Parlar del nu en la pintura seria passar hores omplint milers de pàgines en un mai acabar ja que pràcticament tot pintor des el Renaixement fins els nostres dies ha practicat aquesta disciplina amb més o menys fortuna i, alguns, fins i tot fent-ho sens parar, com el cas de Dalí, en la seva època de pintura juvenil.
Quin fi té aquesta manifestació artística?. Plasmar la bellesa corporal?. Deixar-se portar per l’apetit sexual?. Normalment quan s’interroga al pintor al·lega amb passió la primer propòsit Versió que no aprofundirem.
En una breu mirada a la pinacoteca internacional hem censat més de 200 quadres de nus d’autors famosos, amb lo qual acabaríem fent un cens exhaustiu de tot l’art pictòric desabrigat, que ens portaria a censar milers les obres que tracten del tema i citar a centenars els autors que les han pintat.
En els inicis de la pintura el nu no apareix en l’art prehistòric. En El Cogul, en Altamira, les del Sàhara i demés els autors només impressionen figures representatives. És evident, que en ser aquella una pintura esquemàtica tampoc plasma la resta de parts del cos humà, com les cares, les robes i altres detalls. Nus bastant realistes sorgeixen en canvi en la pintura egípcia. Com a il·lustració només cal veure el detall de les dues mosses pintades sobreposades (probablement dues serventes núbies) en el mural pictòric egipci que li posaren el títol de “Les Ballarines”. També en la pintura oriental, a l’Índia de segle V sorgeixen unes mostres del nu en el mural “Deessa i oferenta” on la primera ensenya un bust vigorós. Amb relativa intensitat, en canvi, sorgeix en la pintura romana, que si bé certes noies són pintades descolorides, en els murals es veuen portant vels vaporosos que deixen interpretar les formes dels cos. Només en alguns casos hi ha plasmació de nus encara que no integrals. Una mostra la tenim en “Les noces aldobrandines”, un mural que representa els últims passos de l’abillament nupcial d’una noia on la figura femenina es un nu discret, mentre que en el “Teseu vencedor del Minotaure” el nu és masculí. Es evident que no podem citar com pintures els quadrets indicadors de les Lupanares de Pompeia (casa de les “lupes”, llobes; meretrius) que situaven impúdicament a l’entrada de l’estança de la prostituta per indicar al “client” la seva especialitat, atenent que eren petits mòduls més eròtics que manifestacions pròpiament de nus. Amb tot, els nus en les primeres èpoques de la història no proliferen, curiosament es donen més en l’escultura que en la pintura.
[row]
[col col=12]
Pintura antiga: una mostra del primers despullats
[/col]
[/row]
En l’art mossàrab també hi ha breus símptomes de nus. En la tauleta “L’Infern” les ànimes en pena pintades són nus d’ambdós sexes.
A l’Edat Mitjana és troben nus en mosaics i escultures però sota la capa de la exegètica cristiana, el mosaic del Baptisteri de Florència d’autor ignorat, titulat “Els patriarques i el Infern”, els homes i dones condemnats són nus, malgrat tot, una mica esquemàtics.
El nu pròpiament dit s’inicia pràcticament en el Renaixement. La pintura anglesa i francesa del segle XV mostra figures femenines amb escots. Els pintors Pol i Joaquim de Limbourg pinten a l’any 1463 unes dames d’escots generosos en el quadre “Les riques hores del duc de Berri”.
[row]
[col col=12]
Mosta del Nu del Renaixement: “Adam i Eva” de Albert Durero
[/col]
[/row]
No passen masses anys, -el 1486- quant es destapa la pràctica. Així Boticelli en el seu quadre la “Naixement de Venus” presenta el nu integral d’una deessa –molt humana per cert–, sortint d’una petxina, mentre que dins el mateix segle XVI, el “Venus i Cupido” de Lucas Granach ja mostra uns cossos perfectament definits i dissenyats mil·limètricament. Altres nus de l’època son :“El Parnaso”, de Mantegna, “El Jardí de les Delicies”, de Hieronimus Bosch. I, per citar “el nu dels nus” dins el mateix segle, però amb projecció de futur i a inspiració d’altres notables pintors posteriors, és la “La Venus d’Urbino”, de Ticiano, exposat a la Galleria degli Uffizi de Florència, del qual alguns sexòlegs moderns l’han explicat com un exponent de la masturbació femenina.
Tiziano (Vecellio) és un prolífic autor de nus amb més de sis quadres sobre el tema, entre els que destaquen “La Bacanal” i el “Danae”. En aquell segle en proliferen un grapat de mestres; potser la primera època daurada del nu: Veronés amb en seu “Rapte d’Europa”, Tintoretto amb “Susana i els vells”, Berruguete “Amb l’auto de fe de Santo Domingo”, El Greco amb la seva particular “Visió de l’Apocalipsi”, Rafael amb ¨La Fornarina” que mostra una dona agafant-se el pit esquerra, i no cal dir, Miquel Àngel on en la cúpula de la Capella Sixtina la dona i les serps són fèmines semi despullades. No acabaríem de citar-ne: Clouet, Deutch, Baldung, Wetwael, Dell’Abate entre molts més, per acabar.
[row]
[col col=12]
El nu no sempre es femení, també existeix el masculí
(Oli d’autor desconegut)
[/col]
[/row]
En el segle següent segueix la ratxa de bons mestres: Blanchard amb “Venus i les Gràcies”; Caravaggio en “La fugida d’Egipte” pinta l’àngel guia com un baró nu; tanmateix Velàquez en la “Venus del mirall” ve a ser una “Venus d’Urbino” però pinta-da d’esquena. Rembrandt també pinta un nu delicat en “Susana en el bany”. I per acabar no podem passar sense citar el geni del nu femení, Rubens, el pintor de dames voluptuosament carnals, que en ser-ho tant deixen de ser eròtiques. A Rubens se li explica aquella anècdota quan un alumne li va preguntar en quin moment creia que els seus nus femenins els veia acabats, el mestre li va contestar, “quan em donen ganes de pessigar-les”.
Un altra salt qualitatiu es produeix al segle XIX. Ingres pinta “La Gran Odalisca” d’estil neoclàssic; Goya, el seu conegudíssim quadre “La maja despullada” del qual obvia tot comentari. Manet amb “l’esmorzar sobre l’herba” es recrea pintant varies dames nues compartint el refrigeri amb dos homes completament vestits, i en el següent quadre, la “Morena de pits nus” deixa inexplicablement de pintar nus a l’estudi. No podem passar sense anomenar Eugene Delacroix i el seu conegut quadre al·legòric de la revolució francesa “La llibertat guiant al poble”; la famosa “llibertat” és una proletària que si bé no és pintada nua, ensenya els voluminosos pits sobreeixint-los per l’escot de la brusa.
Cezanne també es un gran practicant d’aquesta dèria pictòrica. Te varis quadres sobre el tema destacant-se-li “La nova Olimpia”, obra de modern expressionisme de gran contingut eròtic. Gaugin, altre mag de l’expressionisme, pinta una morena caribenya en acció de dormir, titulant el quadre “Nevermore” (mai més) del qual hauríem de preguntar-li a un especialista el motiu de la titulació. Degas, pinta en aquest dies “la tassa de xocolata”, títol que no te res que veure amb la postura indecorosa de la morena que s’apropa a la tassa, mentre que Gustau Cobert en “Les dues amigues” pinta un quadre d’un realisme provocador al mostrar un espectacular cos nu ajagut a la falda d’una altra amiga també ensenyant mig pits i, en “L’atelier”, (El taller) hi ha una model totalment nua contemplant el quadre que pinta l’autor enmig una munió de homes i dones totalment vestits, arropats, i fins i tot amb barrets, un quadre fet amb un “batiburrillo” al sortir-hi gats i gossos, tots, com a protagonistes de l’estudi. I finalment el nostre Marià Fortuny amb el seu quadre “Idili”, dels principis de l’impressionisme, que tot i representant un personatge mitològic no deixa de ser un home nu de carn i ossos.
[row]
[col col=12]
El nu no es sempre femení i masculí.
També hi figuren els nens
[/col]
[/row]
Entrant al segle XX també n’hi ha una multitud: Van Dongen, Modigliani, Casorati, Sironi, Spazzapan, tot mencionant Pirandello amb els seus “Banyistes a la platja”, o Kisling amb “El nu del divan vermell”, una “copia” descarada de la “d’Urbino”. Cal citar també a Picasso amb un grapat de teles entre les que destaquen, “L’abraçada”, mostrant home i dona units; “Nu amb tovallola” i, el potser mes conegut, la “Demoseilles d’Avignon”, obra pre-cubista de l’autor i, el japonès Thsuguraru Fujita amb el “Prostíbul de Montmatre” que s’esplaia pintant una massa informe de dones nues formant un conglomerat carnal. I per acomiadar-nos, el nostre genial inquietant Dalí, amb fama comercial als EE.UU, havent pintat un grapat d’obres a la seva joventut on s’hi endevinen més d’un nu sense que s’acabi de veure com cal, en ser la seva pintura una massa d’impressions pròpies de la cultura surrealista.
Amb el surrealisme i les modernes tendències contemporànies desapareixen pràcticament les senyores de carn i ossos, aquelles de bon veure que va fer, ha fet, i fa, la natura, ja que en el dir dels mestres moderns han acabat de “fotografiar” models amb veritables atributs femenins. Bé són escoles noves malgrat alguns no hi estiguin d’acord. Aquests últims encara pensen que en l’imperi del nu la sobirana és la dona, la dona ben feta, es clar. Elles han dominat internacionalment la pinacoteca en tota la seva extensió, i ho prova el fet que l’ancestral nu es el de la donzella i que per cada 500 nus femenins en podem trobar un de masculí, a més ridícul, i és què, com la dona ben definida, la de línies rodones, o sigui l’escultural que evoca l’art del nu. Ho confirmen pràcticament els pintors de tota època… es clar què, observant-los des la llunyania i fins fa poc eren “ells” els artistes pintors. Cal veure que passarà en el futur quan entrin a la palestra “elles”…
És un article de JOSEP M. CONTIJOCH 
