Aquest article no tindria altre sentit de publicació a no ser el fet d’haver trobat la relació nominal dels 32 supervivents de Baler, els últims de Filipines, on hi figuren entre ells, 4 catalans i 5 de la Confederació de la Parla Catalana.
Fotografia dels supervivents de Baler presa el 8 de febrer de 1899 a Barcelona, al retornar a la Pàtria.
Noms dels supervivents:
Saturnino Martín Cerezo (Tinent) (Miajadas / Càceres)
Rogelio Vigil de Quiñones (Tinent-metge) (Marbella / Màlaga)
Jesús García Quijano (Caporal) (Labrador) (Viduerna / Palència).
José Olivares Conejero (Caporal) (Zapatero) (Caudete / Albacete)
Pere Planas Basagañas (Manyà) (S. Juan de les Abadesses / Girona)
Ramon Mir Brills (Camperol) (Guissona / Lleida)
Josep Pineda Turán (Forner) (Sant Feliu de Codina / Barcelona)
Ramon Boades Tormo (Camperol) (Carlet / València)
Emili Fabregat Fabregat (Forner) (La Salzadella / Castelló)
Pere Vila Garganté (Cuiner) (Taltaull / Lleida)
Ramon Ripollés Cardona (Sastre) (Morella / Castelló)
Antoni Bauza Fullana (Jornaler) (Petra / Mallorca)
Loreto Gallego García (Camperol) (Requena / València)
Santos González Roncal (Labrador) (Mallén / Saragossa)
Juan Chamizo Lucas (Camperol) (Valle de Abdalagís / Màlaga)
José Hdez. Arocha (Camperol) (La Llacuna / Tenerife)
Luis Cervantes Date (Camperol) (Mula / Múrcia)
Manuel Menor Ortega (Jornaler) (Sevilla)
Vicente Pedrosa Carballeda (Jornaler) (Carballino / Orense)
Domingo Castros Camarena (Cantero) (Aldeavieja / Avila)
Eustaquio Gopar Hernández (Labrador) (Tuineje / Fuerteventura)
Eufemio Sánchez Martínez (Jornaler) (Pobla de D. Fabrique / Granada)
Felipe Castillo Castillo (Camperol) (Castillo Locubín / Jaén)
Francisco Real Yuste (Camperol) (Cieza / Múrcia)
José Jiménez Créixens (Camperol) (Almonte / Huelva)
José Martínez Santos (Camperol) (Almeiras / La Corunya)
Marcos Mateo Conesa (Sombrerero) (Tronchón / Terol)
Miguel Pérez Leal (Herrero) (Lebrija / Sevilla)
Miguel Méndez Expósito (Camperol) (Pobla de Tabe / Salamanca)
Timoteo López Larios (camperol) (Alcoroche / Guadalajara)
Gregorio Català Valero (Camperol) (Óssa de la Vega / Cuenca)
Marcelo Adrián Obregón (Servent) (Villalmanzo / Burgos)
Bernardino Sánchez Cainzos (Labrador) (Guitiriz / Lugo)
Catalans:4 De la Confederació: 5
Total: 9 dels 33 supervivents
A finals del Segle XIX, l’imperi al qual «no se li posava mai el sol» havia desaparegut. A Espanya només li quedaven Cuba, Puerto Rico, Filipines i la illa de Guam. Abans ja s’havien venuts les illes Marianes i les Carolines a Alemanya al no poder-les sostenir per manca de recursos (de l’imperi mes ric s’havia passat aser el mes pobre). En canvi, els EE IJU vivia una situaci6n ben diferent; acabades les guerres per portar a l’ocàs les poblacions Índies, es trobaven en plena expansió imperialista a la vista de noves conquestes, que de moment eren encara continentals: Cuba, Puerto Rico, i respecte les Filipines les veient ja com el pont per a controlar l’Orient. Sabedors que aquestes colònies li estaven costant a Espanya quantitat d’homes i diners que no podia suportar, (Espanya empobrida tot hi haver controlat dos segles abans tot l’or i plata del nou món, se li esfumà pels mals usos, en especial els del tràgic i fatal segle XIX), van considerar que era el moment oportú d’apropiar-se d’elles. Com a primera temptativa van oferir 100 milions de dòlars de l’època per comprar la illa de Cuba, proposta que Espanya en la seva altivesa imperial no ho va acceptar, contestant: «Cuba no està en venda». Estats Units volia aqueixos territoris com fos i rere la negativa va canviar de tàctica començant a fomentar i ajudar als rebels de les colònies amb armes i diners perquè s’independitzessin, (tàctica que empraria fins la sacietat en el segle següent, per acabar amb tots els imperis colonials europeus i controlar els països recent independitzats).
I aquí comença l’aventura de Baler
No lluny de Manila (la capital de Filipines) hi havia un districte anomenat “del Príncep”. La seva capital era Baler, un llogaret compost per una església, un hospital, la casa del governador, els barracons de la tropa (un cap i quatre guàrdies civils) i els habitatges dels nadius. Encara que Baler, sobre el mapa, es veu prop de Manila, a la pràctica quedava molt lluny al ser envoltat de muntanyes i aïllat per un riu, accidents geogràfics que feien les seves comunicacions amb l’exterior molt difícils. Malgrat tot, en les primers conats independentistes (la denominada guerra dels 10 anys) allí també hi arribaren les batusses. En aqueixa primera temptativa, el cap dels independentistes Emilio Aguinaldo acabà sent derrotat i una pau tambalejant retorna a l’ arxipèlag, però vist que Baler era un latent focus insurreccional, Espanya hi envià un contingent de 50 soldats comandants pels tinents Juan Alonso Zayas i Saturnino Martín Cerezo, el Tinent Metge Rogelio Vigil de Quiñones i el capellà Fray Cándido Gómez Carrefio, els quals quedarenn a les ordres del governador, el capità Enrique de las Morenas. En aquells moments eren els dies que Estats Units declarava la guerra a Espanya, fet que els de Baler ho ignoraven del tot.
El motiu del trencament d’hostilitats com s’ha dit, fou un tripijoc dels Estats Units. El 15 de febrer de 1898, el creuer “Maine”, atracat al port de La Habana, fou volat pels aires pels propis ianquis, fet que els serví per culpar als espanyols del succés i declarar-los la guerra (1). Aprofitant el fet , al mes següent els tagals tornaren a la càrrega. Els rebels eren desenes de milers. Per si fos poca cosa, els ianquis desembarcaren a Filipines un cos d’exèrcit. Les tropes espanyoles amb l’habitual vell material de guerra i la manca dels recursos bàsics no podien sostenir aquella guerra: havia caigut la província de Luzón, Manila estava assetjada, l’arxipèlag s’enfonsava i per si fos poca cosa, els rebels proclamant la independència a tota pressa. En definitiva, Espanya en aquells moments deixava de tutelar les Filipines. Només els de Baler, aguantaven a l’ignorar la situació general. (en aquells temps les comunicacions eren molt elementals). L’única solució que els quedà a la guarnició de Baler per a defensar-se fou tancar-se a l’església de Baler, un edifici amb murs de metre y mig, 30 m. de longitud, 10 m. d’amplada i només 6 finestres per la guaita. Tots aquells 50 homes quedaren enclaustrats dins, aïllats de tota comunicació exterior. Era 1 de juliol de 1898.
Per a fer més efectiva la defensa, van tapiar les finestres deixant solament escletxes per poder disparar, van arrancar rajoles de terra i amb elles van fabricar un forn per a cuinar pa; van fer una latrina en un corral annex, van cavar la terra per a buscar un pou en on sorpresivament hi va sorgir aigua, també van excavar una línia de trinxeres al voltant de l’edifici per a perfeccionar la defensa. I així aguantant els 337 dies que durà el setge.
Acabant la guerra els filipins, envelentonats i satisfets (2) els tagals, enviaven missatges rere missatges als defensors informar-los: “que Filipines ja era independent”, “que tota resistència era inútil”, “que si es rendiu, sereu ben tractats”, “Espanya ja s’ha retirat de la colònia”, amb intent de fer-los comprendre que ningú vindria a rescatar-los i que només ja es trobaven sols davant el perill. Però, creient ells que es tractava de plans per a fer-los rendir seguien en la defensa sense el més petit besllum de dubte. El dia 18 de juliol un oficial rebel, els comminà a rendir-se donant-los un termini de 24 hores, Per a tota resposta els defensors el van contestar: “Sàpiga que per a nosaltres és preferible la mort a la deshonra». El dia 12 d’agost, al signar l’armistici entre Espanya els Estats Units, les autoritats espanyoles els van trametre missives i enviar-los per a aconseguir la seva rendició. Ells, en canvi, creien que eren ardits i falòrnies dels filipins amb tot tipus de tretes volien es rendissin, a l’extrem de no donar crèdit a un coronel espanyol desplaçat expressament a Filipines para convèncer-los de l’evidència i que els assetjats tot i l’uniforme i les estrelles de la màniga d’aquell “jefe”, van creure que era un desertor vestit de coronel. Descoratjat, aquell coronel els va deixar varis diaris de la Península que donaven la informació.
L’endemà, el Tinent Martin Cerezo, llegint sense posar-hi massa interès un dels periòdics del coronel, (era “l’Imparcial”), llegí la noticia que un amic seu, el tinent, Francisco Díaz Navarro, havia estat destinat a Màlaga. Aquell oficial era company del mateix Regiment i íntim amic seu, noticia que feu obrir els ulls al Tinent Cerezo a l’adonar-se que la notícia no podia ser inventada pels filipins, per tant que era veritat que Espanya ja no tenia la sobirania a les Filipines. Ràpidament va reunir als defensors i, després d’un canvi d’impressions tranquil, van resoldre, que demanarien no la rendició si no l’evacuació, amb els requisits de que no quedarien presoners de guerra i de ser evacuats fossin portats per soldats filipins fins on es trobessin els espanyols i cap dels supervivents seria maltractat. Condicions que les autoritats filipines van acceptar honrosament.
El dia 2 de juny de 1899, els 33 supervivents van abandonar Baler després de 337 dies d’heroica resistència. Aquells 54 soldats van suportar l’atac de 400 soldats tagals i algun canoneig d’artilleria. El tinent Saturnino Martin Cerezo i els seus companys, amb els rostres cadavèrics i espellifats, van abandonar amb honor el temple on hi quedaven enterrats els seus companys morts. Ho feren desfilant amb marcialitat, orgullosos i amb el cap ben alt, rebent en correspondència els honors de les tropes tagales. Fou tanta l’admiració que la gesta ocasionà als independitzatsque el president filipí Emili Aguinaldo va emetre un Decret amb la següent instrucció: “Havent-se fet creditores a la admiració del món les forces espanyoles que guarnien el destacament de Baler, pel valor, constància i heroisme amb que aquells homes aïllats i sense esperança d’auxili alguna, han realitzant una epopeia tan gloriosa [……]. Per tant, Vinc a disposar: “Els soldats que han defensat Baler no seran considerats com a presoners, sinó com a amics, i en conseqüència se’ls proveirà de les pertinences necessàries perquè puguin retornar al seu país amb honor”.
Després d’una rebuda apoteòsica dels residents espanyols de la capital filipina, els supervivents van ser repatriats a Espanya a bord del transatlàntic “Alacant”. El dia primer de setembre de 1899 van desembarcar a Barcelona, essent rebuts com herois. A Saturnino Martin Cerezo, tinent del Batalló de Caçadors Expedicionari núm.2, li va ser concedida la “Creu Laureada de San Fernando” i a la resta del destacament la Creu del Mèrit Militar amb distintiu Roig, pensionada i vitalícia (3).
[row]
[col col=8]
A la dreta, el tinent Saturnino Martín Cerezo a l’esquerra, el metge Rogelio Vigil de Qui- ñones, dempeus, el caporal Jesús García Quijano. (Fotografia presa el 2 de febrer de 1899 a Barcelona, després de de l’arribada del destacament)
[/col]
[/row]
L’any 1954, en ocasió de la visita del Ministre de l’Exèrcit espanyol a Washington, el Cap de l’Estat Major de l’Exèrcit dels EUA, el general Matthew Rigdway, va dir en relació a Baler: “La resistència d’aquella guarnició perllongada en llargs mesos, després d’haver-se signat la pau en aquella guerra, és un exemple admirable i expressiu de la capacitat d’heroisme i de la fermesa del soldat espanyol. Els assetjats en Baler són coneguts com a “últims de Filipines”.
[row]
[col col=6]
Imatge de L’església de Baler, segons un gravat de l’època
[/col]
[col col=6]
Estat en que va quedar Baler després del setge
[/col]
[/row]
[row]
[col col=6]
L’esglèsia de Baler, en els nostres dies
[/col]
[col col=6]
Una imatge de premsa de l’època
[/col]
[/row]
[row]
[col col=8]
Homenatge als herois de Baler fet modernament per les Forces Armades Filipines,
[/col]
[/row]
(1).- La norma de l’atac a vaixells es veu és una vella tècnica que els EEUU que han portat a terme per a iniciar la majoria de les seves guerres argumentades sempre amb la defensa de la llibertat (de qui?). La iniciaren amb el “Maine”, a Cuba, desprès amb el “Lusitania”, per entrar a la primera guerra mundial; seguit de “Pearl Harbour”, parany on caigueren els japonesos per perdre l’influència a l’Orient, i finalment els successos del Golf de Tonkin, on dos destructors ianquis simulant que “havien estat atacats” pels nord-vietnamites els serví per entrar de ple a la guerra del Viet-Nam.
(2).- La satisfacció dels filipins fou efímera el 1898, ja que tot i acabant amb la dominació espanyola caigueren sota la fèrula colonial ianqui, doncs l’autèntica independència no l’aconseguiren fins l’any 1946, desprès de la Segona guerra mundial.
(3),.- Distinció que no han tingut els combatents d’Ifni, de la última guerra internacional espanyola.
És un article de JOSEP M. CONTIJOCH 
