opinio
Cultura i oci

Escolta'ns
PODCAST NOTICIES OPINIO VIDEO MUSICA XVTV


PDT

El Teginat de Sant Miquel
Vídeo reportatge dels treballs efectuats


PDT

Montblanc Vila Medieval
Història i pedra.

Categories

Arxius

“La Dida” conte de Nadal.

La dida fou la figura humana socialment present  en tot temps fins a principis del segle XX. Desprès desaparegué, víctima  de la galopant civilització.

“Dida” només ho pogué ser la dona, i en el cas, tota dona, de tota raça i de tot lloc. Tingué aquesta característica pel fet de posseir uns pits aptes per alimentar a varis nadons, atenent  que la dida era la persona que substituïa a les mares en els casos que la mare biològica hagués mor o que la naturalesa no l’hagués dotat per generar la llet necessària per alimentar al seu fill. Per a disposar de dida s’havia de pactar amb ella condicions, que normalment eren de caràcter dinerari.

*      *      *

 Ens trobem en un poble llòbrec d’ambient medieval. Un barri de carrerons humits i poc il·luminats.

En un carrer recòndit, una casa rònega, on hi entrem com un halo de llum per una finestra emmarcada per les teranyines. Dins, una espelma pipellejant a punt d’esgotar la cera. La misèria és generalitzada. Atuells bruts en una aigüera de pedra trossejada. A la part alta del fregador un  petit armari de prestatges desballestats,  amb mitja  porteta a punt de despenjar-se. Arreu, plats negres de brutícia; cassoles plenes de sutge, gots enterbolits amb pòsits de líquids foscos.

A un costat, un llit amb una dona parint. Fa hores que està en la labor. Pateix; pateix enormement.  Al seu costat un home conco que no sap que ha de fer. De fet, no fa res; només se la mira.  Finalment, la dona exhala una ranera agònica.  És l’últim esforç. Sí!;  ha valgut la pena:  ha nascut un nadó mig un mar de sang. El conco torbat; se li veu que no sap que fer ni on anar. No se li acudeix  altra cosa que tapar a la partera amb una manta immunda. Ignora que ja és morta. Entretant el nadó plora. El conco no sap cap on girar-se. Camina tambalejant-se a esquerra i dreta,. No gosa agafar aquell bocinet de carn ple de greix i sang. Tem fer-li mal. De sobta li passa pel cap que ha de buscar ajut. Surt al carrer. A la porta de costat hi ha altra casa miseriosa amb una igual finestrona amprada amb cortines brutes. La misèria del barri es ambiental. Trucà. Contesta una veu ronca. El conco segueix temen quan escolta accionar el pany de la porta. No és l’ogre de la veu ronca que havia pensat que apareixeria. Respira. És una dona amb cara trista. El conco embarbussant-se només aconsegueix dir:  –Sang… dona morint-se…  nen nou….

La dona descoratjada segueix al conco. Entra a l’estança. De seguida  es dóna compta de la situació. Un cos inert embolicat amb una manta i un nadó despullat, caigut a terra. La dona agafa al nadó. És una nena!. La contempla. L’embolica amb un drap de cuina poc higiènic; el primer que ha trobat. La dona pensa que malgrat el seu pare seria un borratxo i la mare puta, la veu xicarronament maca; una mena de solet. La seva cara redona, la pell blanca i terça i els pòmuls rosats. Tindria bons pulmons ja que el seu plor es deixa sentir pel tot el barri. No és estrany, sent un barri petit i pobre. Aviat acuden varis veïns. Tot són comentaris

–És una llàstima no cuidar-la-, diu un espontani.

–Ho faràs tu?-, pregunta la dona.

–No, no tinc mitjans ni medis.

–Algú se’l vol fer càrrec?

Ningú no contesta. Callen com morts; només els faltaria altra boca per alimentar.

Aleshores algú proposa portar-la a la casa dels expòsits. Ho fan. Allí els diuen  que no tenien les condicions per cuidar un recent nascut. Suggereixen busquin una dida. Un despert del grup afirma que coneix una dona que també havia tingut un fill  que també morí aquella nit. Es dirigeixen en seguici aquella casa. Quan li plantegen el fet  la presumpta dida no dubta en preguntar: –Quan em pagareu?; qui em pagarà?-.

Cares llargues, rostres demacrats. –Pagar?; diners?: No en té ningú d’aquets barri…

–Doncs porteu-la a la casa de Caritat.

–Ja ho hem fet i no tenen condicions

–Ho sento, jo guardo els meus pits per algú que tingui diners. Serà la primera vegada que en guanyaré sense haver de treballar ni vendre els meu cos. Aquest tomb serà la primera vegada que el cos em proporcionarà el mitjà de vida gratis.

–La  nena es morirà- el seguici  a l’uníson

–Ho sento; cada dia en moren milions de nans…

El conco, de repent agafa la nena embolicada i es perd en mig la foscor del final del carrer. Allà baix s’escolta en la profunditat, un lleuger remor de saltiró d’aigua d’una font pública. La resta de gent es retiren a cases seves arronsant les espatlles.

Unes hores més tard a la porta del carrer de la casa de la mare orfe de fill se sent un plor. Surt aquella mare. En un farcell hi ha una nena . “Això no pot ser”, pensa. “Aniré a buscar el Conco”. Però per més que el busca no el troba: el conco a desaparegut irremissiblement. Truca a varies portes. –Que Déu t’empari; el problema es teu–.

En aquell barri  no hi ha Casa de Caritat, però hi ha una església petita. A la porta d’entrada el  capellà i una dona addicta han muntat un pessebre modests amb figures tosques.            La dona obre el farcell. Apareix la careta de nena petitonament maca; és com una mena de solet. De cara redona, pell blanca, terça i pòmuls rosats. El cor de la mare orfe de fill  li dóna un capgirell. És tan maca…  En aquests pensaments, nota que els pits li fan mal, té molta llet

Mira el pessebre de l’esglesiona. Figures rústecs. Un Sant Josep de llargues barbes i gel·laba marró a ratlles blanques,  esculpit sobre un tros de fusta corcada, mentre la Mare de Déu es posada en una  planxeta de fusta blanca que li deixa veure nítidament el rostre plaent. En canvi el Nadó es com un bolitx de riu rodanxó, amb ells ulls, la boca i els rinxols de colors.

La dona  cau en la compta que és la nit de Nadal. Pensa i veu rere un tel boirós com la Mare del pessebre li dona el pit al Nen. Pensa que aquella nit de fa dos mil anys el Salvador també hauria mamat la primera llet. De cop i volta un feix de llum li deixa veure la faç de la Verge.

No s’ho pensa més. Allí mateix, al carrer,  desembolica el seu pit esquerra i posa el  mugró a la boca de la nena. Ella xarrupa àvidament. Desprès li posarà l’altre pit. És la Nit de Nadal …

Entretant el barri sap que ha sorgit una nova dida. I a Dalt, també…

Aquella fou la primera nit que la orfe de fill exercí de dida, hi ho feu la propera nit de Nadal de l’any següent. En aquests dies la nena ja estava pletòrica, maca, lluenta, vivaç i amb les dots d’intel·ligència ben desperts. Arribat aquest punt una família benestant  de la ciutat que no tenia fills la va adoptar, no sense desesperació de part de la mare de llet, però, accedint al valorar que la nena tindria més oportunitats a la vida.

Entretant ha passat un any.

La mare de llet i noia mai més es veieren. La família benestant li va donar  totes les oportunitats per fer-se una dona de profit, tant en l’aspecte intel·lectual, com físic. Ella ja no recordava la mare de llet. Fins un dia que venint de la Universitat va trobar un home que tenia totes les característiques de ser un conco: el cap en forma ovoide, orelles puntegudes i el llavi inferior penjant-li lleugerament. El jaio li va explicar la seva vida. Ella, a la vegada,  ho a explicar als seus pares. Aquests, que mai li havien ocultat l’origen de l’adopció,  li digueren que havia tingut una dida i que aquesta encara vivia.

De seguida va mostrar un interès per localitzar-la, fet que els pares no s’hi oposaren. Més encara van despatxar a aquell  barri favela uns enviats per fer les investigacions, tràmit que va resultar meritosos  al descobrir la dida en la mateixa casa de la teulada d’uralita, on vint anys abans havia amamantat aquella noia, ara una dama que venia a veure-la….

A la noia li va  saltar el cor al veure aquella persona que gràcies a ella havia viscut vint anys arrere.  El seu agraïment fou tal que de seguida la va treure de la pobresa per portar-la a una dependència de la casa els seus pares, amb el propòsit de que no li faltés mai res, fins la seu finament.

En el trasllat estaven, quan la noia i els pares, al passar per davant aquella porta de l’esglesiona van reparar hi havia un tosc pessebre fet de pedres i fustes, contemplat en aquells moments per un home tosc, de cap ovoide i orelles punxegudes;  un conco…

Aquell dia era també Nadal.

                                                                          És un article de Josep M. Contijoch.

 

Print Friendly
Similar posts
  • La Guàrdia dels Prats. Inaugurada l’exposició de l’Arxiu Comarcal sobre La Guàrdia de la Prats. Identitat i veïnatge Una vintena de persones van assistir a la inauguració de l’exposició de documents de la Guàrdia dels Prats, que se celebrà el dissabte 22 en el Local Social del poble. L’acte, organitzat per l’Arxiu Comarcal i l’Associació de Veïns Sant Pere [...]
  • Rusiñol i Casas, per Catalunya en car... Divendres 28 de juliol, a les vuit del vespre, s’inaugura al Museu de la Vida Rural de l’Espluga de Francolí l’exposició Rusiñol i Casas, per Catalunya en carro (1889-1892). Prendran part en l’acte la comissària de la mostra, Vinyet Panyella, directora-gerent de Museus de Sitges; i Joaquim Coello, president de la Fundació Carulla. L’exposició serà [...]
  • El Pa de Mestral. El proper diumenge 30 de juliol Santa Coloma de Queralt celebrarà una jornada festiva al voltant del Pa de Mestral. Per als que encara no el coneguin, el Pa de Mestral és un pa fet només amb productes de la demarcació de Tarragona, la farina dels camps de blat de Santa Coloma, la sal del [...]
  • RUSC. Festival de poesia de l’E... Torna la poesia a l’Espluga de Francolí de la mà del RUSC, el festival de poesia del Museu de la Vida Rural. Dijous a les vuit del vespre, al jardí de l’MVR, els poetes Francesc Gelonch, Odile Arqué, Laia Noguera, Martí Sales i Manuel Forcano seran els encarregats de recitar la seva obra en la [...]
  • La Guàrdia dels Prats. L’Arxiu Comarcal presenta a la Guàrdia una exposició documental sobre el poble. El dissabte 22 de juliol a les 7 de la tarda tindrà lloc la inauguració de l’exposició La Guàrdia dels Prats. Identitat i veïnatge al Local Social del poble. Es tracta d’una mostra de documentació dels fons del propi Ajuntament de la Guàrdia [...]

No Comments Yet

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *


M:P.

Webcam-MeteoPrades


El Foradot

Opinió. - Josep Mª Contijoch.

Pobles de la Península Ibérica. .

Curiosament tots aquests pobles, –salvant-ne dos que citarem–, estan molt orgullosos d’ostentar aquets noms i no han volgut canviar-los malgrat se’ls hi ha donat facilitats per fer-ho ....

Veritats d’una trajectòria 16.

El Josep Maria fa un comiat al grup musical Los Sin Nombre, i ens comença a parlar del grup musical Los Alamos....

Màgic Hoodoo.

Primer video oficial de Màgic Hoodoo pertanyent al nostre primer EP "Eterns" (2017) amb la col.laboració de Litus! ....

Segueix-nos als nostres canals


.


laveujovetv.cat/blog

.