Pagines de la guerra civil.
Nascut a França en 1902, era fill de pares austríacs. Els documents que es disposem sobre Alfonso Laurencic són ben aclaridors: Nascut en Enghien-els-Bains, a prop de París, a la seva joventut estudià tècniques artístiques i arquitectòniques.
Desprès es va enrolar a la Legió Estrangera i un temps també a l’exèrcit Iugoslau. Amb posterioritat, va ser pintor, arquitecte i director d’un Music hall. Era Alt, ros, refinat, ben fornit, cosmopolita, cínic, músic i fundador d’una orquestra de jazz, que va triomfar en els més elegants salons de ball de Barcelona fins al juliol de 1936 quan esclata la Guerra Civil. En altre temps ja havia arribat a Barcelona l’any 1933. Ja assentat a la Catalunya republicana, va fer fortuna com a editor i fins va ser condecorat amb l’Orde de Caballero (1). Parlava set idiomes.
Alfonso i la seva dona
Abans s’havia casat amb Meri. No van tenir fills. Per al matrimoni van ser uns anys de vi i roses en el Berlín de Weimar. Van escapar d’Alemanya en arribar els nazis al poder. A Alfonso, al qual no se li pot negar una capacitat innata per a sobreviure, utilitzaria els seus dots de seductor consumat per a alternar amb la societat catalana doncs li era igual el credo polític que es relacionava; no tenia ideologia ni escrúpols; el seu credo era la seva pròpia persona. Només un pervers com ell podria haver actuat com a espia dels dos bàndols de la guerra Civil o afiliar-se a la CNT i UGT (anarquistes i socialistes) alhora, i, posteriorment, al Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM). Durant el conflicte va treballar per al Grup d’informació del Servei Secret del govern, com el “agent S.S.I. núm. 29”, i posteriorment, en col·laboració amb els serveis secrets soviètics, va participar en el segrest i assassinat del periodista menxevic Mark Rein. Ja avançada la contesa, també va treballar per al Servei d’Informació Militar espanyol (SIM-anarquista) i fins i tot va intervenir en el disseny de les Txeques del SIM, —les dels carrers Vallmajor i Saragossa de Barcelona—, Després els trairia a tots i valent-se dels seus arts i argúcies aconseguí un lloc en la Conselleria d’Ordre Públic de la Barcelona franquista en qualitat d’intèrpret.
Com a estafador era el millor: distreia fons del Servei d’Investigació Militar (SIM) de la República, mentre per altra banda facilitava la sortida d’Espanya a persones riques a canvi d’elevades sumes de diners, fins que va ser detingut per vendre passaports falsos. Per aquests delictes, va acabar a la txeca de Vallmajor que ell mateix havia ideat, i de la qual va aconseguir sortir valent-se dels serveis que havia prestat a la República.
Les txeques eren les presons del partits anarquistes i de radicals d’esquerra on centenars de persones van ser torturats i assassinats durant la contesa.
Alfons ideà les txeques més diabòliques en temps de la Guerra Civil, especialment les dues ja citades. La primera, era un autèntic museu dels horrors on havien obert una gran fossa per als simulacres; col·locaven a la víctima a la vora del forat, fent-li creure que anava a ser enterrat allí mentre un escamot d’afusellament li apuntava amb els seus fusells sense arribar a disparar o, ho feia amb bales de salva. Tot producte de la violència homicida pròpia de ments malaltises.
Interior de la cel.la d’una txeca
Allí se torturava en nom des, ves a saber què i, s’obligava als detinguts a veure seqüències de pel·lícules tenebroses.
La sales de tortura que Laurencic va idear contenien suplicis i turments tan refinats com foren els apagats i enceses intermitents de llums de colors combinant figures d’il·lusió òptica en forats de dos metres d’altura per metre i mig d’ample les quals provocaven un caos horrorós a l’estat d’ànim del reclusos . Eren les anomenades cel·les psicotècniques, un dels models de txeca més cruel i que Alfonso Laurencic decorava amb dibuixos inspirats en els artistes de la Bauhaus alemanya. Les cel·les les enquitranà per dins i per fora, perquè el sol escalfés l’interior fins a convertir-lo en un forn asfixiant.
El pitjor encara els armaris dibuixats per Laurencic on el captiu quedava en peus sense poder moure’s implicant-li gran sofriment al tenir que aguantar hores dins l’armari, i com a llits, s’utilitzaven post de fusta uns 20 centímetres d’ampla inclinades, de manera que impossibilitava descansar al pres; per si fos poca cosa, el terra de les cel.les era ondulat, inspirat en els dissenys de la Bauhaus alemanya, que feia que el caminar resultés insegur i incert. Finalment, les parets eren corbes i sobre elles es projectaven motius geomètrics i obres abstractes i surrealistes de Kandinsky, i altres artistes (a Laurencic li encantaven les obres abstractes i surrealistes). Una tortura d’especial era la famosa escena, la més brutal, de la pel.lícula “El Gos andalús”, de Buñuel, aquella escena de la navalla d’afaitar tallant l’ull d’una dona.
Quan el franquistes va entrar a Barcelona ja no estaven a la ciutat ni el general Alexander Orlov, cap de la policia secreta del Kremlin, ni Erno Gerö, principal promotor de les txeques, ni Santiago Garcés, cap superior del SIM, ni Manuel Escorza, el responsable de la pitjor de les txeques, la del carrer Sant Elies, ni el general Walter, (Karol Wacław Swierczewski, un militar polonès que va exercir de general de Brigades Internacionals. A Barcelona només quedava Laurencic, del qual s’ignora perquè es quedaria; potser confiava de les seves arts guanyar-se als vencedors doncs durant el judici va al·legar haver ajudat a la causa de Franco.
Al juliol de 1939, Alfonso Laurencic, de 37 anys, se l’inicià un procés sumaríssim. Havia estat identificat al final de la guerra per els pocs ex presos de les aquelles macabres presons i se’l va jutjar per la construcció de les txeques (2).
Abans de prendre seient a la banqueta, el reu va saludar al tribunal amb una lleugera inclinació de cap. Era un tipus alt i corpulent, anava amb un abric negre i pantalons blancs, i calçat amb unes senzilles espardenyes blanques.
Va ser condemnat a mort. A primeres hores del 9 de juliol de 1939 va ser afusellat al Camp de la Bota (Barcelona) i enterrat en el fossar de la Pedrera. El dia abans de ser afusellat, després de la sentència judicial no va voler sopar i va confessar i combregar. A l’anar-lo a executar no va deixar que li embenessin els ulls. En definitiva, era el final d’un personatge com sorgit del cinema negre. Una espècie de pervers que havia anat sempre amagat rere tot tipus de tendències a més de seductor .
El que mai es va saber, —i no s’ha sabut fins fa poc per mitjà de Susana Frouchtmann, autora del llibre “L’home de les txeques”, era que Laurencic era el marit de la institutriu de la família Frouchtmann.
El llibre escrit per Susana Frouchtmann, amb el títol “L’home de les txeques” era el marit de la institutriu de la família Frouchtmann que havia cuidat a Susana i a les seves tres germanes nascudes en una família de la bur-guesía catalana descendent de jueus i de l’eminent metge cirurgià, el doctor don Manuel Corachán..
1).- L’Ordre de Caballeero va ser la segona distinció civil de la Segona República Espanyola, creada en 1932. Va ser atorgada a aquelles persones que haguessin beneficiat a la República amb els seus mèrits i obres personals i en l’exercici de la seva professió.
(2).- Només a la ciutat de Barcelona es van comptabilitzar l’establiment de 45 txeques repartides estratègicament per tota la ciutat, evidentment no totes de responsabilitat de Laurencic, però si dels personatges citats al paràgraf 7.
Es un article de Josep M.Contijcoh 
