i que desconeixia les causes per les quals se l’obliga a combatre i a batallar a canvi de cap avantatge.
Després d’aquests advertiments sobre els soldats espanyols, Villalba feu referència a la mala direcció de Silvestre. Criticava que s’hagués recorregut a construir un sistema de petits blocaus massa allunyats uns dels altres ja que això dificultava, com es va demostrar els desplegaments.
[row]
[col col=6]
General Juan Picasso
[/col]
[col col=6]
El Rei Alfons XIII
[/col]
[/row]
Carregava també contra el pèssim equipament dels soldats, ja que l’«armament i les metralladores es trobaven en el pitjor estat pel seu prolongat ús i que mancaven els tancs i fins i tot eren deficitaris els equips de cuines de campanya, i sobretot la manca de suport aeri suficient per poder contenir als rifenys.
El veterà militar atacava també la divisió que existien entre els comandaments africans (Sembla que el general Berenguer, Alt Comissari d’Espanya al Marroc. no simpatitzava amb Fernández Silvestre). també la falta d’acord entre el comandament Militar i el Política Madrid. Finalment, afirmava que era necessari fer una demostració de poder a Alhucemas per per acabar d’una vegada amb el poder d’Abd el-Krim.
Les conclusions de Villalba van ser premonitòries i fins i tot van quedar ratificades en l’Expedient Picasso, l’informe en el qual el general Juan Picasso va emetre desprès del Desastre sobre els tràgics successos de l’Annual, adversitat que alguns historiadors han previst que fou el motiu principal de la caiguda de la monarquia d’Alfons XIII.
José Villalba Riquelme (va néixer el 17 d’octubre de 1856 a Cadis. Fou un militar espanyol que va modernitzar l’ensenyament militar i va impulsar l’educació física escolar i militar. Va participar en la Tercera Guerra Carlina i a les guerres de Filipines, Cuba i Marroc, i va ser Ministre de la Guerra els anys 1919 i 1920, a més d’altres càrrecs.
[row]
[col col=6]
José Villalba Riquelme [/col]
[/row]
El seu pare, militar també va morir en acte de servei a Surigao (Filipines) en 1893. Quan ell tenia 14 el seu pare, aleshores comandant de Sanitat Militar, a l’illa de Puerto Rico, l’ingressà a l’Acadèmia com a cadet de l’Arma d’Infanteria. Fou ascendit al grau d’alferes el 1873. Va casar amb Luz Rubio amb qui va tenir sis fills, tots ells militars (1) i quatre filles:
El 1883 va se destinat l’Acadèmia d’Infanteria de Toledo, en on hi va ser Director. Uns anys abans, escrigué un llibre sobre tàctiques militars que l’utilitzaria en les escoles militars com a llibre d’estudis durant molts anys, i pel qual va ser felicitat i recompensat. També va ser l’introductor de l’Educació físicaa l’Exèrcit reorganitzant els plans d’estudis sobre les últimes tècniques militars . Per la seva bona labor fou recompensat amb una beca d’estudis, a Suècia per estudiar els mètodes de l’educació física.
A l’època que manava l’Acadèmia hi va ingressar de cadet Francisco Franco el qual recordaria sempre al va enir en bona estima. En aquells anys també encarregà al músic del Regiment, Fernando Díaz Gil, l’Himne de la Infanteria.
En altres dies participà en maniobres militars franceses, de les quals extragué idees que li serien d’utilitat per a la futura reforma militar que va iniciar quan fou nomenat ministre de la Guerra. Pels seus meits nacional i internacionals va ser també nomenat oficial de la Legió d’Honor francesa i Gentilhome de Cambra del Rei Alfons XIII.
L’any 1912 hagué estat destinat com a coronel al Regiment Àfrica núm 68, on també hi va demanar plaça el llavors segon tinent Francisco Franco. D’aqui, Villaba inicià la seva expeeriència d’africanista. A l’any següent Villalba fou ascendit a General de Brigada, i nomenat Cap d’Estat Major de la Capitania General de la VI Regió Militar (Burgos) i Sotsinspector de tropes de la comandància General de Melilla. A l’any 1915 ascendí a General de Divisió. En 1919, el Govern de Manuel Allendesalazar l’anomenà Ministre de la Guerra, i en aquesta etapa curta però profitosa fou quan posà en pràctica les seves idees sobre renovació militar, fundà t l’Escola Central d’Educació Física de Toledo que donà gran impuls a la formació dels professors de gimnàstica i feu a la vegada una reorganització a fons de l’Exèrcit. El 28 de gener de 1920 es fundà per reial decret el Terç d’Estrangers: i el mes següent, sent encara Ministre de la Guerra, nomenà al el tinent coronel José Millán-Astray cap del Terç.
En aquells dies el general Villalba havia manat un memoràndum al rei Alfons XIII, informant-lo de les mancances que tenia l’exèrcit espanyol d’Àfrica i les fórmules que calia engegar per modificar-les, fórmules que no va poder dur a terme perquè va caure el Govern Allendesalazar i amb ell el seu projecte. Les mancances que projectava subsanar es van poder comprovar uns anys després durant el desastre d’Annual i que foren la base va per instruir el Memoràndum que serví per a l’informe del general Picasso.
En 1920 fou nomenat Governador Militar del Camp de Gibraltar en una època tensa Durant aquest càrrec va exercir amb diplomàcia les relacions amb els anglesos del Penyal amb tant bon criteri que el monarca anglès Jordi V el va condecorar amb la Creu de Comanador de l’Orde de Sant Miquel i Sant Jordi, que a més tenia el tractament de “Sir”.
En 1927 el general Miguel Primo de Rivera va disposar que el General Villalba fos designat Assembleista de la recentment creada Assemblea Nacional en representació de l’Estat, càrrec que ostentà fins a la fi de la Dictadura.
Retirat de l’activitat militar des de 1933, a l’any 1936 un grup de milicians anarquistes arribà al seu domicili amb intenció de portar-lo a una txeca i assassinar-lo. Per evitar-ho la Missió Diplomàtica Britànica li va donar domicili a l’ambaixada amb el rang de diplomàtic i durant tota la guerra civil un militar anglès va vetllar pel seu benestar i va impedir que cap escamot àcrata pogués violar el domicili i apropiar-se de la seva persona.
Va morir Madrid el 25 de novembre de 1944, a l’edat de 88 anys
(1)- Quatre fills tots militars, tres combateren en el bàndol de Franco, mentre Eduard fou el coronel en cap de la columna republicana que portava el seu cognom, que lluità contra les columnes del general Mola que pretenien entrar a Madrid a l’agost de 1936.
És un article de JOSEP M. CONTIJOCH
