Les Fàbriques de cinema.
La Metro Goldwyn Mayer, fou sens dubte la mes gran companyia fabricant de cine de tots temps d’aquell Hollywood daurat, tot i que la seva marca encara perdura malgrat haver estat absorbida per la Sony igual com ho fou la Columbia, segueixen sent senyeres i zenit als ulls dels amants del cinema.
Comencem pel principi. MGM es va iniciar l’any 1924 per la fusió de tres companyies cinematogràfiques menors: La Metro Picture CO, fundada el 1915, la Goldwyn Picture Corporation, fundada el 1917, i la Louis Mayer Pictures, el 1917. Dirigí la nova empresa Louis Mayer. El lema que s’escollí per coronar el seu emblema “Ars Gratia Artis” (l’art pel mateix art), havent perdurat fins els nostres dies així com el famós lleó brogidor.
Les empreses subsidiàries i posteriors de MGM han estat: MGM Networks, Orion Pictures Samuel Goldwyn & Co. i la United Artis.
El seu negoci sempre fou sòlid, fins i tot durant la depressió dels anys 30 ja que pràcticament no la va notar gracies a la perícia de tenir els millors artistes contractats, els famosos Greta Garbo, Clark Gable, Spencer Tracy, James Stewart, Liz Taylor i directors tan professionals com Vidor, Cukor, Kazan, entre altres i haver escollit la producció del gènere musical, tan del gust del públic de l’època així l’adaptació d’obres literàries preferits dels espectadors.
En aquests dies la seva posició econòmica fou preponderant i molt pel damunt de la resta dels Estudis. El seu prestigi arribà a un nivell tant alt com perquè l’espectador mig sol·licités saber abans de la projecció d’una cinta de quina companyia era la pel·lícula que la sala posava en cartell. Naturalment la MGM i el seu lleó era la productora preferida del gran públic, tant com perquè la productora es jactés durant les dècades 1930 i 1940, de tenir “més estrelles de les que hi ha en el cel”, en referència a la llarga llista de cèlebres actors i actrius que treballaven per la companyia. Aquest segon lema també va ser creat pel seu director de publicitat, Howard Dietz.
Durant els anys 40 fou la líder del mercat amb més de 40 pel.lícules produïdes cada any. Amb tot a finals dels anys 40 del segle passat li van sortir durs competidors amb les emergents Paramount, 20Th Century Fox i la Warner Bros.
L’èxit no li va remetre fins els anys 60, dates fatals per a totes les companyies de Hollywood per l’invent de la televisió, tot i que elles tractaren de’evitar el mal adaptant a les sales les pantalles cinemascop i vistavisió i fent-les també més confortables al dotar-les d’aire condicionat, calefacció i seients encoixinats. Amb tot la competència de la TV. els hi fou corroent. Malgrat tot, tot i aquest ensurt, l’any 1981 encara va absorbir la United Artís. La glòria durà poc perquè a la llarga fins i tot ella va acabar sent venuda a la japonesa Sony, amb gran decepció del poble americà que començava veure com els nipons s’anaven fent els amos dels grans negocis ianquis, com aa els passa amb la Xina.
Les pel·lícules més notables de la MGM, agrupades pels anys de producció foren: A l’any 1920, la primera versió de Ben Hur, l’any 1925, La Gran Parada (1925) i La Boheme (1926), amb Ramon Novarro, dirigides per King Vidor; La melodia de Broadway (1929), amb un elenc d’artistes encapçalats per Fred Astaire i Judy Garland. Amb el Vent (1928) de Sjöstrom, la MGM va cloure l’època del cinema mut. Malgrat tot, els crítics d’aquells dies la van qualificar aquesta cinta com un film líric difícil d’igualar.
Els anys 30 va ser un bon any per la MGM al caracteritzar les pel·lícules: La divorciada (1930) amb la Norma Shearer i un joveníssim Clark Gable; Grand Hotel, amb Greta Garbo, Wallace Berry i altres destacats; Tarzan dels Simis, la primera de la mítica sèrie de Tarzan que MGM va filmar amb Johnny Weissmüller, La Reina Cristina de Suècia, que va llençar a Greta Garbo a l’estrellat. A l’any 1934 La Viuda alegre i al mateix any Visca Villa el 1934¸ Anna Karenina, David Copperfield, el Motí de la Bounty, de l’any 1935; Romeo i Julieta i San Francisco l’any 1936; Forja d’Homes (1938), pel.lícula que va immortalitzar a Spencer Tracy , a més de les cèlebres Ninotchka, i El Mag d’Oz. No obstant, el film de tots els films: “El que el vent se’n dugué”, rodada el 1939 amb l’inoblidable Vivien Leigh i Clark Gable, donant-li uns beneficis de mes de tres mil milions de dòlars, partint només d’un pressupost de 50.000, pel·lícula que encara veiem avui els incondicionals espectadors encara fresca i ben plantejada, virtuts que li fan no passar-li el temps.
Els anys 40, els de la segona guerra mundial, filmà El Pont de Waterloo amb Robert Taylor, la més destacada de la col·lecció de les bèl·liques. Desprès, La Senyora Miniver; Madame Curie, (els anys 42-43), oferint un cinema delicat i evocador. Seguí Llum de Gas amb Charles Boyer, per acabar amb les grans musicals Aixecant ancores (1945) amb el valencià Xavier Iturbi, Les Noies de Harvey; Un dia en Nova York i, Donetes, les dues últimes de l’any 1949.
En els anys 50, seguí la línia dels films musicals amb Un americà a París, del 1951, Cantant sota la pluja (1952), avui encara avui rememorada la melodia que canta Gene Kelly i Set novies per a set germans, tonada d’igual record, que fins i tot la fan servir de sintonia de programes de TV. De les qualificades serioses: Quo Vadis (el 1951); Juli Cèsar, amb Marlon Brando, Gigi (Leslie Caron, Louis Jordan i Maurice Chevalier) i La gata sobre la teulada de zinc (Liz Tailor) (ambdues de 1958). D’aventures clàssiques: Mogambo (que va portar llarga polèmica a Espanya), Ivanhoe (amb un ja veterà Robert Taylor) i “Les mines del Rei Salomó (1950) (Seward Granger i Debora Kerr) i, la predecessora de les dues versions anteriors, per acabar finalment amb definitiva: la Ben-Hur de 1959, interpretada per Charlton Heston i Jack Hawkins; dirigida per William Wyler i música de Miklós Rózsa. Aquesta pel.licula fou premiada ni més ni menys que amb 11 òscars i encara es veu sovint a la televisió.
Els anys 60 la producció comença a decaure, amb tot, als inicis de la dècada encara hi figuen títols tan importants com El Rei de Reis, El Doctor Zhivago, (1965) i Una Odisea a l’espai (1968), acabant-se la dècada amb uns insuls films: Dotze del Patíbul, (per cert emesa per tots els canals de televisió espanyols al menys 4 vegades cada mes), Estacio Polar Cebra i el Gran Premi. Els anys 70 ja es nota la cap i caiguda de la Productora, destacant-se-li només La Filla de Ryan (1970), amb un John Wayne ja en decadència. En aquests any ja no se comptabilitza cap més títol de rellevància. En canvi altes companyies encara en van teure al mercat algunes de notables. En els anys 80 se li veu a la MGM un cert ressorgiment amb la musical Fama, però lamentablement decau amb: El Mur, Jocs de Guerra i l’inici del que semblarà la sèrie dels Poltergeist. Els anys 90 seguí la baixa qualitat amb algunes excepcions de no massa relleu: La Casa Rúsia, Thelma i Lluisa i Stargate, també altres insignificants fetes amb combinació amb les altres productores. A l’inici del mil.leni es dedica finalment al món del video i de la televisió.
Instantània quan el tècnics crearen el logotip filmant el lleó en viu.
Finalment, el Logotip de la Productor i emblema de la MGM es deu al director de publicitat de la Goldwyn Picture, Howard Dietz, que a l’any 1924 inspirant-se amb el crit de triomf de l’equip de fútbol de la Universitat de Columbia titulat “Roar, lion, roar”, (rugeix, lleó, rugeix); el va posar en boca d’un lleó que mai va ser protagonista de cap pel.licula, a diferencia d’altres animalets que si els filmaren, com la gosseta Lassie, Ri Tin Tin, i altres.
[row]
[col col=4]
[/col]
[col col=4]
[/col]
[col col=4]
[/col]
[/row]
[row]
[col col=4]
[/col]
[col col=4]
[/col]
[/row]
Varies “poses” del flamant lleó durant els anys de glòria de la Metro Goldwyn Mayer.
El que pocs espectadors saben és que l’emblema del lleó rugint va ser variat en sis ocasions adoptant ‘poses’ semblants, però diferents als ulls dels públic. També que el logotip del lleó al llarg dels anys, la MGM es valgué de tres lleons diferents tot i que sembla el mateix. El primer provenia del Sudan i li posaren el nom poc original de “Lion”, el qual ja va presentar films de l’època muda i que lògicament no se l’escoltava. Per la primera versió del rugir es valgueren d’un fonògraf que el propi propietari Louis Mayer s’encarregà de la sonorització.
Inoblidable el “lleó de la Metro” que amb el seu rugir va encapçalar un món d’il·lusions cada vegada que donava entrada a una pel·lícula.
Cal dir doncs, que la MGM ha estat una bona productora, per a no dir la millor del cinema, que ha donat als espectadors de tot el món hores d’alegria, entreteniment, i… somnis.
És un article de JOSEP M. CONTIJOCH 
