A la muntanya, per a glòria de Déu i de l’Humà, s’hi troba de tot. El bosc és un ecosistema perfecte.
En el sotabosc i subsòl.
Terra; tota mena de terres (arenoses, calcaries, humus i més)
Pua de pi, herbassars de totes classes, matolls, falgueres,
Herba, –les 274 classes d’herba de la natura que marquen les Ciències naturals–,
Caps vius del teixit vegetal,
Pedruscall de tota mida
Fonts, fontetes i rierols d’aigua, amb el seu rajolí donen vida a tot
Reptants, mamífers, rèptils i ocasionalment feres,
Per terra també hi discorren els camins i dreceres per on hi transita tota classe de fauna
haguda i per haver…. i el esser humà
Llavors soterrades
Minerals
A mitja altura:
Mates, pollancrons, ginebres, pinets i arbres de tota mena en situació d’adolescents i també llavors de tota mena que pul·lulen per l’aire .
A la part alta:
Pedrals, penyals, singles, serralades, pujols, torrents, rierols, Aus de tota mena mosques, mosquits. La flora de l’oxigen que li subministra les plantes, la pluja aprovisiona els arboris, el vent serà alguna cosa beneficiable pel bocs en els seus canvis brucs, sense oblidar la neu que aboquen els núvols quan estant enfurrunyats. La calor d’estiu en els alts és tòrrida, si bé l’ombra de la vegetació és l’aliada benèfica per els essers humans i els animals. En canvi el fred glaçat només es pot pal·liar acabant al redós del foc i en confort dels masos.
Els senyors del bosc.
I sobretot i en especial, els nostres amics, els veritables senyors de la muntanya i del bosc, que ben mirat són els més eminents encara que no respectats amos dels alts.
D’arbres a la muntanya se’n veuen formant caparrons, en forma de bri, de mitjans, de grans i de grandíssims.
Catalunya té 60 arbres declarats monumentals. Ignorem si el nostre castanyer de La Vall hi figurarà (1). Els arbres més destacats del país són els Plàtans de la Devesa de Girona, de 57 metres d’alçada i 150 anys d’edat i els plàtans del peu de Montserrat, de 33 m de capçada màxima (2)
Al llarg de la carretera del Pont de la Fusta de la nostra població, concretament arribant prop del riu Francolí hi havia uns plàtans que estem segurs midarien més de 40 metres d’altura, amb un tronc de 2 metres de diàmetre a l’30 metres de terra. En aquells llunyans dies del segle XX, la filera de plàtans anava del Pont fins a cal Burxa, plantats estratègicament per guarir d’ombra la carretera, amb la qual cosa formaven un passeig natural esplendorós i una imatge bucòlica que omplia de goig als montblanquins i, que mai més veurem (3).
Altra mostra exemplar de la nostra muntanya fou el que se’l denominà “Pi Gros” situat al bell mig dels Plans de Sant Joan, una copa de pi que es divisava per damunt de la massa arbòria des de tots els indrets de les muntanyes circumdants i que fou mort per un llamp. Li feu un sentit epitafi l’ecologista Carles Masdeu, en una revisteta que editava el Club Excursionista Montblanc allà pels anys 50 del segle passat.
Arbres grandíssims en són les Sequoies gegants de Califòrnia, de més de 110 metres d’alçada i 4.000 anys de vida. També se’n trobem a la resta de món, si bé no tant grans com els de Califòrnia. També citar el Castanyer de Sicília, de 53 metres de perímetre de soca o, el Conacaste de Costa Rica, que la seva monumentalitat se li manifesta fins i tot en les arrels, segons en veu en les fotografies.
Altra mostra de la monumentalitat arbòria, l’exemplar de Costa Rica
Costa Rica
En els nostres boscos hi tenim com a arbre senyer l’autòcton “Pi”. De pins n’hi ha de totes classes amb qualificacions de: Pinus Pinaster, pinea, halepensis i amb més llatinismes. Els noms comuns: Pi Pinyoner, (de copa alta i bombada), Pi blanc, Pi rogenc, Pi canelobre, Pi negre (fullatge verd negrós, pinyes de 4 a 7 cms. i rames baixes en forma de pera), Pi canari (fulles grans, pinyes amb base simètrica, Pinastre (pinyes grans i cúpula alta), Pi Tamariu (pi baix i de fullatge ampla) i possiblement algun més que ens deixem per citar
Els quercurs, (alzines): l’alzina pirenaica, la suber, la faginea, l’ilex, el pertraea, la pubescens i segurament alguna més. Les alzines també tenen un bon paper en la nostra arbreda, tant per les seves altures com pel seu fullam, sinó arribeu-se a Rojals i justament a l’entrada del poble hi veureu dos exemplars que poden ser un bon exemple del que aportem. Altres tipus d’arbres ben adaptats a les nostres terres són els: faig, roure, reboll, teix, la freixe, el castanyer, l’olivera, el trèmol, el xiprer, la ginebra, l’arboç i algun més de importància més secundària. Finalment, citar els modestos fruits d’algun d’ells, com són les cireretes de pastor, les mores i el gla de sang.
Els factors que condicionen el creixement de l’arbre, es poden resumir en dos: els factors genètics propis de cada espècie i els factors ambientals: el clima, l’aigua, la llum del sol i la terra, sobretot. Per acció d’aquests factors l’arbre creix en alçaria i gruix. Per altra banda, l’augment en longitud es produeix pel creixement dels meristemes apicals, (cèl·lules responsables del creixement vegetal) i pel creixement en gruix s’origina per l’acció del càmbium (meristema secundari), que a fi, actuant tots de manera conjunta i coordinada, per acabar oferint a la vida vegetal exemplars vius grossos, alts, que arriben a complir segles de vida i fer-se veritables colossos.
En el cas, a la nostra terra, poden fer-se immensos els castanyers, les oliveres o els garrofers i, els eucaliptus en menor incidència. Malgrat l’eucaliptus no sigui molt present a Catalunya, a Galícia és un arbre comú, hi ha un exemplar conegut per l’Avo (avi en gallec) que té 67 metres d’altura i l0 metres de perímetre en la base (Vegi’s l’annex)
Altre factor molt important pel seu creixement és el lloc de naixement, depèn on s’hagi produït, sigui a l’obac, la solana, als cims o a les fondalades. Normalment els que han nascut a les fondalades, trobant-se amb els peus regats per algun rierol o tant sols la humitat, creixen ràpid buscant el sol de les altures, llavors es fan arbres alts i monumentals. Els arbres nascuts en el solà acaben sent més rabassuts, amples i forts. Un factor molt important a l’hora de la creixença, es el vent, en especial els que han nascut dalt la carena que pot arribar a trencar-los i retardar el seu creixement quan són adolescents, degut aquest fenomen meteorològic queden més esquifits i torçats, agafant en algun cas postures surrealistes. Malgrat tot, si volen créixer, són capaços de fer-ho en qualsevol lloc, sinó mireu l’arbre de la fotografia, que no ho podria haver fet en lloc més inhòspit.
Els arbres que viuen aïllats i en condicions ambientals favorables, creixen tant verticalment com en grossor i donen els exemplars més bonics, fins i tot lluents, sedosos, d’un verd oliós intens, és a dir una imatge del gènere vegetal que només es veu aïlladament. Són tots els de la pantalla primaveral.
Als dos anys desprès d’un incendi comencen a néixer infinitat de pinets arreu, tant en la muntanya seca, en el pla, en les pendents i vessants. Si les estacions següents són de pluja durant uns anys se’ls veu créixer que dóna goig. A l’iniciï, trobant-se tant atapeïts sembla que s’hagin d’eliminar uns als altres, però no ocorre així, és van fent grans en ferma convivència. No es estrany veure boscos espessos de pins de 10 anys a tocar uns amb els altres. Altra cosa es quan es van fent adults, aleshores va guanyant el més fort.
Altra dia direm més coses del nostre reverenciat bosc i de la nostra reverenciada muntanya.
ANNEX :
L’Avo (l’avi) de Galícia L’eucaliptus més ferm d’Espanya.
El Souto dóna Retorta, també conegut com “l’Eucaliptal de Chavín”, és un petit paratge natural de 3,2 hectàrees, situat en la marge dreta del riu Landro, en el municipi de Viver, Galícia.
Pertany a la Xarxa Gallega d’Espais Protegits, l’any 2000 va ser declarat espai natural amb la figura de “Monument Natural”. Els eucaliptus d’aquest paratge van ser plantats entre els anys 1880 i 1912 per ajudar en el drenatge dels terrenys baixos entollats pels rierols del Landro.
Entre tota la massa arbòria present en aquest espai protegit, cal destacar un eucaliptus de la varietat globulus, conegut com “O Avó” (en gallec: “L’Avi”).
Encara que no és l’exemplar més alt del conjunt, és el més ferm pel seu grossor i per ser el més ancià. Va ser plantat en 1880; actualment té 67 metres d’altura, 10,5 metres de perímetre a la seva base i 2,43 m de diàmetre a 1,3 m d’altura i, un volum de 75,2 metres cúbics. És considerat l’arbre més gran d’Espanya.
Està inclòs dins del Catàleg Gallec d’Arbres Singulars. El 2010 va ser premiat com a Arbre l’any en els premis “Arbre i Bosc de l’Any” organitzats per l’organització “Boscos sense Fronteres” i la Fundació Biodiversitat.
(1).- De no ser així, s’hauria d’inscriure en el Departament d’Agricultura, Ramaderia i Pesca de la Generalitat, abans que qualsevol xerrac l’abati o sigui gala d’un comerciant insensible.
(2).-És el diàmetre màxim de la projecció de la capçada sobre un pla horitzontal.
(3).-Es deia aquells dies que havien estat plantats per exercit francès de Napoleó per guarir la marxa dels seus soldats en els desplaçaments militars. Si fos així, li haurien d’haver agraït el detall al cèsar francès
És un article de JOSEP M. CONTIJOCH
