Els trobadors i els Joglars.
Dels seus orígens cal tenir en compte que a la Baixa Edat Mitja (s/.V al X) la taxa d’analfabetisme era molt important. Els únics que sabien llegir eren els capellans i monjos, els trobadors, els cancellers, els escrivans i algun joglar, encara no tots. A més, el preu dels llibres eren molt elevats i no tothom podia accedir a la cultura. També s’ha de tenir en compte que el modern concepte d’autoria, en aquella època els escriptors revaloraven textos antics hi afegien noves idees, però dins l’anonimat. No serà fins al segle XII quan comença a interessar el fet de saber qui ha escrit un text.
La llengua de cultura absoluta era el llatí i el català estarà reservat més tard per a les classes populars. La cultura estava en els monestirs, després, a les corts hi neix un tipus de literatura no religiosa anomenada trobadoresca, ja que l’escrivien els anomenats trobadors, persones que narraven versos, (trobes, en llengua romànica) seguides amb pautes de la retòrica, de la música i de la lírica, per a desprès, e alguns cassos deixar-los escrits.
Fins el segle XIII no sorgeix la figura de Ramon Llull, que serà el creador de la prosa literària catalana. Fou el primer escriptor que feu servir una llengua catalana, llavors una llengua molt inicial per tractar qüestions filosòfiques, científiques i teològiques, fins aleshores reservades al llatí.
Literatura trobadoresca (s. XII-XIII)
La poesia medieval no estava destinada a l’acte individual de lectura, sinó a cantar-la públicament. Alguns l’han titllat de despersonalitzada i poc subjectiva. El caràcter oral i mòbil del text medieval i el fet que molts poemes no vagin signats ha propiciat la confusió entre autor, intèrpret i copista.
A partir del segle XII conviu amb la poesia culta i escrita en llatí una de popular, ja sigui joglaresca o més cortesana. La poesia trobadoresca sorgeix a les corts occitanes al segle XII. És un tipus de lírica de gran perfecció tècnica que està pensada per a ser cantada i transmesa pel mateix autor o per un joglar. Una poesia que anava adreçada a un públic cortesà i que anava acompanyada d’una partitura musical.
Diferencia entre trobador i joglar
El joglar líric era un personatge que recitava fidelment les peces que el trobador li encomanava. Aquest tenia un cert refinament i una certa cultura. Alguns fins i tot ja disposaven de la categoria de trobadors com en el cas de Ramon Vidal de Besalú i Cerverí de Girona (que veiem més avall).
El trobador era en molts cassos una persona culta, fos seglar, noble, príncep o rei, que per divertiment escrivia poemes i música, un art subjecte a unes normes molt rígides de mètrica i d’expressivitat. Escrivia estrofes literàries en correspondència amb una frase musical que obliga la repetició de la mateixa estrofa. La poesia era cantada, per tant, un error mètric repercutia en la música. Els trobadors es divideixen en dos, en funció de l’estil emprat. Els del trobar leu i els del trobar clus (1). Els primers de comprensió immediata i amb pocs artificis i els segons més rebuscats. Dins el segon grup, fins i tot, hi havia una distinció entre els del trobar clus, pròpiament dit, amb una acumulació de conceptes, imatges rebuscades, llenguatge poc adequat al tema tractat (per exemple Marcabrú) (2), i els del “Trobar Ric” que busquen la complexitat en la bellesa formal, en l’ús d’un vocabulari més selecte, rimes estranyes i moltes imatges. Quant a la forma, cal dir que aquesta poètica seguia unes normes molt rígides: els versos havien de tenir el mateix nombre de síl·labes, la rima sempre consonant, alternava rims masculins i femenins, els versos es combinaven en estrofes (o cobles) amb una estructura idèntica i la mateixa disposició de rimes.
La poesia trobadoresca expressa sentiments enlairats i subjectius en la llengua romànica. Les llengües romàniques emprada pels trobadors són l’occità o provençal, desprès el català.
Aquesta poesia era duta de vila en vila pels cantors ambulants, companys de saltimbanquis, bufons i domadors de feres. Mogut per la curiositat, el senyor del castell baixava a la plaça pública a escoltar aquesta poesia popular i a riure amb les gràcies i les acrobàcies dels bufons i joglars, que amb el temps va acabar portant-los al castell entre la seva servitud. Licitada la cançó del carrer a la cort, és natural que als trobadors se’ls hi donés una nova entitat i residència.
Els trobadors, quan eren reis (com en el cas d’Alfons I o Pere el Gran) o grans senyors (Berenguer de Palol o Guillem de Berguedà) feien de la poesia un divertiment o un mitjà per aconseguir determinades avantatges polítiques i cortesanes, mentre quan eren més humils (com Guillem de Cervera) la poesia era un mitjà de subsistència.
Dir no obstant, que la llengua provençal amb què escrivien els trobadors anirà canviant gradualment cap a la llengua catalana plena de provençalismes primer, i d’ús normal, per desprès culminar en el segle XV, totalment en català. Ho tenim en Ausiàs March.
No tothom, però, ha volgut explicar així l’origen de la poesia trobadoresca. Hi ha qui la volgut veure en una influència de la clerecia o dels estudiosos, sobretot dels universitaris del migdia de França, però no és així.
Els gèneres trobadorescos
La cançó: és el gènere més conegut pel fet d’incloure la teoria amorosa de l’amor cortès. Va dirigida a una dama noble. Consta de 5 a 7 estrofes, d’un nombre variable de versos (normalment 8), on el poeta comença per un exordi primaveral on expressa l’alegria per l’arribada del bon temps que invita a l’amor . Té música pròpia. Els trobadors consideraven la dona com un ésser superior, i reproduïen l’esquema social al terreny amorós socialment escalonat), però en el fons el fet que el trobador vulgui que l’estimada li agafi les mans i li faci un petó (símbol que l’accepta com a vassall), ja que tot plegat és la seva pretensió De fet, només la dona casada calia anar en compte, per això aquest tipus de cançons destinades a elles amaguen un amor adúlter. D’aquí neix la discreció en el llenguatge i el codi sobreentès entre els enamorats.
Malgrat tot, alguns trobadors, no sempre tenien present a les dames del seu amor, però en el fons, sempre tenien present l’amor a les seves dames.
Quins foren els trobadors de l’Edat Mitja?
De persones que anaven per les places i carrers de les Viles medievals cantant cançons més o menys afortunades n’hi havia a grapats. Però els clàssics, els veritables artesans de la poesia rimada amb música tocada amb delicadesa se’n compten només uns quants i d’aquests, els més destacats varen ser: Guillem de Poitiers, Marcabrú, Jofré Rudel, Bernat de Ventadorn, Beltran de Born, Guille de Bergadà, Arnau Daniel, Beatriu de Dia, Guerau de Bornell, Guillem de Cabestany, Pere Vidal, Rimbaut de Vaqueires, Folque de Marsella, Pere Cardenal, Cerverí de Girona i Guerau Riquier, que citarem en aquest treball.
Una breu semblança de dos d’ells.
Guillem de Poitiers (1071– 1126),
[row]
[col col=6]
[/col]
[/row]
Guillem de Poitiers (conegut també com “Guillem el Trobador” va ser el primer dels poetes anomenats trobadors. Va néixer en 1071. Era fill de pares nobilíssims. Quan va morir el seu pare en 1086, va heretar uns dominis més extensos que els de el propi rei de França, de qui era nominalment vassall. En els anys 1101 i 1102, va participar en la Primera Croada després de la caiguda de Jerusalem. Va sostenir diverses guerres contra els comtes de Tolosa. Va ser excomunicat en dues ocasions, una d’elles per abandonar a la seva esposa legítima i per arrabassar-li per força la dona al seu vassall el vescomte de Châtellerault. Entre 1120 i 1123 va combatre al costat Alfons I el Batallador, el seu concunyat, per intentar arrabassar als musulmans el regne de València.
De Guillem de Poitiers, el més antic dels trobadors coneguts, n’han pervingut onze poesies d’una rara perfecció tècnica. Alguns analistes, senyalen la diversitat d’inspiració d’aquest poeta: la seva musa és sensual, tendra, seriosa. Hom li troba les poesies que formen una fantasia brillant, servida per una vèrbola cruament realista de ritme característicament popular.
Tota la seva poesia es una demanda amorosa:
Compondré una cançoneta nova, abans que ventegi, o geli o plogui. La meva dama em tempta i em prova per saber de quina guisa l’estimo; però, per més planys que em faci, no em deslligarà del seu llaç; ans em dono i lliuro a ella de tal manera, que fins em deslligarà del seu llaç
Ans em dono i lliuro a ella de tal manera que fins em pot inscriure en el seu inventari. No em tingueu per insensat si estimo la meva dama plaent, car sense ella no puc viure: talment tinc fam del seu amor
Vós sou més blanca que el vori: per això no n’adoro cap altra. Si aviat no trobo ajuda en l’amor de la meva dama plaent moriré a menys que ella em besi dins cambra o sota brancatge
Què hi guanyareu, dama gentil, si m’allunyo de la vostra amor?. Sembla que us vulgueu fer monja! Puix que us amo tant, heu de saber que temo que la dolor no em mati si no redrecem els torts de què em planyo.
Marcabrú (1130-1150)
[row]
[col col=4]
[/col]
[/row]
Marcabrú va ser un trobador que va viure al segle XII; la seva activitat poètica pot situar-se entre aquells anys. Era originari de la regió de Gascunya i de condició humil. Sembla que es va dedicar professionalment a la poesia, fent de joglar de les seves pròpies composicions. Va ser protegit del també trobador i poderós senyor feudal Guillem de Poitiers. Encara que es conserven dues biografies de Marcabrú amb prou feines aporten dades rellevants.
La seva obra es caracteritza pel to moralista queixant-se contínuament de la corrupció dels costums, del triomf del fals’amor sobre l’fin’amor (amor cortès). Marcabrú, es el principal representant de la més vella generació de trobadors gascons. Les noranta-dues obres que queden d’ell ens mostren un trobador de personalitat ben definida, dotat d’una força lírica, fiblant i d’una agudesa d’observació notable que el fan un trobador de misogínia. Cal anotar finalment com a característica important de la personalitat de Marcabrú, el fet de pertànyer a l’escola del Trobar Clus (1). Vegin una mostra de la seva obra, “A la fontana del vergier” aquesta sàtira:
Mals jutges, lladres, marits fingits, perjurs, hipòcrites, llagoters, difamadors, interessats, esbotza-convents, i les luxurioses prostitutes que van amb altres amb consentiment dels marits.
/Seguirà/
És un article de JOSEP M. CONTIJOCH 
