Llopis, Sanchis i altres són variants de López i Sánchez.
Pensem que la normalització lingüística no és tant sols obra dels Òrgans oficials de Catalunya, sinó que aquestos -com sempre- són estalonadors de les iniciatives del poble en la seva racional forma de procedir.
Per al cas que exposarem avui, entenem que el poble ha usat una sèrie de tàctiques i tècniques subtils en matèria de tractament de cognoms del tot intencionades.
De tots es sabut que Catalunya ha sofert en el transcurs dels segles continues influencies exterior. Les hem rebut des els albors de la història, des els fenicis fins els magrebins, -que d’aquests, sia dit de pas, ens varem passar segles aixorriant-los i ara, -paradoxalment-, ens rasquem les vestidures defensant-los
D’on se n’han rebut primordialment les influències ha estat de l’Estat espanyol, mitjançant l’arribada d’onades de gent de diverses regions de la Península. L’afluència començaria ja en el segle XVI, per acabar sent aclaparant a l’època moderna, la 1929 de l’Exposició Universal, i especial la de postguerra civil.
Aquest fenomen va reportar que molts cognoms de persones que desprès s’han convertit en genuïns catalans per la integració a la nova terra tinguessin i seguissin amb els cognoms de fonètica castellana. Era lògic. O sia, connotar que una persona amb arrelament de tercera o quarta generació es digui Sánchez no és pas estrany, com tampoc mou estranyesa que ja molt dels que ostenten esperit de la “nova terra”, creguessin més adequat adaptar-s’hi, i ¿quina la forma d’acomodació?, doncs buscant una sortida de cognom diguem-ne… acomodada.
Els valencians, per exemple, ho resolgueren “valencianitzant” cognoms per fent-los més assequibles a la llengua catalana. Així els Llopis, Sanchis, Gomis, i resta de la mateixa mena, no són altres que resultants encoberts dels López, Sánchez, Gómez. etc.
En del Principat s’ha seguit altra tècnica: la de variar el cognom originari de manera subtil per què no fos el mateix , per tant modificar-lo solapadament, sigui variant una síl·laba, unes lletres, o el simple fet de canviar de lloc l’accent del cognom originari. ¿No ho veuen així amb el catalaníssim Rubi-ó, que procederia del “rubio” castellà?. Seguint aquesta hipòtesi podríem adduir als Cassadó esdevinguts de “casado”, Mundó de “mundo”, Pulidó de “pulido”. ¿I els Codó, no se’ls hi veu l’intencionalitat de fugir del “codo” (colze) castellà? … ¿I què hi diuen del “amigo” dels l’Amigó?.
I l’Ossó del prestigiós científic, ¿no emanaria del originari plantígrad “Oso“?, al qual afegint-li una “s” de més i carregant l’accent a l’agut, vet ací la màgia del canvi.
Espiguin sis plau pels llistats de cognoms, com són els censos, empadronaments o les guies telefòniques. Allí se’n observen cistellades de noms curiosos i amanyats: Piè, per exemple, -que hi surt realment-; amb l’accent obert no difereix quasi gens del “pie” castellà, però… en canvi sona diferent. Dies es veu sense fer gaire esforç que ve de “Diaz”, encara que es pugui confondre amb el plural dels de la setmana. Altres de més xocants poden ser Picó (d’aquell simpàtic Alfred Rodríguez de la tele), allunyant-se del “pico” dels ocells, o els Todó que fugen del “todo o nada”. Tampoc no diguin que no cau bé el conegut cognom Tió, que accentuantla “o” renúncia a ser tot un “tío”.
En el món de periodisme destaca el cognom “Borbonès”, d’arrel monàrquica. L’avantpassat el canviaria per sentir-se republicà?
Els Playà intentarien deixar la “playa” encara conservant la “y”, i Ang-ú-lo no és el “ángulo” geomètric si ho mirem bé. Altres cognoms poden ser més discutits però traspuen també aigua de colònia: el Savé, cognom popular a la demarcació de Tarragona, ¿no podria procedir de “Sabe”, la conjugació del verb “saber”?, i el deliciós Mascaró que l’ostenta el prestigiós conyac, ¿no el canviarien per resultar més comercial que un contraproduent “Mas-caro”.
Duró es desmarca sens dubta del clàssic “duro” moneda, considerant que el canvi va ser fet molt abans de finir la pesseta. I ja no diem els Micó, que exhibint l’anterior “Mico” no voldrien ni atansar-se al zoo. I no parlem del ultim fitxatge de Ciu amb el Sr. Gordó, del qual no cal fer cap aclariment.
I per acabar el llinatge Godó. Queda millor aquest apel·latiu quant que “Godo” sona a bàrbar, i per tant del tot inacceptable per a ser ostentat per uns comtes.
No hi ha cap dubta que els avantpassats dels qui avui llueixen aquest cognoms catala-nitzats adoptaren per iniciativa pròpia i sense seguir cap consigna canviar-los simple i plenerament perquè així els plaïa, o per veure’ls més apropats a la terra, acceptant amb la decisió el compromís que afectaria a ells i les generacions esdevenidores. Tota una iniciativa de renunciar a l’anterior cognom, no per antipatia, sinó més aviat per fer eco de l’esperit del nou arrelament tenint els peus afermats en el lloc adoptiu.
Aquesta tècnica no obstant no es nova. Gent de relleu del segles XV i XVI, i posteriors queden connotats en documents de l’època, veient-se noms realment el.loqüents. En patracols notarials antics es veuen veritables perles. No gaire lluny, el llibre del notable historiador Valentí Gual, titulat “L’Exercici de la Justícia Eclesiàstica”, –una prospecció dels arxius de Poblet–. En aquella publicació hi figuren cognoms tant saborosos com el d’un notari del 1571 que es declara Joan Munyós. En el mateix llibret hi surten altres cognoms igual de clarificadors, com “Sanxes”, “Joan de Spanya”, “Cabeça”, “Saragossa”, els quals, sens dubta figuraran realment amb aquesta grafia en els documents originals consultats pel Sr. Gual, atenent que de la reconeguda credibilitat del l’historiador no li permetria sinó fer una copia fidedigna del patracol, sent a la vegada que l’autor cita en el mateix llibre altres noms protocolitzats amb grafia castellana, com “Rosines”, “Flores”, “Sorolla”, “Domingo”, “López”, etc.
Bé, arribant al final, per profunditzar més en el tema i donar idees a possibles, podríem especular amb els “Lopez”, en Lopes, Aquí fora hi ha substitutius ben vàlids. El mateix “Lopes” podria intitular-se Lo-Pes, o Lo-Pas, amb la resultant d’un català arcaic molt exquisit, i un Ferran d’És pels Fernán-dez. I en el cas, un desenllaç quasi nobiliari per als “García” anant a Gràcia -permutant les lletres del mig- hi tindrien nota…
Nota de l’autor: Els cognoms catalanitzats han estat cotejats de nomenclàtors de cognoms catalans.
És un article de JOSEP M. CONTIJOCH
