ELS AMANTS DE BAUSEN (Vall d’Aran)
Volent fer la ciclada de Vinyols i els Arcs a Lourdes, vaig tenir que interrompre-la en el poble de Les, doncs les condicions meteorològiques no em foren favorables per seguir pedalejant per les carreteres inundades de França.
En la tarda d’aquell dia gris i plovent a bots i barrals la vaig passar retingut una estona a la cambra de l’hotel i, al cap vespre, en un acollidor bar situat a la part del nucli antic de Les, prop de la plaça de l’Haro.
M’estava entretenint posant en ordre els apunts sobre la ciclada, recollits en els darrers dies, rodejat dels mapes de la comarca i una guia de la Vall. De reüll em fixava com m’estava observant un xicot, entrat en anys, que sense aparent massa atenció llegia L’Arquitectura religiosa romànica a la Conca de Barberà i Segarra tarragonina de Francesca Español: coneixia l’edició i em va ser fàcil identificar-lo. Aleshores, se’m va ocorre preguntar-li si era oriünd de Tarragona. No, no ho era, però estava molt aficionat per les pedres romàniques i a tot el que feia referència a aquella època.
Clar està, que aquesta posada en contacte va donar lloc que ens passéssim la resta de la tarda parlant del tema, doncs no desaprofito moment en que si trobo algun ciutadà que em demostri, també, semblant afició… ja tenim rotllo per estona!
[row]
[col col=12]
[/col]
[/row]
En Pere -aquest era el seu nom- em va informar de molts racons i d’indrets d’aquest terreny de la Vall d’Aran per on transcorre la Garona, perquè essent fill i vivint a Les, s’havia patejat tots els camins. Havia estudiat Dret a Barcelona, però no havia exercit, doncs va preferir més seguir amb els negocis immobiliaris que havia iniciat el seu pare… per ser més rentables i que li deixaven més temps lliure per dedicar-se a les seves excursions i recerques.
Tenia una paraula fàcil i eren molt entenedores les seves explicacions a la més petita curiositat que jo li apuntava. Així fou com em va fer prestar atenció -entre altres històries que em contar- sobre la parella d’amants refusats per l’església i, com a conseqüència immediata, pel poble dominat pel rector i les seves doctrines mal aplicades, que en els primers anys del segle XX succeí a Bausen.
A principi del segle XIX el vilatge va patir un incendi, afectant-lo en la seva totalitat. L’actual es construí un xic més amunt, quedant a 950 m. d’altitud. Amb el temps es va despoblant dia a dia i, per dir-ho com els veïns es planyen, ja no es veuen minyons corre pel poble.
[row]
[col col=12]
[/col]
[/row]
Feia un grapat d’anys, que dos minyons del poble de Bausen varen formalitzar les relacions, que des de molt joves les havien iniciat, d’aquella manera en que comencen els amors en un petit poble abandonat.
La parella eren fills del poble, d’un poble que l’escàs nombre d’habitants havia fet en el temps que casi tots fossin parents o estaven emparentats. Els casaments tenien lloc gràcies a pagar unes delmes en diner contant i sonant a l’Església i, aleshores, es concedia la dispensa i el capellà oficiava el casament. Com sempre, tot s’arregla pagant i el parentesc deixava de ser un problema legal, però no genètic (això no l’importava al rector o a la seva Església).
Els protagonistes d’aquesta història que en Pere em va narrar, podien estimar-se molt, però no tenien ni un ral estalviat i tampoc padrins que els fiessin. El que avui sembla una ximpleria, en aquells dies constituïa un obstacle que casi tothom l’acceptava. Dic casi, perquè en Francesc i la Teresa se’l van saltar sense cap perjudici: ells s’estimaven i decidiren viure junts l’amor, creant una llar i naixent-hi dos fills…
Fins aquí, semblava una història que no tenia res de diferència a tantes altres que avui dia transcorren, però sense la presència dictatorial d’uns personatges asseguts a la poltrona. Acompanyant amb comentaris de cert ressentiment, en Pere la va acabar: la Teresa va emmalaltir, moria als 30 i escaig anys.
[row]
[col col=12]
[/col]
[/row]
Els homes de l’Església d’aquell temps, no tant sols negaren la dispensa per casar-se a Francesc i a Teresa per ser pobres, sinó que ara neguen al cos mort de la dona la terra del cementiri del poble, on el marit i els fills volien enterrar-la prop d’ells i dels seus avantpassats: havien comès un pecat, s’havien estimat essent parents i pobres!
De sobte, tot el poble i sense que ningú se’n quedés al marge, aquell 10 de maig de 1916 van començar a construir, a uns 400 metres del poble un nou cementiri. Tots hi van treballar amb ganes, si bé alguns amb ressentiment per aquella decisió del capellà. Els veïns no fan un senzill forat, una tomba amb una làpida i flors, sinó un cementiri, amb el seu mur aixecat en una nit.
No n’ha sobreviscut cap document, ni partides de naixement ni el certificat de mort de Teresa. Però la tomba és allà, i hi ha escrit:
A la meva estimada Teresa, que va morir el 10 de maig de 1916 a l’edat de 33 anys.
[row]
[col col=12]
[/col]
[/row]
Però el drama continua. En acabar la guerra al 1939, Francesc i els dos fills partien en la diàspora republicana cap a la veïna França, deixant per sempre a la seva Teresa sola al recer de Sant Roc: no van poder tornar mai més…
Esperonat per aquesta història, per la solitud en que va quedar aquella dona, que junt amb el seu marit no va claudicar del seu amor, vaig decidir arribar-hi fins a Bausen a dipositar en la tomba solitària, la única del recinte de l’ermita de Sant Roc, una rosa vermella.
Potser que la meva rosa desentoni: només volia que fos un símbol d’admiració per la força de l’estimació que es tenien en Francesc i la Teresa de Bausen.
Amics lectors, quan hi os arribeu fins a Sant Roc de Bausen, recordeu d’arreplegar quatre flors del camí, perquè Teresa estigui ben embolcallada per la bellesa de la seva terra. La seva actitud honora a qui, encara, creiem amb l’Amor per damunt de les banalitats d’uns quants.
Article original del Dr. Enric Sánchez-Cid 
