El mes de maig es l’aniversari de la Comunitat Europea.
Ara que vivim l’efervescència de l’entrada dels últims països es bo fer alguns consideracions sobre les perspectives passades i futures de la Comunitat, o millor dit de la Unió, com se li ve dir últimament.
Iniciem fent-ne una breu història. La Unió se inicià el 1957, desprès del Pla Marshall, quan Europa va considerar el fet que trobant-se entre dos gegants polítics i militars, la URSS i els EE.UU., quedaria ofegada. Això ho veieren amb claredat alguns cervells polítics d’abans del 1957, com Aristides Briand, francès, que el 1929 feu un pla del que hauria de ser la futura comunitat europea, però era molt aviat per a madurar la idea. Churchill el 1946, recent acabada la segona guerra mundial va proposar una germandat europea per evitar nous vessaments de sang. Encara que de fet, el dia 9 de maig de 1950 se’l pot considerar com el de l’acte constitucional de la primitiva d’Europa en portar-se a terme en el Quai d’Orsay el control conjunt del carbó i l’acer franc-alemany, proposat per Jean ;Monnet i Robert Schuman, protocol que va entrar en vigor el 1952 amb la signatura del Tractat que se’l denominà de la “Comunitat Europea del Carbó i l’Acer”, (la CECA). Fou el primer i imparable pas.
Amb tot, quan realment es posà en marxa Europa fou el dia que Alemanya amb Adenauer al davant, França amb Cristian Pineau, Holanda amb Josep Luns, Itàlia amb Antonio Segni, Bèlgica amb Paul Henry Spaak, i Lumxemburg amb Beck; “Els Sis”, tal com és van conèixer als fundadors de la que aleshores es denominà senzillament “La Comunitat Europea”. Es portà a terme en el que es coneix com el Tractat de Roma fet el 25 de març del 1957
El primer de gener del 1973 entren a la Comunitat tres països: Gran Bretanya, Irlanda i Dinamarca. (L’Europa dels 9). Grècia hi entra el 1981 (encara que desprès fou expulsada ran la dictadura “dels coronels”), però readmesa quan retornà a la democràcia. (L’Europa dels 10). El l986 hi entren Espanya i Portugal, (L’Europa del 12) Suècia, Àustria i Finlàndia el 1995, (L’Europa del 15) i l’1 de maig del 2004, Polònia, Hongria, Téxquia, Eslovàquia Estònia Letònia, Lituania, Eslovènia Malta i Xipre (greg). (L’Europa dels 25)
Entre tant, El 8 de desembre del 1955 el Consell d’Europa adoptà la bandera blava de les 12 estrelles.
El 2 degener de 1972 el Consell d’Europa aprova l’Himne de la Comunitat “l’Oda a la alegria”, lletra de Friedrich von Schiller y musica de Ludwig van Beethoven de la seva novena Simfonia.
A l’any 1985, en la Cimera de Milá , es va senyalar el dia 9 de maig com “el dia d’Europa”
Totes aquestes admissions a més d’altres importants legislacions, orientacions, decisions, normes i, demés peculiaritats polítiques han estat tractades en reunions solemnes les quals normalment se’ls ha donat el nom de la ciutat on han estat adoptades. Els principals han estat: El tractat de Roma, el tractat de Lumxemburg, de Maastricht, Amsterdam, Niça, Milà, Schegen, Atenes... Finalment el nom de “Unión Europea” a la que fins aleshores havia estat la “Comunidad Europea”.
LA UNIÓ EUROPEA
LA BANDERA, L’HIMNE, EL NOM I EL DIA DE LA UNIÓ
La Unió europea pot estar cofoia pels passos de gegant que ha donat. L’entrada a la Unió dels Estats i l’aprovació de la primera Constitució han estat actes definitius. Europa es pot ufanar ja de tenir estats integrats que van des el Bàltics a la Illa de Xipre, i amb un nombre d’habitants que supera els 450 milions de persones. Ara només hi falta la Federació Russa. Pensem que els ciutadans europeus podem estar contents dels avenços obtinguts en aquest període que va des aquell llunyà dia 9 de maig del 1950, aconseguint-ne tant importants com l’anul·lació de les fronteres dels antics Estats i el conseqüent lliure comerç (Mercat Comú), pel qual els ciutadans poden traficar i transitar per mig món usant l’euro de moneda.
Tot i sent l’esperit nacionalista dels Estats molt fort, que els priva d’abdicar de les velles ideologies, el que és constata en els himnes nacionals, les banderes, els escuts i els idiomes propis ben arrelats, els pares d’Europa sentiren la necessitat de posseir els símbols propis de la gran Europa, creant-se en primer lloc la bandera el 8 de desembre de l’any 1955.
En canvi, el nom que se li ha donat en última instància a aquesta macra Nació ja és altra cosa. Europa ha tingut varis noms, potser lògics a mida que s’anava estructurant. El prestigiós polític anglès Winston Churchill va proposar en el llunyà 1946, recent acabada la guerra Mundial, uns “Estats Units d’Europa”. El mateix any es va crear a Paris una tènue “Unió de Federalistes Europeus”. Mes tard, al 1953 un grup proposa dir-li “Moviment Europeu” per seguir amb altre de denominació etèria, “Tractat de la Unió Occidental”. Finalment, el 9 de maig de 1950 els líders Jean Monnet i Robert Schuman senten la primera pedra d’Europa amb el nom de “Comunitat Europea del Carbó i, l’Acer”, mentre que el 1956 ja s’accepta el nom de “Comunitat Econòmica Europea”(C.E.E.) que seguirà fins el 1992 que s’aprova definitivament, al menys fins ara, el nom de “La Unió Europea”, (U.E.). Així que ja tenim bandera, moneda, himne i nom, d’aquest estat que en el segle XXI haurà de construir el món amb altres dos de magnitud continental: els EEUU i Xina.
Entre tant que opinen dels nostres símbols?. Compartiran amb nosaltres la idea que tenim d’ells?. Segueixi’ns, sis plau. Respecte l’Himne, la decisió adoptativa fou senzillament magnifica; un gran encert, tractant-se de ser un himne d’arrel europea, creat per un autor europeu amb l’esperit musical d’exaltació europea, ben vist pels europeus i que a la fi implica un gran honor per als europeus. Només dir, que la “Oda” brilli i s’escolti per a sempre més.
La Moneda: Res a objectar. Ignorem en aquests moments d’on partiria el seu origen o qui seria l’apadrinador encara que el terme euro ha d’esdevenir de les dues primeres síl.labes del mot “europa”, (euro-pa), motiu suficient com per donar una qualificació més que notable als seus patrocinadors. A la moneda, en principi se li proposà dir-li “equus”, inclusiu “escut”, per acabar denominant-la “euro”, moneda acceptada jubilosament per totes les nacions, (fins i tot la Gran Bretanya, que tot i no trobant-se integrada en la moneda única, els comerços d’aquell país l’accepten sense compli-cacions).
El Dia.- El Nou (9) de maig sembla ben escollit, ja que la vertadera Europa nasqué amb les declaracions del polític francès Jean Monnet en un memorable discurs que se’l pot considerar l’acta de Constitució, fet el dia 9 de maig de l’any 1950 . Ell i el polític alemany Robert Schuman assentaren aquell dia els fonaments d’Europa, al considerar-los que foren la pedra de toc de l’edifici en projecte, o que el projecte es feia realitat al unir-se’ls els primers sis països que inicialment la formaren. Per tant resulta més que convincent declarar el dia d’Europa aquell dia de primavera; simbòlicament, el de la Primavera d’Europa.
DIA 9 DE MAIG
La Bandera. La bandera ja es altra cosa. Com es sap el seu disseny és un cercle de 12 estrelles daurades sobre tela de color blau. ¿I perquè estrelles si en els cels d’Europa hi brillen poc?. A demés, de cinc puntes; ¿perquè no de sis que podrien simbolitzar la cultura hebraica cosida a la medieval d’Europa?. Diuen que el número d’estrelles no té res que veure amb el número d’estats que la van formar, ja que llavors eren 6. I segueixen explicant-se varies versions: “Que han van posar 12 estels perquè el número 12 és tradicionalment el símbol de la perfecció i de la integritat.
També, que és el número de mesos de l’any, i de les hores de l’esfera del rellotge”; (també podien haver dit dels 12 apòstols, els 12 de la fama, o, les 12 claus de la filosofia). En definitiva, que la seva concepció queda difuminada en la llunyania Perquè 12 estrelles?, amb la quantitat de símbols que posseeix la vella Europa!, bressol de civilitzacions i mare de continents. Se’n podia haver agafat un de més adient; no els sembla?. Tots els països nòrdics, per exemple, tenen creus en les seves banderes i la resta també en les medalles i escuts. En canvi, símbol encertat al nostre criteri es el cercle, al plantejar-lo com l’al·legoria de la unitat.
Afirmen que la bandera ja no canviarà amb futures ampliacions de la U.E; Sia!, ja que en cas contrari l’hauríem de variar a cada ampliació o modificació com els passa els Estats Units amb la seva bandera. A més, les siglesdel Nom de la “U.E.”, més d’un humorista les ha volgut veure com de (United Estates), però no és així; vegin:
Es fàcil de creure que la denominació sigui una còpia de la Nació imperial: Unió Europea; Potser hauria estat millor l’anterior denominació de “Comunitat Europea”, entenent que l’embolcallava una multitud de països amb característiques ben definides projectades a un destí comú. Què així és i així serà
Ara només faltarà veure com acabarà aquest magne projecte, tot i que li apunta a la Comunitat una llúpia amb el rampell del Brexit britànic. Malgrat tot, pensem que el practicisme anglès, tard o aviat els farà retornar a la cleda.
És un article de JOSEP M. CONTIJOCH 
