La recent abdicació del papa Benet XVI, fa pensar que en el món, durant tota la historia, l’efecte “abdicació” ha estat una constant en tots els estaments, des de els més Alts als insignificants.
Així han abdicat monarques, papes, caps d’estat, presidents de govern i altres tipus de presidents i comandaments de diversa índole.
Benet XVI
D’abdicacions sobiranes ni han hagut en tot els països, fins i tot en els asiàtics, i des la més antigor. A Roma es coneix l’abdicació, del dictador Sila; A Xina l’any 1126, ho fa l’emperador Hutzong de Son; Esteve II d’Hongria abdica el 1131; Ladislau III de Polònia el 1206 i Ricard II d’Anglaterra el 1399. i, no continuem la relació per ser massa afeixugosa. Dir per puntualitzar, que la llista que hem consultat hi figuren més de 200 abdicacions importants en tots els temps. Per tant, ens recrearem amb les més modernes.
A Anglaterra per exemple: Eduard VIII va abdicar segons les cròniques del cor per poder casar-se amb la plebea Wallis, Altre cas de semblant fou el de Leopold III de Bèlgica que havent contemporitzat amb els nazis, acabada la 2ª guerra mundial, per haver-se casat sense informar al poble “va abdicar” a favor del seu fill Balduí.
El cas més procliu en abdicacions es el de Luxemburg. En aquest petit país es pot dir que ningú acaba de regnar, ja que tots abdiquen. Així la duquessa Adelaida ho feu el 1919 a favor de la seva germana Carlota de Nassau que va regnar fins el 1964, abdicant aquesta dama en el seu fill Joan, que a la vegada abdicaria l’any 2000 a favor de l’actual Gran Duc Enric.
A Mònaco no hi va haver abdicació sinó renuncia de la princesa Carlota a favor del seu fill Ranier III, el de la Grace Kelly, que regnaria fins la seva mor.
La majoria de constitucions europees preveuen les abdicacions indicant el procedir posterior. Malgrat tot no les preveuen les de Bèlgica, Noruega, Luxemburg i Suècia, però tenen prevista la tranquil·litat constitucional. A Espanya, per allò de ser diferents de tothom, la constitució tampoc la preveu, però si es donés el cas s’hauria de resoldre per una llei orgànica.
Entrant en el tema espanyol, en el transcurs de la història moderna hi ha hagut cinc abdicacions i una renuncia. L’emperador Carles I Ausburg va abdicar a favor de Felip II per a retirar-se al monestir extremeny Yuste.. El borbó Felip V, de trista memòria a Catalunya i València, o feu a favor del seu fill Lluis i, però, amb la bona o mala sort, que Lluís morís a l’any del seu regnat, per tant havent-se de fer càrrec el pare altra vegada de la corona. Carles IV i Ferran VII abdicaren mantes vegades a favor un de l’altre, també a favor de Napoleó. Isabel II, desterrada desprès de la “Gloriosa” va abdicar a favor del seu Fill Alfons XII, el de la Sissi, i finalment Alfons XIII, no va abdicar sinó renunciar, preveient astutament que els Borbons sempre tornen a casa.
Celestí V
I entrant en els sants Pares, tenint present que la abdicació de Benet XVI ha estat el motiu d’aquest article.
En el transcurs de dos mil·lennis 265 papes han dirigit l’Església. D’ells, set (inclòs Benet XVI), han abdicat. Els relacionem connotant els anys de papat
Clement I (92 – al 101)
Poncià (230 – 235)
Benet IX (1032 – 1045)
Gregori VI (1045 – 1046)
Celestí V (1924-1294)
Gregori XII (l406-1415)
Benet XVI (2005-2013)
Clement I, va renunciar per causa d’estar arrestat per l’emperador Trajà
Poncià I, va abdicar al ser exiliat per l’emperador Maximí Traci
Benet IX, fou elegit amb males arts 3 vegades papa. Finalment obligat a abdicar
Gregori VI, obligat a dimitir per Enric III d’Alemanya
Celestí V, abdicà per lliure decisió desprès de només quatre mesos de papat
Gregori XII, abdicà lliurement per acabar amb el Cisma d’Occident
Benet XVI, abdica per lliure decisió.
Gregori VI
Els dos primers foren declarats sants per l’Església catòlica. Els dos següents, obligats a renunciar víctimes de les tensions de les investidures entre el poder imperial i el papal
Hi ha historiadors que inclouen en la llista els següents papes Ciriac I, (296 – 304), Silveri I (536-537; Martí I (649 – 655), Benet V (¿-? ) , potser perquè les seves biografies rauen una mica inescrutables i els hi donen el benefici de l’abdicació. Malgrat tot, els historiadors religiosos creïbles no els inclouen entre els dimitits.
Altre cas a mencionar es el de Pius VII, coetani de l’emperador Napoleó, que deixà a Roma l’acta de abdicació signada quan es va desplaçar a Paris per coronar a l’emperador, per temor de que no el segrestessin i no pogués retornar a Roma. Com no va ser aquest el cas, no es tingué que aplicar.
És un article de Josep M. Contijoch.
