El gall d’indi s’ha fet present en els plats de les Festes Nadalenques.
Doncs sí, com altres fets i costums dels ianquis (celebrar el Halloween, el felicitar els aniversaris i altres) ara també quan ells celebren el thanswiving, (dia d’acció de gràcies) posant un gall d’Indi a la taula, nosaltres també li posem o… li posarem, no pel dia d’acció de gràcies, que no celebrem i que sí l’hauríem de festejar, sinó per les festes nadalenques, quan de fet teníem la nostra tradició i acabem fent els que ens diuen els altres, per tant, no tenim altre remei que haver d’escriure sobre l’índiot.
El gall d’indi domèstic, com se sap, és un au de corral apreciada per la seva carn, i en menor mesura pels seus ous. Modernament es consumeix preferentment per Nadal i, en els països de parla anglesa el dia d’Acció de Gràcies.
El gall d’indi domèstic es conegut des de fa 2000 anys. Sembla que va trure el cap a Mèxic on els pre-incaics utilitzaven la seva carn i també les seves plomes amb finalitats ornamentals. Els asteques fins i tot el van deïficar. Els conqueridors espanyols el van portar el 1498 a Europa amb el nom de “gallines d’Índies” iniciant-se la seva reproducció primer a Espanya, i després a altres països. A Anglaterra van arribar l’any 1521 des de Turquia, motiu pel qual el gall dindi el denominen allí turkey (‘turc’). Els anglesos el van introduir a les seves colònies d’Amèrica del Nord, i allí, mira per on, l’han fet famós a tots el món… i no es que ens sapiga greu ja que la seva menja ens agrada a tothom.
El gall d’indi té diversos noms en el món. A Espanya se li diu simplement pavo. A Catalunya gall d’indi, a Mèxic, El Salvador i Hondures li diuen chompipe, mentre a Cuba guanajo.
Abans els gall d’indis costaven molt cars però l’agricultura industrialitzada ha fet que la seva producció sigui molt econòmica tenint en compte el volum de carn que produeix cada exemplar. La majoria dels galls dindis domèstics criats posseeixen el plomatge de color blanc encara que també són comunes les varietats amb plomatge de color marró, negre, blanc, bronzejat, crema, verd metàl·lic i més. Les propietats més notables de la seva fisonomia són la papada vermellosa sota el bec i una protuberància carnosa situada sobre el bec —la que és denominada «moc» o «redecilla»—, i que en ocasions penja gairebé 10 cm sota ell. El mascle arriba a superar el metre d’altura, i les seves ales esteses tenen una envergadura de 2 m, i malgrat el seu elevat pes li permeten realitzar curts vols. El seu pes d’adult ronda entre els 8 i els 10 kg; les femelles el pes ronda entre els 4 i els 5 kg. Durant els primers mesos, els petitons dormen a les nits sota les ales de sa mare.
Són omnívors. S’alimenta especialment de llavors, fruita seca, brots de fulles tendres, i petits invertebrats com a insectes i les seves larves, cucs, etc. La carn del gall dindi posseeix es molt baixa en colesterol i greix.
Són diverses les races de gall dindi que existeixen, les principals: la «Mamouth Bronzejada». la «Gall dindi Blanc de Pit de pollastre Ample», la Bronzepute. la Espanyola negra, Blanca de pit ample, Colorida d’Ardenas, Colorida Borbó Palma real i Galls dindis domèstics blancs.
Estats Units i Xina són els més grans productors de carn de gall. Estats Units i Israel encapçalen el consum del món, amb 8 a 14 kg per habitant. Als països de poc consum és gairebé insignificant. Per exemple a l’Argentina és de només 125 gr. per habitant.
La major demanda de carn de gall dindi ocorre als països hispano-parlants per a la data de Nadal, mentre que als països de parla anglesa es pel dia d’Acció de Gràcies.
[row]
[col col=4]
Sopa de galets [/col]
[col col=4]
Pollastre farcit [/col]
[col col=4]
El torrons [/col]
[/row]
EL DIA D’ACCIO DE GRACIES” ALS EE.UU.
El Dia d’Acció de Gràcies (en anglès Thanksgiving Day); és una celebració tradicional festejada als Estats Units el quart dijous del mes de novembre Generalment es reuneixen entorn d’una taula familiars i amics a compartir un banquet celebrant el dia. Aquest dia els nord-americans també celebraven el final de la collita. Sembla que la primera celebració va ser duta a terme pels espanyols el 8 de setembre de 1565, en la ciutat de Sant Agustín, (a La Florida), la primera ciutat que es van fundar als Estats Unit
La majoria dels nord-americans celebren aquesta festa amb reunions familiars en les seves llars, preparant per al sopar un banquet, on el tradicional plat principal és un gran gall dindi rostit generalment farcit. L’acompanyen amb un farcit fet de pa de moresc i sàlvia. Se serveix tradicionalment amb una salsa de nabius vermells. A la taula hi posen també plats de verdures i mongetes verdes i el puré de patates tan present a les taules ianquis.
EL GALL D’INDI A CATALUNYA.
L’origen de les tradicions gastronòmiques de Nadal es perd en els albors de la història. Aquest dies a Catalunya es celebren amb àpats tradicionals, ja se sap: L’escudella, la carn d’olla, la sopa de galets, el rostit o, els canelons i els torrons, tal com marca la tradició, acompanyant-ho tot amb el cava, les neules.
Els àpats per Nadal a Catalunya n’hi ha dos: el dinar de Nadal i el de Sant Esteve; la Nit de Nadal se sol sopar com qualsevol dia no aixía a Espanya i a l resta del món. Per Nadal, la tradició es el dinar del propi dia 25, que es fa desprès de fer “cagar el tió”. Comença amb una sopa de galets. Un plat que en els inicis duia mandonguilles o pilota però res més. “L’escudella i carn d’olla va venir més tard, (paradoxalment a la casa dels burgesos ja que els pagesos d’escudella i carn d’olla en menjaven sovintment). Després ve el rostit tradicional que normalment és de pollastre, farcit amb prunes i pinyons; d’aquí la cançó “Ara ve Nadal, matarem el gall que es fa a la cassola”. No obstant, ara en moltes cases benestant se substitueix pel gall d’indi fet al forn amb patates i verdures i en els últims anys també se n’ha fet costum la el peix. El besuc al forn o el marisc són productes ben acceptats.
Per a postres el torrons que a més dels tres de sempre, el de Xixona i d’Alacant n’hi ha una varietat com per fer-ne una llista quilomètrica i, no cal dir, la crema cremada, acompanyat tot amb el cava i les neules.
I per acabar, no ens oblidem del dinar de Sant Esteve a Catalunya, (a la resta del món aquesta celebració no és fa). A l’àpat d’aquest dia el primer plat de tota la vida han estat els canelons. Aquest dinar era una conseqüència del seny català, ja que a les cases res de menjar no es llençava. Els canelons es feien amb les restes del rostit del dia abans. Tot s’aprofitava. Modernament aquesta tradició de l’aprofitament continua amb els canelons, però amb carns picades de primera qualitat comprades expressament.
El gall d’indi, el seu consum ja es feu famós a Sitges en dècades abans passades. Les cròniques del seu setmanari diuen que per les vigílies de Nadal hi arribaven ramats de més de 300 exemplars que finalment anaven a parar a les cassoles de tots, de les cases riques i de no tant.
És un article de JOSEP M. CONTIJOCH 
