Aquesta trobada forma part d’una de tantes etapes de la meva vida, a la que també hi he posat punt i a part.
Com m’ha succeït fins ara, aficionat a visitar els petits pobles de muntanya, amb les seves romàniques ermites, marededéus i ponts medievals, fa unes setmanes que vaig anar a la recerca d’un abandonat poble dels Pirineus de Ponent, la Bellera.
Vaig deixar la furgo VW al Càmping de Senterada, on havia instal·lat el camp base, des d’on volia fer trajectes radials per visitar les valls i els pobles d’aquella contrada que no cau de pas.
El dia se’m havia presentat molt trist, enfosquit i amb moments de pluja i llamps. Mirant cap el nord, no semblava presagiar un endemà massa esplèndid, pronòstic que coincidia amb el del servei de meteo que havia escoltat per la ràdio.
Si bé era a la caiguda de la tarda, em va semblar que abans de fer-se fosc em donava temps d’arribar a l’ermita de la Mare de Déu i voltants. Tenia la fal·lera de l’indret… i m’havien parlat que era un niu de bruixes.
Amb la moto, que portava en el càmping-car, em vaig desplaçar, primer, per la carretera al Coll de Perves i, abans del túnel, agafar el desvio a Sarroca. D’aquí, pel camí de no massa bon passar, però amb precaució, anava apropant-me al poble, a l’ermita i al pont:
[row]
[col col=8]
[/col]
[col col=8]
[/col]
[/row]
Es tracta d’una contrada abandonada de tota població humana… i, com em va advertir, la mestressa de la masia de més enllà, procuri tornar abans de fer-se fosc, doncs pot trobar masses velles al Coll de Fades, avui és divendres…és la seva festa!
La veritat, em va passar per alt aquest comentari. No hi vaig prestar atenció, doncs em premia anar de pressa perquè veia caure la nit a sobre, havia moments que els llamps se succeïen i el camí no se’m posava gens fàcil.
Sembla ser una Vall on l’habiten els voltors, que hi niden, essent tractats com animals en extinció i, periòdicament, els agents forestals els hi proporcionen menjar a base d’animals morts… No sé pas si fou perquè n’estava informat, no em van sorprendre veure’ls prop del camí afartant-se i voltejant per sobre meu, malgrat l’envergadura de les seves ales desplegades i l’agressivitat entre ells disputant-se la pitança. Anava fent camí i en apropar-me al Coll de Fades…
Carai!… quin espectacle se’m presenta. Una munió de dones mal vestides de negra, a banda i banda del camí, altres nues estirades al terra mullat, mig cobertes per els esparvers arrencats de feia poc i intentant posar-hi foc per escalfar-se. Quan d’entre la boirina i la foscor em vaig fer-me present amb el soroll del motor de la moto, van parar de cop els seus càntics monocords, que tenien una retirada de cor gregorià desafinat.
[row]
[col col=14]
[/col]
[/row]
No m’ho vaig pensar dues vegades i al no veure-les pas agressives, aprofitant l’espai ample on celebraven, el que em va semblar, el seu aquelarre, giro cua i com si tingués pressa, tiro pel camí de tornada…
La foscor, el capvespre i la boira baixa espessa, no hem permetien veure pel retrovisor i, l’estat del camí, tampoc em deixava mirar enrere per si alguna espavilada em seguia… El so del seu xivarri em va arribar sord, monocord i a cada quilòmetre més lluny.
Em tranquil·litzava i em vaig refiar massa… En una corba del camí, plena de grava, rellisco i quedo sota la moto, que si bé no és massa gran i pesada, vaig tenir molta dificultat en sortir-ne. El pitjor del cas va ser que la moto em va caure sobre el genoll dret, operat de pròtesi total. No podia fer massa força.
Durant les maniobres per desprendre’m de la moto, apareixeran els voltors volant sobre meu i jo estirat a terra i acollonit. És d’imaginar la poca gràcia que em feia l’espectacle de pel·lícula del Far West, que tantes vegades hem vist, i sense l’esperança de veure algun excursionista o pagès (no confiava amb les bruixes), que despistat, passés en aquells moments per donar-me una mà.
[row]
[col col=8]
[/col]
[/row]
Recuperat per si sol, em vaig adonar que no m’havia trencat cap os, ni ferida, que la pròtesis no s’havia sortit de lloc, així com la moto tornava a funcionar correctament. Encara vaig tenir ànims de fixar-me amb els voltors que em miraven desil·lusionats… Diuen que si no estàs mort, no ataquen.
És clar, després d’aquesta feliç experiència i recordant que ja tinc anys, decidí abandonar el meu hobby de les ermites, marededéus i ponts romàniques i només circular en moto per carreteres asfaltades a l’entorn de casa i platges on el sol i les nudistes de bon veure es fan presents…
Com sigui que encara em queden ànims per escriure històries, dibuixar, anar en bicicleta, trobar-me amb els pocs amics que em queden…(molts s’han avançat per fer-me camí) i sortir a passejar amb Teresa, mentre la salut ens acompanya… he pres aquesta decisió: prou!
A més, no em queda lluny, la Plaça de la Concòrdia del poble on s’asseuen el companys de quinta, per explicar-se les batalletes d’una passada guerra, que mai hagués tingut que succeir i, una mica més enllà, la Mar, des d’on parteixen els somnis, fets núvols engabiats, que s’endinsen fins la ratlla…
Article original del Dr. Enric Sánchez-Cid
